Pàgines

dimarts, 1 de març de 2022

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan
(traducció: Josep M. Pinto)

Tertúlia de divendres 25 de febrer de 2022

Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan, és un clàssic de la literatura d’aquest darrer segle tant per la repercussió que va tenir l’obra com per la reconeguda adaptació cinematogràfica. I com a bon clàssic, la tertúlia d’aquest mes de febrer del Club de lectura Tardes literàries ha avançat amb gran intensitat i també amb controvèrsia, cosa que encara l’ha fet més interessant.

D’entrada el que sí hem valorat de manera unànime és que l’escàndol que va suposar aquesta narració en el moment de ser editada ja no té el mateix efecte avui en dia. Aquella sensualitat criticada, la desaprovació de l’hedonisme de què fan gala els personatges de la novel·la, fins i tot la frivolitat sobre la qual es basteix tot l’entramat de l’argument, són aspectes que en l’actualitat no ens afecten, moralment, com passava a mitjans del segle passat.

Però més enllà d’aquesta qüestió, són molts altres els temes que han anat sorgint durant la tertúlia i, ja ho avanço, serà impossible esmentar-los tots.

Per començar ha cridat l’atenció l’edat de l’autora quan va escriure la novel·la, i malgrat saber que podem identificar la seva biografia amb els caràcters lleugers i vacus dels personatges, això no li treu el mèrit literari a l’hora de dibuixar aquests personatges esmentats, i tot en base a petits detalls: les mirades, els gestos, els silencis... No li calen llargues i detallades descripcions per mostrar-nos els diferents caràcters. Com tampoc no li fan falta per exposar i fer-nos palès, amb gran mestria, els ambients i les atmosferes en els quals es desenvolupa l’acció.

Més enllà d’aquests recursos de tipus tècnic, hem parlat a bastament de la protagonista, Cécile. La seva veu, ubicada anys després del moment en què té lloc l’acció de la novel·la, és la que ens explica en primera persona els fets que van succeir durant un estiu, en una casa llogada prop de la costa, quan ella tenia disset anys. I al voltant d’aquest personatge les opinions de les clubaires han anat emergint en una successió de valoracions situades entre l’egoisme i l’esmentada frivolitat, passant per un tractament de jove malcriada, i arribant a qualificatius com rebel i manipuladora. Perquè, això també ho hem convingut de manera unànime, Cécile és intel·ligent, i tot allò que idea per aconseguir que res no es mogui, que tot continuï igual, pot ser considerat, en base a aquesta intel·ligència, pervers. I la gran pregunta que ens plantegem és: per què actua d’aquesta manera?, per què reacciona així?

A partir d’aquestes preguntes hem parlat de la possible gelosia de Cécile vers Anne, i aquest ha estat un tema força discutit perquè a la jove ja li estava bé la vida disbauxada que duia el seu pare fins al moment. Llavors: per què pot estar gelosa amb l’aparició d’Anne a les seves vides? Hi ha qui ha considerat que no podem parlar de gelosia. I hi ha qui, pel contrari, ha argumentat que amb Anne veu perillar, per primer cop, la fidelitat i companyia de la figura paterna.

El personatge d’Anne, per l’altra banda, ha estat definit com l’altre gran personatge de la novel·la. Ella és l’element aliè que arriba i distorsiona allò que funcionava i s’erigeix com el contrapunt de Cécile i el seu pare, però sobretot de Cécile, perquè és amb ella amb qui s’enfronta.

Bon dia, tristesa ens aporta un ampli ventall de temàtiques. Algunes d’elles ja les he apuntat més amunt: frivolitat, gelosia, hedonisme, buidor... Però és que al costat d’aquestes podem exposar matèries com el desig, la sexualitat, la seducció i la sensualitat; o també la buidor i la immensa solitud en què es pot viure sota les rialles; o per exemple l’engany, la mentida per aconseguir sortir-se amb la seva; o per posar un darrer exemple, la culpa i el penediment.

La novel·la ens retrata una part de la societat molt concreta, on la diversió, el malbaratament i l’alcohol formen part del seu dia a dia. Un sector adinerat que basa l’oci en el dispendi. I per aquests detalls de vegades ens hem sentit una mica allunyades dels personatges. Però per l’altra banda les referències a emocions tan universals com les que he estat detallant més amunt són les que ens retornen a la història que s’hi narra i que ens fan valorar el seu desenvolupament des d’una perspectiva psicològica.

Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan, és la nostra proposta de lectura per participar en el Festival Vilapensa de Vilafranca del Penedès, i esperem amb ganes el dia de la trobada dels diversos clubs de lectura de la zona.

L’autora

Françoise Sagan és el pseudònim literari de Françoise Quoirez (1935-2004), escriptora francesa de novel·la i de teatre. La seva trajectòria literària es va iniciar amb la publicació de la novel·la Bon dia, tristesa (1954), obra que la va llençar a la fama i amb la qual va obtenir el prestigiós però ja desaparegut Prix des Critiques. De temàtica amorosa, la novel·la va provocar certa polèmica per la sensualitat clarament explícita de determinades descripcions, un estil literari vital i inconformista que s’erigia com el reflex de la pròpia vida de l’autora, tumultuosa i marcada pels escàndols i per les seves addiccions. De fet va ser durant aquesta època quan Sagan, conscient del perill a què l’arrossegava la seva vida esbojarrada i sense límits, es va sotmetre a diverses cures de desintoxicació, però sempre tornava a recaure.

Bon dia, tristesa es va adaptar al cinema i la pel·lícula es va estrenar el 1958, dirigida per Otto Preminger, i comptant, entre d’altres actors, amb Jean Seberg, Deborah Kerr i David Niven .

El 1956 publica la segona obra, Un cert somriure, i amb ella es van confirmar les esperances que la crítica i els lectors havien dipositat en Sagan. En aquest llibre ens presenta una jove estudiant que, casualment, coneix l’oncle del seu xicot, un home que frega la quarantena i que té fama de frívol. Ambdós, però, se sentiran atrets.

Després d’aquesta obra l’autora va continuar publicant, movent-se entre la novel·la i el teatre. En novel·la podem destacar títols com Dans un mois, dans un an (1957), Aimez-vous Brahms? (1959), La femme fardé (1981), i Un chagrin de passage (1995); i en teatre cal esmentar Château en Suède (1960), Le Cheval Évanoui (1966), i Un piano dans l'herbe (1970), entre d’altres.

El 1996 publica Derrière l’épaule, on ens planteja una mirada crítica de la seva pròpia vida, tot i que uns anys abans ja havia publicat el seu primer llibre de memòries, Et toute ma sympathie (1993).

Els darrers anys de la seva vida els va passar malalta i arruïnada. En realitat Sagan havia arribat a guanyar molts diners gràcies a la seva producció literària, però malbaratava la seva riquesa. També es va veure embolicada en afers tèrbols relacionats amb la droga i el frau fiscal. I malgrat aquesta aparent alegria de viure i disbauxa, els crítics han considerat que en realitat tot plegat era per ocultar l’enorme soledat que sentia. Ella mateixa havia comentat, en alguna ocasió, que els seus llibres sobretot parlaven de la solitud i de com desfer-se d’ella.

L’obra

“Dubto a posar el nom, el bell i greu nom de tristesa, a aquest sentiment desconegut el tedi i la dolçor del qual m’obsedeixen.” Qui s’expressa amb aquestes paraules és Cécile, la jove protagonista de la novel·la. Ella serà també la veu narradora d’aquesta història que evoca unes vacances d’estiu passades amb la companyia del pare i l’amant d’aquest. En aquella època Cécile tot just tenia disset anys i el pare era el seu ídol, un home seductor i faldiller. La relació entre ells és perfecta, s’entenen i ambdós es permeten lliurar-se a una vida ociosa.

Però la situació comença a canviar quan apareix Anne, la que havia estat la millor amiga de la mare de Cécile; i alhora apareix també Cyril, un jove que prova de flirtejar amb Cécile. Aquests dos personatges faran trontollar, de maneres distintes i força allunyades, l’estabilitat buida i desvagada que s’havia establert en el trio pare-amant-filla.

Les relacions que es creen entre tots ells, els jocs d’equívocs i enganys, els tripijocs per evitar que res no canviï, tot plegat s’anirà succeint pàgina rere pàgina i escoltarem en tot moment la veu d’una noieta de disset anys explicant-nos, no només els esdeveniments, sinó també la seva percepció d’ells i les seves reflexions. Cosa que ens permetrà comprendre per què la novel·la, quan es va publicar, va causar gran escàndol. És cert que per una banda tenim la descripció detallada d’un amor i una sensualitat que, en l’època, no eren ben rebudes amb aquell preciosisme de detalls. Però a més tenim la construcció d’un personatge, Cécile, que va ser qualificat de frívol pel seu caràcter marcadament hedonista.

Ara bé, potser ens podem plantejar si els dubtes que ens mostra la jove protagonista sobre la culpa, sobre el pes de les obligacions enfront del desig de plaer, sobre la lassitud i la inactivitat, són indicadors de frivolitat o d’un caràcter adolescent que s’està buscant en un context vital poc apropiat.

Altres dades:





Sílvia Romero
(febrer 2022)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada