Cinc cèntims de la trobada del passat 20 de gener...
El pavelló núm. 6, d’Anton P. Txékhov
(traducció: Àngels Llòria)
• Tertúlia
Programar una lectura de Txékhov és gairebé una aposta segura, i així és com ha anat la tertúlia del mes de gener del Club de lectura Tardes literàries, on hem comentat la novel·la curta El pavelló núm. 6, una obra intensa, potent, que ja en una primera ronda de valoracions ha estat considerada una narració que demana al lector que s’hi aboqui amb ganes de reflexionar, amb ganes d’aturar-se de tant en tant, però no pas per incomprensió, sinó per poder gaudir de tot allò que l’autor ens regala al llarg de la lectura.
Sovint, quan llegim novel·la breu, comentem que l’autor o autora no ha controlat amb precisió el contingut de la trama, tot obrint temes que no acaben de desenvolupar-se o pinzellant matèries que després són anecdòtiques en excés. I en aquest sentit ens ha plagut constatar que El pavelló núm. 6 no pertany a aquest grup de títols, sinó que es tracta, de totes totes, d’una magnífica novel·la curta, i precisament el que hem destacat ha estat la manera com l’autor, amb tan poques pàgines, ens parla de tantes coses i amb gran intensitat i profunditat.
El debat al voltant de la novel·la ha estat ric i dinàmic, i sé molt bé que de cap de les maneres podré condensar, en unes poques línies, l’ampli ventall de comentaris que han anat sorgint. Comentaré, això sí, que un dels aspectes més aplaudits ha estat la tècnica mitjançant la qual Txékhov inicia la narració. Perquè ens fa una descripció de l’hospital on es troba aquest pavelló des d’una tercera persona amb narrador omniscient, però alhora s’adreça al lector i li va mostrant tot allò com si l’estigués acompanyant. I, fins i tot, en alguna ocasió l’interpel·la.
Aquesta tècnica la farà servir en diversos fragments de la novel·la, de manera que el lector sent que forma part de tot allò, que es troba tan immers en aquell espai com els mateixos personatges.
I si passem a parlar dels personatges, tot i que són diversos els que han estat esmentats durant la tertúlia, em centraré en el director de l’hospital, Andrei, i un dels pacients del pavelló número sis, el que pren protagonisme al costat d’Andrei: Ivan.
Aquests dos són els que han ocupat gran part de la sessió. Ens hem plantejat si Andrei és insensible o senzillament apàtic, i fins a quin punt tot allò que sap, tot allò que aprèn a través de les seves innombrables lectures, li serveix d’alguna cosa si és incapaç de dur els coneixements a la pràctica i viu encauat en el món de l’intel·lecte. Per la seva banda, quant a Ivan, hem considerat que tot i ser un pacient del pavelló i, per tant, estar considerat un malalt mental, és qui toca de peus a terra i qui manté certa coherència argumental en els plantejaments que exposa quan manté les discussions amb el director.
Cal remarcar també el vívid interès que han despertat aquestes discussions, aquestes converses que mantenen tots dos, fins al punt que les hem qualificat com un petit tractat de filosofia. Perquè trobem el debat que s’estableix entre ells al voltant de temàtiques com la immortalitat, el dolor, la religió... Tot un seguit de matèries que doten la novel·la, com he comentat a l’inici, d’una gran profunditat.
Només per esmentar una mica algun altre personatge, hem parlat del guarda Nikita i el seu menyspreu i agressivitat vers els malalts; del jove metge Khobotov i el seu anhel per ocupar el lloc de director tot arraconant Andrei del seu càrrec; o de Mikhäil, suposadament l’únic amic d’Andrei, tot i que a l’hora de la veritat ens adonem que cap dels dos no es coneixia i la seva relació es basava en el simple fet de passar hores junts, sense ni tan sols escoltar-se.
Però més enllà de l’argument que se’ns mostra a la novel·la, més enllà de la temàtica al voltant de les malalties mentals, el que hem considerat que per damunt de tot ens ofereix aquesta novel·la és la decadència d’una societat, la instaurada pel tsarisme, i l’apatia en què cau tot destruint-se ella mateixa.
El pavelló núm. 6, d’Anton Txékhov, potser és una novel·la sòrdida, com hem comentat en algun moment al llarg de la tertúlia, o una novel·la que visualitzes en blanc i negre, com ha apuntat també una de les clubaires, però malgrat aquesta penombra és una obra que paga la pena llegir, que aporta gran riquesa tant a nivell literari com quant al seu contingut, i sobretot és un títol molt recomanable per ser programat en un club de lectura.
• L’autor
Opta per abandonar els diversos pseudònims amb què publicava (Antosa Čekhonte, Un home sense esplín, El germà del meu germà), i la seva fama es difon ben aviat. Temptat pel teatre, escenifica contes propis i, després d'un primer intent ja ambiciós, Platonov (1880-81), va escriure el drama Ivanov (1887), estrenat amb gran èxit. Amb les seves obres cabdals (La gavina, 1896; L'Oncle Vània, 1897; Les tres germanes, 1901; L'hort dels cirerers, 1903), així com amb peces breus com L'ós, 1888; El prometatge, 1889; i d’altres, dona un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en part per les escenificacions de Stanislavskij i Nemirovič-Dančenko.
Publica un nou volum de contes, En el capvespre (1887), amb el qual guanya el premi Puškin de l'Acadèmia de Ciències. Coneix i s’enamora de l'escriptora Lídia Avilov, que era casada, cosa que li representarà un greu problema sentimental. El 1895 viatja a l'illa de Sakhalin per dur a terme una investigació sobre la situació dels deportats.
Anys després i amb la salut ja minada per la tuberculosi viatja per l'estranger i es dedica, filantròpicament, a la medicina i a la creació d’escoles per a infants camperols. Durant aquests anys va escriure alguns dels seus millors contes. Nomenat un dels primers membres de la secció de lletres de l'Acadèmia Russa de Ciències (1900), va renunciar al càrrec quan el tsar va vetar el nomenament de Gor'kij. El 1901 es va casar amb l'actriu Olga L. Knipper, a qui havia conegut el 1892. Va morir el 1904 a causa de la tuberculosi.
• L’obra
Les circumstàncies faran que un dia entri a la sala d’aquest pavelló número 6, on hi ha cinc pacients. La descripció acurada amb què Txékhov ens retrata cadascun d’aquests personatges ens dona una visió ben completa de la casuística per la qual es troben ingressats, així com el seu caràcter i psicologia. Però d’entre tots ells en destaca un: Ivan Dmítritx Grómov. L’autor recrearà a través de diverses pàgines de la novel·la la biografia de Grómov, ja que serà ell qui provocarà en el doctor Ragin l’acció revulsiva per la qual modifica, per bé o per mal, la seva actitud.
Les converses entre Grómov i Ragin al voltant de temes filosòfics com la mort, la immortalitat, el dolor, la resignació, la religió, les normes... s’aniran descabdellant en petites dosis i configuraran l’evolució mental del doctor. Però aquest es troba envoltat d’altres personatges que no sempre li seran favorables: Nikita, el guàrdia cruel amb els malalts; Serguei Serguéitx, el practicant pagat de si mateix; Semion Làzaritx, un insuls barber; Ievgueni Fiódoritx Khóbotov, jove metge que ambiciona el càrrec del doctor; i Mikhäil Averiànitx, l’únic amic de Ragin.
Amb una prosa suau, gairebé narrada a cau d’orella, Txékhov desenvolupa una història crua, donant gran valor als petits detalls descriptius (escenaris, gestos, objectes...), sobre l’ésser humà, la bogeria institucionalitzada, el poder de l’entorn... Una gran novel·la curta.
Altres dades:
• Anton Txékhov a la Viquipèdia
• El pavelló núm. 6, ressenya de Xavier Serrahima
• El pavelló núm. 6, crítica per Abén Razín
• Obres d’Anton Txékhov al Catàleg Aladí
Sílvia Romero
(gener 2023)