Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes...
NO SOC AQUÍ. Anna Ballbona
Aquest mes de març, al club de lectura ‘Dijous entre lletres’ hem llegit i comentat la novel·la No soc aquí (Editorial Anagrama, 2020) de l’Anna Ballbona, obra guanyadora del 5è Premi Anagrama de Novel·la.
La Mila, la narradora, va néixer a finals dels anys setanta en un barri encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. És filla d’aquells pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge. Són una família que mai no anaven de vacances ni a sopar a fora, però portaven la Mila a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do (“Un do és una cosa bona. N’hi ha de moltes menes. El que cal és anar-lo regant”) i que se li aniria manifestant amb el temps. Quan la Mila espera una criatura, intenta escatir els motius de l’estranyesa que l’ha acompanyat des de sempre, un ser-hi o no ser-hi, una certa perplexitat cap als propis orígens. Enfilant records i paraules, apama els límits i la força d’aquell món heretat, rememora els seus assajos d’obertura a Barcelona i a París i es pregunta què ha perviscut de tot allò en ella i què transmetrà a la seva filla.
La novel·la ens porta per diferents moments de la vida de la protagonista, des de la seva infantesa fins a l’edat adulta, mentre busca les respostes que necessita per comprendre’s. L’autora ens convida, amb aquesta història, a reflexionar sobre el significat de la identitat i sobre la relació que tenim amb els altres.
Amb una prosa clara i un sentit de l’humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una novel·la de frontera: l’autoretrat d’una dona que troba la seva veu –potser aquell do que li havien dit que desenvoluparia– i el seu lloc al món en el moment que decideix posar-se a parlar.
Temes que van sortir a la conversa:
No soc aquí és una novel·la que ens transporta a través de les vivències i els records de la protagonista, una dona que busca trobar el seu lloc en el món i construir la seva identitat. Això es veu molt bé a la primera part, la que més ens ha agradat pel ritme, la manera com s’expressa i l’originalitat del que s’explica: “Som el tràfec compartit, el món que només nosaltres ens sabem i tot sovint només nosaltres podem entendre”. Un cop la narradora és adolescent, la història es torna repetitiva perquè cada descripció va acompanyada d’una petita reflexió i només hi ha records i més records. Per altra banda, el que més valorem és que l’acció se situa en un lloc diferent dels habituals en narrativa: la infantesa de la Mila transcorre en un polígon sense personalitat dels afores de Barcelona; que la seva família fa nombroses visites a un xaman, “l’Home d’Allà Dalt”; que descriu i contrasta la vida de la pagesia, una vida gens idíl·lica, amb la de la ciutat.
En general, ha agradat la descripció del món rural perquè és una realitat dura i així la mostra. També les anècdotes divertides, com la de la cama ortopèdica de l’avi: “Quan obria de bat a bat la porta de casa els avis, topava amb la cama ortopèdica, de la qual penjaven unes corretges per subjectar-la al monyó, tot embalat amb plàstic transparent i mig cobert de pols”.
També comentem el tema del do que li anuncia el xaman. Sembla que no en desenvolupa cap d’especial o que és precisament la capacitat de rememorar, analitzar i d’escriure el que li havia anunciat com a quelcom d’especial: “Potser per això tinc necessitat de posar en ordre totes aquestes escenes. És com si apilant aquestes ratlles, una darrere l’altra, posés una mica a ratlla el meu univers, les estranyeses i originalitats que m’han burxat i m’han dut fins aquí”. Aquest fragment serviria, també, com a síntesi de la novel·la.
Tot i que a alguns els ha semblat una novel·la plana, d’estructura bàsica i interès limitat, No soc aquí, a més del premi Anagrama, ha rebut crítiques positives per part de la crítica i del públic. És una història que ens recorda la importància de la identitat i la memòria en la construcció de la nostra pròpia vida. Però, pel que fa al final, potser ens esperàvem algun cop d’efecte, alguna cosa més original o alguna sorpresa. Només ens deixa obert el dubte de la paternitat de la seva filla perquè, al cap i a la fi, no és una qüestió tan important.
Per últim, podeu escoltar l’autora comentant breument la novel·la en aquesta entrevista
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club