dilluns, 26 d’octubre de 2020

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

Cap a la bellesa, de David Foenkinos 
(traducció: Pau Joan Hernàndez) 

· Tertúlia de divendres 23 d’octubre de 2020 

Malgrat les restriccions que comporta viure en temps de pandèmia, el Club de lectura Tardes literàries ha pogut reunir-se de nou. Complint en tot moment, això sí, les normes protocol·làries exigides, cosa que implica, entre altres aspectes, repartir-nos al llarg de tota la sala d’actes de la biblioteca per mantenir la distància de seguretat. No és, ni de bon tros, l’estil de tertúlia que més ens agrada, però sempre és molt millor aquest sistema que no pas haver de renunciar a les nostres lectures compartides. I encara amb més motiu preferim aquesta opció si, com ha estat el cas, la lectura suscita un debat i un seguit d’aportacions tan enriquidores com les que hem gaudit amb la novel·la Cap a la bellesa de David Foenkinos. 

La valoració general ha estat positiva, i s’ha considerat que l’obra és amena, àgil, amb un estil en ocasions poètic, amb una narrativa transparent i que et condueix amb subtilesa pels diversos esdeveniments, i fins i tot amb un punt d’espiritualitat. Curiosament, però, les diverses parts en què està estructurada la novel·la han rebut comentaris dispars quant a la seva apreciació. Algunes veus han comentat que la primera part no els acabava d’atrapar i tenien la sensació que no succeïa res; per contra, d’altres l’han considerat molt vàlida perquè, precisament, desperta l’interès lector al voltant del personatge del professor, Antoine Duris. Tot treballant aquest aspecte de l’arquitectura de la novel·la, algunes clubaires han catalogat la tercera part, on coneixem les vicissituds del personatge de Camille, com feixuga i un xic melodramàtica; i per contra altres integrants del club l’han defensat tot remarcant que l’internament en la vida de Camille és bàsic per comprendre després l’evolució de la història narrada. I encara hi ha més comentaris al voltant de l’estructura narrativa, perquè han sorgit opinions sobre la precipitació de la quarta part i l’epíleg, i d’altres que no ho valoraven d’aquesta manera. 

Tot plegat ens ha ofert, ja d’entrada, una molt interessant tertúlia perquè, òbviament, comentar l’arquitectura de la novel·la defensant un o altre aspecte, implica ampliar els comentaris a moltes altres qüestions que ens ofereix aquesta obra. 

Hem parlat, també, dels dos personatges principals: Antoine i Camille. Hem valorat les seves accions, les reaccions que tenen davant els diversos fets, les seves reflexions... I hi ha, sobretot, dos punts en els quals totes hem estat d’acord. Per una banda que ens trobem davant de dos personatges (tot i que hem considerat que el protagonista és Antoine) amb unes problemàtiques vivencials intenses i amb unes sensibilitats similars. I per l’altra banda que aquesta sensibilitat ens aboca a endinsar-nos en un dels grans temes de la novel·la: el poder terapèutic de l’Art. I encara referent a l’Art, val a dir que les clubaires han tingut la necessitat i/o curiositat de documentar-se al voltant de les diverses obres que apareixen esmentades en la novel·la. 

Però he dit que la bellesa de l’Art i el seu poder curatiu és un dels grans temes de la novel·la. L’altre, i que des del Club de lectura Tardes literàries hem considerat que és el principal, el que mou en realitat tota la trama, és la culpa. El sentiment de culpabilitat, sigui amb motiu o sense (aquest ha estat un dels aspectes que hem discutit), el trobem en Antoine i en Camille, però també en la mare d’aquesta i en Sophie, la psicòloga. 

No és gens factible detallar en unes poques línies tots els comentaris, reflexions i matisacions aportades al llarg de la sessió. En tot cas només remarcaré que aquest resum és una pinzellada, tot just, de la intensa tertúlia de què hem gaudit. Cosa que ens demostra que Cap a la bellesa, de David Foenkinos, és una lectura molt recomanable, en general, i en especial per a clubs de lectura. 

· L’autor 

Escriptor i guionista francès (París 1974), va estudiar literatura i música en aquesta mateixa ciutat. De fet va compaginar els estudis d’Humanitats a la Universitat de la Sorbona amb les classes de guitarra que ell mateix impartia alhora que tocava en un grup de jazz. 

Amb la seva primera novel·la, Inversion de l’idiotie (2002), va rebre el premi François-Muriac1. Amb tot, i malgrat aquest reconeixement, no va ser fins el 2004 quan la carrera literària d’aquest autor va suscitar un veritable interès per part dels lectors, i aquest esclat es va produir arran de la publicació de la segona novel·la, traduïda al castellà sota el títol El potencial erótico de mi mujer, que va obtenir el premi Roger-Nimier. 

Pocs anys després apareixeran els seus dos grans èxits de vendes. En primer lloc La delicadesa (2009), una novel·la que el consolidarà en el panorama literari francès i mundial a causa de les nombroses traduccions que es duran a terme, i també per la versió cinematogràfica estrenada el desembre de 2011, corealitzada amb el seu germà Stéphane i comptant amb el treball de l’actriu Audrey Tautou com a protagonista. I en segon lloc, el 2014, es publica Charlotte, guanyadora de dos dels més prestigiosos premis literaris francesos, el premi Renaudot i el premi Goncourt des lycéens, i també el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista. 

A més d’aquests títols ha publicat altres novel·les, malgrat que no sempre ens n’ha arribat la traducció. Per citar-ne alguns esmentarem Els records, La biblioteca dels llibres rebutjats, El misteri d’Henri Pick, i més recentment Dues germanes. També participa de forma habitual en l’escriptura col·lectiva de relats i contes curts que són publicats per editorial francesa Gallimard, en la qual trobem el gruix de la seva obra. 

· L’obra
 
¿Què fa un professor de la facultat de Belles Arts de Lió treballant de vigilant al museu d’Orsay de París? Aquesta pregunta se la planteja diverses vegades Mathilde Mattel, la directora de recursos humans del museu, i també se la fa el lector al llarg de tota la primera part de la novel·la. Una primera part on coneixerem Antoine Duris, aquest antic professor que ho ha deixat tot amb la intenció d’esdevenir invisible al món; amb la finalitat de, sembla ser, amagar-se de la vida i cercar, de nou, la bellesa. Una bellesa que, creu ell, es troba en l’Art. 

Serà a la segona part de la novel·la on l’autor, David Foenkinos, gràcies a un flashback que ens ubica uns mesos enrere, ens exposarà la situació personal complicada que ha viscut Antoine Duris. I encara continuarà dins aquest flashback la redacció de la tercera part de la novel·la, que ens exposa com l’home, quan creu que ja s’està refent, viurà una nova adversitat que, aquest cop sí, l’acabarà d’ensorrar. 

Anirem avançant en la lectura i la història que se’ns narrava a les primeres pàgines es recuperarà a la quarta part de la novel·la, i en ella acompanyarem Antoine Duris en el camí que ell creu necessari fer per recuperar l’equilibri. 

Cap a la bellesa és una obra que ens parla de la duresa de la vida, de les vicissituds a què estem sotmesos, i ens aboca a considerar l’Art com un amagatall on podem trobar la bellesa; aquella que sovint ens manca a causa de les adversitats. És també una obra que ens parla d’amor i esperança, de culpa i perdó, de segones oportunitats i de l’efecte de qualsevol acte nostre en la vida dels qui ens són propers. Tot plegat amb un estil àgil, poètic, i amb frases que, de ben segur, el lector voldrà remarcar per la seva intensitat expressiva. 

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.weebly.com
(octubre 2020)

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Històries del cinema clàssic

Dijous 22 i 29 (repetició) d'octubre, a les 18 h.

Xerrada

Camelot, el Rei Artur en el cinema

A càrrec de José María Álvarez

Cicle: Històries del cinema clàssic

Inscripció prèvia. places limitades

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Club de música LiceuBib

Dimecres 14 d'octubre, a les 18'30 h.

Comentarem l'òpera

Don Giovanni de Wolfgang Amadseus Mozart

Xerrada a càrrec de Pol Avinyó, coordinador del projecte LiceuBib. Presentació a càrrec de David Puertas.

Activitat prèvia a la sortida al Gran Teatre del Liceu prevista pel dijous 5 de novembre.

Inscripció prèvia. Places limitades



divendres, 9 d’octubre de 2020

Club de lectura: Dijous entre lletres

Resum de la trobada del passat 1 d'octubre:


Aquest mes hem engegat de nou de forma presencial el Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’ i un any més tinc el gust de conduir-lo. 

En aquesta ocasió el fil conductor triat és “Amb els 5 sentits” i la primera lectura que hem fet ha estat Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, novel·la multipremiada i multirecomanada. 

La història està articulada des de diferents punts de vista. Cada personatge protagonitza un o diferents capítols on explica, en primera persona, moments diversos de la seva vida, una vida que transcorre a la muntanya, al cor dels Pirineus. 

El primer capítol ja ens sorprèn, doncs el narrador és el cel, és a dir, amb aquest inici inesperat l’autora ens assenyala que cal tenir present el lloc (“Aquest lloc, quina manera d’omplir el cor”), el paisatge i la gran importància dels elements naturals perquè són un personatge més, o sigui, apareixen personificats. 

A part del cel, el protagonisme inicial el tenen el Domènec i un llamp. Tot seguit apareixeran l’Eulàlia i la Joana, dues fetilleres, i més endavant l’avi Ton, pare d’en Domènec, que és “tan callat, tan pansit, tan trist i eixut”. I també la Sió, una de les protagonistes, dona del Domènec, mare de l’Hilari i de la Mia, una de les dones principals, també. L’autora ens mostra, a poc a poc, les persones que mouran la trama i els anys que transcorren: el temps de la narració no és cronològic ni lineal. 

- Temes que van sortir a la conversa

El que més vam destacar és la originalitat de la història, de com està explicada, el protagonisme de la natura en l’època actual (“Els de ciutat vivim tots aigualits. Però aquí, aquí es viu cada dia”) i la selecció del llenguatge que utilitza l’autora. És un llenguatge cuidat, les paraules estan molt ben triades i la llengua, molt treballada. El relat és una mena de prosa poètica de la que podries seleccionar qualsevol fragment i llegir-lo en veu alta per musicalitat que conté i per la sensibilitat de les descripcions (“La llum és cada vegada més freda”). En aquest aspecte se li nota l’ofici de poeta. De fet, un dels personatges, l’Hilari, n’escriu, de poemes i els hi recita a la muntanya. D’aquí, d’un vers final d’un poema, surt el títol de la novel·la. 

També vam comentar els elements màgics o sobrenaturals (“... les cascades les vèiem ella i jo, i el besavi, i prou (...) I no va dir que qui veu cascades veu més coses. Però no amb els ulls. Amb la panxa, i amb tots i cadascun dels pèls dels braços i del clatell, i amb el fetge), elements que s’ajusten perfectament a l’argument, com per exemple les dones d’aigua o els esperits (“Teniu algú dintre de casa”; “La meva mare era una dona d’aigua”; “Jo ja no recordo el record de les dones d’aigua”; “... va dir que els seus pares l’havien fet de neu”) i no cal entendre’ls totalment ja que “no totes les coses es poden entendre, estimat”. A més, destaquem que el pes de la història recau en les dones, en la seva fortalesa; en canvi, dels personatges masculins, ens crida l’atenció que gairebé tots pateixen alguna calamitat: “...quina ràbia que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també”. 

Un altre tema que comentem és la naturalitat amb què es parla i es viu la mort, potser per la duresa de la muntanya i de la vida que duen allà. Els habitants dels pobles, i de la muntanya, no fan cap drama quan s’hi troben, doncs tenen més clar que d’altres que forma part de la vida i no s’hi recreen ni aboquen detalls morbosos: “Perquè la neu, una mica com la mort, no es tria. Arriba quan vol i ho canvia tot”. 

La part que més ha agradat ha estat el final, un final emotiu on encaixen totes les peces, tots els capítols i tots els personatges. 

Canto jo i la muntanya balla és una obra que ens ha encantat i que, sens dubte, tots i totes recomanen moltíssim i, fins i tot, recomanen llegir més d’una vegada per fer més descobriments amb la relectura.

Raquel Casas
Conductora del Club de lectura

dimecres, 7 d’octubre de 2020

Concurs de fotografia

La nostra gent gran és molt gran!

Participa al concurs de fotografia #GentGranSPR

Només has de ser pensionista i publicar una imatge a Facebook o Instagram amb el hashtag #GentGranSPR
El tema és lliure.
Tens temps fins al 28 d'octubre!