dilluns, 12 d’abril de 2021

Club de música

Dijous 15 d'abril, a les 18'30 hores

Els pianistes oblidats


David Puertas conversa amb Montse Rios, pianista i professora de l’Escola de Música de Vilafranca, que recentment ha enregistrat un CD amb música de pianistes catalans dels segles XIX i XX. Una sèrie d’autors i autores que, per un o altre motiu, han quedat eclipsats per l’ombra dels grans Albéniz o Granados. 

Una conversa sobre música, sobre el piano i sobre la feina que ens queda per fer per recuperar el nostre patrimoni musical.

Cal inscripció prèvia. Places limitades

dimecres, 31 de març de 2021

dilluns, 29 de març de 2021

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

La trena, de Laetitia Colombani 
(traducció: Anna Casassas)

Tertúlia de divendres 26 de març de 2021 

Les trobades dels mesos de gener i de febrer les vam celebrar a través de videoconferència, i gràcies a aquesta eina vam gaudir de l’intercanvi d’opinions i valoracions que implica formar part d’un club de lectura. Però aquest mes de març per fi ens hem pogut reunir presencialment i malgrat haver de dur mascareta, malgrat la distància que calia deixar entre cadascuna de nosaltres, malgrat les dificultats d’audició provocades per aquest allunyament físic, val a dir que es palpava en l’ambient el desig de poder-nos trobar i no només socialitzar la lectura, sinó compartir-la tant en base a l’obra llegida com en base a les vivències experimentades a mesura que avançàvem en ella. 

Per l’altra banda la novel·la que havíem de comentar, La trena, de Laetitia Colombani, ha resultat ser una lectura que ha provocat una valoració unànimement positiva. Fins i tot s’ha apuntat que era una bona tria per a aquest mes de març, un mes en què hem celebrat el Dia de la Dona i s’ha fet palès, de nou, els avenços assolits en aquest camp alhora que s’ha constatat la ingent quantitat de feina que encara queda per fer. Una conclusió que podríem lligar perfectament amb la nostra lectura del club. 

Fet aquest preàmbul, que podria semblar gratuït però que he considerat necessari, passo a esmentar alguns dels diversos aspectes comentats al llarg de la nostra tertúlia. 

De les tres històries que configuren la trama de La trena, la que en general ha causat una major empatia ha estat la de Smita. Hem valorat i debatut els motius, i aquests es troben en el fet que Smita és, de les tres dones, la que parteix d’una posició més desafavorida comparativament parlant i sempre a priori, ja que a mesura que hem analitzat les altres dues històries plantejades a la novel·la, algunes veus n’han remarcat el valor i la força de la reacció que tenen, tant Giulia com Sarah, per sortir de la situació agreujada a la que es veuen empeses. Per posar un exemple de cadascuna d’elles: en el cas de Giulia per tirar endavant tot mantenint la llibertat ha d’oposar-se a un matrimoni de conveniència; i en el cas de Sarah, que veu trontollar el seu èxit professional i la pròpia vida, destacar que hi ha arribat després de molta lluita i determinació tot movent-se en un món d’homes. 

Comentar cadascuna de les històries també ens ha dut a ampliar-ne el marc referencial de totes tres, de manera que hem posat damunt la taula la terrible i tràgica situació de la dona a l’Índia; les repercussions que pot tenir una societat tancada en ella mateixa com la que se’ns exposa en descriure Palerm, la capital de Sicília; i òbviament la complicada supervivència en un món competitiu, basat en les relacions de rivalitat, com és el bufet d’advocats que l’autora ubica a Mont-real (i que es podria extrapolar a altres espais geogràfics).

Però per descomptat, un altre dels aspectes que hem remarcat i del qual hem parlat a bastament ha estat del “cabell”. Per una banda el cabell com a recurs mitjançant el qual Laetitia Colombani va teixint la història que, sense unir-les físicament, relacionarà les tres dones protagonistes de la novel·la. Per l’altra banda el cabell des d’un plantejament simbòlic: per a Smita renunciar al cabell és renunciar a l’únic bé de què disposa, per a Giulia és la base de la seva supervivència, per a Sarah és retrobar l’essència del seu jo més pregon. 

Hem dedicat també una part de la nostra tertúlia a comentar el poema, els diversos versos que van apareixent (ho trobem en cinc ocasions) al llarg del llibre i entremig dels capítols. Es tracta d’un poema (o uns poemes) que ens mostren el treball que cal dur a terme per confeccionar una perruca, però alhora ens mostren la confecció, també, de la novel·la. 

La trena no basa la seva evolució argumental en els diàlegs, sinó que més aviat la lectura ens aboca a la narrativa, però aquesta no perd en cap moment dinamisme i, alhora, hem considerat que la descripció dels ambients és magistral. Es tracta, en definitiva, d’una obra d’aparença senzilla però de gran profunditat, i això ens ha dut a valorar que allò que en queda, després de la lectura, és la reflexió. La necessitat de reflexionar sobre la desigualtat, sobre les condicions desfavorables en què viuen moltes dones, sobre la lluita assolida i la que encara queda per fer, sobre la valentia d’enfrontar-se a situacions adverses... Potser, en definitiva, sobre la resiliència. 

No cal dir que encara podria enumerar molts altres aspectes que han anat sorgint al llarg de la tertúlia: l’acabament de cada capítol amb una frase que et deixa en suspens, el paper dels homes que podem trobar al costat de cadascuna de les protagonistes, les diferències religioses i culturals, el dibuix diferenciat de tres camins d’empoderament... Però en definitiva el que cal remarcar és que La trena, de Laetitia Colombani, és una novel·la per recomanar i una magnífica opció per a un club de lectura.

L’autora 

Directora, actriu, guionista i escriptora francesa (Burdeus, 1976), cursa dos anys de preparatori al Cinésup de Nantes i després ingressa a l’Escola Nacional Superior Louis Lumière, on es llicencia el 1998.

El 2001 debuta en el setè art amb el curtmetratge Le Dernier Bip, obra de la qual va escriure el guió, la va dirigir, i hi va actuar. A aquesta la van seguir dos llargmetratges: en primer lloc el film amb què va guanyar el premi Sopadin Junior al millor guió, À la folie... pas du tout (2002), protagonitzada per Audrey Tautou, Samuel le Bihan i Isabelle Carré; i en segon lloc Mes stars et moi (2008), amb Kad Merad i Catherine Deneuve. I a banda d’aquests títols la seva filmografia, tant com a directora com en el rol d’actriu, és força llarga.

En ficció literària debuta amb l’obra La trena, novel·la que tractarem en el nostre Club de lectura. El llibre es va editar el 2017 i va rebre, des d’un bon inici, una magnífica acollida per part de la crítica i dels lectors, cosa que l’ha situat en un índex de vendes de mig milió d’exemplars i amb traduccions a quasi una trentena d’idiomes. Posteriorment un dels tres fils narratius de La trena, concretament el que té com a personatges principals Lalita i la seva mare, ha estat adaptat a àlbum il·lustrat.

Més recentment, el 2019, publica Les vencedores, obra que l’editorial encarregada de la seva traducció al català presenta com “un himne a la solidaritat i l’esperança on Colombani dona veu a les anònimes guanyadores de la història”. D’aquesta obra també hi ha el projecte d’adaptar-la en format de novel·la gràfica infantil.

L’obra

No és gratuït que a l’inici del llibre se’ns indiqui la definició de “trena”. Concretament, hi diu: “Entreteixit fet amb tres badies de cabells, de fils o de qualsevol altre material, fet entrecreuant-les alternativament per sota i per sobre.” I no és gratuït perquè precisament això és el que fa l’autora, Laetitia Colombani, en oferir-nos aquest relat: un joc d’enllaçament de tres històries en aparença independents i allunyades, però que mantenen elements en comú, com podria ser la resiliència, i que tot acompanyant-nos fins a les últimes pàgines del llibre, ens mostra la perfecta engalzada que es produeix entre elles.

Així, per una banda tenim Smita, una dona que viu a Badlapur (Índia) i que pertany, amb la seva família, a la casta dels intocables, un dels grups socials més rigorosament marginats de l’Índia. Però Smita no vol per a la seva filla, Lalita, la mateixa vida que ella té, i prova de canviar les coses.

En segon terme tenim Giulia, una jove palermitana (Sicília) que treballa en el Taller Lanfredi, el que ha pertangut durant generacions a la seva família. Però en el moment d’iniciar-se aquesta història el pare de Giulia pateix un accident de trànsit i, per un seguit de circumstàncies, se’ns fan evidents les dificultats del futur del negoci.

Per acabar se’ns mostra la vida de Sarah, una advocada d’èxit que ha aconseguit entrar com a associada en una important firma d’advocats de la ciutat de Mont-real (Canadà). A Sarah sembla que tot li somrigui, que el triomf professional ompli la seva existència. Però d’un dia per l’altre li diagnostiquen una malaltia que farà trontollar la seva realitat.

Tres dones d’edats diferents, d’espais geogràfics distints, de classes socials diverses, i amb unes problemàtiques que, com he comentat més amunt, semblen força heterogènies entre elles. Però la mà de Laetitia Colombani ens mostrarà que aquestes tres històries poden contenir molts elements comuns que propiciïn l’elaboració d’aquesta trena que les uneix.

Sílvia Romero
(març 2021)