Del 6 al 30 de març, a la sala polivalent
Inauguració divendres 6 de març, a les 18 hores
dimecres, 4 de març del 2026
dimarts, 3 de març del 2026
Club de lectura Tardes literàries
Cinc cèntims de la trobada del mes de febrer...
A la trobada del mes de febrer del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Tots els Contes (Proa, 2018), de l’escriptora Katherine Mansfield.
Mansfield va ser una de les veus més refinades i sensibles del modernisme literari, una autora que va transformar el conte en un espai d’intensitat emocional i subtilesa psicològica. Nascuda a Wellington, a Nova Zelanda, el 1888, va créixer envoltada de paisatges que més tard reapareixerien en molts dels seus relats, plens de llum, silencis i tensions familiars. De ben jove va marxar a Londres, on va entrar en contacte amb els cercles intel·lectuals de l’època i va desenvolupar una mirada literària molt personal, allunyada de les convencions narratives més rígides.
La seva escriptura es caracteritza per una sensibilitat extrema envers els detalls quotidians, aquells gestos mínims que revelen emocions profundes. Mansfield no acostumava a explicar-ho tot de manera directa; preferia suggerir, insinuar, deixar que el lector descobrís el que s’amaga darrere d’una mirada, d’un silenci o d’un objecte insignificant. Aquesta manera d’entendre el relat la va situar al costat d’autors com Chéjov, amb qui sovint se la compara, tot i que la seva veu és inconfusible.
La seva vida, marcada per relacions intenses i per una salut fràgil, va influir profundament en la seva obra. La tuberculosi, que finalment la va portar a la mort el 1923, va accentuar encara més la urgència i la delicadesa amb què observava el món. En contes com La festa al jardí, Felicitat o La casa de nines, es percep aquesta combinació de bellesa i vulnerabilitat, d’ironia i compassió, que converteix cada relat en una petita peça d’orfebreria literària.
L'obra:
Tots els contes és el volum que reuneix la totalitat de la narrativa breu de Katherine Mansfield, i llegir-lo és com seguir el fil d’una vida literària que es va anar afinant fins a convertir-se en una de les més delicades del segle XX. No és només una recopilació; és gairebé un retrat en moviment de la seva evolució com a escriptora, des dels primers relats més experimentals fins a les peces de maduresa, plenes d’una sensibilitat gairebé microscòpica.
El llibre permet veure com Mansfield transforma situacions aparentment insignificants —una festa al jardí, un matí a la platja, una visita inesperada, una conversa domèstica— en moments carregats de tensió emocional. La seva mirada és sempre precisa, però mai freda: observa els personatges amb una barreja de tendresa i ironia, i els deixa respirar dins d’escenes que semblen petites però que revelen mons interiors immensos.
Un dels aspectes més fascinants de Tots els contes és la manera com l’autora treballa el no dit. Mansfield confia en el lector, li demana que escolti els silencis, que interpreti els gestos, que entengui que el conflicte sovint no esclata, sinó que s’insinua. Aquesta subtilesa és el que fa que relats com Felicitat, La festa al jardí, Preludi o A la badia continuïn sent tan moderns i tan vius.
Llegir el volum sencer també permet apreciar com la seva experiència personal —la distància amb la seva terra natal, les relacions complexes, la malaltia— es filtra en la seva obra sense convertir-se mai en autobiografia explícita. És com si cada conte fos una manera de mirar el món amb una lucidesa que sap que el temps és limitat.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Les primeres opinions van ser sobre l’estil obert dels finals dels contes. La majoria tenen un final on la lectora és qui ha d’aportar el final que consideri. Això va agradar a segons qui i a segons qui gens, ja que hi ha qui està més acostumat a un final tancat.
Una de les participants va comentar que va «cometre l’error» de llegir la contraportada i que això la va condicionar de manera ella creia que negativa i ja no va poder gaudir de la lectura com hagués volgut, sobretot quan va llegir que la Rodoreda recomanava un dels contes, «El canari», com si això l’hagués «bloquejat» per entendre res, tot i que s’hi va posar, i va reconèixer que el conte estava molt ben escrit, però no n’entenia res. En general totes les participants van valorar molt l’estil i l’excel·lent fer de l’escriptora neozelandesa, tot i que a vegades algunes no hi van acabar de connectar.
Per altra banda, al grup van sorgir veritables fans de Mansfield. Moltes han anomenat «El preludi», com a conte que més recorden. Una de les vessants que més van destacar de com estan escrits els contes és el fet de com s’hi defineix la psicologia dels personatges, què pensen i com evoluciona aquest pensament, en contrast amb les seves accions.
Una altra de les «fans» va destacar el repte que en moltes ocasions li va suposar anar llegint sense esperar res, només pel fet de gaudir de la lectura i de l’excel·lent mètode d’escriptura, així com el fet de copsar-ne «la delicadesa i l’elegància», el seu «escriure bell» i la gran importància de la natura.
Altres contes que es van esmentar i comentar van ser «La casa de les nines», els de «La pensió alemanya», «Les filles del coronel difunt», «La festa al jardí», «La institutriu», «La mosca», «Mama Parker», o «La lliçó de cant».
Hi ha una vessant «feminista» que queda també ben pal·lesa en alguns contes, en els quals es defineix el paper o no de la dona en certes i variades circumstàncies, així com la problemàtica de les dones sotmeses al poder de l’home i el contrast de la recerca, sovint amagada, de la seva llibertat.
Altres temes que també van cridar l’atenció van ser la crítica social i el fet que els relats acostumin a posar de relleu la part més dolorosa i fosca de la vida.
Algunes persones van comentar que aquest és un llibre per tenir a la tauleta de nit i anar fent sense pressa; anar completant la lectura dels diversos contes només pel fet per llegir la bellesa literària de la seva tècnica, moltes vegades centrada en la quotidianitat que revela la profunditat de la vida i també de la pròpia sociologia dels personatges.
També es va apuntar que els contes són molt adients per copsar amb rapidesa l’escenari del que s’està explicant.
Una de les persones a qui no li va agradar el llibre va explicar que era perquè «no hi passava res», segons ella, «no hi ha cap assassí». I el que deia tenia molta raó, ja que escriptores com la Katherine Mansfield, o la mateixa Virginia Woolf, i tantes i tants d’altres, no es plantejaven pas així les novel·les o els relats que escrivien, sinó com una font d’estudi de les actituds més quotidianes de la psicologia humana, on l’acció queda sotmesa a la psique dels personatges. Seria un bon exemple dels dos grans tipus d’escriptura que hi ha al món literari: aquella on passen grans coses i grans accions que protagonitzen grans herois, i aquella on el que és gran és el que passa quan sembla que no passi res i sovint ho protagonitzen persones que podríen ben bé ser qualsevol de nosaltres.
Contes complets, Katherine Mansfield
A la trobada del mes de febrer del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Tots els Contes (Proa, 2018), de l’escriptora Katherine Mansfield.
La seva escriptura es caracteritza per una sensibilitat extrema envers els detalls quotidians, aquells gestos mínims que revelen emocions profundes. Mansfield no acostumava a explicar-ho tot de manera directa; preferia suggerir, insinuar, deixar que el lector descobrís el que s’amaga darrere d’una mirada, d’un silenci o d’un objecte insignificant. Aquesta manera d’entendre el relat la va situar al costat d’autors com Chéjov, amb qui sovint se la compara, tot i que la seva veu és inconfusible.
La seva vida, marcada per relacions intenses i per una salut fràgil, va influir profundament en la seva obra. La tuberculosi, que finalment la va portar a la mort el 1923, va accentuar encara més la urgència i la delicadesa amb què observava el món. En contes com La festa al jardí, Felicitat o La casa de nines, es percep aquesta combinació de bellesa i vulnerabilitat, d’ironia i compassió, que converteix cada relat en una petita peça d’orfebreria literària.
L'obra:
El llibre permet veure com Mansfield transforma situacions aparentment insignificants —una festa al jardí, un matí a la platja, una visita inesperada, una conversa domèstica— en moments carregats de tensió emocional. La seva mirada és sempre precisa, però mai freda: observa els personatges amb una barreja de tendresa i ironia, i els deixa respirar dins d’escenes que semblen petites però que revelen mons interiors immensos.
Un dels aspectes més fascinants de Tots els contes és la manera com l’autora treballa el no dit. Mansfield confia en el lector, li demana que escolti els silencis, que interpreti els gestos, que entengui que el conflicte sovint no esclata, sinó que s’insinua. Aquesta subtilesa és el que fa que relats com Felicitat, La festa al jardí, Preludi o A la badia continuïn sent tan moderns i tan vius.
Llegir el volum sencer també permet apreciar com la seva experiència personal —la distància amb la seva terra natal, les relacions complexes, la malaltia— es filtra en la seva obra sense convertir-se mai en autobiografia explícita. És com si cada conte fos una manera de mirar el món amb una lucidesa que sap que el temps és limitat.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Les primeres opinions van ser sobre l’estil obert dels finals dels contes. La majoria tenen un final on la lectora és qui ha d’aportar el final que consideri. Això va agradar a segons qui i a segons qui gens, ja que hi ha qui està més acostumat a un final tancat.
Una de les participants va comentar que va «cometre l’error» de llegir la contraportada i que això la va condicionar de manera ella creia que negativa i ja no va poder gaudir de la lectura com hagués volgut, sobretot quan va llegir que la Rodoreda recomanava un dels contes, «El canari», com si això l’hagués «bloquejat» per entendre res, tot i que s’hi va posar, i va reconèixer que el conte estava molt ben escrit, però no n’entenia res. En general totes les participants van valorar molt l’estil i l’excel·lent fer de l’escriptora neozelandesa, tot i que a vegades algunes no hi van acabar de connectar.
Per altra banda, al grup van sorgir veritables fans de Mansfield. Moltes han anomenat «El preludi», com a conte que més recorden. Una de les vessants que més van destacar de com estan escrits els contes és el fet de com s’hi defineix la psicologia dels personatges, què pensen i com evoluciona aquest pensament, en contrast amb les seves accions.
Una altra de les «fans» va destacar el repte que en moltes ocasions li va suposar anar llegint sense esperar res, només pel fet de gaudir de la lectura i de l’excel·lent mètode d’escriptura, així com el fet de copsar-ne «la delicadesa i l’elegància», el seu «escriure bell» i la gran importància de la natura.
Altres contes que es van esmentar i comentar van ser «La casa de les nines», els de «La pensió alemanya», «Les filles del coronel difunt», «La festa al jardí», «La institutriu», «La mosca», «Mama Parker», o «La lliçó de cant».
Hi ha una vessant «feminista» que queda també ben pal·lesa en alguns contes, en els quals es defineix el paper o no de la dona en certes i variades circumstàncies, així com la problemàtica de les dones sotmeses al poder de l’home i el contrast de la recerca, sovint amagada, de la seva llibertat.
Altres temes que també van cridar l’atenció van ser la crítica social i el fet que els relats acostumin a posar de relleu la part més dolorosa i fosca de la vida.
Algunes persones van comentar que aquest és un llibre per tenir a la tauleta de nit i anar fent sense pressa; anar completant la lectura dels diversos contes només pel fet per llegir la bellesa literària de la seva tècnica, moltes vegades centrada en la quotidianitat que revela la profunditat de la vida i també de la pròpia sociologia dels personatges.
També es va apuntar que els contes són molt adients per copsar amb rapidesa l’escenari del que s’està explicant.
Una de les persones a qui no li va agradar el llibre va explicar que era perquè «no hi passava res», segons ella, «no hi ha cap assassí». I el que deia tenia molta raó, ja que escriptores com la Katherine Mansfield, o la mateixa Virginia Woolf, i tantes i tants d’altres, no es plantejaven pas així les novel·les o els relats que escrivien, sinó com una font d’estudi de les actituds més quotidianes de la psicologia humana, on l’acció queda sotmesa a la psique dels personatges. Seria un bon exemple dels dos grans tipus d’escriptura que hi ha al món literari: aquella on passen grans coses i grans accions que protagonitzen grans herois, i aquella on el que és gran és el que passa quan sembla que no passi res i sovint ho protagonitzen persones que podríen ben bé ser qualsevol de nosaltres.
Mireia Vidal-Conte
Conductora del club
dijous, 19 de febrer del 2026
Dia Internacional de la Llengua Materna
L’any 1999 la UNESCO va triar aquesta data per proclamar el Dia Internacional de la Llengua Materna amb l’objectiu de destacar la importància de la diversitat lingüística i de l’educació multilingüe.
Cada any desapareixen unes 25 llengües al món i amb elles desapareix una part del patrimoni cultural i intel·lectual d’un poble. Protegir i fomentar l’ús de les llengües maternes serveix per preservar aquest coneixement i les seves cultures tradicionals d’una manera sostenible i respectuosa.
A les prestatgeries de les biblioteques públiques i a través dels nostres serveis virtuals trobaràs documents de tots els idiomes, també d’idiomes minoritaris, però presents al voltant de cada biblioteca que volem conservar, protegir i promoure. Perquè, com la UNESCO, creiem que la diversitat lingüística és una riquesa que cal celebrar i treballar per ella.
LLibres sobre minories lingüístiques
Llibres sobre llengües amenaçades
Llibres sobre minories lingüístiques a Espanya
Dia Internacional de la Llengua Materna. Unesco
Informació extreta de la Biblioteca Virtual
dilluns, 16 de febrer del 2026
Club de música
Dimecres 18 de febrer a les 18 hores
La música antiga
A càrrec de David Puertas
Conversa amb Xavier Puertas, professor de contrabaix històric de l'ESMUC i membre de l'orquestra de Jordi Savall
dimecres, 11 de febrer del 2026
dimarts, 10 de febrer del 2026
Especial Carnaval
Prepara la teva disfressa i surt al carrer i gaudeix de les activitats que han preparat les biblioteques per viure amb alegria aquesta festivitat. En trobareu per a tots els gustos!
I és que per Carnaval, tot s'hi val!
dijous, 5 de febrer del 2026
Exposició de pintures
Del 6 al 26 de febrer, a la sala polivalent
SAMà
Estació de pluges
Art en solidaritat per a projectes educatius a Gambia
Pintures de Pau Nubiola
Flamant inauguració divendres 6 de febrer, a les 18 hores
dilluns, 2 de febrer del 2026
Club de lectura Tardes literàries
Cinc cèntims de la trobada de gener...
Cartes d’Amor, Virginia Woolf i Vita Sackville-West
A la trobada del mes de gener del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar l’epistolari Cartes d’Amor (Edicions de la ela geminada, 2025), de Virginia Woolf i Vita Sackville-West.
Les seves novel·les, com La senyora Dalloway o Al far, van revolucionar la manera d’entendre la ficció, introduint el monòleg interior i el flux de consciència com a tècniques per mostrar la complexitat de la ment humana. Amb Orlando, va jugar amb el temps i el gènere, creant una obra que encara avui es llegeix com un manifest de llibertat. Però potser el seu text més influent és Una habitació pròpia, on Woolf defensa que les dones necessiten independència econòmica i un espai propi per poder escriure i crear. Aquest assaig es considera una pedra angular del pensament feminista modern.
Al llarg de la seva vida, Woolf va formar part del Grup de Bloomsbury, un cercle d’intel·lectuals que compartien ideals progressistes i que van marcar la cultura britànica de l’època. Tot i el seu talent i reconeixement, la pressió de la guerra i les seves dificultats emocionals la van portar a posar fi a la seva vida el 1941, quan es va llançar al riu Ouse. El seu llegat, però, continua viu: Woolf és recordada com una autora que va obrir camins nous a la literatura i que va donar veu a la necessitat de llibertat i igualtat per a les dones.
Vita Sackville West va ser una de les figures més singulars de la literatura i la cultura britànica del segle XX. Nascuda el 1892 a Knole House, una immensa mansió aristocràtica que no podia heretar pel simple fet de ser dona, va créixer envoltada d’història, privilegis i un cert sentiment de despossessió que marcaria profundament la seva obra. Al llarg de la seva vida va escriure poesia, novel·les, biografies i llibres de viatges, i va guanyar en dues ocasions el prestigiós Premi Hawthornden. Obres com The Edwardians o All Passion Spent la van consolidar com una veu literària moderna, elegant i sovint crítica amb les convencions socials de la seva època.
La seva vida personal va ser tan fascinant com la seva producció literària. Casada amb l’escriptor i diplomàtic Harold Nicolson, tots dos van mantenir unmatrimoni obert que els permetia explorar relacions fora de la parella sense trencar el vincle profund que els unia. Entre les relacions més conegudes de Vita hi ha la que va mantenir amb Virginia Woolf, una connexió intensa i creativa que va inspirar Woolf a escriure Orlando, una de les novel·les més innovadores del modernisme anglès.
A més de la literatura, Sackville West va deixar una empremta duradora en el món del jardí. Amb Nicolson va transformar Sissinghurst Castle en un dels jardins més famosos del Regne Unit, un espai que combina estructura arquitectònica i exuberància botànica amb una sensibilitat gairebé poètica. Aquest jardí, avui visitat per milers de persones cada any, és considerat una de les seves grans obres d’art.
Llegir aquestes cartes és “com mirar per un espiell i enrojolar-se de tant en tant”, perquè hi trobem declaracions ardents, silencis que pesen, moments de gelosia i també una tendresa constant. Les cartes no només expliquen la seva relació íntima, sinó que també reflecteixen el món cultural vibrant del cercle de Bloomsbury, on totes dues es movien amb naturalitat. Entre viatges, projectes literaris i confidències, les cartes mostren dues ments brillants que es retroalimenten i s’admiren mútuament.
El llibre també permet descobrir una faceta menys coneguda de Woolf i, alhora, la força vital i la rauxa de Vita Sackville West, que sovint ha quedat a l’ombra de Virginia Woolf en la recepció literària. Tal com destaca una de les presentacions del volum, aquestes cartes són una oportunitat per gaudir del seu “cervell esmolat” i de la seva capacitat per crear frases memorables, fins i tot en la intimitat epistolar.
En conjunt, Cartes d’amor és molt més que un epistolari: és el retrat d’una relació que va inspirar obres com Orlando, va desafiar convencions i va deixar una empremta profunda en la literatura modernista.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Va haver-hi opinions de tot: persones que van trobar l’obra pesada i repetitiva, tal volta faltada de context (ja que les cartes no venen contextualitzades) i d’altres que la van trobar com una oportunitat excel·lent per conèixer la intimitat de dos personatges excepcionals de principis del segle XX i, específicament, per conèixer la Vita, de les dues, la més desconeguda.
Algú va trobar molt positiu la manera com estan escrites, d’una forma ben planera que sembla que parlin a qui les llegeix, pensaments propis que te’ls trobes escrits, com si algú hagués llegit la ment del lector: paraules sense floritures. Es va destacar l’estil de les escriptores i el fet que el llibre sembla com un perfecte documental, ja que la realitat hi traspúa per tot arreu. Evidentment, es tracta de literatura de no ficció, però no deixa de ser literatura. També hi ha qui va considerar que hi havia una qüestió (l’amorosa) una mica repetitiva, tot i destacar, alhora, el fet de poder conèixer la personalitat de les dues personalitats. També es va dir que si no es té interès en conèixer la personalitat de les escriptores es pot perdre l’interès. Un fet que es va destacar van ser les notes a peu de pàgina de la traductora, que facilitaven a les lectores el fet de poder-se situar sobre certes referències. Per altra banda, algú va dir que se’n podria fer una sèrie o una obra de teatre, i va haver algú que va destacar les relacions obertes que tenien amb el seus marits, tot i que també es va comentar que eren dos matrimonis molt diferents que s’acceptaven i s’ajudaven moltíssim. Una de les lectores va definir l’amor entre aquestes dues persones com a platònic, però també hi havia gelosies i demandes. Un dels fragments que es va destacar va ser el moment en que a les cartes es parla de la creació del llibre Orlando, un moment molt bonic de l’obra. Una de les coses que també es va comentar va ser el fet que el Leonard Woolf cuidava molt de la seva dona i que la Vita també facilitava la relació amb ell, ja que compartien les experiències de la jardineria i els animals. Hi havia una estimació per part dels quatre, perquè en Leonard també sabia la immportància que tenia la Vita en la vida de la Virginia. Una de les lectores va dir que hi va haver moments que va riure molt amb la lectura, com quan es coneixen totes dues i el retrat que en fa la Virginia Woolf de la Vita i viceversa i també va destacar la «baralla», única entre elles dues, provocada pel llibre, 3 guinees. Un altre dels fets que va agradar del llibre és haver poder apropar-se a la Virginia Woolf des d’un altre punt de vista, lluny del personatge magnífic i potser llunyà al que estem acostumades.
Una altra de les coses que una de les membres del grup va voler comentar va ser la importància dels animals en les cartes: surten a per tot, com a companys de vida, com a parts instrínseques dels paisatges, com a sobrenoms carinyosos que es donen l’una a l’altra...
Una de les qüestions que es va trobar a faltar va ser el fet de parlar més de la 2a Guerra Mundial, tot i que hi ha qui va apuntar que sí que se’n parla, com en el fet de l’escassetat d’aliments, el castell de la Vita convertit en un hospital de campanya o la mort en acte de servei del nebot de la Virginia, o de la falta de matèries primeres com la benzina.
Una de les anècdotes destacables de la jornada va ser que una nova integrant, la Duli, va dir que li havien agafat ganes de llegir-lo i que a la sortida l’agafaria!
Després de parlar força estona sobre el llibre en qüestió, vam passar, com passa sovint en aquest grup, a parlar de la vida i de les seves sorpreses, com per exemple les experiències epistolars d’alguna de les membres :-)
Mireia Vidal-Conte
Conductora del club
dissabte, 31 de gener del 2026
Club de lectura Dijous entre lletres
Cinc cèntims de la trobada de gener...
A la trobada de gener del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) de l’escriptor Wajdi Mouawad.
Wajdi Mouawad (1968) va néixer l’any 1968 al Líban, en una localitat cristianomaronita envoltada d’enclavaments drusos. La guerra civil libanesa va obligar la seva família a buscar refugi a Beirut, i posteriorment a emigrar cap a França i al Quebec, on ell va obtenir la nacionalitat canadenca. Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La seva tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses (Periscopi, 2017), escrita i dirigida per ell mateix, inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, i el va convertir en un autor de renom internacional. El conjunt de la seva obra, compromesa amb la denúncia de les grans atrocitats contemporànies, li ha valgut el Gran Premi de Teatre de l’Acadèmia Francesa. Actualment dirigeix el Teatre Nacional de la Colline (París, França). La seva novel·la Ànima li va valer el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el Premi Literari Deuxième Roman de Laval, el Premi Phénix de literatura, el Premi Méditerranée i el Premi Llibreter 2014, atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.
Ànima ens explica la història d’un home que arriba a casa i descobreix la seva dona assassinada. Es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s'ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d'alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem de la novel·la és la seva potència, originalitat dels punts de vista que narren l’acció i duresa. Tot i que no tothom va entrar en la història i la va poder acabar o gaudir, coincidim en la gran qualitat de la història, malgrat la seva duresa.
Ànima és la història d’un viatge extrem. Wahhch Debch, el protagonista, inicia una recerca desesperada després de l’assassinat brutal de la seva dona, Léonie, al Canadà. El que podria ser un relat clàssic de venjança o investigació criminal es transforma de seguida en una travessia moral, política i existencial. La singularitat radical de la novel·la és el punt de vista narratiu; cada capítol està narrat per un animal diferent (un gos, un gat, un corb, un cavall, una serp…), animals que observen els humans i relaten els fets amb una lucidesa implacable. Aquest recurs és una estratègia ètica perquè els animals veuen sense jutjar i sense ideologia; davant d’ells l’ésser humà es veu sovint com un monstre. Com a lectors, això ens obliga a mirar la violència sense coartades. A través d’aquestes veus, l’autor despulla la violència humana, la crueltat estructural i la deshumanització que travessa guerres, genocidis i traumes heretats. És a dir, uns temes que desgraciadament són ben actuals.
A mesura que en Wahhch avança, també emergeix el seu passat: la seva infantesa marcada per la guerra del Líban, la violència fundacional, el desarrelament, la identitat fracturada. El crim inicial obre una ferida més antiga, la de la història col·lectiva, la de la barbàrie que no s’acaba sinó que es transmet de generació en generació.
El viatge del protagonista culmina amb la revelació terrible que la frontera entre víctima i botxí és molt més borrosa del que ens agradaria creure.
La guerra del Líban no és només un escenari o una dada històrica. Quan arribem a l’última part de la novel·la ens adonem que és essencial per a lligar-ho tot i que aquell moment horrible va modelar-lo. Mouawad fa que ens preguntem què fa la violència amb aquells que la pateixen i sobreviuen.
També comentem que el Wahhch no només busca l’assassí de la seva dona sinó que busca entendre què hi ha dins seu i confirmar que ell no ho va fer.
Tot i la cruesa de moltes escenes, l’amor per la Léonie és un espai de resistència i un motor també. La presència de la seva dona és constant, malgrat la seva absència, i es veu com l’únic espai de llum. Segurament l’autor ens vol dir que l’amor no salva, no repara el món però pot fer-lo momentàniament habitable.
El final de la novel·la no ens ofereix consol ni una lliçó tranquil·litzadora; tanmateix ens ofereix lucidesa, tot i que ens fa mal perquè ens recorda que vivim en un món construït sobre violències passades i presents.
Podeu veure aquesta xerrada on l’autor conversa sobre el teatre com a experiència de cura i emancipació en una societat on la violència és present cada dia AQUÍ.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
ÀNIMA. Wajdi Mouawad
A la trobada de gener del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) de l’escriptor Wajdi Mouawad.
Ànima ens explica la història d’un home que arriba a casa i descobreix la seva dona assassinada. Es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s'ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d'alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem de la novel·la és la seva potència, originalitat dels punts de vista que narren l’acció i duresa. Tot i que no tothom va entrar en la història i la va poder acabar o gaudir, coincidim en la gran qualitat de la història, malgrat la seva duresa.
A mesura que en Wahhch avança, també emergeix el seu passat: la seva infantesa marcada per la guerra del Líban, la violència fundacional, el desarrelament, la identitat fracturada. El crim inicial obre una ferida més antiga, la de la història col·lectiva, la de la barbàrie que no s’acaba sinó que es transmet de generació en generació.
El viatge del protagonista culmina amb la revelació terrible que la frontera entre víctima i botxí és molt més borrosa del que ens agradaria creure.
La guerra del Líban no és només un escenari o una dada històrica. Quan arribem a l’última part de la novel·la ens adonem que és essencial per a lligar-ho tot i que aquell moment horrible va modelar-lo. Mouawad fa que ens preguntem què fa la violència amb aquells que la pateixen i sobreviuen.
També comentem que el Wahhch no només busca l’assassí de la seva dona sinó que busca entendre què hi ha dins seu i confirmar que ell no ho va fer.
Tot i la cruesa de moltes escenes, l’amor per la Léonie és un espai de resistència i un motor també. La presència de la seva dona és constant, malgrat la seva absència, i es veu com l’únic espai de llum. Segurament l’autor ens vol dir que l’amor no salva, no repara el món però pot fer-lo momentàniament habitable.
El final de la novel·la no ens ofereix consol ni una lliçó tranquil·litzadora; tanmateix ens ofereix lucidesa, tot i que ens fa mal perquè ens recorda que vivim en un món construït sobre violències passades i presents.
Podeu veure aquesta xerrada on l’autor conversa sobre el teatre com a experiència de cura i emancipació en una societat on la violència és present cada dia AQUÍ.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)