Presentació de llibre

Dimecres 1 d'abril, a les 18:30 hores

El simple gest de substituir una bombeta fosa per un led de baix consum esdevé el símptoma d’un canvi d’era en què deixem enrere per sempre el foc ancestral, un foc que ens proporcionava aliment i era alhora sagrat i procaç. Aquesta acció germinal i les impressions d’un escolà preadolescent són el vestíbul d’una aventura poètica en què litúrgia, vida quotidiana, història i amor fan emergir la indestriable connexió existent entre transcendència i joia de viure.

A càrrec d'Eduard Vendrell, filòleg

Amb la col·laboració de Rims

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

UN AMOR. Sara Mesa

A la trobada de març del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Un amor (Editorial Anagrama, 2020) de l’escriptora Sara Mesa.

Sara Mesa va néixer a Madrid en 1976 i es va traslladar amb la seva família a Sevilla sent nena, ciutat en la que actualment resideix. Va estudiar Periodisme i Filologia Hispànic. S'ha consolidat com una de les autores més importants de la literatura espanyola contemporània. La seva narrativa, sempre matisada per una complexitat emocional, ofereix una finestra a realitats moltes vegades incòmodes però profundament reveladores. És coneguda fonamentalment per la seva obra narrativa, amb llibres de contes com La sobriedad del galápago (2008), No es fácil ser verde (2009) i Mala letra (2016) i les novel·les El trepanador de cerebros (2010), Un incendio invisible (2011, reedición revisada en 2017), Cuatro por cuatro (2013, finalista del Premi Herralde de Novel·la), Cicatriz, (2015, Premi Ojo Crítico de Narrativa), Cara de pan (2018), Un amor (2020, considerada la millor novel·la de l'any per El País, El Cultural i La Vanguardia) i La familia (2022, Premi Cálamo Extraordinario, Premi Andalucía de la Crítica). Alguns dels seus temes recurrents són els abusos de poder, on les seves novel·les exploren dinàmiques de poder, sovint en relacions asimètriques, on el control s'exerceix de manera subtil, ja sigui en un context personal, social o institucional. Les relacions quotidianes conflictives i la cerca de la llibertat, especialment en el món infantil i adolescent. La incomunicació, encara que els seus personatges sovint busquen connexió, aquesta sol estar mediada per barreres que impedeixen una vertadera comunicació, la qual cosa genera malentesos, frustració o dependència. L'aïllament, Mesa examina tant l'aïllament físic com l'emocional, mostrant personatges que, malgrat estar en contacte amb uns altres, se senten profundament sols. L'alienació, els personatges de Sara Mesa solen sentir-se desplaçats o fora de lloc, el que genera tensions internes i amb el seu entorn. 

La història de transcorre a La Escapa, un petit nucli rural on la Nat, una jove traductora inexperta, acaba de traslladar-se. El propietari de la casa que lloga, tot i regalar-li un gos com a gest de benvinguda, no trigarà a mostrar la seva veritable cara, i els conflictes al voltant de la casa llogada —una construcció pobra, plena d’esquerdes i goteres— es convertiran en una autèntica obsessió per a ella. La resta dels habitants de la zona (la noia de la botiga, en Píter el hippy, la vella i dement Roberta, l’Andreas l’alemany, la família de ciutat que hi passa els caps de setmana) acolliran la Nat amb una aparent normalitat, mentre de fons bateguen la incomprensió i l’estranyesa mútues. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco sempre present, acabarà adquirint una personalitat pròpia, opressiva i confusa, que enfrontarà la Nat no només amb els seus veïns, sinó també amb ella mateixa i els seus propis fracassos. Plena de silencis i equívocs, de prejudicis i sobreentesos, de tabús i transgressions, aquesta novel·la aborda, de manera implícita però constant, la qüestió del llenguatge no com a forma de comunicació sinó d’exclusió i diferència.

Temes que van sortir a la conversa:

Un cop mes, la història que planteja Un amor ens ha satisfet com a lectura. D’entrada, hem coincidit que l’arribada de la Nat, la protagonista, a La Escapa no és només un canvi d’escenari, és una entrada en un espai hostil, gairebé opac. El món rural que se’ns presenta no té res d’acollidor: és un territori ple de silencis, de normes no dites, on l’estranyesa es converteix en una forma de relació. Cometem que la Nat no acaba d’entendre aquest entorn, i no s’hi adapta. Però tampoc nosaltres, com a lectors, no hi tenim mai una posició gens còmoda.

Un dels eixos centrals que han destacat és la qüestió del poder. La relació amb el propietari de la casa, especialment, ha generat debat: fins a quin punt la precarietat condiciona les decisions de la Nat? Fins a quin punt pot triar? Aquí la novel·la ens mostra una violència que no és explícita ni espectacular, però sí persistent, subterrània, i per això mateix més inquietant.

També hem parlat molt de la comunitat. Els habitants del poble, més que personatges secundaris, són una mena de cos col·lectiu que observa, interpreta i acaba jutjant. 

Un altre aspecte clau ha estat el llenguatge. És molt interessat aquesta idea que la novel·la no presenta el llenguatge com a eina de comunicació, sinó com a mecanisme de separació. Els malentesos, els silencis, els sobreentesos contribueixen a transmetre una sensació d’incomunicació que travessa tota l’obra. Hem coincidit en què la novel·la ens interpel·la directament com a lectors: l’autora no ens ofereix uns personatges fàcilment jutjables ni situacions clares, i això ens obliga a revisar constantment la nostra pròpia posició moral. Amb qui empatitzem? Per què? Què estem disposats a justificar?

En definitiva, és una novel·la que recomanem tot i que incomoda, que desestabilitza, i que, precisament per això, continua ressonant més enllà de la lectura.

Per últim, comentem que la Isabel Coixet va fer-ne una adaptació cinematogràfica que seria interessant de mirar per a comparar-la amb la novel·la.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de música

Dijous 26 de març, a les 18 hores

Música i paraules

Què és la divulgació musical?

A càrrec de David Puertas

Espectacle

Divendres 20 de març, a les 20 hores

Espectacle de contes per a adults

A càrrec de narradors i narradores de La Faula i ANIN

Inscripció prèvia

Presentació del llibre

 Dijous 12 de març, a les 18:30 hores

A finals del segle xix, en John Ricard arriba a Sant Pere de Ribes amb un propòsit: reconstruir la història de la seva família. Vol entendre què va portar els seus avis, en Marcel i la Maria, a emprendre el dur camí dels indians, a buscar fortuna a Cuba i a pagar-ne un preu profund i inesperat.
A través de les converses amb el seu avi ja envellit, en John coneixerà una trajectòria de lluita, ambició, amor i supervivència. Des de l’horror de la guerra napoleònica fins a la promesa de riquesa ultramarina. 'Sucre amarg' transita per dècades de transformació personal i col·lectiva, on el sucre —emblema de prosperitat— revela els seus costats més foscos.
Aquesta novel·la és un viatge íntim i colpidor, que mostra que rere la resplendor hi ha sempre ombres, i que no és or tot el que llueix.

A càrrec de l'autor, Sebas Puga.
Presentat per l'escriptor Xavier Ambrós, Premi Mora Banc Andorra

Especial Dia Internacional de les Dones

Des de la la biblioteca Manuel de Pedrolo i la Biblioteca Virtual ens sumem a aquesta celebració a través d'aquest especial de continguts elaborat per les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals i l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació de Barcelona.

Consulta els recursos sobre les dones i la lluita feminista que hem preparat. Volem retre homenatge a totes les dones arreu del món

Informacio estreta de la Biblioteca Virtual

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la lectura de febrer...

L’ESTIU QUE LA MEVA MARE VA TENIR ELS ULLS VERDS. Tatiana Tîbuleac

A la trobada de febrer del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la L’estiu que la meva mare va tenir els ulls verds (Amsterdam Llibres, 2022) de l’escriptora moldava Tatiana Tîbuleac.

Tatiana Țîbuleac va néixer a la capital de Moldàvia, Chisináu. El seu pare era periodista i la seva mare editora, per la qual cosa va créixer envoltada de llibres i periòdics i es va aficionar aviat a la lectura. Va estudiar periodisme i comunicacions en la Universitat Estatal de Moldàvia i durant aquests anys ja va començar a col·laborar amb diversos mitjans en qualitat de traductora, correctora i reportera. El 1995 va començar a treballar en el periòdic FLUX, de gran difusió en aquesta època a Moldàvia. Poc després va tenir la seva pròpia columna, anomenada "Povești adevărate" ('Històries veritables'). Quatre anys més tard va passar a treballar en la televisió, en un canal moldau anomenat Pro TV Chișinău, on va començar com a reportera i posteriorment va ser presentadora, especialitzada en temes socials. El 2007 va deixar el periodisme i es va traslladar a París el 2008. Segons ella va contar, li va anar molt bé el canvi de vida per trobar una manera nova d'escriure. Va publicar a Moldàvia el seu primer llibre Rondalles modernes, el 2014. Es tracta d'una col·lecció de 50 històries curtes sobre la migració. El llibre va tenir el seu origen arran de diverses publicacions a Facebook, fetes amb el propòsit d'inspirar a les persones que vivien lluny de la seva llar i parlar sobre la migració des d'una perspectiva diferent. Les opinions i els debats generats en la xarxa social van fer de Rondalles modernes un fenomen dels més populars aquell any. La seva primera novel·la L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds es va publicar el 2017. Segons alguns mitjans, "una crua i íntima reflexió sobre les relacions maternofilials que apel·la per força de l'amor i el perdó" i també la crítica va destacar la poesia que destil·la l'estil descarnat de l'autora. La novel·la va guanyar múltiples premis literaris i ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2018 va publicar la seva segona novel·la Jardí de vidre per la qual li van concedir el Premi de la Unió Europea de Literatura. La seva obra ha estat traduïda al francès, polonès, alemany, noruec, castellà i català.

Per superar el bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix seguir el consell del seu psiquiatra i rememorar l’època més feliç i devastadora de la seva vida: el darrer estiu que va passar amb la seva mare en un poble rural de França. Llavors, l’Aleksy era un adolescent rosegat per la tristesa i el ressentiment: com podia superar la pèrdua de la seva germana, perdonar la mare que l’havia ignorat i fer front a la malaltia que ara la devorava?

D’una bellesa feridora, aquest és el relat de l’estiu en què mare i fill abaixen les armes, esperonats per la imminència del desenllaç i la necessitat de reconciliar-se. Una història d’abast universal destinada a convertir-se en un clàssic de la literatura europea.

Temes que van sortir a la conversa:

Aquesta vegada tornem a coincidir tots i totes: trobem que és una novel·la molt bona i ens ha agradat molt. La sessió va ser intensa, perquè és una novel·la que no deixa espai per a la indiferència.

La història està narrada en primera persona per l’Aleksy, un adolescent furiós, ressentit, expulsat de l’institut i ple d’odi envers la seva mare. L’inici és abrasiu: el llenguatge és violent, cruel, carregat d’insults i d’una agressivitat que incomoda, com van destacar algunes clubaires. Vam coincidir en què les primeres pàgines són difícils, gairebé hostils per al lector. Hem destacat especialment la veu del narrador, que és una veu retrospectiva: l’Aleksy adult recorda aquell estiu des d’un present marcat per la malaltia mental i el trauma. Per tant, el relat està travessat per la memòria, la culpa i la reconstrucció. L’estiu que dona títol al llibre és el que mare i fill passen junts en una casa rural a França, lluny del pare i de la germana morta. La mare vol passa tot el temps que li quedi amb el seu fill, per això aquest espai de retirada es converteix també en un laboratori emocional. En aquesta novel·la no trobarem no una mare abnegada ni un fill innocent, sinó una relació tòxica, plena de retrets, silencis i incapacitat afectiva. Però a mesura que avança la narració descobrim la fragilitat de la mare, la seva malaltia terminal i el sacrifici silenciós que sosté tot l’estiu. L’estiu és, en realitat, un ritual de comiat. Sense sentimentalismes, assistim a una lenta transformació. El títol (els ulls verds) simbolitza aquest canvi. No és que la mare canviï físicament; és la mirada del fill la que es transforma.

A mida que avança el relat, ens adonem que la mort de la germana és el gran trauma subterrani. Tot el conflicte familiar sembla irradiar des d’aquesta absència. L’Aleksy carrega una culpa implícita, i la mare, un dolor impossible de verbalitzar.

No estem davant d’una història d’amor edulcorada; aquesta novel·la és una història de transformació d’ambdós protagonistes i d’un amor tardà, incòmode i imperfecte. Una d’aquelles obres que no s’obliden fàcilment.

L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds és una història descarnada sobre la maternitat, la mort i el perdó, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura europea.

Alguns comentaris a la premsa sobre la novel·la:

«D’una bellesa cruel.» —Le petit journal

«Cruel, abrupta, inflexible. Tatiana Tîbuleac no té pietat. Sacseja els seus personatges, els enganya, els manipula i ens manipula a nosaltres, els lectors de carn i ossos.» —Actualité

«Apassionat com només poden ser-ho els textos escrits des de les vísceres. Perfecta per a qui busca històries que impacten de veritat.» —El Periódico

«Tan cruel com commovedora.» —El País

«Una reflexió poètica i profunda sobre la complexitat de les relacions maternofilials i un al·legat a favor que mai és tard per a l’amor i el perdó.» —El Cultural

«Se’t clava com una daga.» —ABC Cultural

«El debut més impressionant de la literatura europea actual.» —Qué leer

«Una muntanya russa d’emocions magistral.» —La Razón

«Una novel·la dura, magistralment escrita i que ho reuneix tot: estil, història i personatges.» —La Voz de Galícia

«Un ressò mediàtic mundial. Una crua reflexió sobre les relacions maternofilials, que apel·la a la força de l’amor i al perdó.» —Xavier Graset al Més324

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Exposició

Del 6 al 30 de març, a la sala polivalent

Inauguració divendres 6 de març, a les 18 hores

 

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del mes de febrer...

Contes complets, Katherine Mansfield

A la trobada del mes de febrer del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Tots els Contes (Proa, 2018), de l’escriptora Katherine Mansfield.

Mansfield va ser una de les veus més refinades i sensibles del modernisme literari, una autora que va transformar el conte en un espai d’intensitat emocional i subtilesa psicològica. Nascuda a Wellington, a Nova Zelanda, el 1888, va créixer envoltada de paisatges que més tard reapareixerien en molts dels seus relats, plens de llum, silencis i tensions familiars. De ben jove va marxar a Londres, on va entrar en contacte amb els cercles intel·lectuals de l’època i va desenvolupar una mirada literària molt personal, allunyada de les convencions narratives més rígides.

La seva escriptura es caracteritza per una sensibilitat extrema envers els detalls quotidians, aquells gestos mínims que revelen emocions profundes. Mansfield no acostumava a explicar-ho tot de manera directa; preferia suggerir, insinuar, deixar que el lector descobrís el que s’amaga darrere d’una mirada, d’un silenci o d’un objecte insignificant. Aquesta manera d’entendre el relat la va situar al costat d’autors com Chéjov, amb qui sovint se la compara, tot i que la seva veu és inconfusible.

La seva vida, marcada per relacions intenses i per una salut fràgil, va influir profundament en la seva obra. La tuberculosi, que finalment la va portar a la mort el 1923, va accentuar encara més la urgència i la delicadesa amb què observava el món. En contes com La festa al jardí, Felicitat o La casa de nines, es percep aquesta combinació de bellesa i vulnerabilitat, d’ironia i compassió, que converteix cada relat en una petita peça d’orfebreria literària.

L'obra:

Tots els contes és el volum que reuneix la totalitat de la narrativa breu de Katherine Mansfield, i llegir-lo és com seguir el fil d’una vida literària que es va anar afinant fins a convertir-se en una de les més delicades del segle XX. No és només una recopilació; és gairebé un retrat en moviment de la seva evolució com a escriptora, des dels primers relats més experimentals fins a les peces de maduresa, plenes d’una sensibilitat gairebé microscòpica.

El llibre permet veure com Mansfield transforma situacions aparentment insignificants —una festa al jardí, un matí a la platja, una visita inesperada, una conversa domèstica— en moments carregats de tensió emocional. La seva mirada és sempre precisa, però mai freda: observa els personatges amb una barreja de tendresa i ironia, i els deixa respirar dins d’escenes que semblen petites però que revelen mons interiors immensos.

Un dels aspectes més fascinants de Tots els contes és la manera com l’autora treballa el no dit. Mansfield confia en el lector, li demana que escolti els silencis, que interpreti els gestos, que entengui que el conflicte sovint no esclata, sinó que s’insinua. Aquesta subtilesa és el que fa que relats com Felicitat, La festa al jardí, Preludi o A la badia continuïn sent tan moderns i tan vius.

Llegir el volum sencer també permet apreciar com la seva experiència personal —la distància amb la seva terra natal, les relacions complexes, la malaltia— es filtra en la seva obra sense convertir-se mai en autobiografia explícita. És com si cada conte fos una manera de mirar el món amb una lucidesa que sap que el temps és limitat.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres opinions van ser sobre l’estil obert dels finals dels contes. La majoria tenen un final on la lectora és qui ha d’aportar el final que consideri. Això va agradar a segons qui i a segons qui gens, ja que hi ha qui està més acostumat a un final tancat.

Una de les participants va comentar que va «cometre l’error» de llegir la contraportada i que això la va condicionar de manera ella creia que negativa i ja no va poder gaudir de la lectura com hagués volgut, sobretot quan va llegir que la Rodoreda recomanava un dels contes, «El canari», com si això l’hagués «bloquejat» per entendre res, tot i que s’hi va posar, i va reconèixer que el conte estava molt ben escrit, però no n’entenia res. En general totes les participants van valorar molt l’estil i l’excel·lent fer de l’escriptora neozelandesa, tot i que a vegades algunes no hi van acabar de connectar.

Per altra banda, al grup van sorgir veritables fans de Mansfield. Moltes han anomenat «El preludi», com a conte que més recorden. Una de les vessants que més van destacar de com estan escrits els contes és el fet de com s’hi defineix la psicologia dels personatges, què pensen i com evoluciona aquest pensament, en contrast amb les seves accions.

Una altra de les «fans» va destacar el repte que en moltes ocasions li va suposar anar llegint sense esperar res, només pel fet de gaudir de la lectura i de l’excel·lent mètode d’escriptura, així com el fet de copsar-ne «la delicadesa i l’elegància», el seu «escriure bell» i la gran importància de la natura.

Altres contes que es van esmentar i comentar van ser «La casa de les nines», els de «La pensió alemanya», «Les filles del coronel difunt», «La festa al jardí», «La institutriu», «La mosca», «Mama Parker», o «La lliçó de cant».

Hi ha una vessant «feminista» que queda també ben pal·lesa en alguns contes, en els quals es defineix el paper o no de la dona en certes i variades circumstàncies, així com la problemàtica de les dones sotmeses al poder de l’home i el contrast de la recerca, sovint amagada, de la seva llibertat.

Altres temes que també van cridar l’atenció van ser la crítica social i el fet que els relats acostumin a posar de relleu la part més dolorosa i fosca de la vida.

Algunes persones van comentar que aquest és un llibre per tenir a la tauleta de nit i anar fent sense pressa; anar completant la lectura dels diversos contes només pel fet per llegir la bellesa literària de la seva tècnica, moltes vegades centrada en la quotidianitat que revela la profunditat de la vida i també de la pròpia sociologia dels personatges.

També es va apuntar que els contes són molt adients per copsar amb rapidesa l’escenari del que s’està explicant.

Una de les persones a qui no li va agradar el llibre va explicar que era perquè «no hi passava res», segons ella, «no hi ha cap assassí». I el que deia tenia molta raó, ja que escriptores com la Katherine Mansfield, o la mateixa Virginia Woolf, i tantes i tants d’altres, no es plantejaven pas així les novel·les o els relats que escrivien, sinó com una font d’estudi de les actituds més quotidianes de la psicologia humana, on l’acció queda sotmesa a la psique dels personatges. Seria un bon exemple dels dos grans tipus d’escriptura que hi ha al món literari: aquella on passen grans coses i grans accions que protagonitzen grans herois, i aquella on el que és gran és el que passa quan sembla que no passi res i sovint ho protagonitzen persones que podríen ben bé ser qualsevol de nosaltres.

Mireia Vidal-Conte

Conductora del club

Dia Internacional de la Llengua Materna

El 21 de febrer celebrem el Dia Internacional de la Llengua Materna. I un dia com aquest, de l’any 1952, a Bangladesh, un grup d’estudiants i activistes que defensaven l’ús públic de la llengua bengalí a davant de la imposició de l’urdú, varen ser tirotejats per militars i policia a la universitat de Dhaka. Van morir tres estudiants.

L’any 1999 la UNESCO va triar aquesta data per proclamar el Dia Internacional de la Llengua Materna amb l’objectiu de destacar la importància de la diversitat lingüística i de l’educació multilingüe.

Cada any desapareixen unes 25 llengües al món i amb elles desapareix una part del patrimoni cultural i intel·lectual d’un poble. Protegir i fomentar l’ús de les llengües maternes serveix per preservar aquest coneixement i les seves cultures tradicionals d’una manera sostenible i respectuosa.

A les prestatgeries de les biblioteques públiques i a través dels nostres serveis virtuals trobaràs documents de tots els idiomes, també d’idiomes minoritaris, però presents al voltant de cada biblioteca que volem conservar, protegir i promoure. Perquè, com la UNESCO, creiem que la diversitat lingüística és una riquesa que cal celebrar i treballar per ella.  

LLibres sobre minories lingüístiques

Llibres sobre llengües amenaçades

Llibres sobre minories lingüístiques a Espanya

Dia Internacional de la Llengua Materna. Unesco

Informació extreta de la Biblioteca Virtual