Exposició

Del 28 de maig al 13 de juny, a la sala polivalent

Alquímia

Un viatge transformador

A càrrec d'AlbA

Vernissage dijous 28 de maig a les 18 hores

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes...

OCÀS I FASCINACIÓ. Eva Baltasar

A la trobada de maig del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, l’última d’aquest curs, vam llegir i comentar la novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) de l’escriptora catalana Eva Baltasar.

Llicenciada en pedagogia a la Universitat de Barcelona, el 2008 va debutar com a poeta amb Laia, llibre que va guanyar el Premi Miquel de Palol. Entre els anys 2009 i 2017 ha publicat nou poemaris més, tots premiats. La seva poesia s'ha definit com a intimista, poesia del cos, amb trets sovint filosòfics i conceptuals. Són recurrents les seves referències al lesbianisme, l'experiència d'habitar el propi cos, la maternitat o l'accés a un imaginari íntim com a manera de suportar la realitat. L'any 2018 va publicar Permagel, novel·la aclamada per públic i crítica que va guanyar el Premi Llibreter i el Premi L'Illa dels Llibres. Permagel és la primera novel·la d'un tríptic on l'autora explora en primera persona la veu de tres dones diferents que viuen algunes de les contradiccions pròpies del seu temps. El 2020 es va publicar Boulder, la segona entrega del tríptic, que li va valdre el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any. El 2021 va tancar el tríptic amb Mamut. El març de 2023 va ser nominada ("long list") al Premi Internacional Booker per Boulder, i el mes d'abril següent va ser seleccionada finalista ("short list"), esdevenint la primera obra de literatura catalana finalista d'aquest premi.

Després del Tríptic que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar torna amb una nova heroïna, que ho ha perdut tot i, per sobreviure, neteja cases: però, dins d’elles, ningú sap què fa quan es queda sola. Ocàs i fascinació aborda un tema que no pot ser més d’actualitat: el risc, per a molts joves suposadament preparats, de no tenir els recursos necessaris per viure. El perill de trobar-se al carrer, sense sostre i sense feina. El terror de convertir-se en algú que els altres ni tan sols veuen, i que el “pacte social” esclafa una vegada i una altra. Construïda en dues parts, ha sotragat molts lectors i el seu enigma final dona peu a grans converses. 

Temes que van sortir a la conversa:

A la darrera sessió no vam coincidir tant en les interpretacions i gust sobre la novel·la. En general, va agradar més la 1ª part, la de l’Ocàs, tot i la seva cruesa. Sí que vam estar d’acord en què es tracta d’una obra intensa, i incòmoda que no et deixa indiferent.

La conversa va girar sobretot al voltant de la manera com l’autora construeix una veu narrativa fràgil i alhora lúcida, capaç d’arrossegar-nos cap a espais emocionals molt extrems sense perdre mai la precisió poètica del llenguatge. Vam parlar de la fascinació com a força destructiva i absorbent, però també de la necessitat de mirar l’abisme, de la identitat i del cos. Diverses participants van destacar la sensació d’ofec i d’intimitat que travessa tota la novel·la, així com la manera en què Baltasar escriu amb una prosa poètica plena d’imatges tallants i també moments de gran bellesa.

A més vam debatre sobre els silencis del text, allò que no s’explica explícitament, i sobre la relació entre amor i fascinació. Va sorgir una conversa molt interessant sobre els contrastos que hi apareixen al llarg del llibre: desig i rebuig, tendresa i violència, necessitat d’afecte i incapacitat per mantenir vincles. La novel·la es va movent en aquesta tensió, un equilibri inestable. 

Un altre dels aspectes més comentats va ser l’estil de l’autora: una prosa molt depurada, lírica i contundent alhora, que demana una lectura atenta però que recompensa amb fragments d’una gran potència literària. Algunes lectores van connectar especialment amb aquesta escriptura fragmentària i visceral, mentre que d’altres van compartir les dificultats que els havia generat una narració tan exigent emocionalment.

La trobada va acabar amb la sensació compartida d’haver llegit una obra que incomoda, que sacseja i que es queda dins molt després d’haver-la acabat. En resum, una lectura que va generar molt de debat, interpretacions diverses ben interessants i una conversa molt rica.

A més podeu veure:

L’entrevista que li van fer al programa Al cotxe! AQUÍ.

N’han dit:

“El que llegeixo en Baltasar és un crit desesperat i lucidíssim d’alerta: o ens ajudem de debò o la gran majoria podem caure al pou.” Blanca Llum Vidal a Catorze.

“Ocàs i fascinació és un relat en dos temps en què Eva Baltasar aconsegueix que el lector se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de dolor, en el foc de l’infern.” Ponç Puigdevall a El País.

“Les dones de Baltasar no tenen cap lligam amb la comunitat ni, encara menys, amb elles mateixes.” Núria Bendicho a Catorze.

“La protagonista voldria tenir una vida corrent sense renunciar al sentiment de tristesa davant del món i això la fa psicològicament i moralment complexa.” Julià Guillamon a La Vanguardia.

“Quina habilitat, la de Baltasar […] per capturar la precarietat actual.” Anna Guitart al Diari ARA.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Presentació del llibre

Divendres 15 de maig, a les 18 hores

Els secrets de la música a Barcelona

David Puertas i Esteve

Relats sorprenents sobre compositors, instruments musicals, edificis, auditoris amb passat turbulent i tradicions populars perseguides.

Barcelona no només es mira: s’escolta. Darrere façanes, teatres, places i carrers s’hi amaguen històries musicals extraordinàries que gairebé ningú no coneix. Sabies que la Novena de Beethoven es va cantar en català? Que Stravinsky va prometre escriure una sardana? Que Pau Casals va descobrir Bach en una botiga del carrer Ample? O que una òpera barcelonina no es va estrenar per culpa d’una bomba al Liceu?

Aquest llibre és un viatge ple d’anècdotes, secrets, personatges il·lustres i episodis sorprenents que revelen la veritable banda sonora de la ciutat. De la música clàssica a la popular, dels grans auditoris als instruments més insòlits, cada capítol és una descoberta. Rigorós, àgil i ple de curiositats, és una lectura irresistible per a melòmans, barcelonins i lectors amb ganes de sorprendre’s.

Barcelona com no l’has escoltada mai: Un recorregut per la cara oculta i sonora de la ciutat, ple d’històries sorprenents.

Anècdotes reals que semblen ficció: Segrests musicals, bombes al Liceu, promeses de Stravinsky i descobertes decisives de Pau Casals.

Grans noms, connexions inesperades: Beethoven, Bach, Stravinsky, Mompou i molts altres vinculats a episodis barcelonins poc coneguts.

De la música clàssica al carrer: Òpera, sardanes, bandes, campanes, cobles i instruments extraordinaris en un sol mapa narratiu.

Barcelona és una ciutat amb una història musical tan rica com desconeguda. Més enllà dels grans concerts i dels noms famosos, hi ha un univers d’episodis sorprenents, coincidències improbables, estrenes accidentades, rivalitats, prohibicions, descobertes i petites grans revolucions sonores. Aquest llibre convida el lector a entrar-hi com qui obre una porta secreta: capítol a capítol, història a història.

Hi trobarem compositors universals passant per la ciutat, músics barcelonins que van triomfar arreu del món, instruments extraordinaris amagats en edificis inesperats, auditoris amb passat turbulent i tradicions populars que van ser perseguides o convertides en símbol. Sabrem per què Barcelona va cantar Beethoven en català, com es van viure les grans batalles operístiques, quin paper van tenir les campanes en la formació sonora d’un compositor, o com una simple botiga de partitures va canviar la història de la interpretació musical.

El relat combina documentació sòlida, mirada divulgativa i sentit narratiu. Cada peça està explicada amb claredat i tensió dramàtica, pensada perquè el lector aprengui i gaudeixi alhora. És un llibre per llegir seguit o a glops, ideal tant per a experts com per a curiosos, tant per a músics com per a lectors que simplement estimen Barcelona i volen descobrir-ne una dimensió nova.

Amb la col·laboració de la Coral Levare

Aules d'estudi 2026

 

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'abril...

SORTIR A ROBAR CAVALLS. Per Petterson

A la trobada d’abril del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Sortir a robar cavalls (Club Editor, 2016) de l’escriptor noruec Per Petterson.

Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la boca, sorra a les sabates. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet, el Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009), Homes en la meva situació (Club Editor, 2020) i M’hi nego (Club Editor, 2022). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora. Té clar que per escriure s’ha d’anar cap al dolor i s’emmiralla amb autors amb qui comparteix catàleg, com Mercè Rodoreda.

La història comença amb un ancià que rememora el seu últim estiu d’infantesa a la Noruega de la postguerra, i el seu amic Jon li diu de sortir a robar cavalls.

Celebrat amb Fosse i Knausgård com un dels grans escriptors de Noruega, Petterson va fer el salt al món amb Sortir a robar cavalls, una novel·la premiada pels llibreters d’arreu d’Europa i que ha conquerit els lectors de cinquanta països diferents. Petterson no se n’amaga: vol que el seu lector hagi anat allà on són els seus personatges, que en senti el fred. I que la vida tal com la viuen tingui la qualitat que té per a cada un de nosaltres: ser única.

El protagonista, Trond T., és vidu i pare de dues filles adultes quan decideix anar-se’n a viure sol en una cabana del bosc. L’única companyia que té és un gos, la gran natura del nord i un veí que li recorda no sap què, un “no sap què” que és l’argument del llibre. Les sensacions físiques el transporten a l’estiu de quan tenia quinze anys, quan pescar al llac i perdre’s al bosc eren jocs compartits amb el seu amic Jon, quan el seu pare encara no havia abandonat la família ni ell havia descobert els misteris de la vida dels adults. Tot adult és un supervivent de la infància, aquest podria ser el lema de Petterson, que acompleix una cosa de què pocs autors són capaços: fer-nos present que la vida interior, si t’hi fixes, és trepidant com una odissea.

Temes que van sortir a la conversa:

Tot i la qualitat i la prosa poètica de la novel·la, en aquesta trobada les opinions han sigut diverses. La majoria van explicar que la història els havia encantat i que havien connectat molt amb el paisatge, gràcies a les descripcions tan ben fetes: Petterson descriu amb els cinc sentits. És evident el temps que li ha dedicat a aquestes parts, segurament menys que a la descripció dels sentiments, sobretot quan és gran. Els personatges sovint no expliquen, no comparteixen, no verbalitzen. Això genera tensió narrativa i alhora convida el lector a omplir els buits i vam relacionar-ho amb una certa tradició nòrdica de contenció emocional. És aquesta característica, potser, la que no ha acabat de satisfer; algunes lectores desitjaven una mica més de comunicació i d’acció des del començament, tot i que han gaudit la novel·la.

Assenyalem 3 temes principals: els boscos boreals, la pèrdua de la vida social, una pèrdua volguda al cap i a la fi, i el clima: sense la solidaritat entre els veïns del poble no podrien viure en aquells indrets inhòspits. A més, és evident que els paisatges (els boscos, el riu, la cabana) reflecteixen l’estat interior del protagonista. La natura que l’envolta funciona com a espai de llibertat, però també de perill i de revelació.

També vam destacar que la novel·la no té una narració lineal, es tracta d’una narració fragmentària amb diversos salts temporals. En Trond recorda i ens explica l’estiu de 1948 des de la vellesa, per tant la memòria funciona com espai narratiu i també com a refugi. L’estiu narrat és clarament un moment iniciàtic. I no hi ha un únic esdeveniment traumàtic, sinó una acumulació d’experiències que trenquen la innocència. Vam assenyalar com la novel·la retrata el moment en què el món adult irromp de manera irreversible.

Un altre aspecte força debatut va ser la relació pare-fill. La figura del pare apareix envoltada d’ambigüitat: afecte contingut, silencis, decisions inexplicades. Vam debatre si el pare és una figura admirable o bé moralment problemàtica, i com aquest vincle marca profundament la identitat de Trond.

Tot i que la novel·la se situa a Noruega després de la II Guerra Mundial, aquest context no és explícitament central, encara que condiciona els personatges. Es va valorar com l’autor integra la història sense convertir-la en protagonista.

En resum, vam coincidir a assenyalar que es tracta d’una obra d’una gran subtilesa emocional, que demana una lectura atenta i pausada, i que deixa espai per a la interpretació personal, fet que va enriquir especialment el debat.

A més podeu veure:

Conversa amb en Jordi Puntí AQUÍ.

Conversa al CCCB amb la traductora Carolina Moreno AQUÍ.

N’han dit:

“Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d’una una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk

“Per Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que un bosc assolellat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The Independent

“Quina meravella, quin control del relat i amb quina subtilesa es fica sota la pell dels personatges. Petterson ens recorda que el paisatge té memòria. Descriu els conflictes i els anhels humans amb la mateixa subtilesa amb què captura la quietud d’un bosc, la petja d’un ren a la neu —la calma, en fi, que sol presagiar els grans canvis a les nostres vides.” Jordi Puntí

“No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat no basten per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix, que la nostra identitat es basteix gràcies a la narració. Per Petterson ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.” Gerard Segura


Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Horari

 

Exposició

 

Presentació de llibre

 Dimarts 28 d'abril, a les 18 hores

De vegades, els finals són els principis, i la Laura no ho sabrà mai.

Uns dies a la vella casa pairal de la família amb el seu fill, li desperten un passat que creia adormit. El record del primer amor, la complicitat intacta, la promesa d’allò que podria haver estat. Entre el pes d’un matrimoni que trontolla i la reaparició d’aquell vincle antic —ara travessat per la fragilitat i el temps—, la Laura s’endinsa en un territori on el desig, la culpa i la tendresa es confonen. Tothom és a punt de creuar una línia. Tothom calla alguna cosa. Hi ha secrets que no es comparteixen, veritats que s’intueixen i silencis que sostenen —o esquerden— una vida sencera. Perquè estimar, sovint, no és escollir, sinó aprendre a conviure amb allò que no es pot desfer.

Acompanyament musical a càrrec de Cherezza

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

L’animal perfecte, Lídia Gázquez

A la trobada del mes d’abril del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre L’animal perfecte (Adia Edicions, 2023), de l’escriptora ribetana Lídia Gázquez, i vam poder comptar amb la seva presència.

Lídia Gázquez és una poeta i escriptora catalana nascuda a Sant Pere de Ribes l’any 1978. Ha treballat com a periodista i és professora de llengua i literatura, però en els darrers anys s’ha consolidat sobretot com a veu poètica destacada dins del panorama literari català. Escriu des de molt jove, però la seva projecció pública va créixer especialment a partir de 2019, quan va rebre la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges, un reconeixement que va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. La seva obra combina una mirada íntima i emocional amb una atenció constant a la natura, el desig, la fragilitat i la força de l’experiència humana. Entre els seus llibres hi ha L’animal perfecte, premi Bernat Vidal i Tomàs 2023, un poemari que explora la part més instintiva i vulnerable de les relacions, i Nuuk, premi Pollença de Poesia, on utilitza la forma epistolar per parlar d’amor, violència i paisatges interiors i exteriors que es reflecteixen mútuament. També ha publicat El vent farà dissabte, premi Alella de Poesia a Maria Oleart, on continua aprofundint en la seva veu lírica, marcada per una sensibilitat molt física i alhora molt reflexiva. A més de la seva obra escrita, Gázquez participa activament en projectes culturals com geMMinades, un projecte de videopoemes i videopòdcast creat amb la poeta Raquel Casas, i LiteraCura’t, dedicat a la literatura infantil i juvenil. Aquests projectes han estat reconeguts amb diversos premis i han contribuït a fer-la visible com una creadora que combina literatura, audiovisual i divulgació. Avui és considerada una de les veus més interessants de la poesia catalana contemporània, amb una obra que destaca per la intensitat emocional, la cura del llenguatge i una mirada que oscil·la entre la tendresa i la valentia.

L'obra:

L’animal perfecte és un poemari que gira al voltant d’una idea central molt potent: l’ésser humà com a criatura salvatge, vulnerable i contradictòria, capaç d’estimar amb intensitat i de fer-se mal amb la mateixa força.

El poemari explora la tensió entre allò instintiu i allò racional. L’“animal perfecte” no és un ideal, sinó una metàfora de la condició humana: un cos que desitja, que recorda, que s’equivoca, que necessita i que perd. Gázquez treballa molt la idea de la pell com a frontera i com a lloc on tot passa: el contacte, la ferida, la memòria.

La seva veu és directa i alhora molt treballada, amb una sensibilitat que combina tendresa i contundència. Hi ha una mena de lirisme físic, gairebé corporal, que fa que els poemes respirin emoció sense caure en l’excés. També hi ha un component narratiu subtil: cada poema sembla una escena d’un relat més ampli sobre el desig, la pèrdua i la reconstrucció.

Els temes que apareixen a L’animal perfecte s’entrellacen en un mateix fil emocional: l’amor entès com una força que transforma i desordena, el desig com a impuls vital que empeny el cos i la paraula, la vulnerabilitat com un espai on es revela la veritat més íntima, la natura com un mirall que reflecteix allò que passa dins l’individu i la identitat com un territori en moviment que es construeix i es desfà a mesura que el subjecte estima, perd i es recompon.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres intervencions, com no podia ser d’altra manera, van ser sobre la procedència del cognom de la Lídia i de les seves arrels ribetanes, ja que moltes de les participants la coneixien a ella o bé a la seva família.

Una de les lectores, a l’inici ja dels comentaris sobre llibre, va destacar que no era lectora de poesia però que «només li agradava Machado» (cosa que ens va semblar a totes perfecte!) i va destacar que el llibre l’havia trobat colpidor i que no podia fer altra cosa que comentar la «seva lectura personal del llibre», cosa que a la poeta li va encantar. La lectora va reconèixer una veu poètica patidora per un amor no correspost i va destacar les paraules «udolar» i «peixera», a la qual cosa l’autora va replicar que precisament el títol primigeni del llibre era «La peixera». La mateixa lectora va destacar l’UBI SUNT i altres referències als tòpics literaris, així com el moment més esperançador del llibre com és el poema dedicat al «Carpe diem/ Carpe amorem».

L’autora va aprofitar per puntualitzar les diferències entre autora i jo poètic,
ja que el que s’està fent és literatura, és a dir, ficció; no cal que parlem d’autobiografia, tot i que sí que és prou normal que l’autor/a posi la pinzellada de la seva pròpia experiència vital.

Una de les coses que també es va destacar va ser el joc de paraules que fa servir la poeta quan acaba certs poemes amb unes paraules que seran les primeres i del poema següent.

Una altra de les participants també va reconèixer no ser lectora de poesia, però sí que va apreciar l’estil de l’autora, com enllaçava els poemes i l’ús d’un llenguatge molt acurat i visceral. L’autora aquí va aprofitar per parlar de l’escriptura que es fa «des de les entranyes», a diferència d’altres llibres que els ha escrit potser més des del cervell (com és el cas de Nuuk).

Una altra persona del grup va aprofitar per preguntar si per escriure poesia cal que el/la poeta estigui trist/a i si és que quan s’està feliç o eufòric no ve tant de gust escriure-la, ja que en el llibre hi ha trobat molt patiment i hi buscava un raig d’esperança: a aquesta pregunta la Lídia va respondre que el dolor és pura benzina per a la poeta i que quan es passa per una experiència dura és el detonant de la producció literària; un dolor que es transmuta en obra d’art, en creació. Tanmateix, es pot escriure a partir d’una idea i dedicar-se a una obra més intel·lectualitzada, tot i que el darrer poema del llibre sí que és un cant a l’esperança: l’amor és allò que ens fa sentir vius. L’autora va aprofitar per dir que va voler acabar el seu llibre amb les dues paraules que el tanquen: «vitalisme salvatge», és a dir, sentir la vida de la manera més intensa possible: «qui guanya és qui estima».

Una altra de les aportacions que també va ser interessants va ser la d’una participant que va destacar que la seva manera de llegir el poemari va ser com si estés davant d’una exposició de pintura: sense intentar «entendre» cada poema, sinó des d’una posició de contemplació i de «simplement» deixar-se commoure per un «m’agrada» o «no m’agrada», obrint el llibre de manera atzarosa sense seguir la cronologia marcada per l’ordre de les pàgines. El perquè d’aquesta postura va ser per una experiència personal de no ser lectora de poesia i que mai li ha interessat especialment, fet que la va portar a, amb aquesta actitud, dedicar-se a gaudir del moment, pel pur plaer de la lectura.

L’autora va destacar que tot val per apropar-se a l’obra d’art, però que en aquest cas hi ha una certa narrativa, tot i que la poesia es presta a ser llegida a l’atzar i s’hi pot connectar de manera instantània. Hi ha una manera concreta d’acostar-s’hi? Potser ens hauríem d’allunyar de la idea de «voler-la entendre», ja que és un gènere que a vegades es crea des d’una certa irracionalitat. Poesia, per Gázquez, és llibertat absoluta, en un món farcit de normes; i la creació poètica pot assemblar-se a la tècnica atzarosa pictòrica del mateix Pollock, com si es tractés d’un procés alliberador, tenint en compte, tot i això, que no es connecta sempre amb tota la poesia, sinó amb aquella que et pot arribar més en un moment determinat.

Una altra de les lectores va destacar el nivell de profunditat de la poètica de la Lídia, arribant a tots els racons d’instints i sentiments; i, alhora, destacant certes formalitats (com per exemple la paraula «caure», escrita en un poema de manera que sembla que en caiguin les lletres).

A la pregunta sobre el símbol de la peixera, l’autora va respondre que efectivament es tracta d’una al·legoria sobre la gàbia de la qual no pot sortir-ne el peix que hi roman, destacant la sensació de claustrofòbia. També va comentar la seva voluntat de jugar amb les metàfores relacionades amb l’instint animal, que algunes lectores van captar.

Una altra pregunta que li van fer va ser si sempre escrivia poesia, a la qual cosa Gázquez va dir que era un gènere que li aporta una gran flexibilitat a nivell del temps que hi pot dedicar i que li sorgeix d’una manera més natural, tot i el seu interès també en la narrativa, la qual ja ha conreat en el seu darrer poemari, Nuuk, on hi barreja també el gènere epistolar amb poemes, i que segueix el fil d’una història. Seguint aquest apunt, la poeta també es va referir a la qüestió d’en quin moment es considera un text acabat, ja que a vegades pot trigar anys en considerar-se finalitzat; com si els textos tinguessin una vida pròpia i que l’autor hi tingués poc a dir, sinó escoltar quan l’artefacte li diu a l’autor: «això ja està enllestit». El fet de presentar-se a premis literaris també obliga a donar per acabat el manuscrit en una data concreta, ja que hi ha un dia límit en el qual s’ha de lliurar o enviar el poemari en qüestió; o bé s’opta per la mecànica contrària: quan es té acabat el llibre  s’adapta a les dates dels premis que en aquell moment encara romanen oberts per acceptar propostes, aprofitant, a més, que els jurats siguin interessants per presentar la feina: si no es guanya, com a mínim es té la certesa que el que s’ha fet ho ha vist algú amb un criteri que pot interessar en un moment donat. En aquest sentit Gázquez també va recordar que el fet de guanyar un primer premi (precisament, amb L’animal perfecte, de la Vila de Santanyí), la va animar a seguir escrivint poesia i a sumar seguretat en ella mateixa.

Finalment, una de les persones va preguntar a l’autora si tenia persones de referència a qui ensenyar una nova obra per tenir les primeres impressions d’una primera lectura, a la qual cosa la Lídia va comentar que sí, però que a mesura que ha anat creixent i madurant com a autora ho ha necessitat menys, sense deixar d’esmentar l’escriptora vilanovina Raquel Casas, amb qui també comparteix el projecte de vídeopodcast literari de geMMinades.

Vam tenir la sort que a l’autora li va venir de gust tancar la sessió amb la lectura de diversos dels seus poemes: «Des de dins», «M’has germinat els dits», «La vida també és esperar», «Ulls de xai» i «Carpe amore».

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club

Club de lectura animal de poesia ribetana by Lídia Gàzquez

De l’alquímia dels llibres quan passen per la mirada dels lectors

Read on Substack

Sant Jordi 2026

 

Un dia per enamorar-se dels llibres i viure la cultura!

Quin llibre vols? Inspira’t per fer la teva llista de llibres. Les biblioteques et recomanen una selecció dels millors títols.

Especial Sant Jordi