Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat mes...

Ocàs i Fascinació, Eva Baltasar

A la trobada del mes de maig del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Ocàs i Fascinació (Club editor, 2024), de l’escriptora catalana Eva Baltasar, i vam poder comptar amb la seva presència.

Eva Baltasar és una escriptora i poeta catalana nascuda a Barcelona l’any 1978, una de les veus més potents i singulars de la literatura catalana contemporània. La seva obra es caracteritza per una prosa poètica, intensa, corporal i profundament introspectiva, hereva de la seva trajectòria prèvia com a poeta, amb més d’una desena de llibres de poesia publicats abans d’entrar en la narrativa. Va esdevenir un fenomen literari amb Permagel (2018), primera novel·la del tríptic que completa amb Boulder (2020) —finalista del Booker International Prize en la seva traducció anglesa— i Mamut (2022). Aquestes tres obres comparteixen una mirada lúcida i ferotge sobre la identitat, el cos, la maternitat, la solitud i la supervivència emocional. El 2024 publica Ocàs i fascinació, una novel·la que aprofundeix en la precarietat urbana, la vulnerabilitat i la transformació interior, i que confirma la seva capacitat per crear atmosferes denses i líriques alhora. Baltasar és una autora que escriu des del límit, des del cos i des de la ferida, i que ha aconseguit una connexió profunda amb lectors que busquen una literatura que no tingui por d’explorar la foscor, però també la bellesa que sorgeix d’aquesta mateixa foscor.

L'obra

Ocàs i fascinació és una novel·la d’Eva Baltasar publicada el 2024, que aprofundeix en la fragilitat humana en un context de precarietat extrema. L’obra s’estructura en dues parts —Ocàs i Fascinació— que funcionen com dos moviments d’un mateix descens i renaixement. A Ocàs, la protagonista, una dona jove i sola, s’enfronta a la pèrdua de la feina, de l’habitatge i de qualsevol xarxa de suport. Baltasar retrata amb una precisió gairebé quirúrgica la violència estructural de la ciutat, la impossibilitat de sostenir una vida digna i el desgast físic i emocional que això comporta. El cos es converteix en un espai de lluita, un territori exhaust on s’acumulen la por, la gana i la humiliació.

La segona part, Fascinació, introdueix un canvi de to radical: el realisme cru deixa pas a una atmosfera més onírica, mística i sensorial. La protagonista és acollida per Maria, una figura enigmàtica que habita un espai entre el real i el simbòlic. Amb ella, la narradora inicia un procés de transformació interior que no és una redempció convencional, sinó una obertura a una nova manera de percebre el món. La fascinació no és evasió, sinó una forma de supervivència: una mirada que, després d’haver tocat fons, és capaç de trobar bellesa en allò que abans era invisible.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Una de les integrants del grup va començar explicant que es va perdre (sobretot a la segona part) i va aprofitar per cercar entrevistes al youtube de l’autora, contràriament a la primera part, que li va resultar més entenedora. En aquestes entrevistes l’autora deia que a ella li va passar a la seva vida real el fet de trobar-se penjada en una ciutat, sense sostre, i que, per altra banda, la segona part l’autora l’aprofita per «desmadrar-se». El llibre demostra també que la protagonista no té xarxa d’amistats ni té família.

Hi va haver diverses participants que es van quedar una mica «penjades» i perplexes amb aquesta segona part. Per altra banda, es va destacar que l’estil de l’autora és molt interessant, fins que a la segona part sembla com si l’autora «es perdés» i van comentar que, en cas que es tracti d’una bogeria de la protagonista, hagués agradat més que es veiés més clarament el procés fins a arribar-hi. Sobre la primera part, també hi va haver reflexions relacionades amb què semblava que tot també quedava una mica en l’aire.

Hi ha qui va entendre que la protagonista es converteix en la Maria, com si es tractés d’un alter ego; però també semblaria que s’imagina que la Verge Maria viu a casa seva, és a dir, que Maria no és real. «La fascinació» seria el que la protagonista (de qui no sabem el nom) sent per a la Maria. I també hi ha qui va pensar que la Maria era una persona que vivia amb ella. També hi ha qui apostava en una barreja entre realitat i ficció; entre coses «reals» i coses «imaginàries», al més pur estil quixotesc. Es va parlar també d’una possible bogeria o del fet de necessitar algú a qui adorar, de qui sentir «fascinació», en contrast amb una vida que és tan precària i amb tan pocs estímuls.

Per una altra banda, també es va apuntar una part onírica del personatge per poder demostrar què passa quan una persona arriba a una part extremadament vulnerable, en aquesta societat. Una societat on ja trobem, i molt, aquests casos d’extrema vulnerabilitat.

També va haver-hi qui va apuntar que semblava com tot estigués deslligat, sobretot la primera part vers de la segona, com si hi faltés algun fil conductor que permetés relacionar més la primera amb la segona part.

Es van apuntar també els conceptes de «llibertat» i de «soledat» de la protagonista, com una manera de poder viure en una societat tan dura i hostil, on ningú es preocupa de ningú.

Pel que fa a l’estil de l’autora es va apuntar i posar molt en valor el fet que l’autora vingués del món de la poesia, fet que comporta que el seu relat es farceixi d’un cert lirisme.

Algú va trobar un fet contradictori que la protagonista es considerés a ella mateixa posseïdora d’uns valors i, per altra banda, actués a la vida prenent decisions que l’abocaven al fracàs; com si li faltés una actitud més «valenta» per sobreposar-se als embats vitals. Com si la seva desgràcia depengués d’ella mateixa, en certa manera.

Sobre la segona part, la conductora del grup va apuntar que és enriquidor que hi hagi tantes interpretacions del personatge de Maria i que potser aquesta era la intenció de l’autora: crear aquest debat en el lector, i d’aquí va venir precisament tota la polèmica que es va crear al club de lectura.

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club

Presentació de llibre amb vermut literàri

Dissabte 6 de juny, a les 12 hores

Presentació del llibre

Raquel Casas i Lídia Gàzquez, escriptores i curadores de l'antologia, conversaran amb Alba López Varas, escriptora i periodista i Núria Araüna i Baró, periodista i doctora universitària, sobre el desig femení a la literatura.

L'acte comptarà també amb l'acompanyament musical al piano de la compositora i professora ribetana Roser Mataró.

Un vermut literari per parlar de cos, llengua, desig i poesia.

Presentació de llibre

 Dijous 4 de juny, a les 18 hores

Jaume emprende un viaje para huir de algo que no sabe nombrar.

El camino no olvida.

Una presencia irrumpe en su mente.

Una voz. Un nombre: Baia.

Entre símbolos y silencios, la realidad se resquebraja.

Hay algo que no encaja.

Algo que ha permanecido oculto.

Y todo apunta a él.

A veces, lo que buscamos no es más que aquello de lo que huimos.

Víctor Berbegal

Autor que va aprendre a llegir el món abans que les paraules. Marcat per la dislèxia, va convertir la dificultat en un territori d’exploració on la intuïció, la imatge i el ritme precedeixen el llenguatge. La seva escriptura neix d’aquest contrast: una mirada que percep més del que pot anomenar. En les seves històries, el visible i l’invisible dialoguen constantment.

Exposició

Del 28 de maig al 13 de juny, a la sala polivalent

Alquímia

Un viatge transformador

A càrrec d'AlbA

Vernissage dijous 28 de maig a les 18 hores

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes...

OCÀS I FASCINACIÓ. Eva Baltasar

A la trobada de maig del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, l’última d’aquest curs, vam llegir i comentar la novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) de l’escriptora catalana Eva Baltasar.

Llicenciada en pedagogia a la Universitat de Barcelona, el 2008 va debutar com a poeta amb Laia, llibre que va guanyar el Premi Miquel de Palol. Entre els anys 2009 i 2017 ha publicat nou poemaris més, tots premiats. La seva poesia s'ha definit com a intimista, poesia del cos, amb trets sovint filosòfics i conceptuals. Són recurrents les seves referències al lesbianisme, l'experiència d'habitar el propi cos, la maternitat o l'accés a un imaginari íntim com a manera de suportar la realitat. L'any 2018 va publicar Permagel, novel·la aclamada per públic i crítica que va guanyar el Premi Llibreter i el Premi L'Illa dels Llibres. Permagel és la primera novel·la d'un tríptic on l'autora explora en primera persona la veu de tres dones diferents que viuen algunes de les contradiccions pròpies del seu temps. El 2020 es va publicar Boulder, la segona entrega del tríptic, que li va valdre el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any. El 2021 va tancar el tríptic amb Mamut. El març de 2023 va ser nominada ("long list") al Premi Internacional Booker per Boulder, i el mes d'abril següent va ser seleccionada finalista ("short list"), esdevenint la primera obra de literatura catalana finalista d'aquest premi.

Després del Tríptic que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar torna amb una nova heroïna, que ho ha perdut tot i, per sobreviure, neteja cases: però, dins d’elles, ningú sap què fa quan es queda sola. Ocàs i fascinació aborda un tema que no pot ser més d’actualitat: el risc, per a molts joves suposadament preparats, de no tenir els recursos necessaris per viure. El perill de trobar-se al carrer, sense sostre i sense feina. El terror de convertir-se en algú que els altres ni tan sols veuen, i que el “pacte social” esclafa una vegada i una altra. Construïda en dues parts, ha sotragat molts lectors i el seu enigma final dona peu a grans converses. 

Temes que van sortir a la conversa:

A la darrera sessió no vam coincidir tant en les interpretacions i gust sobre la novel·la. En general, va agradar més la 1ª part, la de l’Ocàs, tot i la seva cruesa. Sí que vam estar d’acord en què es tracta d’una obra intensa, i incòmoda que no et deixa indiferent.

La conversa va girar sobretot al voltant de la manera com l’autora construeix una veu narrativa fràgil i alhora lúcida, capaç d’arrossegar-nos cap a espais emocionals molt extrems sense perdre mai la precisió poètica del llenguatge. Vam parlar de la fascinació com a força destructiva i absorbent, però també de la necessitat de mirar l’abisme, de la identitat i del cos. Diverses participants van destacar la sensació d’ofec i d’intimitat que travessa tota la novel·la, així com la manera en què Baltasar escriu amb una prosa poètica plena d’imatges tallants i també moments de gran bellesa.

A més vam debatre sobre els silencis del text, allò que no s’explica explícitament, i sobre la relació entre amor i fascinació. Va sorgir una conversa molt interessant sobre els contrastos que hi apareixen al llarg del llibre: desig i rebuig, tendresa i violència, necessitat d’afecte i incapacitat per mantenir vincles. La novel·la es va movent en aquesta tensió, un equilibri inestable. 

Un altre dels aspectes més comentats va ser l’estil de l’autora: una prosa molt depurada, lírica i contundent alhora, que demana una lectura atenta però que recompensa amb fragments d’una gran potència literària. Algunes lectores van connectar especialment amb aquesta escriptura fragmentària i visceral, mentre que d’altres van compartir les dificultats que els havia generat una narració tan exigent emocionalment.

La trobada va acabar amb la sensació compartida d’haver llegit una obra que incomoda, que sacseja i que es queda dins molt després d’haver-la acabat. En resum, una lectura que va generar molt de debat, interpretacions diverses ben interessants i una conversa molt rica.

A més podeu veure:

L’entrevista que li van fer al programa Al cotxe! AQUÍ.

N’han dit:

“El que llegeixo en Baltasar és un crit desesperat i lucidíssim d’alerta: o ens ajudem de debò o la gran majoria podem caure al pou.” Blanca Llum Vidal a Catorze.

“Ocàs i fascinació és un relat en dos temps en què Eva Baltasar aconsegueix que el lector se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de dolor, en el foc de l’infern.” Ponç Puigdevall a El País.

“Les dones de Baltasar no tenen cap lligam amb la comunitat ni, encara menys, amb elles mateixes.” Núria Bendicho a Catorze.

“La protagonista voldria tenir una vida corrent sense renunciar al sentiment de tristesa davant del món i això la fa psicològicament i moralment complexa.” Julià Guillamon a La Vanguardia.

“Quina habilitat, la de Baltasar […] per capturar la precarietat actual.” Anna Guitart al Diari ARA.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Presentació del llibre

Divendres 15 de maig, a les 18 hores

Els secrets de la música a Barcelona

David Puertas i Esteve

Relats sorprenents sobre compositors, instruments musicals, edificis, auditoris amb passat turbulent i tradicions populars perseguides.

Barcelona no només es mira: s’escolta. Darrere façanes, teatres, places i carrers s’hi amaguen històries musicals extraordinàries que gairebé ningú no coneix. Sabies que la Novena de Beethoven es va cantar en català? Que Stravinsky va prometre escriure una sardana? Que Pau Casals va descobrir Bach en una botiga del carrer Ample? O que una òpera barcelonina no es va estrenar per culpa d’una bomba al Liceu?

Aquest llibre és un viatge ple d’anècdotes, secrets, personatges il·lustres i episodis sorprenents que revelen la veritable banda sonora de la ciutat. De la música clàssica a la popular, dels grans auditoris als instruments més insòlits, cada capítol és una descoberta. Rigorós, àgil i ple de curiositats, és una lectura irresistible per a melòmans, barcelonins i lectors amb ganes de sorprendre’s.

Barcelona com no l’has escoltada mai: Un recorregut per la cara oculta i sonora de la ciutat, ple d’històries sorprenents.

Anècdotes reals que semblen ficció: Segrests musicals, bombes al Liceu, promeses de Stravinsky i descobertes decisives de Pau Casals.

Grans noms, connexions inesperades: Beethoven, Bach, Stravinsky, Mompou i molts altres vinculats a episodis barcelonins poc coneguts.

De la música clàssica al carrer: Òpera, sardanes, bandes, campanes, cobles i instruments extraordinaris en un sol mapa narratiu.

Barcelona és una ciutat amb una història musical tan rica com desconeguda. Més enllà dels grans concerts i dels noms famosos, hi ha un univers d’episodis sorprenents, coincidències improbables, estrenes accidentades, rivalitats, prohibicions, descobertes i petites grans revolucions sonores. Aquest llibre convida el lector a entrar-hi com qui obre una porta secreta: capítol a capítol, història a història.

Hi trobarem compositors universals passant per la ciutat, músics barcelonins que van triomfar arreu del món, instruments extraordinaris amagats en edificis inesperats, auditoris amb passat turbulent i tradicions populars que van ser perseguides o convertides en símbol. Sabrem per què Barcelona va cantar Beethoven en català, com es van viure les grans batalles operístiques, quin paper van tenir les campanes en la formació sonora d’un compositor, o com una simple botiga de partitures va canviar la història de la interpretació musical.

El relat combina documentació sòlida, mirada divulgativa i sentit narratiu. Cada peça està explicada amb claredat i tensió dramàtica, pensada perquè el lector aprengui i gaudeixi alhora. És un llibre per llegir seguit o a glops, ideal tant per a experts com per a curiosos, tant per a músics com per a lectors que simplement estimen Barcelona i volen descobrir-ne una dimensió nova.

Amb la col·laboració de la Coral Levare

Aules d'estudi 2026

 

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'abril...

SORTIR A ROBAR CAVALLS. Per Petterson

A la trobada d’abril del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Sortir a robar cavalls (Club Editor, 2016) de l’escriptor noruec Per Petterson.

Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la boca, sorra a les sabates. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet, el Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009), Homes en la meva situació (Club Editor, 2020) i M’hi nego (Club Editor, 2022). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora. Té clar que per escriure s’ha d’anar cap al dolor i s’emmiralla amb autors amb qui comparteix catàleg, com Mercè Rodoreda.

La història comença amb un ancià que rememora el seu últim estiu d’infantesa a la Noruega de la postguerra, i el seu amic Jon li diu de sortir a robar cavalls.

Celebrat amb Fosse i Knausgård com un dels grans escriptors de Noruega, Petterson va fer el salt al món amb Sortir a robar cavalls, una novel·la premiada pels llibreters d’arreu d’Europa i que ha conquerit els lectors de cinquanta països diferents. Petterson no se n’amaga: vol que el seu lector hagi anat allà on són els seus personatges, que en senti el fred. I que la vida tal com la viuen tingui la qualitat que té per a cada un de nosaltres: ser única.

El protagonista, Trond T., és vidu i pare de dues filles adultes quan decideix anar-se’n a viure sol en una cabana del bosc. L’única companyia que té és un gos, la gran natura del nord i un veí que li recorda no sap què, un “no sap què” que és l’argument del llibre. Les sensacions físiques el transporten a l’estiu de quan tenia quinze anys, quan pescar al llac i perdre’s al bosc eren jocs compartits amb el seu amic Jon, quan el seu pare encara no havia abandonat la família ni ell havia descobert els misteris de la vida dels adults. Tot adult és un supervivent de la infància, aquest podria ser el lema de Petterson, que acompleix una cosa de què pocs autors són capaços: fer-nos present que la vida interior, si t’hi fixes, és trepidant com una odissea.

Temes que van sortir a la conversa:

Tot i la qualitat i la prosa poètica de la novel·la, en aquesta trobada les opinions han sigut diverses. La majoria van explicar que la història els havia encantat i que havien connectat molt amb el paisatge, gràcies a les descripcions tan ben fetes: Petterson descriu amb els cinc sentits. És evident el temps que li ha dedicat a aquestes parts, segurament menys que a la descripció dels sentiments, sobretot quan és gran. Els personatges sovint no expliquen, no comparteixen, no verbalitzen. Això genera tensió narrativa i alhora convida el lector a omplir els buits i vam relacionar-ho amb una certa tradició nòrdica de contenció emocional. És aquesta característica, potser, la que no ha acabat de satisfer; algunes lectores desitjaven una mica més de comunicació i d’acció des del començament, tot i que han gaudit la novel·la.

Assenyalem 3 temes principals: els boscos boreals, la pèrdua de la vida social, una pèrdua volguda al cap i a la fi, i el clima: sense la solidaritat entre els veïns del poble no podrien viure en aquells indrets inhòspits. A més, és evident que els paisatges (els boscos, el riu, la cabana) reflecteixen l’estat interior del protagonista. La natura que l’envolta funciona com a espai de llibertat, però també de perill i de revelació.

També vam destacar que la novel·la no té una narració lineal, es tracta d’una narració fragmentària amb diversos salts temporals. En Trond recorda i ens explica l’estiu de 1948 des de la vellesa, per tant la memòria funciona com espai narratiu i també com a refugi. L’estiu narrat és clarament un moment iniciàtic. I no hi ha un únic esdeveniment traumàtic, sinó una acumulació d’experiències que trenquen la innocència. Vam assenyalar com la novel·la retrata el moment en què el món adult irromp de manera irreversible.

Un altre aspecte força debatut va ser la relació pare-fill. La figura del pare apareix envoltada d’ambigüitat: afecte contingut, silencis, decisions inexplicades. Vam debatre si el pare és una figura admirable o bé moralment problemàtica, i com aquest vincle marca profundament la identitat de Trond.

Tot i que la novel·la se situa a Noruega després de la II Guerra Mundial, aquest context no és explícitament central, encara que condiciona els personatges. Es va valorar com l’autor integra la història sense convertir-la en protagonista.

En resum, vam coincidir a assenyalar que es tracta d’una obra d’una gran subtilesa emocional, que demana una lectura atenta i pausada, i que deixa espai per a la interpretació personal, fet que va enriquir especialment el debat.

A més podeu veure:

Conversa amb en Jordi Puntí AQUÍ.

Conversa al CCCB amb la traductora Carolina Moreno AQUÍ.

N’han dit:

“Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d’una una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk

“Per Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que un bosc assolellat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The Independent

“Quina meravella, quin control del relat i amb quina subtilesa es fica sota la pell dels personatges. Petterson ens recorda que el paisatge té memòria. Descriu els conflictes i els anhels humans amb la mateixa subtilesa amb què captura la quietud d’un bosc, la petja d’un ren a la neu —la calma, en fi, que sol presagiar els grans canvis a les nostres vides.” Jordi Puntí

“No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat no basten per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix, que la nostra identitat es basteix gràcies a la narració. Per Petterson ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.” Gerard Segura


Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Horari

 

Exposició