De l'11 al 23 d'abril, a la sala polivalent
Inauguració dissabte 11 d'abril, a les 11 hores
divendres, 10 d’abril del 2026
dijous, 9 d’abril del 2026
Club de lectura Tardes literàries
Cinc cèntims de la trobada de març...
La ciutat de les dames, Cristina de Pizán
A la trobada del mes de març del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre La ciutat de les dames (Cal Carré, 2022), de l’escriptora Cristina de Pizan.
Cristina de Pizan va néixer el 1364 a Venècia, però la seva vida va prendre forma a la cort francesa, on el seu pare, Tommaso da Pizzano, treballava com a astròleg i savi al servei del rei Carles V. En aquell ambient ple de llibres i intel·lectuals, Cristina va créixer envoltada d’idees, i això li va donar una educació poc habitual per a una dona del seu temps. Tot i així, ningú podia imaginar que acabaria convertint-se en una de les primeres escriptores professionals de la història.
La seva vida va fer un gir sobtat quan, amb només vint-i-cinc anys, va quedar vídua i amb tres fills i la seva mare a càrrec. En lloc de buscar protecció en un nou matrimoni, Cristina va prendre una decisió insòlita: viure de la seva ploma. Va començar escrivint poemes i tractats per encàrrec, i aviat es va guanyar una reputació com a autora culta, aguda i capaç de debatre amb els intel·lectuals homes del seu temps.
Amb el temps, Cristina va entrar de ple en la Querella de les dones, un debat literari sobre la naturalesa femenina. Ella hi va intervenir amb una valentia sorprenent, denunciant la misogínia que impregnava moltes obres medievals i defensant que les dones no eren inferiors per naturalesa, sinó per manca d’educació i oportunitats. Aquesta idea, tan simple i tan revolucionària, travessa tota la seva obra.
El seu llibre més famós, La ciutat de les dames, és una resposta directa a aquesta injustícia. Cristina imagina una ciutat simbòlica construïda per i per a les dones, on figures femenines de la història i la mitologia demostren que la capacitat intel·lectual i moral no depèn del gènere. És una obra que combina erudició, imaginació i una defensa ferma de la dignitat femenina.
Cap al final de la seva vida, Cristina encara va tenir temps d’escriure un poema en honor de Joana d’Arc, fascinada per aquella jove que trencava totes les expectatives del seu temps. Després d’això, es va retirar a un monestir, on va morir el 1430.
L'obra:
Quan Cristina de Pizan escriu La ciutat de les dames l’any 1405, ho fa empesa per una indignació molt concreta: la quantitat d’obres escrites per homes que presentaven les dones com a éssers febles, irracionals o moralment inferiors. Ella, que havia conegut dones intel·ligents, virtuoses i capaces, no podia acceptar aquella visió. Així neix el llibre, com una resposta literària i filosòfica a segles de menyspreu.
L’obra s’obre amb Cristina llegint textos misògins i sentint com la tristesa i el dubte s’apoderen d’ella. És un moment molt humà: es pregunta si potser els autors tenen raó. Però és llavors quan apareixen tres figures alegòriques —Raó, Rectitud i Justícia— que li revelen que totes aquelles afirmacions són falses i que la veritat sobre les dones ha estat distorsionada. Aquestes tres dames es converteixen en les arquitectes de la ciutat simbòlica que Cristina construirà amb la seva escriptura.
La ciutat que imagina no és un espai físic, sinó un lloc moral i intel·lectual on les dones poden ser reconegudes i protegides. Cada mur, cada torre i cada fonament es construeix amb exemples de dones reals o llegendàries que han destacat per la seva saviesa, valentia, virtut o talent. Cristina convoca figures com Hipàtia, Dido, Semíramis, la reina Zenòbia o la profetessa Debora, i les presenta com a proves vivents que les dones han estat sempre capaces de grans gestes, malgrat la invisibilitat imposada.
A mesura que la ciutat creix, el llibre es converteix en una mena d’enciclopèdia femenina, però també en un manifest. Cristina defensa que les dones no són menys intel·ligents que els homes, sinó que han estat privades d’educació. Insisteix que, si tinguessin les mateixes oportunitats, destacarien en les arts, les ciències i el govern. Aquesta idea, tan evident avui, era radical al segle XV.
El text culmina quan la ciutat queda completada i Justícia anuncia que serà llar de totes les dones virtuoses, presents i futures. És un final que combina esperança i reivindicació: Cristina no només vol demostrar que les dones han estat injustament menyspreades, sinó també oferir un espai simbòlic on puguin existir amb dignitat.
La ciutat de les dames és, en el fons, un acte de reparació. Cristina reescriu la història perquè les dones hi tinguin un lloc, i ho fa amb una veu ferma però serena, convençuda que la veritat i la raó són de la seva banda. Per això l’obra és considerada un dels primers textos de la tradició feminista europea.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Les primeres opinions van ser molt positives i es va destacar la introducció del llibre, feta per la Victoria Cirlot, o per la Marie-José Lemarchand, segons l’edició del llibre, català o castellà, que ajuda a emmarcar-lo en un context històric i artístic.
Una de les participants va destacar la paraula «dames», en comptes de «dones» i el fet que va escoltar un podcast que precisament parlava del llibre, cosa que li va permetre tenir una experiència creuada amb el text. La mateixa persona va destacar la seva admiració per una de les dames de les quals parla Pizan, la Hildegarda de Bingen (1098-1179) i per les amazones, sobretot pel fet que aquestes últimes no necessitaven els homes per organitzar-se.
Una de les coses que també es va destacar va ser el fet que Pizan s’adreça a les dones que van existir, les del seu present, però també a les futures (nosaltres?), i sobretot el final, quan l’autora es refereix al tipus de marit que pot tenir la dona que llegeix el llibre, bo, dolent o mig bo, i el que li desitja a cada dona. La part final, quan l’autora parla amb Justícia, que és la part que es parla més de la Verge i el món religiós, és la part que més o menys tothom ha considerat més pesada, però tota manera ben lògica que hi fos per l’època.
Per altra banda, alguna persona del grup va destacar com a més interessant la primera part, de les tres que formen el llibre, ja que és la que es dedica més a la mitologia, un tema que interessa especialment i que recorda molt al relat de contes. També es va destacar que alguns dels valors que es lloen de certes dones, avui no s’aguantarien (la bellesa, la virginitat, la sumissió al marit...), alhora que van ser molt valorats els coneixements de l’autora i el seu nivell cultural i el fet que fos capaç de crear una obra (en ple segle XIV) que defensés les dones d’una manera tan fastuosa.
També es va destacar el fet que és un llibre que a moltes de les participants les va permetre recordar contes i llegendes que havien llegit feia temps, tota vegada que es va destacar que el que Pizan vol és aconseguir que les dones siguin reconegudes en la societat que ella viu.
Va ser curiós que algú va enllaçar el llibre amb la lectura recent del llibre Orlando, de Virginia Woolf, on al personatge principal se li presenten també en un moment donat les tres gràcies, fet que mostra que Woolf molt probablement va llegir Pizan.
Una de les aportacions que també va ser interessant va ser la d’una participant que va apuntar que la ciutat imaginada per Pizan li va fer pensar en una ciutat virtual, en el món digital actual: una gran metàfora que es podria convertir fins i tot en videojoc i el fet que Pizan barregés personatges mitològics amb persones verídiques.
¿Què ha passat durant els anys que no es va parlar de les dones i per què darrerament se’n parla més, en els darrers anys?... va ser una de les preguntes que va sorgir al grup... i una possible resposta va ser la imposició del patriarcat, l’evolució del feminisme i el fet que la societat, és clar, ha canviat, així com també han canviat els seus valors. Vam arribar a la conclusió que possiblement Pizan hauria evolucionat cap el/s feminisme/s. També es va destacar el fet que avui en dia les dones encara patim la violència masclista i que encara no s’accepta la igualtat entre homes i dones. Algunes de les participants van recordar les limitacions que hi havia (fins fa poc, en època franquista) per tal que les dones poguessin fer coses com obrir un compte al banc, estudiar a la universitat o treure’s el carnet de cotxe... i així va ser com la conversa del grup va anar passant del llibre de Pizan al món de la sociologia i a les experiències personals. I d’aquí a parlar de la importància o no del matriarcat en la història de la humanitat.
Entre totes van destacar el mèrit de Pizan d’entreveure i donar a conèixer tantes dones que són guerreres, com els homes, científiques, com els homes, artistes, com els homes... fins que al final acaba de construir una elit que l’encapçala la Verge, sense tenir en compte les dones de classe social més baixa, que ni les esmenta, i aconsegueix donar la volta a unes creences tan masclistes, pròpies de l’època antiga (i no tan llunyanes sinó que ben actuals, moltes d’elles). Més que «defensar», «exposa» realitats que recull metòdicament pel gaudi del lector/a.
Finalment, es va destacar el fet que el llibre motivava a buscar les referències de les dones que s’hi exposaven, ja que moltes de les dones eren desconegudes per algunes de les integrants del grup.
Mireia Vidal-Conte
Conductora del club
divendres, 27 de març del 2026
Presentació de llibre
Dimecres 1 d'abril, a les 18:30 hores
El simple gest de substituir una bombeta fosa per un led de baix consum esdevé el símptoma d’un canvi d’era en què deixem enrere per sempre el foc ancestral, un foc que ens proporcionava aliment i era alhora sagrat i procaç. Aquesta acció germinal i les impressions d’un escolà preadolescent són el vestíbul d’una aventura poètica en què litúrgia, vida quotidiana, història i amor fan emergir la indestriable connexió existent entre transcendència i joia de viure.
A càrrec d'Eduard Vendrell, filòleg
Amb la col·laboració de Rims
dijous, 26 de març del 2026
Club de lectura Dijous entre lletres
Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...
UN AMOR. Sara Mesa
A la trobada de març del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Un amor (Editorial Anagrama, 2020) de l’escriptora Sara Mesa.
Temes que van sortir a la conversa:
Un cop mes, la història que planteja Un amor ens ha satisfet com a lectura. D’entrada, hem coincidit que l’arribada de la Nat, la protagonista, a La Escapa no és només un canvi d’escenari, és una entrada en un espai hostil, gairebé opac. El món rural que se’ns presenta no té res d’acollidor: és un territori ple de silencis, de normes no dites, on l’estranyesa es converteix en una forma de relació. Cometem que la Nat no acaba d’entendre aquest entorn, i no s’hi adapta. Però tampoc nosaltres, com a lectors, no hi tenim mai una posició gens còmoda.
Un dels eixos centrals que han destacat és la qüestió del poder. La relació amb el propietari de la casa, especialment, ha generat debat: fins a quin punt la precarietat condiciona les decisions de la Nat? Fins a quin punt pot triar? Aquí la novel·la ens mostra una violència que no és explícita ni espectacular, però sí persistent, subterrània, i per això mateix més inquietant.
També hem parlat molt de la comunitat. Els habitants del poble, més que personatges secundaris, són una mena de cos col·lectiu que observa, interpreta i acaba jutjant.
Un altre aspecte clau ha estat el llenguatge. És molt interessat aquesta idea que la novel·la no presenta el llenguatge com a eina de comunicació, sinó com a mecanisme de separació. Els malentesos, els silencis, els sobreentesos contribueixen a transmetre una sensació d’incomunicació que travessa tota l’obra. Hem coincidit en què la novel·la ens interpel·la directament com a lectors: l’autora no ens ofereix uns personatges fàcilment jutjables ni situacions clares, i això ens obliga a revisar constantment la nostra pròpia posició moral. Amb qui empatitzem? Per què? Què estem disposats a justificar?
En definitiva, és una novel·la que recomanem tot i que incomoda, que desestabilitza, i que, precisament per això, continua ressonant més enllà de la lectura.
Per últim, comentem que la Isabel Coixet va fer-ne una adaptació cinematogràfica que seria interessant de mirar per a comparar-la amb la novel·la.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
dilluns, 23 de març del 2026
Club de música
Dijous 26 de març, a les 18 hores
Música i paraules
Què és la divulgació musical?
A càrrec de David Puertas
dimarts, 17 de març del 2026
Espectacle
Divendres 20 de març, a les 20 hores
Espectacle de contes per a adults
Inscripció prèvia
dilluns, 9 de març del 2026
Presentació del llibre
Dijous 12 de març, a les 18:30 hores
A través de les converses amb el seu avi ja envellit, en John coneixerà una trajectòria de lluita, ambició, amor i supervivència. Des de l’horror de la guerra napoleònica fins a la promesa de riquesa ultramarina. 'Sucre amarg' transita per dècades de transformació personal i col·lectiva, on el sucre —emblema de prosperitat— revela els seus costats més foscos.
Aquesta novel·la és un viatge íntim i colpidor, que mostra que rere la resplendor hi ha sempre ombres, i que no és or tot el que llueix.
A càrrec de l'autor, Sebas Puga.
Presentat per l'escriptor Xavier Ambrós, Premi Mora Banc Andorra
divendres, 6 de març del 2026
Especial Dia Internacional de les Dones
Des de la la biblioteca Manuel de Pedrolo i la Biblioteca Virtual ens sumem a aquesta celebració a través d'aquest especial de continguts elaborat per les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals i l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació de Barcelona.
Informacio estreta de la Biblioteca Virtual
dijous, 5 de març del 2026
Club de lectura Dijous entre lletres
Cinc cèntims de la lectura de febrer...
A la trobada de febrer del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la L’estiu que la meva mare va tenir els ulls verds (Amsterdam Llibres, 2022) de l’escriptora moldava Tatiana Tîbuleac.
Per superar el bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix seguir el consell del seu psiquiatra i rememorar l’època més feliç i devastadora de la seva vida: el darrer estiu que va passar amb la seva mare en un poble rural de França. Llavors, l’Aleksy era un adolescent rosegat per la tristesa i el ressentiment: com podia superar la pèrdua de la seva germana, perdonar la mare que l’havia ignorat i fer front a la malaltia que ara la devorava?
D’una bellesa feridora, aquest és el relat de l’estiu en què mare i fill abaixen les armes, esperonats per la imminència del desenllaç i la necessitat de reconciliar-se. Una història d’abast universal destinada a convertir-se en un clàssic de la literatura europea.
Temes que van sortir a la conversa:
Aquesta vegada tornem a coincidir tots i totes: trobem que és una novel·la molt bona i ens ha agradat molt. La sessió va ser intensa, perquè és una novel·la que no deixa espai per a la indiferència.
La història està narrada en primera persona per l’Aleksy, un adolescent furiós, ressentit, expulsat de l’institut i ple d’odi envers la seva mare. L’inici és abrasiu: el llenguatge és violent, cruel, carregat d’insults i d’una agressivitat que incomoda, com van destacar algunes clubaires. Vam coincidir en què les primeres pàgines són difícils, gairebé hostils per al lector. Hem destacat especialment la veu del narrador, que és una veu retrospectiva: l’Aleksy adult recorda aquell estiu des d’un present marcat per la malaltia mental i el trauma. Per tant, el relat està travessat per la memòria, la culpa i la reconstrucció. L’estiu que dona títol al llibre és el que mare i fill passen junts en una casa rural a França, lluny del pare i de la germana morta. La mare vol passa tot el temps que li quedi amb el seu fill, per això aquest espai de retirada es converteix també en un laboratori emocional. En aquesta novel·la no trobarem no una mare abnegada ni un fill innocent, sinó una relació tòxica, plena de retrets, silencis i incapacitat afectiva. Però a mesura que avança la narració descobrim la fragilitat de la mare, la seva malaltia terminal i el sacrifici silenciós que sosté tot l’estiu. L’estiu és, en realitat, un ritual de comiat. Sense sentimentalismes, assistim a una lenta transformació. El títol (els ulls verds) simbolitza aquest canvi. No és que la mare canviï físicament; és la mirada del fill la que es transforma.
A mida que avança el relat, ens adonem que la mort de la germana és el gran trauma subterrani. Tot el conflicte familiar sembla irradiar des d’aquesta absència. L’Aleksy carrega una culpa implícita, i la mare, un dolor impossible de verbalitzar.
No estem davant d’una història d’amor edulcorada; aquesta novel·la és una història de transformació d’ambdós protagonistes i d’un amor tardà, incòmode i imperfecte. Una d’aquelles obres que no s’obliden fàcilment.
L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds és una història descarnada sobre la maternitat, la mort i el perdó, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura europea.
Alguns comentaris a la premsa sobre la novel·la:
«D’una bellesa cruel.» —Le petit journal
«Cruel, abrupta, inflexible. Tatiana Tîbuleac no té pietat. Sacseja els seus personatges, els enganya, els manipula i ens manipula a nosaltres, els lectors de carn i ossos.» —Actualité
«Apassionat com només poden ser-ho els textos escrits des de les vísceres. Perfecta per a qui busca històries que impacten de veritat.» —El Periódico
«Tan cruel com commovedora.» —El País
«Una reflexió poètica i profunda sobre la complexitat de les relacions maternofilials i un al·legat a favor que mai és tard per a l’amor i el perdó.» —El Cultural
«Se’t clava com una daga.» —ABC Cultural
«El debut més impressionant de la literatura europea actual.» —Qué leer
«Una muntanya russa d’emocions magistral.» —La Razón
«Una novel·la dura, magistralment escrita i que ho reuneix tot: estil, història i personatges.» —La Voz de Galícia
«Un ressò mediàtic mundial. Una crua reflexió sobre les relacions maternofilials, que apel·la a la força de l’amor i al perdó.» —Xavier Graset al Més324
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
L’ESTIU QUE LA MEVA MARE VA TENIR ELS ULLS VERDS. Tatiana Tîbuleac
Tatiana Țîbuleac va néixer a la capital de Moldàvia, Chisináu. El seu pare era periodista i la seva mare editora, per la qual cosa va créixer envoltada de llibres i periòdics i es va aficionar aviat a la lectura. Va estudiar periodisme i comunicacions en la Universitat Estatal de Moldàvia i durant aquests anys ja va començar a col·laborar amb diversos mitjans en qualitat de traductora, correctora i reportera. El 1995 va començar a treballar en el periòdic FLUX, de gran difusió en aquesta època a Moldàvia. Poc després va tenir la seva pròpia columna, anomenada "Povești adevărate" ('Històries veritables'). Quatre anys més tard va passar a treballar en la televisió, en un canal moldau anomenat Pro TV Chișinău, on va començar com a reportera i posteriorment va ser presentadora, especialitzada en temes socials. El 2007 va deixar el periodisme i es va traslladar a París el 2008. Segons ella va contar, li va anar molt bé el canvi de vida per trobar una manera nova d'escriure. Va publicar a Moldàvia el seu primer llibre Rondalles modernes, el 2014. Es tracta d'una col·lecció de 50 històries curtes sobre la migració. El llibre va tenir el seu origen arran de diverses publicacions a Facebook, fetes amb el propòsit d'inspirar a les persones que vivien lluny de la seva llar i parlar sobre la migració des d'una perspectiva diferent. Les opinions i els debats generats en la xarxa social van fer de Rondalles modernes un fenomen dels més populars aquell any. La seva primera novel·la L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds es va publicar el 2017. Segons alguns mitjans, "una crua i íntima reflexió sobre les relacions maternofilials que apel·la per força de l'amor i el perdó" i també la crítica va destacar la poesia que destil·la l'estil descarnat de l'autora. La novel·la va guanyar múltiples premis literaris i ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2018 va publicar la seva segona novel·la Jardí de vidre per la qual li van concedir el Premi de la Unió Europea de Literatura. La seva obra ha estat traduïda al francès, polonès, alemany, noruec, castellà i català.
Per superar el bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix seguir el consell del seu psiquiatra i rememorar l’època més feliç i devastadora de la seva vida: el darrer estiu que va passar amb la seva mare en un poble rural de França. Llavors, l’Aleksy era un adolescent rosegat per la tristesa i el ressentiment: com podia superar la pèrdua de la seva germana, perdonar la mare que l’havia ignorat i fer front a la malaltia que ara la devorava?
D’una bellesa feridora, aquest és el relat de l’estiu en què mare i fill abaixen les armes, esperonats per la imminència del desenllaç i la necessitat de reconciliar-se. Una història d’abast universal destinada a convertir-se en un clàssic de la literatura europea.
Temes que van sortir a la conversa:
Aquesta vegada tornem a coincidir tots i totes: trobem que és una novel·la molt bona i ens ha agradat molt. La sessió va ser intensa, perquè és una novel·la que no deixa espai per a la indiferència.
A mida que avança el relat, ens adonem que la mort de la germana és el gran trauma subterrani. Tot el conflicte familiar sembla irradiar des d’aquesta absència. L’Aleksy carrega una culpa implícita, i la mare, un dolor impossible de verbalitzar.
No estem davant d’una història d’amor edulcorada; aquesta novel·la és una història de transformació d’ambdós protagonistes i d’un amor tardà, incòmode i imperfecte. Una d’aquelles obres que no s’obliden fàcilment.
L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds és una història descarnada sobre la maternitat, la mort i el perdó, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura europea.
Alguns comentaris a la premsa sobre la novel·la:
«D’una bellesa cruel.» —Le petit journal
«Cruel, abrupta, inflexible. Tatiana Tîbuleac no té pietat. Sacseja els seus personatges, els enganya, els manipula i ens manipula a nosaltres, els lectors de carn i ossos.» —Actualité
«Apassionat com només poden ser-ho els textos escrits des de les vísceres. Perfecta per a qui busca històries que impacten de veritat.» —El Periódico
«Tan cruel com commovedora.» —El País
«Una reflexió poètica i profunda sobre la complexitat de les relacions maternofilials i un al·legat a favor que mai és tard per a l’amor i el perdó.» —El Cultural
«Se’t clava com una daga.» —ABC Cultural
«El debut més impressionant de la literatura europea actual.» —Qué leer
«Una muntanya russa d’emocions magistral.» —La Razón
«Una novel·la dura, magistralment escrita i que ho reuneix tot: estil, història i personatges.» —La Voz de Galícia
«Un ressò mediàtic mundial. Una crua reflexió sobre les relacions maternofilials, que apel·la a la força de l’amor i al perdó.» —Xavier Graset al Més324
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
dimecres, 4 de març del 2026
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)