Del 6 al 26 de febrer, a la sala polivalent
SAMà
Estació de pluges
Art en solidaritat per a projectes educatius a Gambia
Pintures de Pau Nubiola
Flamant inauguració divendres 6 de febrer, a les 18 hores
dijous, 5 de febrer del 2026
dilluns, 2 de febrer del 2026
Club de lectura Tardes literàries
Cinc cèntims de la trobada de gener...
Cartes d’Amor, Virginia Woolf i Vita Sackville-West
A la trobada del mes de gener del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar l’epistolari Cartes d’Amor (Edicions de la ela geminada, 2025), de Virginia Woolf i Vita Sackville-West.
Les seves novel·les, com La senyora Dalloway o Al far, van revolucionar la manera d’entendre la ficció, introduint el monòleg interior i el flux de consciència com a tècniques per mostrar la complexitat de la ment humana. Amb Orlando, va jugar amb el temps i el gènere, creant una obra que encara avui es llegeix com un manifest de llibertat. Però potser el seu text més influent és Una habitació pròpia, on Woolf defensa que les dones necessiten independència econòmica i un espai propi per poder escriure i crear. Aquest assaig es considera una pedra angular del pensament feminista modern.
Al llarg de la seva vida, Woolf va formar part del Grup de Bloomsbury, un cercle d’intel·lectuals que compartien ideals progressistes i que van marcar la cultura britànica de l’època. Tot i el seu talent i reconeixement, la pressió de la guerra i les seves dificultats emocionals la van portar a posar fi a la seva vida el 1941, quan es va llançar al riu Ouse. El seu llegat, però, continua viu: Woolf és recordada com una autora que va obrir camins nous a la literatura i que va donar veu a la necessitat de llibertat i igualtat per a les dones.
Vita Sackville West va ser una de les figures més singulars de la literatura i la cultura britànica del segle XX. Nascuda el 1892 a Knole House, una immensa mansió aristocràtica que no podia heretar pel simple fet de ser dona, va créixer envoltada d’història, privilegis i un cert sentiment de despossessió que marcaria profundament la seva obra. Al llarg de la seva vida va escriure poesia, novel·les, biografies i llibres de viatges, i va guanyar en dues ocasions el prestigiós Premi Hawthornden. Obres com The Edwardians o All Passion Spent la van consolidar com una veu literària moderna, elegant i sovint crítica amb les convencions socials de la seva època.
La seva vida personal va ser tan fascinant com la seva producció literària. Casada amb l’escriptor i diplomàtic Harold Nicolson, tots dos van mantenir unmatrimoni obert que els permetia explorar relacions fora de la parella sense trencar el vincle profund que els unia. Entre les relacions més conegudes de Vita hi ha la que va mantenir amb Virginia Woolf, una connexió intensa i creativa que va inspirar Woolf a escriure Orlando, una de les novel·les més innovadores del modernisme anglès.
A més de la literatura, Sackville West va deixar una empremta duradora en el món del jardí. Amb Nicolson va transformar Sissinghurst Castle en un dels jardins més famosos del Regne Unit, un espai que combina estructura arquitectònica i exuberància botànica amb una sensibilitat gairebé poètica. Aquest jardí, avui visitat per milers de persones cada any, és considerat una de les seves grans obres d’art.
Llegir aquestes cartes és “com mirar per un espiell i enrojolar-se de tant en tant”, perquè hi trobem declaracions ardents, silencis que pesen, moments de gelosia i també una tendresa constant. Les cartes no només expliquen la seva relació íntima, sinó que també reflecteixen el món cultural vibrant del cercle de Bloomsbury, on totes dues es movien amb naturalitat. Entre viatges, projectes literaris i confidències, les cartes mostren dues ments brillants que es retroalimenten i s’admiren mútuament.
El llibre també permet descobrir una faceta menys coneguda de Woolf i, alhora, la força vital i la rauxa de Vita Sackville West, que sovint ha quedat a l’ombra de Virginia Woolf en la recepció literària. Tal com destaca una de les presentacions del volum, aquestes cartes són una oportunitat per gaudir del seu “cervell esmolat” i de la seva capacitat per crear frases memorables, fins i tot en la intimitat epistolar.
En conjunt, Cartes d’amor és molt més que un epistolari: és el retrat d’una relació que va inspirar obres com Orlando, va desafiar convencions i va deixar una empremta profunda en la literatura modernista.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Va haver-hi opinions de tot: persones que van trobar l’obra pesada i repetitiva, tal volta faltada de context (ja que les cartes no venen contextualitzades) i d’altres que la van trobar com una oportunitat excel·lent per conèixer la intimitat de dos personatges excepcionals de principis del segle XX i, específicament, per conèixer la Vita, de les dues, la més desconeguda.
Algú va trobar molt positiu la manera com estan escrites, d’una forma ben planera que sembla que parlin a qui les llegeix, pensaments propis que te’ls trobes escrits, com si algú hagués llegit la ment del lector: paraules sense floritures. Es va destacar l’estil de les escriptores i el fet que el llibre sembla com un perfecte documental, ja que la realitat hi traspúa per tot arreu. Evidentment, es tracta de literatura de no ficció, però no deixa de ser literatura. També hi ha qui va considerar que hi havia una qüestió (l’amorosa) una mica repetitiva, tot i destacar, alhora, el fet de poder conèixer la personalitat de les dues personalitats. També es va dir que si no es té interès en conèixer la personalitat de les escriptores es pot perdre l’interès. Un fet que es va destacar van ser les notes a peu de pàgina de la traductora, que facilitaven a les lectores el fet de poder-se situar sobre certes referències. Per altra banda, algú va dir que se’n podria fer una sèrie o una obra de teatre, i va haver algú que va destacar les relacions obertes que tenien amb el seus marits, tot i que també es va comentar que eren dos matrimonis molt diferents que s’acceptaven i s’ajudaven moltíssim. Una de les lectores va definir l’amor entre aquestes dues persones com a platònic, però també hi havia gelosies i demandes. Un dels fragments que es va destacar va ser el moment en que a les cartes es parla de la creació del llibre Orlando, un moment molt bonic de l’obra. Una de les coses que també es va comentar va ser el fet que el Leonard Woolf cuidava molt de la seva dona i que la Vita també facilitava la relació amb ell, ja que compartien les experiències de la jardineria i els animals. Hi havia una estimació per part dels quatre, perquè en Leonard també sabia la immportància que tenia la Vita en la vida de la Virginia. Una de les lectores va dir que hi va haver moments que va riure molt amb la lectura, com quan es coneixen totes dues i el retrat que en fa la Virginia Woolf de la Vita i viceversa i també va destacar la «baralla», única entre elles dues, provocada pel llibre, 3 guinees. Un altre dels fets que va agradar del llibre és haver poder apropar-se a la Virginia Woolf des d’un altre punt de vista, lluny del personatge magnífic i potser llunyà al que estem acostumades.
Una altra de les coses que una de les membres del grup va voler comentar va ser la importància dels animals en les cartes: surten a per tot, com a companys de vida, com a parts instrínseques dels paisatges, com a sobrenoms carinyosos que es donen l’una a l’altra...
Una de les qüestions que es va trobar a faltar va ser el fet de parlar més de la 2a Guerra Mundial, tot i que hi ha qui va apuntar que sí que se’n parla, com en el fet de l’escassetat d’aliments, el castell de la Vita convertit en un hospital de campanya o la mort en acte de servei del nebot de la Virginia, o de la falta de matèries primeres com la benzina.
Una de les anècdotes destacables de la jornada va ser que una nova integrant, la Duli, va dir que li havien agafat ganes de llegir-lo i que a la sortida l’agafaria!
Després de parlar força estona sobre el llibre en qüestió, vam passar, com passa sovint en aquest grup, a parlar de la vida i de les seves sorpreses, com per exemple les experiències epistolars d’alguna de les membres :-)
Mireia Vidal-Conte
Conductora del club
dissabte, 31 de gener del 2026
Club de lectura Dijous entre lletres
Cinc cèntims de la trobada de gener...
A la trobada de gener del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) de l’escriptor Wajdi Mouawad.
Wajdi Mouawad (1968) va néixer l’any 1968 al Líban, en una localitat cristianomaronita envoltada d’enclavaments drusos. La guerra civil libanesa va obligar la seva família a buscar refugi a Beirut, i posteriorment a emigrar cap a França i al Quebec, on ell va obtenir la nacionalitat canadenca. Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La seva tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses (Periscopi, 2017), escrita i dirigida per ell mateix, inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, i el va convertir en un autor de renom internacional. El conjunt de la seva obra, compromesa amb la denúncia de les grans atrocitats contemporànies, li ha valgut el Gran Premi de Teatre de l’Acadèmia Francesa. Actualment dirigeix el Teatre Nacional de la Colline (París, França). La seva novel·la Ànima li va valer el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el Premi Literari Deuxième Roman de Laval, el Premi Phénix de literatura, el Premi Méditerranée i el Premi Llibreter 2014, atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.
Ànima ens explica la història d’un home que arriba a casa i descobreix la seva dona assassinada. Es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s'ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d'alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem de la novel·la és la seva potència, originalitat dels punts de vista que narren l’acció i duresa. Tot i que no tothom va entrar en la història i la va poder acabar o gaudir, coincidim en la gran qualitat de la història, malgrat la seva duresa.
Ànima és la història d’un viatge extrem. Wahhch Debch, el protagonista, inicia una recerca desesperada després de l’assassinat brutal de la seva dona, Léonie, al Canadà. El que podria ser un relat clàssic de venjança o investigació criminal es transforma de seguida en una travessia moral, política i existencial. La singularitat radical de la novel·la és el punt de vista narratiu; cada capítol està narrat per un animal diferent (un gos, un gat, un corb, un cavall, una serp…), animals que observen els humans i relaten els fets amb una lucidesa implacable. Aquest recurs és una estratègia ètica perquè els animals veuen sense jutjar i sense ideologia; davant d’ells l’ésser humà es veu sovint com un monstre. Com a lectors, això ens obliga a mirar la violència sense coartades. A través d’aquestes veus, l’autor despulla la violència humana, la crueltat estructural i la deshumanització que travessa guerres, genocidis i traumes heretats. És a dir, uns temes que desgraciadament són ben actuals.
A mesura que en Wahhch avança, també emergeix el seu passat: la seva infantesa marcada per la guerra del Líban, la violència fundacional, el desarrelament, la identitat fracturada. El crim inicial obre una ferida més antiga, la de la història col·lectiva, la de la barbàrie que no s’acaba sinó que es transmet de generació en generació.
El viatge del protagonista culmina amb la revelació terrible que la frontera entre víctima i botxí és molt més borrosa del que ens agradaria creure.
La guerra del Líban no és només un escenari o una dada històrica. Quan arribem a l’última part de la novel·la ens adonem que és essencial per a lligar-ho tot i que aquell moment horrible va modelar-lo. Mouawad fa que ens preguntem què fa la violència amb aquells que la pateixen i sobreviuen.
També comentem que el Wahhch no només busca l’assassí de la seva dona sinó que busca entendre què hi ha dins seu i confirmar que ell no ho va fer.
Tot i la cruesa de moltes escenes, l’amor per la Léonie és un espai de resistència i un motor també. La presència de la seva dona és constant, malgrat la seva absència, i es veu com l’únic espai de llum. Segurament l’autor ens vol dir que l’amor no salva, no repara el món però pot fer-lo momentàniament habitable.
El final de la novel·la no ens ofereix consol ni una lliçó tranquil·litzadora; tanmateix ens ofereix lucidesa, tot i que ens fa mal perquè ens recorda que vivim en un món construït sobre violències passades i presents.
Podeu veure aquesta xerrada on l’autor conversa sobre el teatre com a experiència de cura i emancipació en una societat on la violència és present cada dia AQUÍ.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
ÀNIMA. Wajdi Mouawad
A la trobada de gener del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) de l’escriptor Wajdi Mouawad.
Ànima ens explica la història d’un home que arriba a casa i descobreix la seva dona assassinada. Es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s'ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d'alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem de la novel·la és la seva potència, originalitat dels punts de vista que narren l’acció i duresa. Tot i que no tothom va entrar en la història i la va poder acabar o gaudir, coincidim en la gran qualitat de la història, malgrat la seva duresa.
A mesura que en Wahhch avança, també emergeix el seu passat: la seva infantesa marcada per la guerra del Líban, la violència fundacional, el desarrelament, la identitat fracturada. El crim inicial obre una ferida més antiga, la de la història col·lectiva, la de la barbàrie que no s’acaba sinó que es transmet de generació en generació.
El viatge del protagonista culmina amb la revelació terrible que la frontera entre víctima i botxí és molt més borrosa del que ens agradaria creure.
La guerra del Líban no és només un escenari o una dada històrica. Quan arribem a l’última part de la novel·la ens adonem que és essencial per a lligar-ho tot i que aquell moment horrible va modelar-lo. Mouawad fa que ens preguntem què fa la violència amb aquells que la pateixen i sobreviuen.
També comentem que el Wahhch no només busca l’assassí de la seva dona sinó que busca entendre què hi ha dins seu i confirmar que ell no ho va fer.
Tot i la cruesa de moltes escenes, l’amor per la Léonie és un espai de resistència i un motor també. La presència de la seva dona és constant, malgrat la seva absència, i es veu com l’únic espai de llum. Segurament l’autor ens vol dir que l’amor no salva, no repara el món però pot fer-lo momentàniament habitable.
El final de la novel·la no ens ofereix consol ni una lliçó tranquil·litzadora; tanmateix ens ofereix lucidesa, tot i que ens fa mal perquè ens recorda que vivim en un món construït sobre violències passades i presents.
Podeu veure aquesta xerrada on l’autor conversa sobre el teatre com a experiència de cura i emancipació en una societat on la violència és present cada dia AQUÍ.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
dimarts, 27 de gener del 2026
divendres, 23 de gener del 2026
dimecres, 21 de gener del 2026
Presentació i col·loqui del llibre
Dijous 22, a les 18:30 hores
Per fer front als creixents reptes amb què es troben els centres i els sistemes educatius és imprescindible la col·laboració entre els docents, per teixir cultures de suport en els centres i expandir oportunitats d’aprenentatge, tant per als alumnes com per als mateixos docents.
Seguint recomanacions internacionals, el llibre presenta formes de col·laboració docent que permeten que els mestres i professors aprenguin col·laborant amb els seus companys, en la seva tasca diària i en el seu lloc de treball. Es presenten de forma rigorosa, però entenedora i amb aplicacions pràctiques, cinc formes de col·laboració docent per al desenvolupament professional:
1) activitats conjuntes de docents amb grups d’alumnes de diferents cursos o edats, amb sis pràctiques a tall d’exemple;
2) formats d’aprenentatge entre docents, com ara les passejades d’aprenentatge o els vídeos de pràctica;
3) Observació mútua de pràctiques a l’aula, i es detalla un procediment i com oferir-se retroacció entre iguals;
4) codocència o docència compartida, tot oferint guies per portar-la a la pràctica amb la màxima qualitat; i
5) aprenentatge en xarxes de docents de diferents centres educatius.
El llibre, que ha estat escrit col·laborativament, promou també una lectura d’aquest tipus, amb preguntes a l’inici i final de cada capítol; i compta amb una pàgina web de recursos digitals addicionals.
Presentat per Maite Oller (mestra jubilada) en diàleg amb David Duran i Ester Miquel (professors de la UAB i autors)
Amb la col·laboració de les llibreries:
dimecres, 14 de gener del 2026
Club de música
Dimecres 21 de gener a les 18 hores
La música antiga
A càrrec de David Puertas
Conversa amb Xavier Puertas, professor de contrabaix històric de l'ESMUC i membre de l'orquestra de Jordi Savall
divendres, 9 de gener del 2026
Club de lectura Tardes literàries
Cinc cèntims de la trobada del passat desembre...
Orlando, Virginia Woolf
A la trobada del mes de desembre del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar la novel·la Orlando (Proa, 2022), de Virginia Woolf.
Les seves novel·les, com La senyora Dalloway o Al far, van revolucionar la manera d’entendre la ficció, introduint el monòleg interior i el flux de consciència com a tècniques per mostrar la complexitat de la ment humana. Amb Orlando, va jugar amb el temps i el gènere, creant una obra que encara avui es llegeix com un manifest de llibertat. Però potser el seu text més influent és Una habitació pròpia, on Woolf defensa que les dones necessiten independència econòmica i un espai propi per poder escriure i crear. Aquest assaig es considera una pedra angular del pensament feminista modern.
Al llarg de la seva vida, Woolf va formar part del Grup de Bloomsbury, un cercle d’intel·lectuals que compartien ideals progressistes i que van marcar la cultura britànica de l’època. Tot i el seu talent i reconeixement, la pressió de la guerra i les seves dificultats emocionals la van portar a posar fi a la seva vida el 1941, quan es va llançar al riu Ouse. El seu llegat, però, continua viu: Woolf és recordada com una autora que va obrir camins nous a la literatura i que va donar veu a la necessitat de llibertat i igualtat per a les dones.
Orlando és una de les novel·les més singulars i provocadores de Virginia Woolf, publicada el 1928, que combina fantasia, biografia i reflexió sobre el gènere i la identitat.
L’obra és també una paròdia de la biografia tradicional. Woolf la va concebre com un homenatge a la seva amiga i amant Vita Sackville-West, inspirant-se en la seva vida i en la història de la família Sackville. El llibre es presenta com una “biografia” fictícia que barreja realitat i fantasia, i que desafia les convencions literàries del seu temps.
Un dels aspectes més fascinants de Orlando és la seva capacitat per travessar èpoques històriques: des del segle XVI fins al segle XX, Orlando observa els canvis en la societat, la literatura i la política anglesa. Al mateix temps, Woolf utilitza un estil poètic i irònic que fa de la novel·la una lectura accessible però plena de capes simbòliques. El tema central és la fluïdesa de la identitat: el sexe, el temps i fins i tot la personalitat es mostren com a categories canviants, més enllà de les fronteres fixes que la societat imposa.
Orlando va ser un gran èxit en vida de Woolf, considerada la seva novel·la més popular i escandalosa. Va obrir camins nous en la representació literària de la sexualitat i el gènere, i avui és llegida com una obra pionera en la literatura queer i feminista. El seu llegat continua vigent, ja que planteja preguntes sobre la identitat i la llibertat que encara ressonen en el nostre temps
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Va haver-hi opinions de tot: persones que van trobar la novel·la d’una gran densitat, i d’altres que se la van llegir dues vegades de tant com la van gaudir. En general se’n destaquen les seves descripcions, tan elaborades. Hi ha qui per una banda necessitava molt de temps per pair-lo (per exemple, per les oracions subordinades encadenades), i per l’altra li donava un gran valor als temes del pas del temps i de la memòria: es podria qualificar d’una lectura amb alts i baixos, segons la persona. Diverses integrants del club van valorar la sapiència literària de la seva autora, que és ben evident, així com la ironia que fa servir al llarg de tota l’obra, que serveix per poder criticar diverses realitats socials, com els rols de les dones, el colonialisme o el valor de la literatura.
Es van comentar, sobretot, els episodis de son i letargia del protagonista, l’estada a Istanbul, les experiències amb els gitanos, els problemes amb el vestuari quan Orlando es transforma en dona (per exemple en l’escena del vaixell), les descripcions de Londres, entre d’altes. Un dels temes més comentats, és clar, va ser el problema dels rols al convertir-se en dona, allò que perd i allò que guanya el personatge, avantatges i desventatges sent o no d’un o altre gènere. A més de la gran riquesa del llenguatge, propi de la Woolf (i més si parlem de la traducció en castellà de Borges o en català de M. A. Oliver), s’enceten tants temes que a alguna de les integrants del club li va semblar increïble que fos escrita fa cent anys: el concepte de veritat, la importància de la literatura -i del poema «El roure» que escriu durant tota l’obra-, ... per exemple.
Del moment narratiu en què Orlando es transforma en dona, les lectores van destacar el fet que conserva el nom, és a dir, com a símbol de la seva identitat, i el fet que «no passi res» entre les persones (ni els animals, tan importants per Orlando) del seu entorn: l’interior del personatge, la seva ànima, no es transforma, sinó només ho fa el seu «exterior». És la cultura la que, en realitat, masculinitza o feminitza; el gènere, al cap i a la fi, ve determinat per les actituds i els rols socials i/o culturals.
També es va destacar quan la novel·la parla del fet que cada persona té diverses personalitats, així com la complicitat que la veu narrativa estableix amb el lector.
Parlant del personatge de la Vita Sackville-West es va acabar parlant també del grup de Bloomsbury, així com del fet que a La cambra pròpia Virginia Woolf lloa la mentalitat andrògina o l’ésser andrògin, com l’ideal per a ser un/a bon/a escriptor/a. Altres temes rellevants que van ser comentats van ser el pas del temps, la mort i la captació de l’instant.
En general, les participants del grup van considerar que aquest és un llibre molt recomanable per a la gent jove, pel seu tema. Una altra cosa seria el nivell del seu llenguatge i/o la seva forma.
Algun dels temes que també va sortir, per una banda, va ser la situació actual de les transicions i, sobretot, què passa quan un nen o una nena expressen la seva voluntat de fer un canvi; per altra banda, també va sortir la qüestió del llenguatge que fem servir, si ha d’incloure o no els nous pronoms o terminacions per tenir o no en compte les noves variants.
Mireia Vidal-Conte
Conductora del Club
dijous, 8 de gener del 2026
Exposició
Del 9 al 31 de gener, a la sala polivalent
Inauguració divendres 9 de gener a les 18:30 hores
dimecres, 7 de gener del 2026
Club de lectura Dijous entre lletres
Cinc cèntims de la trobada del passat desembre...
LA VEGETARIANA. Han Kang
A la trobada de desembre del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la La vegetariana (La Magrana, 2024) de l’escriptora sud-coreana guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2024 Han Kang.
La vegetariana narra la història d'una dona, la Yeonghye, que per la simple decisió de no tornar a menjar carn converteix una vida normal en un malson pertorbador. Narrada a tres veus, explica el despreniment progressiu de la condició humana d'una dona que ha decidit deixar de ser allò que l'obliguen a ser. El lector, com un parent més, assisteix atònit a aquest acte subversiu que fracturarà la vida familiar de la protagonista i transformarà totes les seves relacions en un vòrtex de violència, vergonya i desig.
Temes que van sortir a la conversa:
De nou, la novel·la llegida aquest darrer mes, ens sembla una obra de gran qualitat i intensitat. Està estructurada en tres parts, cadascuna narrada des d’un punt de vista diferent, i té com a eix principal una decisió aparentment simple però radical: la Yeonghye decideix deixar de menjar carn. Aquest gest, però, no és una opció dietètica ni ideològica, sinó com a protesta, com l’inici d’un procés de despossessió del cos, del llenguatge i de la identitat social.
A la primera part la veu narrativa és la del marit de Yeonghye, un home absolutament convencional, mediocre, obsessionat amb la normalitat. Ell ens explica com la seva dona, fins aleshores “insignificant”, comença a rebutjar la carn després d’uns somnis violents i sanguinaris. La família (especialment el pare) reacciona amb violència explícita, culminant en l’escena del dinar familiar, una de les més dures del llibre. Aquesta part mostra com la societat interpreta qualsevol desviació com una amenaça. El vegetarianisme no és el problema; el problema és que Yeonghye no compleix el rol de dona submisa, silenciosa i funcional.
A la segona part el punt de vista canvia: ara és el cunyat, un artista frustrat, qui narra. Se sent atret per la Yeonghye, no tant com a persona, sinó com a idea estètica i transgressora. Descobreix una taca de naixement a la seva pell i construeix al voltant d’això una fantasia artística i eròtica. Aquesta part és incòmoda perquè mostra la violència del desig que no escolta. Encara que el cunyat sembli més sensible, també instrumentalitza la Yeonghye. I ella avança cap a una deshumanització voluntària, per acabar expressant el desig de convertir-se en planta.
A la tercera part la narradora és la germana gran, Inhye, l’única que intenta comprendre la Yeonghye. Aquesta part transcorre en gran mesura en un hospital psiquiàtric pel dejuni extrem de la protagonista. És la part més silenciosa i més dolorosa. Yeonghye ja gairebé no parla; el seu cos parla per ella. Inhye, en canvi, comença a qüestionar la seva pròpia vida i arriba a la conclusió que la normalitat també pot ser una forma de bogeria acceptada.
La novel·la no ofereix cap redempció. No hi ha curació, però sí una pregunta important: què passa quan una dona decideix no participar més del pacte social?
La vegetariana és una novel·la que fa sentir però que ens incomoda, que transmet angoixa. Han Kang escriu amb una prosa freda i precisa que contrasta amb la brutalitat del que s’hi explica. És un llibre per a qui vulgui anar més enllà de l’argument i fer-se preguntes essencials sobre el cos, la llibertat i el preu de dir “no”.
Raquel Casas AgustíConductora del Club
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)