Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'abril...

SORTIR A ROBAR CAVALLS. Per Petterson

A la trobada d’abril del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Sortir a robar cavalls (Club Editor, 2016) de l’escriptor noruec Per Petterson.

Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la boca, sorra a les sabates. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet, el Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009), Homes en la meva situació (Club Editor, 2020) i M’hi nego (Club Editor, 2022). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora. Té clar que per escriure s’ha d’anar cap al dolor i s’emmiralla amb autors amb qui comparteix catàleg, com Mercè Rodoreda.

La història comença amb un ancià que rememora el seu últim estiu d’infantesa a la Noruega de la postguerra, i el seu amic Jon li diu de sortir a robar cavalls.

Celebrat amb Fosse i Knausgård com un dels grans escriptors de Noruega, Petterson va fer el salt al món amb Sortir a robar cavalls, una novel·la premiada pels llibreters d’arreu d’Europa i que ha conquerit els lectors de cinquanta països diferents. Petterson no se n’amaga: vol que el seu lector hagi anat allà on són els seus personatges, que en senti el fred. I que la vida tal com la viuen tingui la qualitat que té per a cada un de nosaltres: ser única.

El protagonista, Trond T., és vidu i pare de dues filles adultes quan decideix anar-se’n a viure sol en una cabana del bosc. L’única companyia que té és un gos, la gran natura del nord i un veí que li recorda no sap què, un “no sap què” que és l’argument del llibre. Les sensacions físiques el transporten a l’estiu de quan tenia quinze anys, quan pescar al llac i perdre’s al bosc eren jocs compartits amb el seu amic Jon, quan el seu pare encara no havia abandonat la família ni ell havia descobert els misteris de la vida dels adults. Tot adult és un supervivent de la infància, aquest podria ser el lema de Petterson, que acompleix una cosa de què pocs autors són capaços: fer-nos present que la vida interior, si t’hi fixes, és trepidant com una odissea.

Temes que van sortir a la conversa:

Tot i la qualitat i la prosa poètica de la novel·la, en aquesta trobada les opinions han sigut diverses. La majoria van explicar que la història els havia encantat i que havien connectat molt amb el paisatge, gràcies a les descripcions tan ben fetes: Petterson descriu amb els cinc sentits. És evident el temps que li ha dedicat a aquestes parts, segurament menys que a la descripció dels sentiments, sobretot quan és gran. Els personatges sovint no expliquen, no comparteixen, no verbalitzen. Això genera tensió narrativa i alhora convida el lector a omplir els buits i vam relacionar-ho amb una certa tradició nòrdica de contenció emocional. És aquesta característica, potser, la que no ha acabat de satisfer; algunes lectores desitjaven una mica més de comunicació i d’acció des del començament, tot i que han gaudit la novel·la.

Assenyalem 3 temes principals: els boscos boreals, la pèrdua de la vida social, una pèrdua volguda al cap i a la fi, i el clima: sense la solidaritat entre els veïns del poble no podrien viure en aquells indrets inhòspits. A més, és evident que els paisatges (els boscos, el riu, la cabana) reflecteixen l’estat interior del protagonista. La natura que l’envolta funciona com a espai de llibertat, però també de perill i de revelació.

També vam destacar que la novel·la no té una narració lineal, es tracta d’una narració fragmentària amb diversos salts temporals. En Trond recorda i ens explica l’estiu de 1948 des de la vellesa, per tant la memòria funciona com espai narratiu i també com a refugi. L’estiu narrat és clarament un moment iniciàtic. I no hi ha un únic esdeveniment traumàtic, sinó una acumulació d’experiències que trenquen la innocència. Vam assenyalar com la novel·la retrata el moment en què el món adult irromp de manera irreversible.

Un altre aspecte força debatut va ser la relació pare-fill. La figura del pare apareix envoltada d’ambigüitat: afecte contingut, silencis, decisions inexplicades. Vam debatre si el pare és una figura admirable o bé moralment problemàtica, i com aquest vincle marca profundament la identitat de Trond.

Tot i que la novel·la se situa a Noruega després de la II Guerra Mundial, aquest context no és explícitament central, encara que condiciona els personatges. Es va valorar com l’autor integra la història sense convertir-la en protagonista.

En resum, vam coincidir a assenyalar que es tracta d’una obra d’una gran subtilesa emocional, que demana una lectura atenta i pausada, i que deixa espai per a la interpretació personal, fet que va enriquir especialment el debat.

A més podeu veure:

Conversa amb en Jordi Puntí AQUÍ.

Conversa al CCCB amb la traductora Carolina Moreno AQUÍ.

N’han dit:

“Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d’una una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk

“Per Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que un bosc assolellat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The Independent

“Quina meravella, quin control del relat i amb quina subtilesa es fica sota la pell dels personatges. Petterson ens recorda que el paisatge té memòria. Descriu els conflictes i els anhels humans amb la mateixa subtilesa amb què captura la quietud d’un bosc, la petja d’un ren a la neu —la calma, en fi, que sol presagiar els grans canvis a les nostres vides.” Jordi Puntí

“No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat no basten per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix, que la nostra identitat es basteix gràcies a la narració. Per Petterson ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.” Gerard Segura


Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Horari

 

Exposició

 

Presentació de llibre

 Dimarts 28 d'abril, a les 18 hores

De vegades, els finals són els principis, i la Laura no ho sabrà mai.

Uns dies a la vella casa pairal de la família amb el seu fill, li desperten un passat que creia adormit. El record del primer amor, la complicitat intacta, la promesa d’allò que podria haver estat. Entre el pes d’un matrimoni que trontolla i la reaparició d’aquell vincle antic —ara travessat per la fragilitat i el temps—, la Laura s’endinsa en un territori on el desig, la culpa i la tendresa es confonen. Tothom és a punt de creuar una línia. Tothom calla alguna cosa. Hi ha secrets que no es comparteixen, veritats que s’intueixen i silencis que sostenen —o esquerden— una vida sencera. Perquè estimar, sovint, no és escollir, sinó aprendre a conviure amb allò que no es pot desfer.

Acompanyament musical a càrrec de Cherezza

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

L’animal perfecte, Lídia Gázquez

A la trobada del mes d’abril del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre L’animal perfecte (Adia Edicions, 2023), de l’escriptora ribetana Lídia Gázquez, i vam poder comptar amb la seva presència.

Lídia Gázquez és una poeta i escriptora catalana nascuda a Sant Pere de Ribes l’any 1978. Ha treballat com a periodista i és professora de llengua i literatura, però en els darrers anys s’ha consolidat sobretot com a veu poètica destacada dins del panorama literari català. Escriu des de molt jove, però la seva projecció pública va créixer especialment a partir de 2019, quan va rebre la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges, un reconeixement que va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. La seva obra combina una mirada íntima i emocional amb una atenció constant a la natura, el desig, la fragilitat i la força de l’experiència humana. Entre els seus llibres hi ha L’animal perfecte, premi Bernat Vidal i Tomàs 2023, un poemari que explora la part més instintiva i vulnerable de les relacions, i Nuuk, premi Pollença de Poesia, on utilitza la forma epistolar per parlar d’amor, violència i paisatges interiors i exteriors que es reflecteixen mútuament. També ha publicat El vent farà dissabte, premi Alella de Poesia a Maria Oleart, on continua aprofundint en la seva veu lírica, marcada per una sensibilitat molt física i alhora molt reflexiva. A més de la seva obra escrita, Gázquez participa activament en projectes culturals com geMMinades, un projecte de videopoemes i videopòdcast creat amb la poeta Raquel Casas, i LiteraCura’t, dedicat a la literatura infantil i juvenil. Aquests projectes han estat reconeguts amb diversos premis i han contribuït a fer-la visible com una creadora que combina literatura, audiovisual i divulgació. Avui és considerada una de les veus més interessants de la poesia catalana contemporània, amb una obra que destaca per la intensitat emocional, la cura del llenguatge i una mirada que oscil·la entre la tendresa i la valentia.

L'obra:

L’animal perfecte és un poemari que gira al voltant d’una idea central molt potent: l’ésser humà com a criatura salvatge, vulnerable i contradictòria, capaç d’estimar amb intensitat i de fer-se mal amb la mateixa força.

El poemari explora la tensió entre allò instintiu i allò racional. L’“animal perfecte” no és un ideal, sinó una metàfora de la condició humana: un cos que desitja, que recorda, que s’equivoca, que necessita i que perd. Gázquez treballa molt la idea de la pell com a frontera i com a lloc on tot passa: el contacte, la ferida, la memòria.

La seva veu és directa i alhora molt treballada, amb una sensibilitat que combina tendresa i contundència. Hi ha una mena de lirisme físic, gairebé corporal, que fa que els poemes respirin emoció sense caure en l’excés. També hi ha un component narratiu subtil: cada poema sembla una escena d’un relat més ampli sobre el desig, la pèrdua i la reconstrucció.

Els temes que apareixen a L’animal perfecte s’entrellacen en un mateix fil emocional: l’amor entès com una força que transforma i desordena, el desig com a impuls vital que empeny el cos i la paraula, la vulnerabilitat com un espai on es revela la veritat més íntima, la natura com un mirall que reflecteix allò que passa dins l’individu i la identitat com un territori en moviment que es construeix i es desfà a mesura que el subjecte estima, perd i es recompon.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres intervencions, com no podia ser d’altra manera, van ser sobre la procedència del cognom de la Lídia i de les seves arrels ribetanes, ja que moltes de les participants la coneixien a ella o bé a la seva família.

Una de les lectores, a l’inici ja dels comentaris sobre llibre, va destacar que no era lectora de poesia però que «només li agradava Machado» (cosa que ens va semblar a totes perfecte!) i va destacar que el llibre l’havia trobat colpidor i que no podia fer altra cosa que comentar la «seva lectura personal del llibre», cosa que a la poeta li va encantar. La lectora va reconèixer una veu poètica patidora per un amor no correspost i va destacar les paraules «udolar» i «peixera», a la qual cosa l’autora va replicar que precisament el títol primigeni del llibre era «La peixera». La mateixa lectora va destacar l’UBI SUNT i altres referències als tòpics literaris, així com el moment més esperançador del llibre com és el poema dedicat al «Carpe diem/ Carpe amorem».

L’autora va aprofitar per puntualitzar les diferències entre autora i jo poètic,
ja que el que s’està fent és literatura, és a dir, ficció; no cal que parlem d’autobiografia, tot i que sí que és prou normal que l’autor/a posi la pinzellada de la seva pròpia experiència vital.

Una de les coses que també es va destacar va ser el joc de paraules que fa servir la poeta quan acaba certs poemes amb unes paraules que seran les primeres i del poema següent.

Una altra de les participants també va reconèixer no ser lectora de poesia, però sí que va apreciar l’estil de l’autora, com enllaçava els poemes i l’ús d’un llenguatge molt acurat i visceral. L’autora aquí va aprofitar per parlar de l’escriptura que es fa «des de les entranyes», a diferència d’altres llibres que els ha escrit potser més des del cervell (com és el cas de Nuuk).

Una altra persona del grup va aprofitar per preguntar si per escriure poesia cal que el/la poeta estigui trist/a i si és que quan s’està feliç o eufòric no ve tant de gust escriure-la, ja que en el llibre hi ha trobat molt patiment i hi buscava un raig d’esperança: a aquesta pregunta la Lídia va respondre que el dolor és pura benzina per a la poeta i que quan es passa per una experiència dura és el detonant de la producció literària; un dolor que es transmuta en obra d’art, en creació. Tanmateix, es pot escriure a partir d’una idea i dedicar-se a una obra més intel·lectualitzada, tot i que el darrer poema del llibre sí que és un cant a l’esperança: l’amor és allò que ens fa sentir vius. L’autora va aprofitar per dir que va voler acabar el seu llibre amb les dues paraules que el tanquen: «vitalisme salvatge», és a dir, sentir la vida de la manera més intensa possible: «qui guanya és qui estima».

Una altra de les aportacions que també va ser interessants va ser la d’una participant que va destacar que la seva manera de llegir el poemari va ser com si estés davant d’una exposició de pintura: sense intentar «entendre» cada poema, sinó des d’una posició de contemplació i de «simplement» deixar-se commoure per un «m’agrada» o «no m’agrada», obrint el llibre de manera atzarosa sense seguir la cronologia marcada per l’ordre de les pàgines. El perquè d’aquesta postura va ser per una experiència personal de no ser lectora de poesia i que mai li ha interessat especialment, fet que la va portar a, amb aquesta actitud, dedicar-se a gaudir del moment, pel pur plaer de la lectura.

L’autora va destacar que tot val per apropar-se a l’obra d’art, però que en aquest cas hi ha una certa narrativa, tot i que la poesia es presta a ser llegida a l’atzar i s’hi pot connectar de manera instantània. Hi ha una manera concreta d’acostar-s’hi? Potser ens hauríem d’allunyar de la idea de «voler-la entendre», ja que és un gènere que a vegades es crea des d’una certa irracionalitat. Poesia, per Gázquez, és llibertat absoluta, en un món farcit de normes; i la creació poètica pot assemblar-se a la tècnica atzarosa pictòrica del mateix Pollock, com si es tractés d’un procés alliberador, tenint en compte, tot i això, que no es connecta sempre amb tota la poesia, sinó amb aquella que et pot arribar més en un moment determinat.

Una altra de les lectores va destacar el nivell de profunditat de la poètica de la Lídia, arribant a tots els racons d’instints i sentiments; i, alhora, destacant certes formalitats (com per exemple la paraula «caure», escrita en un poema de manera que sembla que en caiguin les lletres).

A la pregunta sobre el símbol de la peixera, l’autora va respondre que efectivament es tracta d’una al·legoria sobre la gàbia de la qual no pot sortir-ne el peix que hi roman, destacant la sensació de claustrofòbia. També va comentar la seva voluntat de jugar amb les metàfores relacionades amb l’instint animal, que algunes lectores van captar.

Una altra pregunta que li van fer va ser si sempre escrivia poesia, a la qual cosa Gázquez va dir que era un gènere que li aporta una gran flexibilitat a nivell del temps que hi pot dedicar i que li sorgeix d’una manera més natural, tot i el seu interès també en la narrativa, la qual ja ha conreat en el seu darrer poemari, Nuuk, on hi barreja també el gènere epistolar amb poemes, i que segueix el fil d’una història. Seguint aquest apunt, la poeta també es va referir a la qüestió d’en quin moment es considera un text acabat, ja que a vegades pot trigar anys en considerar-se finalitzat; com si els textos tinguessin una vida pròpia i que l’autor hi tingués poc a dir, sinó escoltar quan l’artefacte li diu a l’autor: «això ja està enllestit». El fet de presentar-se a premis literaris també obliga a donar per acabat el manuscrit en una data concreta, ja que hi ha un dia límit en el qual s’ha de lliurar o enviar el poemari en qüestió; o bé s’opta per la mecànica contrària: quan es té acabat el llibre  s’adapta a les dates dels premis que en aquell moment encara romanen oberts per acceptar propostes, aprofitant, a més, que els jurats siguin interessants per presentar la feina: si no es guanya, com a mínim es té la certesa que el que s’ha fet ho ha vist algú amb un criteri que pot interessar en un moment donat. En aquest sentit Gázquez també va recordar que el fet de guanyar un primer premi (precisament, amb L’animal perfecte, de la Vila de Santanyí), la va animar a seguir escrivint poesia i a sumar seguretat en ella mateixa.

Finalment, una de les persones va preguntar a l’autora si tenia persones de referència a qui ensenyar una nova obra per tenir les primeres impressions d’una primera lectura, a la qual cosa la Lídia va comentar que sí, però que a mesura que ha anat creixent i madurant com a autora ho ha necessitat menys, sense deixar d’esmentar l’escriptora vilanovina Raquel Casas, amb qui també comparteix el projecte de vídeopodcast literari de geMMinades.

Vam tenir la sort que a l’autora li va venir de gust tancar la sessió amb la lectura de diversos dels seus poemes: «Des de dins», «M’has germinat els dits», «La vida també és esperar», «Ulls de xai» i «Carpe amore».

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club

Sant Jordi 2026

 

Un dia per enamorar-se dels llibres i viure la cultura!

Quin llibre vols? Inspira’t per fer la teva llista de llibres. Les biblioteques et recomanen una selecció dels millors títols.

Especial Sant Jordi

Sant Jordi a Ribes i les Roquetes

                                                                      

Exposició de llibres d'artista

 De l'11 al 23 d'abril, a la sala polivalent

Inauguració dissabte 11 d'abril, a les 11 hores

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada de març...

La ciutat de les dames, Cristina de Pizán

A la trobada del mes de març del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre La ciutat de les dames (Cal Carré, 2022), de l’escriptora Cristina de Pizan.

Cristina de Pizan va néixer el 1364 a Venècia, però la seva vida va prendre forma a la cort francesa, on el seu pare, Tommaso da Pizzano, treballava com a astròleg i savi al servei del rei Carles V. En aquell ambient ple de llibres i intel·lectuals, Cristina va créixer envoltada d’idees, i això li va donar una educació poc habitual per a una dona del seu temps. Tot i així, ningú podia imaginar que acabaria convertint-se en una de les primeres escriptores professionals de la història.

La seva vida va fer un gir sobtat quan, amb només vint-i-cinc anys, va quedar vídua i amb tres fills i la seva mare a càrrec. En lloc de buscar protecció en un nou matrimoni, Cristina va prendre una decisió insòlita: viure de la seva ploma. Va començar escrivint poemes i tractats per encàrrec, i aviat es va guanyar una reputació com a autora culta, aguda i capaç de debatre amb els intel·lectuals homes del seu temps.

Amb el temps, Cristina va entrar de ple en la Querella de les dones, un debat literari sobre la naturalesa femenina. Ella hi va intervenir amb una valentia sorprenent, denunciant la misogínia que impregnava moltes obres medievals i defensant que les dones no eren inferiors per naturalesa, sinó per manca d’educació i oportunitats. Aquesta idea, tan simple i tan revolucionària, travessa tota la seva obra.

El seu llibre més famós, La ciutat de les dames, és una resposta directa a aquesta injustícia. Cristina imagina una ciutat simbòlica construïda per i per a les dones, on figures femenines de la història i la mitologia demostren que la capacitat intel·lectual i moral no depèn del gènere. És una obra que combina erudició, imaginació i una defensa ferma de la dignitat femenina.

Cap al final de la seva vida, Cristina encara va tenir temps d’escriure un poema en honor de Joana d’Arc, fascinada per aquella jove que trencava totes les expectatives del seu temps. Després d’això, es va retirar a un monestir, on va morir el 1430.

L'obra:

Quan Cristina de Pizan escriu La ciutat de les dames l’any 1405, ho fa empesa per una indignació molt concreta: la quantitat d’obres escrites per homes que presentaven les dones com a éssers febles, irracionals o moralment inferiors. Ella, que havia conegut dones intel·ligents, virtuoses i capaces, no podia acceptar aquella visió. Així neix el llibre, com una resposta literària i filosòfica a segles de menyspreu.

L’obra s’obre amb Cristina llegint textos misògins i sentint com la tristesa i el dubte s’apoderen d’ella. És un moment molt humà: es pregunta si potser els autors tenen raó. Però és llavors quan apareixen tres figures alegòriques —Raó, Rectitud i Justícia— que li revelen que totes aquelles afirmacions són falses i que la veritat sobre les dones ha estat distorsionada. Aquestes tres dames es converteixen en les arquitectes de la ciutat simbòlica que Cristina construirà amb la seva escriptura.

La ciutat que imagina no és un espai físic, sinó un lloc moral i intel·lectual on les dones poden ser reconegudes i protegides. Cada mur, cada torre i cada fonament es construeix amb exemples de dones reals o llegendàries que han destacat per la seva saviesa, valentia, virtut o talent. Cristina convoca figures com Hipàtia, Dido, Semíramis, la reina Zenòbia o la profetessa Debora, i les presenta com a proves vivents que les dones han estat sempre capaces de grans gestes, malgrat la invisibilitat imposada.

A mesura que la ciutat creix, el llibre es converteix en una mena d’enciclopèdia femenina, però també en un manifest. Cristina defensa que les dones no són menys intel·ligents que els homes, sinó que han estat privades d’educació. Insisteix que, si tinguessin les mateixes oportunitats, destacarien en les arts, les ciències i el govern. Aquesta idea, tan evident avui, era radical al segle XV.

El text culmina quan la ciutat queda completada i Justícia anuncia que serà llar de totes les dones virtuoses, presents i futures. És un final que combina esperança i reivindicació: Cristina no només vol demostrar que les dones han estat injustament menyspreades, sinó també oferir un espai simbòlic on puguin existir amb dignitat.

La ciutat de les dames és, en el fons, un acte de reparació. Cristina reescriu la història perquè les dones hi tinguin un lloc, i ho fa amb una veu ferma però serena, convençuda que la veritat i la raó són de la seva banda. Per això l’obra és considerada un dels primers textos de la tradició feminista europea.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres opinions van ser molt positives i es va destacar la introducció del llibre, feta per la Victoria Cirlot, o per la Marie-José Lemarchand, segons l’edició del llibre, català o castellà, que ajuda a emmarcar-lo en un context històric i artístic.

Una de les participants va destacar la paraula «dames», en comptes de «dones» i el fet que  va escoltar un podcast que precisament parlava del llibre, cosa que li va permetre tenir una experiència creuada amb el text. La mateixa persona va destacar la seva admiració per una de les dames de les quals parla Pizan, la Hildegarda de Bingen (1098-1179) i per les amazones, sobretot pel fet que aquestes últimes no necessitaven els homes per organitzar-se.

Una de les coses que també es va destacar va ser el fet que Pizan s’adreça a les dones que van existir, les del seu present, però també a les futures (nosaltres?), i sobretot el final, quan l’autora es refereix al tipus de marit que pot tenir la dona que llegeix el llibre, bo, dolent o mig bo, i el que li desitja a cada dona. La part final, quan l’autora parla amb Justícia, que és la part que es parla més de la Verge i el món religiós, és la part que més o menys tothom ha considerat més pesada, però tota manera ben lògica que hi fos per l’època.

Per altra banda, alguna persona del grup va destacar com a més interessant la primera part, de les tres que formen el llibre, ja que és la que es dedica més a la mitologia, un tema que interessa especialment i que recorda molt al relat de contes. També es va destacar que alguns dels valors que es lloen de certes dones, avui no s’aguantarien (la bellesa, la virginitat, la sumissió al marit...), alhora que van ser molt valorats els coneixements de l’autora i el seu nivell cultural i el fet que fos capaç de crear una obra (en ple segle XIV) que defensés les dones d’una manera tan fastuosa.

També es va destacar el fet que és un llibre que a moltes de les participants les va permetre recordar contes i llegendes que havien llegit feia temps, tota vegada que es va destacar que el que Pizan vol és aconseguir que les dones siguin reconegudes en la societat que ella viu.

Va ser curiós que algú va enllaçar el llibre amb la lectura recent del llibre Orlando, de Virginia Woolf, on al personatge principal se li presenten també en un moment donat les tres gràcies, fet que mostra que Woolf molt probablement va llegir Pizan.

Una de les aportacions que també va ser interessant va ser la d’una participant que va apuntar que la ciutat imaginada per Pizan li va fer pensar en una ciutat virtual, en el món digital actual: una gran metàfora que es podria convertir fins i tot en videojoc i el fet que Pizan barregés personatges mitològics amb persones verídiques.

¿Què ha passat durant els anys que no es va parlar de les dones i per què darrerament se’n parla més, en els darrers anys?... va ser una de les preguntes que va sorgir al grup... i una possible resposta va ser la imposició del patriarcat, l’evolució del feminisme i el fet que la societat, és clar, ha canviat, així com també han canviat els seus valors. Vam arribar a la conclusió que possiblement Pizan hauria evolucionat cap el/s feminisme/s. També es va destacar el fet que avui en dia les dones encara patim la violència masclista i que encara no s’accepta la igualtat entre homes i dones. Algunes de les participants van recordar les limitacions que hi havia (fins fa poc, en època franquista) per tal que les dones poguessin fer coses com obrir un compte al banc, estudiar a la universitat o treure’s el carnet de cotxe... i així va ser com la conversa del grup va anar passant del llibre de Pizan al món de la sociologia i a les experiències personals. I d’aquí a parlar de la importància o no del matriarcat en la història de la humanitat.

Entre totes van destacar el mèrit de Pizan d’entreveure i donar a conèixer tantes dones que són guerreres, com els homes, científiques, com els homes, artistes, com els homes... fins que al final acaba de construir una elit que l’encapçala la Verge, sense tenir en compte les dones de classe social més baixa, que ni les esmenta, i aconsegueix donar la volta a unes creences tan masclistes, pròpies de l’època antiga (i no tan llunyanes sinó que ben actuals, moltes d’elles). Més que «defensar», «exposa» realitats que recull metòdicament pel gaudi del lector/a.

Finalment, es va destacar el fet que el llibre motivava a buscar les referències de les dones que s’hi exposaven, ja que moltes de les dones eren desconegudes per algunes de les integrants del grup.

Mireia Vidal-Conte

Conductora del club

Presentació de llibre

Dimecres 1 d'abril, a les 18:30 hores

El simple gest de substituir una bombeta fosa per un led de baix consum esdevé el símptoma d’un canvi d’era en què deixem enrere per sempre el foc ancestral, un foc que ens proporcionava aliment i era alhora sagrat i procaç. Aquesta acció germinal i les impressions d’un escolà preadolescent són el vestíbul d’una aventura poètica en què litúrgia, vida quotidiana, història i amor fan emergir la indestriable connexió existent entre transcendència i joia de viure.

A càrrec d'Eduard Vendrell, filòleg

Amb la col·laboració de Rims