Cinc cèntims de la trobada del passat dijous...
ELS DICS
Irene Solà
Dijous passat vam començar un nou curs del club de lectura ‘Dijous entre Lletres’. Aquesta vegada, el fil conductor triat és “Llaços”, llaços entre personatges, llaços amb els llocs (o les terres), llaços sentimentals, llaços temporals, etc; un tema que, sens dubte, ens donarà molt de joc i moltes lectures.
Per a la primera trobada vam llegir i comentar Els dics (2018), primera novel·la de l’escriptora Irene Solà. Amb aquesta història, l’autora va guanyar el Premi Documenta 2017, i va ser publicada per l’Altra Editorial.
L’any passat també vam començar amb una novel·la de la Irene Solà, que a hores d’ara no necessita presentació després de l’èxit brutal de Canto jo i la muntanya balla, per tant, repetim autora però renovem l’experiència.
En aquesta ocasió, de seguida vam reconèixer el seu estil fragmentari però potent com una torrentada, i l’ambientació rural típica fins ara: “I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries”. Així és la seva prosa: paraules corrent venes endintre.
- Temes que van sortir a la conversa:
Primer comentem el títol de la novel·la: dics. Un dic és un mur que es construeix per contenir la força del mar, d’un riu o d’un llac. A la història podria fer referència al seu estil a l’hora de narrar i també als sentiments dels personatges que hi apareixen. Pensem que no és un leitmotiv a l’obra ja que la paraula només apareix un cop i a més és cap al final. Més aviat seria el marc on enquadrar-la.
Dic també pot tenir el significat de poble petit i aïllat, com el que s’hi descriu. De nou, les descripcions són colpidores, plenes de comparacions, de metàfores i símbols: “L’única cosa que la Roser sabia del seu avi era que havia plantat aquell roser a la paret de davant de casa com a regal de noces per a l’àvia. El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala. Aquelles flors desprenien una olor dolça i embafadora com un verí, i les abelles es marejaven”. (...) “Pensa que al setembre, a la casa, només hi seran ella i la Victòria. I s’imagina aguantant la casa sobre l’esquena”.
De nou hi ha molts personatges (va bé anotar-se els noms per no oblidar-los o confondre’ls) i novament tots viuen en un poble petit de la muntanya, però que tot i ser petit té una vida molt activa: Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats.
Potser en aquesta novel·la els personatges estan una mica més continguts, segurament els dics serveixen per a frenar-los; tanmateix l’autora els condueix fins al precipici i un cop allà els atura. A la següent novel·la, en canvi, els porta una mica més al límit i fins i tot els deixa caure.
Sobre l’estil comentem que la varietat de personatges i els salts temporals (no és una història narrada de forma lineal) fan que la lectura sigui exigent. Aquesta combinació dels recursos són com si l’autora teixís una teranyina (o un llaç) on ens quedem atrapats.
Els personatges són diversos (nens, joves, adults i vells) i estan molt ben dibuixats i fins i tot es veuen els fils (llaços) que els uneixen: “La Roser tenia els cabells curts i gruixuts i grisos, els ulls blaus tan clars que també semblaven grisos, la cara i el cos quadrats i les mans petites i ràpides com dos ratolins”.
I les escenes estan perfectament encaixades. N’hi ha que fan patir i ens h identifiquem totalment, com quan el nen, el Dídac, es perd al supermercat: som capaços de sentir la seva angoixa. O l’escena de la caça d’un cabirol que, a més de colpidora, serveix com a ritual d’iniciació, com símbol de canvi d’etapa vital.
L’últim que comentem és que és un llibre per rellegir un cop arribem al final, un final obert que permet diverses interpretacions. Però, al cap i a la fi, no és l’important si la novel·la acaba d’una manera o d’una altra, el més destacat és el camí que hem recorregut amb la lectura, el viatge per on ens ha dut la Irene Solà.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
