Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la lectura de febrer...

L’ESTIU QUE LA MEVA MARE VA TENIR ELS ULLS VERDS. Tatiana Tîbuleac

A la trobada de febrer del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la L’estiu que la meva mare va tenir els ulls verds (Amsterdam Llibres, 2022) de l’escriptora moldava Tatiana Tîbuleac.

Tatiana Țîbuleac va néixer a la capital de Moldàvia, Chisináu. El seu pare era periodista i la seva mare editora, per la qual cosa va créixer envoltada de llibres i periòdics i es va aficionar aviat a la lectura. Va estudiar periodisme i comunicacions en la Universitat Estatal de Moldàvia i durant aquests anys ja va començar a col·laborar amb diversos mitjans en qualitat de traductora, correctora i reportera. El 1995 va començar a treballar en el periòdic FLUX, de gran difusió en aquesta època a Moldàvia. Poc després va tenir la seva pròpia columna, anomenada "Povești adevărate" ('Històries veritables'). Quatre anys més tard va passar a treballar en la televisió, en un canal moldau anomenat Pro TV Chișinău, on va començar com a reportera i posteriorment va ser presentadora, especialitzada en temes socials. El 2007 va deixar el periodisme i es va traslladar a París el 2008. Segons ella va contar, li va anar molt bé el canvi de vida per trobar una manera nova d'escriure. Va publicar a Moldàvia el seu primer llibre Rondalles modernes, el 2014. Es tracta d'una col·lecció de 50 històries curtes sobre la migració. El llibre va tenir el seu origen arran de diverses publicacions a Facebook, fetes amb el propòsit d'inspirar a les persones que vivien lluny de la seva llar i parlar sobre la migració des d'una perspectiva diferent. Les opinions i els debats generats en la xarxa social van fer de Rondalles modernes un fenomen dels més populars aquell any. La seva primera novel·la L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds es va publicar el 2017. Segons alguns mitjans, "una crua i íntima reflexió sobre les relacions maternofilials que apel·la per força de l'amor i el perdó" i també la crítica va destacar la poesia que destil·la l'estil descarnat de l'autora. La novel·la va guanyar múltiples premis literaris i ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2018 va publicar la seva segona novel·la Jardí de vidre per la qual li van concedir el Premi de la Unió Europea de Literatura. La seva obra ha estat traduïda al francès, polonès, alemany, noruec, castellà i català.

Per superar el bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix seguir el consell del seu psiquiatra i rememorar l’època més feliç i devastadora de la seva vida: el darrer estiu que va passar amb la seva mare en un poble rural de França. Llavors, l’Aleksy era un adolescent rosegat per la tristesa i el ressentiment: com podia superar la pèrdua de la seva germana, perdonar la mare que l’havia ignorat i fer front a la malaltia que ara la devorava?

D’una bellesa feridora, aquest és el relat de l’estiu en què mare i fill abaixen les armes, esperonats per la imminència del desenllaç i la necessitat de reconciliar-se. Una història d’abast universal destinada a convertir-se en un clàssic de la literatura europea.

Temes que van sortir a la conversa:

Aquesta vegada tornem a coincidir tots i totes: trobem que és una novel·la molt bona i ens ha agradat molt. La sessió va ser intensa, perquè és una novel·la que no deixa espai per a la indiferència.

La història està narrada en primera persona per l’Aleksy, un adolescent furiós, ressentit, expulsat de l’institut i ple d’odi envers la seva mare. L’inici és abrasiu: el llenguatge és violent, cruel, carregat d’insults i d’una agressivitat que incomoda, com van destacar algunes clubaires. Vam coincidir en què les primeres pàgines són difícils, gairebé hostils per al lector. Hem destacat especialment la veu del narrador, que és una veu retrospectiva: l’Aleksy adult recorda aquell estiu des d’un present marcat per la malaltia mental i el trauma. Per tant, el relat està travessat per la memòria, la culpa i la reconstrucció. L’estiu que dona títol al llibre és el que mare i fill passen junts en una casa rural a França, lluny del pare i de la germana morta. La mare vol passa tot el temps que li quedi amb el seu fill, per això aquest espai de retirada es converteix també en un laboratori emocional. En aquesta novel·la no trobarem no una mare abnegada ni un fill innocent, sinó una relació tòxica, plena de retrets, silencis i incapacitat afectiva. Però a mesura que avança la narració descobrim la fragilitat de la mare, la seva malaltia terminal i el sacrifici silenciós que sosté tot l’estiu. L’estiu és, en realitat, un ritual de comiat. Sense sentimentalismes, assistim a una lenta transformació. El títol (els ulls verds) simbolitza aquest canvi. No és que la mare canviï físicament; és la mirada del fill la que es transforma.

A mida que avança el relat, ens adonem que la mort de la germana és el gran trauma subterrani. Tot el conflicte familiar sembla irradiar des d’aquesta absència. L’Aleksy carrega una culpa implícita, i la mare, un dolor impossible de verbalitzar.

No estem davant d’una història d’amor edulcorada; aquesta novel·la és una història de transformació d’ambdós protagonistes i d’un amor tardà, incòmode i imperfecte. Una d’aquelles obres que no s’obliden fàcilment.

L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds és una història descarnada sobre la maternitat, la mort i el perdó, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura europea.

Alguns comentaris a la premsa sobre la novel·la:

«D’una bellesa cruel.» —Le petit journal

«Cruel, abrupta, inflexible. Tatiana Tîbuleac no té pietat. Sacseja els seus personatges, els enganya, els manipula i ens manipula a nosaltres, els lectors de carn i ossos.» —Actualité

«Apassionat com només poden ser-ho els textos escrits des de les vísceres. Perfecta per a qui busca històries que impacten de veritat.» —El Periódico

«Tan cruel com commovedora.» —El País

«Una reflexió poètica i profunda sobre la complexitat de les relacions maternofilials i un al·legat a favor que mai és tard per a l’amor i el perdó.» —El Cultural

«Se’t clava com una daga.» —ABC Cultural

«El debut més impressionant de la literatura europea actual.» —Qué leer

«Una muntanya russa d’emocions magistral.» —La Razón

«Una novel·la dura, magistralment escrita i que ho reuneix tot: estil, història i personatges.» —La Voz de Galícia

«Un ressò mediàtic mundial. Una crua reflexió sobre les relacions maternofilials, que apel·la a la força de l’amor i al perdó.» —Xavier Graset al Més324

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Exposició

Del 6 al 30 de març, a la sala polivalent

Inauguració divendres 6 de març, a les 18 hores

 

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del mes de febrer...

Contes complets, Katherine Mansfield

A la trobada del mes de febrer del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Tots els Contes (Proa, 2018), de l’escriptora Katherine Mansfield.

Mansfield va ser una de les veus més refinades i sensibles del modernisme literari, una autora que va transformar el conte en un espai d’intensitat emocional i subtilesa psicològica. Nascuda a Wellington, a Nova Zelanda, el 1888, va créixer envoltada de paisatges que més tard reapareixerien en molts dels seus relats, plens de llum, silencis i tensions familiars. De ben jove va marxar a Londres, on va entrar en contacte amb els cercles intel·lectuals de l’època i va desenvolupar una mirada literària molt personal, allunyada de les convencions narratives més rígides.

La seva escriptura es caracteritza per una sensibilitat extrema envers els detalls quotidians, aquells gestos mínims que revelen emocions profundes. Mansfield no acostumava a explicar-ho tot de manera directa; preferia suggerir, insinuar, deixar que el lector descobrís el que s’amaga darrere d’una mirada, d’un silenci o d’un objecte insignificant. Aquesta manera d’entendre el relat la va situar al costat d’autors com Chéjov, amb qui sovint se la compara, tot i que la seva veu és inconfusible.

La seva vida, marcada per relacions intenses i per una salut fràgil, va influir profundament en la seva obra. La tuberculosi, que finalment la va portar a la mort el 1923, va accentuar encara més la urgència i la delicadesa amb què observava el món. En contes com La festa al jardí, Felicitat o La casa de nines, es percep aquesta combinació de bellesa i vulnerabilitat, d’ironia i compassió, que converteix cada relat en una petita peça d’orfebreria literària.

L'obra:

Tots els contes és el volum que reuneix la totalitat de la narrativa breu de Katherine Mansfield, i llegir-lo és com seguir el fil d’una vida literària que es va anar afinant fins a convertir-se en una de les més delicades del segle XX. No és només una recopilació; és gairebé un retrat en moviment de la seva evolució com a escriptora, des dels primers relats més experimentals fins a les peces de maduresa, plenes d’una sensibilitat gairebé microscòpica.

El llibre permet veure com Mansfield transforma situacions aparentment insignificants —una festa al jardí, un matí a la platja, una visita inesperada, una conversa domèstica— en moments carregats de tensió emocional. La seva mirada és sempre precisa, però mai freda: observa els personatges amb una barreja de tendresa i ironia, i els deixa respirar dins d’escenes que semblen petites però que revelen mons interiors immensos.

Un dels aspectes més fascinants de Tots els contes és la manera com l’autora treballa el no dit. Mansfield confia en el lector, li demana que escolti els silencis, que interpreti els gestos, que entengui que el conflicte sovint no esclata, sinó que s’insinua. Aquesta subtilesa és el que fa que relats com Felicitat, La festa al jardí, Preludi o A la badia continuïn sent tan moderns i tan vius.

Llegir el volum sencer també permet apreciar com la seva experiència personal —la distància amb la seva terra natal, les relacions complexes, la malaltia— es filtra en la seva obra sense convertir-se mai en autobiografia explícita. És com si cada conte fos una manera de mirar el món amb una lucidesa que sap que el temps és limitat.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres opinions van ser sobre l’estil obert dels finals dels contes. La majoria tenen un final on la lectora és qui ha d’aportar el final que consideri. Això va agradar a segons qui i a segons qui gens, ja que hi ha qui està més acostumat a un final tancat.

Una de les participants va comentar que va «cometre l’error» de llegir la contraportada i que això la va condicionar de manera ella creia que negativa i ja no va poder gaudir de la lectura com hagués volgut, sobretot quan va llegir que la Rodoreda recomanava un dels contes, «El canari», com si això l’hagués «bloquejat» per entendre res, tot i que s’hi va posar, i va reconèixer que el conte estava molt ben escrit, però no n’entenia res. En general totes les participants van valorar molt l’estil i l’excel·lent fer de l’escriptora neozelandesa, tot i que a vegades algunes no hi van acabar de connectar.

Per altra banda, al grup van sorgir veritables fans de Mansfield. Moltes han anomenat «El preludi», com a conte que més recorden. Una de les vessants que més van destacar de com estan escrits els contes és el fet de com s’hi defineix la psicologia dels personatges, què pensen i com evoluciona aquest pensament, en contrast amb les seves accions.

Una altra de les «fans» va destacar el repte que en moltes ocasions li va suposar anar llegint sense esperar res, només pel fet de gaudir de la lectura i de l’excel·lent mètode d’escriptura, així com el fet de copsar-ne «la delicadesa i l’elegància», el seu «escriure bell» i la gran importància de la natura.

Altres contes que es van esmentar i comentar van ser «La casa de les nines», els de «La pensió alemanya», «Les filles del coronel difunt», «La festa al jardí», «La institutriu», «La mosca», «Mama Parker», o «La lliçó de cant».

Hi ha una vessant «feminista» que queda també ben pal·lesa en alguns contes, en els quals es defineix el paper o no de la dona en certes i variades circumstàncies, així com la problemàtica de les dones sotmeses al poder de l’home i el contrast de la recerca, sovint amagada, de la seva llibertat.

Altres temes que també van cridar l’atenció van ser la crítica social i el fet que els relats acostumin a posar de relleu la part més dolorosa i fosca de la vida.

Algunes persones van comentar que aquest és un llibre per tenir a la tauleta de nit i anar fent sense pressa; anar completant la lectura dels diversos contes només pel fet per llegir la bellesa literària de la seva tècnica, moltes vegades centrada en la quotidianitat que revela la profunditat de la vida i també de la pròpia sociologia dels personatges.

També es va apuntar que els contes són molt adients per copsar amb rapidesa l’escenari del que s’està explicant.

Una de les persones a qui no li va agradar el llibre va explicar que era perquè «no hi passava res», segons ella, «no hi ha cap assassí». I el que deia tenia molta raó, ja que escriptores com la Katherine Mansfield, o la mateixa Virginia Woolf, i tantes i tants d’altres, no es plantejaven pas així les novel·les o els relats que escrivien, sinó com una font d’estudi de les actituds més quotidianes de la psicologia humana, on l’acció queda sotmesa a la psique dels personatges. Seria un bon exemple dels dos grans tipus d’escriptura que hi ha al món literari: aquella on passen grans coses i grans accions que protagonitzen grans herois, i aquella on el que és gran és el que passa quan sembla que no passi res i sovint ho protagonitzen persones que podríen ben bé ser qualsevol de nosaltres.

Mireia Vidal-Conte

Conductora del club

Dia Internacional de la Llengua Materna

El 21 de febrer celebrem el Dia Internacional de la Llengua Materna. I un dia com aquest, de l’any 1952, a Bangladesh, un grup d’estudiants i activistes que defensaven l’ús públic de la llengua bengalí a davant de la imposició de l’urdú, varen ser tirotejats per militars i policia a la universitat de Dhaka. Van morir tres estudiants.

L’any 1999 la UNESCO va triar aquesta data per proclamar el Dia Internacional de la Llengua Materna amb l’objectiu de destacar la importància de la diversitat lingüística i de l’educació multilingüe.

Cada any desapareixen unes 25 llengües al món i amb elles desapareix una part del patrimoni cultural i intel·lectual d’un poble. Protegir i fomentar l’ús de les llengües maternes serveix per preservar aquest coneixement i les seves cultures tradicionals d’una manera sostenible i respectuosa.

A les prestatgeries de les biblioteques públiques i a través dels nostres serveis virtuals trobaràs documents de tots els idiomes, també d’idiomes minoritaris, però presents al voltant de cada biblioteca que volem conservar, protegir i promoure. Perquè, com la UNESCO, creiem que la diversitat lingüística és una riquesa que cal celebrar i treballar per ella.  

LLibres sobre minories lingüístiques

Llibres sobre llengües amenaçades

Llibres sobre minories lingüístiques a Espanya

Dia Internacional de la Llengua Materna. Unesco

Informació extreta de la Biblioteca Virtual

Club de música

 Dimecres 18 de febrer a les 18 hores

La música antiga

A càrrec de David Puertas

Conversa amb Xavier Puertas, professor de contrabaix històric de l'ESMUC i membre de l'orquestra de Jordi Savall

Alerta Protecció Civil

 

Horari de carnaval

 

Especial Carnaval

Prepara la teva disfressa i surt al carrer i gaudeix de les activitats que han preparat les biblioteques per viure amb alegria aquesta festivitat. En trobareu per a tots els gustos!

I és que per Carnaval, tot s'hi val!

Especial Carnaval

Exposició de pintures

Del 6 al 26 de febrer, a la sala polivalent

SAMà

Estació de pluges

Art en solidaritat per a projectes educatius a Gambia

Pintures de Pau Nubiola

Flamant inauguració divendres 6 de febrer, a les 18 hores

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada de gener...

Cartes d’Amor, Virginia Woolf i Vita Sackville-West

A la trobada del mes de gener del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar l’epistolari Cartes d’Amor (Edicions de la ela geminada, 2025), de Virginia Woolf i Vita Sackville-West.

Virginia Woolf va ser una de les veus més brillants i innovadores de la literatura del segle XX. Nascuda a Londres el 1882, va créixer en un entorn intel·lectual que la va marcar profundament, envoltada de llibres i converses literàries gràcies al seu pare, l’escriptor i crític Leslie Stephen. Tot i que va patir crisis emocionals al llarg de la seva vida, Woolf va transformar aquesta sensibilitat en una força creativa que la va portar a explorar noves formes narratives i a qüestionar les convencions establertes.

Les seves novel·les, com La senyora Dalloway o Al far, van revolucionar la manera d’entendre la ficció, introduint el monòleg interior i el flux de consciència com a tècniques per mostrar la complexitat de la ment humana. Amb Orlando, va jugar amb el temps i el gènere, creant una obra que encara avui es llegeix com un manifest de llibertat. Però potser el seu text més influent és Una habitació pròpia, on Woolf defensa que les dones necessiten independència econòmica i un espai propi per poder escriure i crear. Aquest assaig es considera una pedra angular del pensament feminista modern.

Al llarg de la seva vida, Woolf va formar part del Grup de Bloomsbury, un cercle d’intel·lectuals que compartien ideals progressistes i que van marcar la cultura britànica de l’època. Tot i el seu talent i reconeixement, la pressió de la guerra i les seves dificultats emocionals la van portar a posar fi a la seva vida el 1941, quan es va llançar al riu Ouse. El seu llegat, però, continua viu: Woolf és recordada com una autora que va obrir camins nous a la literatura i que va donar veu a la necessitat de llibertat i igualtat per a les dones.

Vita Sackville West va ser una de les figures més singulars de la literatura i la cultura britànica del segle XX. Nascuda el 1892 a Knole House, una immensa mansió aristocràtica que no podia heretar pel simple fet de ser dona, va créixer envoltada d’història, privilegis i un cert sentiment de despossessió que marcaria profundament la seva obra. Al llarg de la seva vida va escriure poesia, novel·les, biografies i llibres de viatges, i va guanyar en dues ocasions el prestigiós Premi Hawthornden. Obres com The Edwardians o All Passion Spent la van consolidar com una veu literària moderna, elegant i sovint crítica amb les convencions socials de la seva època.

La seva vida personal va ser tan fascinant com la seva producció literària. Casada amb l’escriptor i diplomàtic Harold Nicolson, tots dos van mantenir unmatrimoni obert que els permetia explorar relacions fora de la parella sense trencar el vincle profund que els unia. Entre les relacions més conegudes de Vita hi ha la que va mantenir amb Virginia Woolf, una connexió intensa i creativa que va inspirar Woolf a escriure Orlando, una de les novel·les més innovadores del modernisme anglès.

A més de la literatura, Sackville West va deixar una empremta duradora en el món del jardí. Amb Nicolson va transformar Sissinghurst Castle en un dels jardins més famosos del Regne Unit, un espai que combina estructura arquitectònica i exuberància botànica amb una sensibilitat gairebé poètica. Aquest jardí, avui visitat per milers de persones cada any, és considerat una de les seves grans obres d’art.

Cartes d’amor, que recull la correspondència entre Virginia Woolf i Vita Sackville West, és una finestra privilegiada a una de les relacions més apassionants i creatives del segle XX. Les cartes, escrites entre el 1922 i la mort de Woolf el 1941, revelen una història d’afecte, desig, humor i complicitat intel·lectual que va marcar profundament totes dues escriptores. Aquest recull mostra com la seva relació va evolucionar: del flirteig inicial a una amistat profunda i transformadora, sempre travessada per una intensitat emocional que es percep en cada línia.

Llegir aquestes cartes és “com mirar per un espiell i enrojolar-se de tant en tant”, perquè hi trobem declaracions ardents, silencis que pesen, moments de gelosia i també una tendresa constant. Les cartes no només expliquen la seva relació íntima, sinó que també reflecteixen el món cultural vibrant del cercle de Bloomsbury, on totes dues es movien amb naturalitat. Entre viatges, projectes literaris i confidències, les cartes mostren dues ments brillants que es retroalimenten i s’admiren mútuament.

El llibre també permet descobrir una faceta menys coneguda de Woolf i, alhora, la força vital i la rauxa de Vita Sackville West, que sovint ha quedat a l’ombra de Virginia Woolf en la recepció literària. Tal com destaca una de les presentacions del volum, aquestes cartes són una oportunitat per gaudir del seu “cervell esmolat” i de la seva capacitat per crear frases memorables, fins i tot en la intimitat epistolar.

En conjunt, Cartes d’amor és molt més que un epistolari: és el retrat d’una relació que va inspirar obres com Orlando, va desafiar convencions i va deixar una empremta profunda en la literatura modernista. 

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Va haver-hi opinions de tot: persones que van trobar l’obra pesada i repetitiva, tal volta faltada de context (ja que les cartes no venen contextualitzades) i d’altres que la van trobar com una oportunitat excel·lent per conèixer la intimitat de dos personatges excepcionals de principis del segle XX i, específicament, per conèixer la Vita, de les dues, la més desconeguda.

Algú va trobar molt positiu la manera com estan escrites, d’una forma ben planera que sembla que parlin a qui les llegeix, pensaments propis que te’ls trobes escrits, com si algú hagués llegit la ment del lector: paraules sense floritures. Es va destacar l’estil de les escriptores i el fet que el llibre sembla com un perfecte documental, ja que la realitat hi traspúa per tot arreu. Evidentment, es tracta de literatura de no ficció, però no deixa de ser literatura. També hi ha qui va considerar que hi havia una qüestió (l’amorosa) una mica repetitiva, tot i destacar, alhora, el fet de poder conèixer la personalitat de les dues personalitats. També es va dir que si no es té interès en conèixer la personalitat de les escriptores es pot perdre l’interès. Un fet que es va destacar van ser les notes a peu de pàgina de la traductora, que facilitaven a les lectores el fet de poder-se situar sobre certes referències. Per altra banda, algú va dir que se’n podria fer una sèrie o una obra de teatre, i va haver algú que va destacar les relacions obertes que tenien amb el seus marits, tot i que també es va comentar que eren dos matrimonis molt diferents que s’acceptaven i s’ajudaven moltíssim. Una de les lectores va definir l’amor entre aquestes dues persones com a platònic, però també hi havia gelosies i demandes. Un dels fragments que es va destacar va ser el moment en que a les cartes es parla de la creació del llibre Orlando, un moment molt bonic de l’obra. Una de les coses que també es va comentar va ser el fet que el Leonard Woolf cuidava molt de la seva dona i que la Vita també facilitava la relació amb ell, ja que compartien les experiències de la jardineria i els animals. Hi havia una estimació per part dels quatre, perquè en Leonard també sabia la immportància que tenia la Vita en la vida de la Virginia. Una de les lectores va dir que hi va haver moments que va riure molt amb la lectura, com quan es coneixen totes dues i el retrat que en fa la Virginia Woolf de la Vita i viceversa i també va destacar la «baralla», única entre elles dues, provocada pel llibre, 3 guinees. Un altre dels fets que va agradar del llibre és haver poder apropar-se a la Virginia Woolf des d’un altre punt de vista, lluny del personatge magnífic i potser llunyà al que estem acostumades.

Una altra de les coses que una de les membres del grup va voler comentar va ser la importància dels animals en les cartes: surten a per tot, com a companys de vida, com a parts instrínseques dels paisatges, com a sobrenoms carinyosos que es donen l’una a l’altra...

Una de les qüestions que es va trobar a faltar va ser el fet de parlar més de la 2a Guerra Mundial, tot i que hi ha qui va apuntar que sí que se’n parla, com en el fet de l’escassetat d’aliments, el castell de la Vita convertit en un hospital de campanya o la mort en acte de servei del nebot de la Virginia, o de la falta de matèries primeres com la benzina.

Una de les anècdotes destacables de la jornada va ser que una nova integrant, la Duli, va dir que li havien agafat ganes de llegir-lo i que a la sortida l’agafaria!

Després de parlar força estona sobre el llibre en qüestió, vam passar, com passa sovint en aquest grup, a parlar de la vida i de les seves sorpreses, com per exemple les experiències epistolars d’alguna de les membres :-)

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club