Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...
L’animal perfecte, Lídia Gázquez
A la trobada del mes d’abril del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre L’animal perfecte (Adia Edicions, 2023), de l’escriptora ribetana Lídia Gázquez, i vam poder comptar amb la seva presència.
Lídia Gázquez és una poeta i escriptora catalana nascuda a Sant Pere de Ribes l’any 1978. Ha treballat com a periodista i és professora de llengua i literatura, però en els darrers anys s’ha consolidat sobretot com a veu poètica destacada dins del panorama literari català. Escriu des de molt jove, però la seva projecció pública va créixer especialment a partir de 2019, quan va rebre la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges, un reconeixement que va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. La seva obra combina una mirada íntima i emocional amb una atenció constant a la natura, el desig, la fragilitat i la força de l’experiència humana. Entre els seus llibres hi ha L’animal perfecte, premi Bernat Vidal i Tomàs 2023, un poemari que explora la part més instintiva i vulnerable de les relacions, i Nuuk, premi Pollença de Poesia, on utilitza la forma epistolar per parlar d’amor, violència i paisatges interiors i exteriors que es reflecteixen mútuament. També ha publicat El vent farà dissabte, premi Alella de Poesia a Maria Oleart, on continua aprofundint en la seva veu lírica, marcada per una sensibilitat molt física i alhora molt reflexiva. A més de la seva obra escrita, Gázquez participa activament en projectes culturals com geMMinades, un projecte de videopoemes i videopòdcast creat amb la poeta Raquel Casas, i LiteraCura’t, dedicat a la literatura infantil i juvenil. Aquests projectes han estat reconeguts amb diversos premis i han contribuït a fer-la visible com una creadora que combina literatura, audiovisual i divulgació. Avui és considerada una de les veus més interessants de la poesia catalana contemporània, amb una obra que destaca per la intensitat emocional, la cura del llenguatge i una mirada que oscil·la entre la tendresa i la valentia.
L'obra:
L’animal perfecte és un poemari que gira al voltant d’una idea central molt potent: l’ésser humà com a criatura salvatge, vulnerable i contradictòria, capaç d’estimar amb intensitat i de fer-se mal amb la mateixa força.El poemari explora la tensió entre allò instintiu i allò racional. L’“animal perfecte” no és un ideal, sinó una metàfora de la condició humana: un cos que desitja, que recorda, que s’equivoca, que necessita i que perd. Gázquez treballa molt la idea de la pell com a frontera i com a lloc on tot passa: el contacte, la ferida, la memòria.
La seva veu és directa i alhora molt treballada, amb una sensibilitat que combina tendresa i contundència. Hi ha una mena de lirisme físic, gairebé corporal, que fa que els poemes respirin emoció sense caure en l’excés. També hi ha un component narratiu subtil: cada poema sembla una escena d’un relat més ampli sobre el desig, la pèrdua i la reconstrucció.
Els temes que apareixen a L’animal perfecte s’entrellacen en un mateix fil emocional: l’amor entès com una força que transforma i desordena, el desig com a impuls vital que empeny el cos i la paraula, la vulnerabilitat com un espai on es revela la veritat més íntima, la natura com un mirall que reflecteix allò que passa dins l’individu i la identitat com un territori en moviment que es construeix i es desfà a mesura que el subjecte estima, perd i es recompon.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Les primeres intervencions, com no podia ser d’altra manera, van ser sobre la procedència del cognom de la Lídia i de les seves arrels ribetanes, ja que moltes de les participants la coneixien a ella o bé a la seva família.
Una de les lectores, a l’inici ja dels comentaris sobre llibre, va destacar que no era lectora de poesia però que «només li agradava Machado» (cosa que ens va semblar a totes perfecte!) i va destacar que el llibre l’havia trobat colpidor i que no podia fer altra cosa que comentar la «seva lectura personal del llibre», cosa que a la poeta li va encantar. La lectora va reconèixer una veu poètica patidora per un amor no correspost i va destacar les paraules «udolar» i «peixera», a la qual cosa l’autora va replicar que precisament el títol primigeni del llibre era «La peixera». La mateixa lectora va destacar l’UBI SUNT i altres referències als tòpics literaris, així com el moment més esperançador del llibre com és el poema dedicat al «Carpe diem/ Carpe amorem».
ja que el que s’està fent és literatura, és a dir, ficció; no cal que parlem d’autobiografia, tot i que sí que és prou normal que l’autor/a posi la pinzellada de la seva pròpia experiència vital.Una de les coses que també es va destacar va ser el joc de paraules que fa servir la poeta quan acaba certs poemes amb unes paraules que seran les primeres i del poema següent.
Una altra de les participants també va reconèixer no ser lectora de poesia, però sí que va apreciar l’estil de l’autora, com enllaçava els poemes i l’ús d’un llenguatge molt acurat i visceral. L’autora aquí va aprofitar per parlar de l’escriptura que es fa «des de les entranyes», a diferència d’altres llibres que els ha escrit potser més des del cervell (com és el cas de Nuuk).
Una altra persona del grup va aprofitar per preguntar si per escriure poesia cal que el/la poeta estigui trist/a i si és que quan s’està feliç o eufòric no ve tant de gust escriure-la, ja que en el llibre hi ha trobat molt patiment i hi buscava un raig d’esperança: a aquesta pregunta la Lídia va respondre que el dolor és pura benzina per a la poeta i que quan es passa per una experiència dura és el detonant de la producció literària; un dolor que es transmuta en obra d’art, en creació. Tanmateix, es pot escriure a partir d’una idea i dedicar-se a una obra més intel·lectualitzada, tot i que el darrer poema del llibre sí que és un cant a l’esperança: l’amor és allò que ens fa sentir vius. L’autora va aprofitar per dir que va voler acabar el seu llibre amb les dues paraules que el tanquen: «vitalisme salvatge», és a dir, sentir la vida de la manera més intensa possible: «qui guanya és qui estima».
Una altra de les aportacions que també va ser interessants va ser la d’una participant que va destacar que la seva manera de llegir el poemari va ser com si estés davant d’una exposició de pintura: sense intentar «entendre» cada poema, sinó des d’una posició de contemplació i de «simplement» deixar-se commoure per un «m’agrada» o «no m’agrada», obrint el llibre de manera atzarosa sense seguir la cronologia marcada per l’ordre de les pàgines. El perquè d’aquesta postura va ser per una experiència personal de no ser lectora de poesia i que mai li ha interessat especialment, fet que la va portar a, amb aquesta actitud, dedicar-se a gaudir del moment, pel pur plaer de la lectura.
L’autora va destacar que tot val per apropar-se a l’obra d’art, però que en aquest cas hi ha una certa narrativa, tot i que la poesia es presta a ser llegida a l’atzar i s’hi pot connectar de manera instantània. Hi ha una manera concreta d’acostar-s’hi? Potser ens hauríem d’allunyar de la idea de «voler-la entendre», ja que és un gènere que a vegades es crea des d’una certa irracionalitat. Poesia, per Gázquez, és llibertat absoluta, en un món farcit de normes; i la creació poètica pot assemblar-se a la tècnica atzarosa pictòrica del mateix Pollock, com si es tractés d’un procés alliberador, tenint en compte, tot i això, que no es connecta sempre amb tota la poesia, sinó amb aquella que et pot arribar més en un moment determinat.
Una altra de les lectores va destacar el nivell de profunditat de la poètica de la Lídia, arribant a tots els racons d’instints i sentiments; i, alhora, destacant certes formalitats (com per exemple la paraula «caure», escrita en un poema de manera que sembla que en caiguin les lletres).
A la pregunta sobre el símbol de la peixera, l’autora va respondre que efectivament es tracta d’una al·legoria sobre la gàbia de la qual no pot sortir-ne el peix que hi roman, destacant la sensació de claustrofòbia. També va comentar la seva voluntat de jugar amb les metàfores relacionades amb l’instint animal, que algunes lectores van captar.
Una altra pregunta que li van fer va ser si sempre escrivia poesia, a la qual cosa Gázquez va dir que era un gènere que li aporta una gran flexibilitat a nivell del temps que hi pot dedicar i que li sorgeix d’una manera més natural, tot i el seu interès també en la narrativa, la qual ja ha conreat en el seu darrer poemari, Nuuk, on hi barreja també el gènere epistolar amb poemes, i que segueix el fil d’una història. Seguint aquest apunt, la poeta també es va referir a la qüestió d’en quin moment es considera un text acabat, ja que a vegades pot trigar anys en considerar-se finalitzat; com si els textos tinguessin una vida pròpia i que l’autor hi tingués poc a dir, sinó escoltar quan l’artefacte li diu a l’autor: «això ja està enllestit». El fet de presentar-se a premis literaris també obliga a donar per acabat el manuscrit en una data concreta, ja que hi ha un dia límit en el qual s’ha de lliurar o enviar el poemari en qüestió; o bé s’opta per la mecànica contrària: quan es té acabat el llibre s’adapta a les dates dels premis que en aquell moment encara romanen oberts per acceptar propostes, aprofitant, a més, que els jurats siguin interessants per presentar la feina: si no es guanya, com a mínim es té la certesa que el que s’ha fet ho ha vist algú amb un criteri que pot interessar en un moment donat. En aquest sentit Gázquez també va recordar que el fet de guanyar un primer premi (precisament, amb L’animal perfecte, de la Vila de Santanyí), la va animar a seguir escrivint poesia i a sumar seguretat en ella mateixa.
Finalment, una de les persones va preguntar a l’autora si tenia persones de referència a qui ensenyar una nova obra per tenir les primeres impressions d’una primera lectura, a la qual cosa la Lídia va comentar que sí, però que a mesura que ha anat creixent i madurant com a autora ho ha necessitat menys, sense deixar d’esmentar l’escriptora vilanovina Raquel Casas, amb qui també comparteix el projecte de vídeopodcast literari de geMMinades.
Vam tenir la sort que a l’autora li va venir de gust tancar la sessió amb la lectura de diversos dels seus poemes: «Des de dins», «M’has germinat els dits», «La vida també és esperar», «Ulls de xai» i «Carpe amore».
Mireia Vidal-Conte
Conductora del club
Club de lectura animal de poesia ribetana by Lídia Gàzquez
De l’alquímia dels llibres quan passen per la mirada dels lectors
Read on Substack
