Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'aques mes... 

LA GRAN FAMÍLIA. Antònia Carré-Pons

A la primera trobada d’enguany del club de lectura Dijous entre lletres, vam llegir i comentar La gran família (Club Editor, 2024) de l’escriptora Antònia Carré-Pons. El fil conductor d’aquest curs és “relacions familiars”.

Antònia Carré-Pons és filòloga medievalista i escriptora catalana, coneguda com a experta en l'obra Espill de l'autor medieval Jaume Roig. Es va doctorar en filologia catalana per la Universitat de Barcelona el 1992. Actualment, col·labora a la plataforma cultural Catorze; abans ho havia fet a la secció cultural d'El Punt Avui i al diari Ara. L'any 2021, Antònia Carré-Pons va fundar l'editorial Cal Carré, que recupera el nom de la carnisseria familiar establerta a Terrassa. L'editorial publica obres d'autors clàssics contemporanis i medievals, i té una orientació feminista. El 2026 va guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any amb La gran família basada en part en la pròpia experiència familiar. 

La novel·la tracta el misteri de com dues germanes que creixen juntes esdevenen persones totalment diferents, amb vides que prenen camins separats, però que es tornen a creuar gràcies a una tendresa que no es perd. La Rateta i la Sió s’han criat en una casa de nines particular: una cansaladeria. Allà s’esquarteren porcs al soterrani, es ven embotit a la planta baixa i es fa vida familiar al primer pis. Entre la botiga i l’obrador, les nenes juguen, s’expliquen històries i es fan la punyeta. També senten la fortor de la sang cada matí i veuen com tota la família s’aboca a la botiga. Fins que la Rateta fa la revolució: contra la voluntat de tothom, entra a la universitat i es converteix en una medievalista de renom, mentre que la Sió es queda a la botiga. Les dues germanes es retrobaran quan s’enfrontin a la malaltia que pateixen totes les dones de la família.

Temes que van sortir a la conversa:

La gran família és una novel·la que ha agradat i que va despertar l’interès. La història que ens narra ens va permetre compartir reflexions sobre alguns dels grans temes de la vida: la família, les relacions personals, la malaltia, la mort i la manera com afrontem les situacions que ens posen a prova. Un dels aspectes que més ens va agradar de la lectura va ser, precisament, la capacitat de l’autora per construir una història en què conflueixen diverses temàtiques. La novel·la ens presenta un univers familiar en què les experiències individuals adquireixen sentit a través dels vincles que s’estableixen entre els personatges. D’aquesta manera, les vivències personals es converteixen també en una qüestió col·lectiva: allò que li passa a un membre de la família afecta, inevitablement, la resta, i modifica els equilibris, les relacions, la manera d’entendre’s els uns als altres.

Un altre dels temes que va tenir un pes important en la conversa va ser el tractament de la malaltia. Vam valorar la manera com aquesta experiència s’incorpora a la narració i com afecta no solament la persona que la pateix, sinó també el seu entorn. La malaltia introdueix canvis en la vida quotidiana, obliga a afrontar situacions difícils i fa emergir sentiments que no sempre són fàcils d'expressar. També posa a prova les relacions i planteja preguntes sobre la cura, la responsabilitat i la manera d’estar al costat dels altres quan les circumstàncies es compliquen. En aquest sentit, la lectura ens va portar a parlar de la vulnerabilitat humana i de com les situacions límit poden transformar la percepció que tenim de nosaltres mateixos i de les persones que ens envolten. Quan la malaltia entra en una família, cadascú ha de trobar la manera d’afrontar-la. Precisament, aquesta pluralitat de reaccions i sentiments és un dels aspectes que fan interessant la novel·la.

La mort va ser un altre dels grans eixos que vam comentar. Parlar de la mort a partir d’una obra literària ens va permetre abordar una qüestió que sovint costa però que forma part de la vida. La literatura ens ofereix la possibilitat d’acostar-nos-hi des de la distància que proporciona la ficció i, alhora, des de la proximitat emocional que desperten els personatges i les seves vivències. També vam destacar la manera com l’autora combina aquests temes amb altres aspectes de la vida dels protagonistes perquè permet que la narració tingui més d’una lectura i que cada lector s’hi acosti des de la seva pròpia experiència.

La construcció dels personatges i les relacions que mantenen entre ells també van centrar bona part del debat. Va agradar, sobretot, la relació que hi ha entre la protagonista i el jove Markus, com encaixen les diferents personalitats i maneres d’afrontar la vida. En conjunt, La gran família va ser una lectura ben valorada pel grup, tant pels temes que aborda com per la manera com està explicada, tot i que no van coincidir en quina part, la infantesa o l’edat adulta de les protagonistes, els hi havia agradat més.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada de setembre...

Cuadernos de todo, Carmen M. Gaite

A la trobada del mes de setembre del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Cuadernos de todo (Ed. Areté, 2002 ), de l’escriptora Carmen Martín Gaite.

Carmen Martín Gaite va ser una de les escriptores espanyoles més importants del segle XX, figura central de la Generació del 50, reconeguda per la seva narrativa lúcida, l’anàlisi psicològica dels personatges i la capacitat d’explorar temes com la identitat, la memòria, la repressió social i la soledat.

Nascuda a Salamanca el 8 de desembre de 1925 i morta a Madrid el 23 de juliol de 2000, Martín Gaite va créixer en un ambient intel·lectual que marcaria profundament la seva vocació literària. Educada primer a casa i després al Institut Femení de Salamanca, va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Salamanca, on va entrar en contacte amb figures que influirien en la seva obra.

La seva obra és extensa i diversa: novel·la, conte, assaig, poesia, guions televisius i traducció. Destaquen: Entre visillos (1957) — Premi Nadal; retrat de la vida quotidiana i les limitacions socials de les joves en la postguerra; El cuarto de atrás (1978) — barreja de memòria, fantasia i reflexió metaliterària; Nubosidad variable (1992) — novel·la epistolar sobre l’amistat i la reconstrucció personal o Caperucita en Manhattan (1990) — revisió moderna del conte, amb mirada crítica i tendra.

També és autora d’assaigs fonamentals com Usos amorosos del siglo XVIII en España (1972) i Usos amorosos de la posguerra española (1987), on analitza comportaments socials i culturals a través del llenguatge i les relacions.

Martín Gaite és clau per entendre la literatura espanyola de la postguerra i la transició. Va donar veu a personatges femenins complexos, va explorar la vida quotidiana amb una sensibilitat excepcional i va renovar la narrativa amb una escriptura propera, intel·ligent i profundament humana.

L'OBRA

Cuadernos de todo és el conjunt de diaris, notes i esbossos que Carmen Martín Gaite va escriure al llarg de quatre dècades. Publicats el 2002, mostren la seva vida quotidiana, les reflexions sobre l’escriptura, i el naixement de moltes de les seves novel·les. Són una mena de taller literari on es veu com pensa, com corregeix i com transforma idees en ficció. Els Cuadernos de todo funcionen com un taller creatiu: revelen com Martín Gaite pensa, prova, descarta i reelabora idees. S’hi veu el seu compromís amb la literatura com a forma de coneixement i com a manera de donar sentit a l’experiència.
A més, els quaderns de 1974-1975 són clau perquè mostren la relectura dels quaderns dels anys seixanta, que desemboca en la gènesi d’ El cuento de nunca acabar, i en una profunda reflexió metaliterària sobre els quaderns com a eina de creació. Així, els diaris esdevenen la trama subterrània de la seva obra: allò que no es veu però que sosté la construcció de les seves novel·les. Sense els Cuadernos de todo, no entendríem la seva poètica de la conversa, la centralitat de la memòria, ni la manera com transforma la quotidianitat en literatura.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

En general, les membres del club van coincidir que no estàvem davant d'una novel·la convencional, sinó davant d'un "collage" monumental de la ment de l'autora, format pels seus apunts, diaris, reflexions de lectura i records recollits al llarg de dècades. També hi va haver bastantes participants que es van queixar del volum del llibre, fet del qual la coordinadora en va prendre bona nota.

Pel que fa a l’estructura general del llibre, la impressió general va ser que el llibre funciona com una capsa de sastre o una cistella de cosir, on s’hi barregen fragments de vida: es va destacar com Martín Gaite cus retalls de reflexions teòriques sobre la literatura al costat d'anècdotes quotidianes, llistes de tasques o records íntims, tot plegat amb un estil que mira de fugir de res encotillat. En aquest sentit, diverses participants van agrair la manca d'una estructura rígida o preconcebuda, fet que aconsegueix que la lectura sembli un flux lliure de pensament, com si l'autora ens hagués obert les portes del seu taller privat.

El debat es va centrar ràpidament en els motius recurrents que defineixen tota la carrera de l'escriptora salamanquina: com la finestra, que apareix constantment com un símbol de la mirada de la dona cap a l'exterior, una fugida necessària per connectar amb el món; o el concepte de l’altre costat, que podríem definir com la seva obsessió per trobar un interlocutor vàlid, algú a l'altre costat que escolti el relat. Les participants van sentir que, en llegir els seus quaderns, «nosaltres ens convertíem precisament en aquest interlocutor buscat». Com a últim element, també es va comentar el concepte de «la memòria com a refugi» i es va debatre sobre com l'autora utilitza la paraula escrita com una eina per lluitar contra l'oblit i endreçar els estrats del passat i del temps.

Com en tota bona lectura, hi va haver discrepàncies interessants sobre l'estil i moltes participants van expressar una sensació de profunda intimitat i van descriure l'experiència com "estar prenent un cafè amb la Carmiña" mentre ella et comparteix els seus secrets de creació i les llavors de les seves futures novel·les. Un sector més crític va destacar que la lectura se'ls va fer feixuga a estones. Van argumentar que, en ser notes privades no pensades originalment per a la publicació, es podria caure en la dispersió i que cal un coneixement previ de la seva obra per gaudir-lo completament.

Com a conclusió, malgrat les dificultats del seu caràcter fragmentari, el club va tancar la sessió acordant que Cuadernos de todo és un testimoni imprescindible de la millor veu de la postguerra espanyola. Un llibre que es llegeix a ritme lent i que serveix com la brúixola perfecta per entendre com es teixeix la gran literatura.

Mireia Vidal-Conte

Conductora del Club

Matins de Lectura

Aquest curs entrant posem en marxa un nou club de lectura a la Biblioteca Manuel de Pedrolo. 

Serà en horari de matins, per tal d'oferir un ventall més ampli d'opcions. Les trobades seran un dimecres al mes a les 11 del matí, i la primera trobada està programada el 7 d'octubre. 

La moderadora serà la Carme Rigol, mestra de formació tot i que actualment es dedica a la traducció. També és col·laboradora a Ràdio Cubelles i modera altres clubs de lectura. 

Si hi esteu interessats adreceu-vos a la biblioteca, ja que les inscripcions estan obertes.

Trobada de cloenda dels Clubs de lectura

Cinc cèntims de la trobada de cloenda dels Clubs de lectura...

OCÀS I FASCINACIÓ. Eva Baltasar

A la trobada de cloenda dels clubs de lectura Tardes literàries i Dijous entre lletres vam comptar amb la presència de l’escriptora Eva Baltasar per comentar la novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024). 

La poeta Alejandra Pizarnik va escriure: “Siento desde mi sangre que no quiero ver a nadie, ni conversar con nadie, y que nada me importa salvo el aprender a interesarme obsesivamente por la literatura”. Si canviem la paraula “literatura” per la paraula “Maria”, tenim un retrat fidel del la protagonista de la novel·la.

Començo comentant la novel·la pel final, per la segona part, per la Fascinació, perquè la majoria de lectors i lectores hem quedat perplexes, bocabadades, espaterrades, és a dir, fascinades amb la lectura d’aquesta segona part. Tot i la sorpresa, si llegim atentament la primera part veurem que l’Eva ja ens anuncia què prepara i cap a on anirà el final de la història. A la pàgina 17 escriu: “Vaig passar dos dies pensant en matar-la”. És cert que fa referència a un altre personatge, però la protagonista ja parla de matar. A la mateixa pàgina, una mica més endavant continua escrivint: “Vaig descobrir que el desig de matar no tenia res a veure amb el d’estimar. S’estima sense voler. Es mata a consciència”. Aquesta idea de matar, i el fet posterior de fer-ho, em sembla una evolució lògica en la seva narrativa. Si heu llegit les seves novel·les anteriors, les que formes el Tríptic, recordareu que la protagonista de l’última, de Mamut, gairebé va matar un dels personatges (el pastor); de fet, pensa que ho ha fet. Per tant, a la següent història, l’Eva havia d’anar una mica més enllà. I així ha estat. A la pàgina 37 ens deixa una altra pista: “Es pot morir per accident i assassinat”. Tot i que oposa el desig de matar al d’estimar, és evident que l’assassinat de la Maria és necessari per tal de poder adorar-la: Maria és l’objecte de la seva devoció malaltissa.

A més de les referències a morir/matar, l’Eva ens prepara visualment per al que vindrà. L’espiral que representa Ocàs acaba amb una frase que no enllaça directament amb cap altra: “Però estic sola i el timbre insisteix”. A continuació trobem el títol de la segona part ben marcat i separat, amb una citació del Poema del Gilgamesh. L’Eva vol que ens quedi clar que ve una altra cosa, i ens prepara per al viatge, ens fa aturar-nos i reprendre la lectura. Comença amb aquesta frase: “Maria no és una dona com les altres”. Fixeu-vos que escriu Maria sense l’article en una clara referència a la verge. No és casual, la tria, és un símbol, és la mare per excel·lència i objecte d’adoració per a milions de persones. Segurament en aquest punt de la història no ens esperàvem la cruesa dels esdeveniments, i això a mi m’ha fascinat; m’encanta que les històries tinguin una resolució zero previsible. Em sembla que ha quedat clar que soc team Fascinació.

Pel que fa a Ocàs, m’ha encantat retrobar-me amb la prosa característica de l’Eva: el ritme marcat, les frases poètiques com ara “el camí de l’escorxador porta inscrit el rastre de la bestialitat”, “ser com tothom, que és ser ningú”, “les paraules són de blat i seques poden tapar-te”, “el dolor no és un puny, és una màquina” o “Una casa no t’acull, et conté”. També els temes que toca són variats i inesperats: la desesperació, els desemparats, la por, l’educació, la desconfiança (i la confiança) o la ciutat com a depredador, tema que enllaça amb la idea que el moviment és vida, per això la protagonista no para quieta per la ciutat.

Per últim, un element que també m’ha agradat molt és com es veu i com es defineix la pròpia protagonista: “Porto anys actuant, inspirant confiança, traint aquesta inspiració. La violència pren moltes formes”; Reconec totes i cadascuna de les veus que porto dintre. Les que argumenten i les que manen. Les del pànic i les d’alarma. Les veus adolorides sempre autoritàries i les veus acusadores que es propaguen. Si pogués disposar del meu cap com d’una casa, trobaria un lloc per a cada veu”.

Gaudiu de la lectura.
Moltes gràcies, Eva!

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat mes...

Ocàs i Fascinació, Eva Baltasar

A la trobada del mes de maig del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Ocàs i Fascinació (Club editor, 2024), de l’escriptora catalana Eva Baltasar, i vam poder comptar amb la seva presència.

Eva Baltasar és una escriptora i poeta catalana nascuda a Barcelona l’any 1978, una de les veus més potents i singulars de la literatura catalana contemporània. La seva obra es caracteritza per una prosa poètica, intensa, corporal i profundament introspectiva, hereva de la seva trajectòria prèvia com a poeta, amb més d’una desena de llibres de poesia publicats abans d’entrar en la narrativa. Va esdevenir un fenomen literari amb Permagel (2018), primera novel·la del tríptic que completa amb Boulder (2020) —finalista del Booker International Prize en la seva traducció anglesa— i Mamut (2022). Aquestes tres obres comparteixen una mirada lúcida i ferotge sobre la identitat, el cos, la maternitat, la solitud i la supervivència emocional. El 2024 publica Ocàs i fascinació, una novel·la que aprofundeix en la precarietat urbana, la vulnerabilitat i la transformació interior, i que confirma la seva capacitat per crear atmosferes denses i líriques alhora. Baltasar és una autora que escriu des del límit, des del cos i des de la ferida, i que ha aconseguit una connexió profunda amb lectors que busquen una literatura que no tingui por d’explorar la foscor, però també la bellesa que sorgeix d’aquesta mateixa foscor.

L'obra

Ocàs i fascinació és una novel·la d’Eva Baltasar publicada el 2024, que aprofundeix en la fragilitat humana en un context de precarietat extrema. L’obra s’estructura en dues parts —Ocàs i Fascinació— que funcionen com dos moviments d’un mateix descens i renaixement. A Ocàs, la protagonista, una dona jove i sola, s’enfronta a la pèrdua de la feina, de l’habitatge i de qualsevol xarxa de suport. Baltasar retrata amb una precisió gairebé quirúrgica la violència estructural de la ciutat, la impossibilitat de sostenir una vida digna i el desgast físic i emocional que això comporta. El cos es converteix en un espai de lluita, un territori exhaust on s’acumulen la por, la gana i la humiliació.

La segona part, Fascinació, introdueix un canvi de to radical: el realisme cru deixa pas a una atmosfera més onírica, mística i sensorial. La protagonista és acollida per Maria, una figura enigmàtica que habita un espai entre el real i el simbòlic. Amb ella, la narradora inicia un procés de transformació interior que no és una redempció convencional, sinó una obertura a una nova manera de percebre el món. La fascinació no és evasió, sinó una forma de supervivència: una mirada que, després d’haver tocat fons, és capaç de trobar bellesa en allò que abans era invisible.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Una de les integrants del grup va començar explicant que es va perdre (sobretot a la segona part) i va aprofitar per cercar entrevistes al youtube de l’autora, contràriament a la primera part, que li va resultar més entenedora. En aquestes entrevistes l’autora deia que a ella li va passar a la seva vida real el fet de trobar-se penjada en una ciutat, sense sostre, i que, per altra banda, la segona part l’autora l’aprofita per «desmadrar-se». El llibre demostra també que la protagonista no té xarxa d’amistats ni té família.

Hi va haver diverses participants que es van quedar una mica «penjades» i perplexes amb aquesta segona part. Per altra banda, es va destacar que l’estil de l’autora és molt interessant, fins que a la segona part sembla com si l’autora «es perdés» i van comentar que, en cas que es tracti d’una bogeria de la protagonista, hagués agradat més que es veiés més clarament el procés fins a arribar-hi. Sobre la primera part, també hi va haver reflexions relacionades amb què semblava que tot també quedava una mica en l’aire.

Hi ha qui va entendre que la protagonista es converteix en la Maria, com si es tractés d’un alter ego; però també semblaria que s’imagina que la Verge Maria viu a casa seva, és a dir, que Maria no és real. «La fascinació» seria el que la protagonista (de qui no sabem el nom) sent per a la Maria. I també hi ha qui va pensar que la Maria era una persona que vivia amb ella. També hi ha qui apostava en una barreja entre realitat i ficció; entre coses «reals» i coses «imaginàries», al més pur estil quixotesc. Es va parlar també d’una possible bogeria o del fet de necessitar algú a qui adorar, de qui sentir «fascinació», en contrast amb una vida que és tan precària i amb tan pocs estímuls.

Per una altra banda, també es va apuntar una part onírica del personatge per poder demostrar què passa quan una persona arriba a una part extremadament vulnerable, en aquesta societat. Una societat on ja trobem, i molt, aquests casos d’extrema vulnerabilitat.

També va haver-hi qui va apuntar que semblava com tot estigués deslligat, sobretot la primera part vers de la segona, com si hi faltés algun fil conductor que permetés relacionar més la primera amb la segona part.

Es van apuntar també els conceptes de «llibertat» i de «soledat» de la protagonista, com una manera de poder viure en una societat tan dura i hostil, on ningú es preocupa de ningú.

Pel que fa a l’estil de l’autora es va apuntar i posar molt en valor el fet que l’autora vingués del món de la poesia, fet que comporta que el seu relat es farceixi d’un cert lirisme.

Algú va trobar un fet contradictori que la protagonista es considerés a ella mateixa posseïdora d’uns valors i, per altra banda, actués a la vida prenent decisions que l’abocaven al fracàs; com si li faltés una actitud més «valenta» per sobreposar-se als embats vitals. Com si la seva desgràcia depengués d’ella mateixa, en certa manera.

Sobre la segona part, la conductora del grup va apuntar que és enriquidor que hi hagi tantes interpretacions del personatge de Maria i que potser aquesta era la intenció de l’autora: crear aquest debat en el lector, i d’aquí va venir precisament tota la polèmica que es va crear al club de lectura.

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes...

OCÀS I FASCINACIÓ. Eva Baltasar

A la trobada de maig del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, l’última d’aquest curs, vam llegir i comentar la novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) de l’escriptora catalana Eva Baltasar.

Llicenciada en pedagogia a la Universitat de Barcelona, el 2008 va debutar com a poeta amb Laia, llibre que va guanyar el Premi Miquel de Palol. Entre els anys 2009 i 2017 ha publicat nou poemaris més, tots premiats. La seva poesia s'ha definit com a intimista, poesia del cos, amb trets sovint filosòfics i conceptuals. Són recurrents les seves referències al lesbianisme, l'experiència d'habitar el propi cos, la maternitat o l'accés a un imaginari íntim com a manera de suportar la realitat. L'any 2018 va publicar Permagel, novel·la aclamada per públic i crítica que va guanyar el Premi Llibreter i el Premi L'Illa dels Llibres. Permagel és la primera novel·la d'un tríptic on l'autora explora en primera persona la veu de tres dones diferents que viuen algunes de les contradiccions pròpies del seu temps. El 2020 es va publicar Boulder, la segona entrega del tríptic, que li va valdre el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any. El 2021 va tancar el tríptic amb Mamut. El març de 2023 va ser nominada ("long list") al Premi Internacional Booker per Boulder, i el mes d'abril següent va ser seleccionada finalista ("short list"), esdevenint la primera obra de literatura catalana finalista d'aquest premi.

Després del Tríptic que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar torna amb una nova heroïna, que ho ha perdut tot i, per sobreviure, neteja cases: però, dins d’elles, ningú sap què fa quan es queda sola. Ocàs i fascinació aborda un tema que no pot ser més d’actualitat: el risc, per a molts joves suposadament preparats, de no tenir els recursos necessaris per viure. El perill de trobar-se al carrer, sense sostre i sense feina. El terror de convertir-se en algú que els altres ni tan sols veuen, i que el “pacte social” esclafa una vegada i una altra. Construïda en dues parts, ha sotragat molts lectors i el seu enigma final dona peu a grans converses. 

Temes que van sortir a la conversa:

A la darrera sessió no vam coincidir tant en les interpretacions i gust sobre la novel·la. En general, va agradar més la 1ª part, la de l’Ocàs, tot i la seva cruesa. Sí que vam estar d’acord en què es tracta d’una obra intensa, i incòmoda que no et deixa indiferent.

La conversa va girar sobretot al voltant de la manera com l’autora construeix una veu narrativa fràgil i alhora lúcida, capaç d’arrossegar-nos cap a espais emocionals molt extrems sense perdre mai la precisió poètica del llenguatge. Vam parlar de la fascinació com a força destructiva i absorbent, però també de la necessitat de mirar l’abisme, de la identitat i del cos. Diverses participants van destacar la sensació d’ofec i d’intimitat que travessa tota la novel·la, així com la manera en què Baltasar escriu amb una prosa poètica plena d’imatges tallants i també moments de gran bellesa.

A més vam debatre sobre els silencis del text, allò que no s’explica explícitament, i sobre la relació entre amor i fascinació. Va sorgir una conversa molt interessant sobre els contrastos que hi apareixen al llarg del llibre: desig i rebuig, tendresa i violència, necessitat d’afecte i incapacitat per mantenir vincles. La novel·la es va movent en aquesta tensió, un equilibri inestable. 

Un altre dels aspectes més comentats va ser l’estil de l’autora: una prosa molt depurada, lírica i contundent alhora, que demana una lectura atenta però que recompensa amb fragments d’una gran potència literària. Algunes lectores van connectar especialment amb aquesta escriptura fragmentària i visceral, mentre que d’altres van compartir les dificultats que els havia generat una narració tan exigent emocionalment.

La trobada va acabar amb la sensació compartida d’haver llegit una obra que incomoda, que sacseja i que es queda dins molt després d’haver-la acabat. En resum, una lectura que va generar molt de debat, interpretacions diverses ben interessants i una conversa molt rica.

A més podeu veure:

L’entrevista que li van fer al programa Al cotxe! AQUÍ.

N’han dit:

“El que llegeixo en Baltasar és un crit desesperat i lucidíssim d’alerta: o ens ajudem de debò o la gran majoria podem caure al pou.” Blanca Llum Vidal a Catorze.

“Ocàs i fascinació és un relat en dos temps en què Eva Baltasar aconsegueix que el lector se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de dolor, en el foc de l’infern.” Ponç Puigdevall a El País.

“Les dones de Baltasar no tenen cap lligam amb la comunitat ni, encara menys, amb elles mateixes.” Núria Bendicho a Catorze.

“La protagonista voldria tenir una vida corrent sense renunciar al sentiment de tristesa davant del món i això la fa psicològicament i moralment complexa.” Julià Guillamon a La Vanguardia.

“Quina habilitat, la de Baltasar […] per capturar la precarietat actual.” Anna Guitart al Diari ARA.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'abril...

SORTIR A ROBAR CAVALLS. Per Petterson

A la trobada d’abril del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Sortir a robar cavalls (Club Editor, 2016) de l’escriptor noruec Per Petterson.

Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la boca, sorra a les sabates. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet, el Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009), Homes en la meva situació (Club Editor, 2020) i M’hi nego (Club Editor, 2022). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora. Té clar que per escriure s’ha d’anar cap al dolor i s’emmiralla amb autors amb qui comparteix catàleg, com Mercè Rodoreda.

La història comença amb un ancià que rememora el seu últim estiu d’infantesa a la Noruega de la postguerra, i el seu amic Jon li diu de sortir a robar cavalls.

Celebrat amb Fosse i Knausgård com un dels grans escriptors de Noruega, Petterson va fer el salt al món amb Sortir a robar cavalls, una novel·la premiada pels llibreters d’arreu d’Europa i que ha conquerit els lectors de cinquanta països diferents. Petterson no se n’amaga: vol que el seu lector hagi anat allà on són els seus personatges, que en senti el fred. I que la vida tal com la viuen tingui la qualitat que té per a cada un de nosaltres: ser única.

El protagonista, Trond T., és vidu i pare de dues filles adultes quan decideix anar-se’n a viure sol en una cabana del bosc. L’única companyia que té és un gos, la gran natura del nord i un veí que li recorda no sap què, un “no sap què” que és l’argument del llibre. Les sensacions físiques el transporten a l’estiu de quan tenia quinze anys, quan pescar al llac i perdre’s al bosc eren jocs compartits amb el seu amic Jon, quan el seu pare encara no havia abandonat la família ni ell havia descobert els misteris de la vida dels adults. Tot adult és un supervivent de la infància, aquest podria ser el lema de Petterson, que acompleix una cosa de què pocs autors són capaços: fer-nos present que la vida interior, si t’hi fixes, és trepidant com una odissea.

Temes que van sortir a la conversa:

Tot i la qualitat i la prosa poètica de la novel·la, en aquesta trobada les opinions han sigut diverses. La majoria van explicar que la història els havia encantat i que havien connectat molt amb el paisatge, gràcies a les descripcions tan ben fetes: Petterson descriu amb els cinc sentits. És evident el temps que li ha dedicat a aquestes parts, segurament menys que a la descripció dels sentiments, sobretot quan és gran. Els personatges sovint no expliquen, no comparteixen, no verbalitzen. Això genera tensió narrativa i alhora convida el lector a omplir els buits i vam relacionar-ho amb una certa tradició nòrdica de contenció emocional. És aquesta característica, potser, la que no ha acabat de satisfer; algunes lectores desitjaven una mica més de comunicació i d’acció des del començament, tot i que han gaudit la novel·la.

Assenyalem 3 temes principals: els boscos boreals, la pèrdua de la vida social, una pèrdua volguda al cap i a la fi, i el clima: sense la solidaritat entre els veïns del poble no podrien viure en aquells indrets inhòspits. A més, és evident que els paisatges (els boscos, el riu, la cabana) reflecteixen l’estat interior del protagonista. La natura que l’envolta funciona com a espai de llibertat, però també de perill i de revelació.

També vam destacar que la novel·la no té una narració lineal, es tracta d’una narració fragmentària amb diversos salts temporals. En Trond recorda i ens explica l’estiu de 1948 des de la vellesa, per tant la memòria funciona com espai narratiu i també com a refugi. L’estiu narrat és clarament un moment iniciàtic. I no hi ha un únic esdeveniment traumàtic, sinó una acumulació d’experiències que trenquen la innocència. Vam assenyalar com la novel·la retrata el moment en què el món adult irromp de manera irreversible.

Un altre aspecte força debatut va ser la relació pare-fill. La figura del pare apareix envoltada d’ambigüitat: afecte contingut, silencis, decisions inexplicades. Vam debatre si el pare és una figura admirable o bé moralment problemàtica, i com aquest vincle marca profundament la identitat de Trond.

Tot i que la novel·la se situa a Noruega després de la II Guerra Mundial, aquest context no és explícitament central, encara que condiciona els personatges. Es va valorar com l’autor integra la història sense convertir-la en protagonista.

En resum, vam coincidir a assenyalar que es tracta d’una obra d’una gran subtilesa emocional, que demana una lectura atenta i pausada, i que deixa espai per a la interpretació personal, fet que va enriquir especialment el debat.

A més podeu veure:

Conversa amb en Jordi Puntí AQUÍ.

Conversa al CCCB amb la traductora Carolina Moreno AQUÍ.

N’han dit:

“Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d’una una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk

“Per Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que un bosc assolellat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The Independent

“Quina meravella, quin control del relat i amb quina subtilesa es fica sota la pell dels personatges. Petterson ens recorda que el paisatge té memòria. Descriu els conflictes i els anhels humans amb la mateixa subtilesa amb què captura la quietud d’un bosc, la petja d’un ren a la neu —la calma, en fi, que sol presagiar els grans canvis a les nostres vides.” Jordi Puntí

“No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat no basten per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix, que la nostra identitat es basteix gràcies a la narració. Per Petterson ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.” Gerard Segura


Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

L’animal perfecte, Lídia Gázquez

A la trobada del mes d’abril del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre L’animal perfecte (Adia Edicions, 2023), de l’escriptora ribetana Lídia Gázquez, i vam poder comptar amb la seva presència.

Lídia Gázquez és una poeta i escriptora catalana nascuda a Sant Pere de Ribes l’any 1978. Ha treballat com a periodista i és professora de llengua i literatura, però en els darrers anys s’ha consolidat sobretot com a veu poètica destacada dins del panorama literari català. Escriu des de molt jove, però la seva projecció pública va créixer especialment a partir de 2019, quan va rebre la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges, un reconeixement que va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. La seva obra combina una mirada íntima i emocional amb una atenció constant a la natura, el desig, la fragilitat i la força de l’experiència humana. Entre els seus llibres hi ha L’animal perfecte, premi Bernat Vidal i Tomàs 2023, un poemari que explora la part més instintiva i vulnerable de les relacions, i Nuuk, premi Pollença de Poesia, on utilitza la forma epistolar per parlar d’amor, violència i paisatges interiors i exteriors que es reflecteixen mútuament. També ha publicat El vent farà dissabte, premi Alella de Poesia a Maria Oleart, on continua aprofundint en la seva veu lírica, marcada per una sensibilitat molt física i alhora molt reflexiva. A més de la seva obra escrita, Gázquez participa activament en projectes culturals com geMMinades, un projecte de videopoemes i videopòdcast creat amb la poeta Raquel Casas, i LiteraCura’t, dedicat a la literatura infantil i juvenil. Aquests projectes han estat reconeguts amb diversos premis i han contribuït a fer-la visible com una creadora que combina literatura, audiovisual i divulgació. Avui és considerada una de les veus més interessants de la poesia catalana contemporània, amb una obra que destaca per la intensitat emocional, la cura del llenguatge i una mirada que oscil·la entre la tendresa i la valentia.

L'obra:

L’animal perfecte és un poemari que gira al voltant d’una idea central molt potent: l’ésser humà com a criatura salvatge, vulnerable i contradictòria, capaç d’estimar amb intensitat i de fer-se mal amb la mateixa força.

El poemari explora la tensió entre allò instintiu i allò racional. L’“animal perfecte” no és un ideal, sinó una metàfora de la condició humana: un cos que desitja, que recorda, que s’equivoca, que necessita i que perd. Gázquez treballa molt la idea de la pell com a frontera i com a lloc on tot passa: el contacte, la ferida, la memòria.

La seva veu és directa i alhora molt treballada, amb una sensibilitat que combina tendresa i contundència. Hi ha una mena de lirisme físic, gairebé corporal, que fa que els poemes respirin emoció sense caure en l’excés. També hi ha un component narratiu subtil: cada poema sembla una escena d’un relat més ampli sobre el desig, la pèrdua i la reconstrucció.

Els temes que apareixen a L’animal perfecte s’entrellacen en un mateix fil emocional: l’amor entès com una força que transforma i desordena, el desig com a impuls vital que empeny el cos i la paraula, la vulnerabilitat com un espai on es revela la veritat més íntima, la natura com un mirall que reflecteix allò que passa dins l’individu i la identitat com un territori en moviment que es construeix i es desfà a mesura que el subjecte estima, perd i es recompon.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres intervencions, com no podia ser d’altra manera, van ser sobre la procedència del cognom de la Lídia i de les seves arrels ribetanes, ja que moltes de les participants la coneixien a ella o bé a la seva família.

Una de les lectores, a l’inici ja dels comentaris sobre llibre, va destacar que no era lectora de poesia però que «només li agradava Machado» (cosa que ens va semblar a totes perfecte!) i va destacar que el llibre l’havia trobat colpidor i que no podia fer altra cosa que comentar la «seva lectura personal del llibre», cosa que a la poeta li va encantar. La lectora va reconèixer una veu poètica patidora per un amor no correspost i va destacar les paraules «udolar» i «peixera», a la qual cosa l’autora va replicar que precisament el títol primigeni del llibre era «La peixera». La mateixa lectora va destacar l’UBI SUNT i altres referències als tòpics literaris, així com el moment més esperançador del llibre com és el poema dedicat al «Carpe diem/ Carpe amorem».

L’autora va aprofitar per puntualitzar les diferències entre autora i jo poètic,
ja que el que s’està fent és literatura, és a dir, ficció; no cal que parlem d’autobiografia, tot i que sí que és prou normal que l’autor/a posi la pinzellada de la seva pròpia experiència vital.

Una de les coses que també es va destacar va ser el joc de paraules que fa servir la poeta quan acaba certs poemes amb unes paraules que seran les primeres i del poema següent.

Una altra de les participants també va reconèixer no ser lectora de poesia, però sí que va apreciar l’estil de l’autora, com enllaçava els poemes i l’ús d’un llenguatge molt acurat i visceral. L’autora aquí va aprofitar per parlar de l’escriptura que es fa «des de les entranyes», a diferència d’altres llibres que els ha escrit potser més des del cervell (com és el cas de Nuuk).

Una altra persona del grup va aprofitar per preguntar si per escriure poesia cal que el/la poeta estigui trist/a i si és que quan s’està feliç o eufòric no ve tant de gust escriure-la, ja que en el llibre hi ha trobat molt patiment i hi buscava un raig d’esperança: a aquesta pregunta la Lídia va respondre que el dolor és pura benzina per a la poeta i que quan es passa per una experiència dura és el detonant de la producció literària; un dolor que es transmuta en obra d’art, en creació. Tanmateix, es pot escriure a partir d’una idea i dedicar-se a una obra més intel·lectualitzada, tot i que el darrer poema del llibre sí que és un cant a l’esperança: l’amor és allò que ens fa sentir vius. L’autora va aprofitar per dir que va voler acabar el seu llibre amb les dues paraules que el tanquen: «vitalisme salvatge», és a dir, sentir la vida de la manera més intensa possible: «qui guanya és qui estima».

Una altra de les aportacions que també va ser interessants va ser la d’una participant que va destacar que la seva manera de llegir el poemari va ser com si estés davant d’una exposició de pintura: sense intentar «entendre» cada poema, sinó des d’una posició de contemplació i de «simplement» deixar-se commoure per un «m’agrada» o «no m’agrada», obrint el llibre de manera atzarosa sense seguir la cronologia marcada per l’ordre de les pàgines. El perquè d’aquesta postura va ser per una experiència personal de no ser lectora de poesia i que mai li ha interessat especialment, fet que la va portar a, amb aquesta actitud, dedicar-se a gaudir del moment, pel pur plaer de la lectura.

L’autora va destacar que tot val per apropar-se a l’obra d’art, però que en aquest cas hi ha una certa narrativa, tot i que la poesia es presta a ser llegida a l’atzar i s’hi pot connectar de manera instantània. Hi ha una manera concreta d’acostar-s’hi? Potser ens hauríem d’allunyar de la idea de «voler-la entendre», ja que és un gènere que a vegades es crea des d’una certa irracionalitat. Poesia, per Gázquez, és llibertat absoluta, en un món farcit de normes; i la creació poètica pot assemblar-se a la tècnica atzarosa pictòrica del mateix Pollock, com si es tractés d’un procés alliberador, tenint en compte, tot i això, que no es connecta sempre amb tota la poesia, sinó amb aquella que et pot arribar més en un moment determinat.

Una altra de les lectores va destacar el nivell de profunditat de la poètica de la Lídia, arribant a tots els racons d’instints i sentiments; i, alhora, destacant certes formalitats (com per exemple la paraula «caure», escrita en un poema de manera que sembla que en caiguin les lletres).

A la pregunta sobre el símbol de la peixera, l’autora va respondre que efectivament es tracta d’una al·legoria sobre la gàbia de la qual no pot sortir-ne el peix que hi roman, destacant la sensació de claustrofòbia. També va comentar la seva voluntat de jugar amb les metàfores relacionades amb l’instint animal, que algunes lectores van captar.

Una altra pregunta que li van fer va ser si sempre escrivia poesia, a la qual cosa Gázquez va dir que era un gènere que li aporta una gran flexibilitat a nivell del temps que hi pot dedicar i que li sorgeix d’una manera més natural, tot i el seu interès també en la narrativa, la qual ja ha conreat en el seu darrer poemari, Nuuk, on hi barreja també el gènere epistolar amb poemes, i que segueix el fil d’una història. Seguint aquest apunt, la poeta també es va referir a la qüestió d’en quin moment es considera un text acabat, ja que a vegades pot trigar anys en considerar-se finalitzat; com si els textos tinguessin una vida pròpia i que l’autor hi tingués poc a dir, sinó escoltar quan l’artefacte li diu a l’autor: «això ja està enllestit». El fet de presentar-se a premis literaris també obliga a donar per acabat el manuscrit en una data concreta, ja que hi ha un dia límit en el qual s’ha de lliurar o enviar el poemari en qüestió; o bé s’opta per la mecànica contrària: quan es té acabat el llibre  s’adapta a les dates dels premis que en aquell moment encara romanen oberts per acceptar propostes, aprofitant, a més, que els jurats siguin interessants per presentar la feina: si no es guanya, com a mínim es té la certesa que el que s’ha fet ho ha vist algú amb un criteri que pot interessar en un moment donat. En aquest sentit Gázquez també va recordar que el fet de guanyar un primer premi (precisament, amb L’animal perfecte, de la Vila de Santanyí), la va animar a seguir escrivint poesia i a sumar seguretat en ella mateixa.

Finalment, una de les persones va preguntar a l’autora si tenia persones de referència a qui ensenyar una nova obra per tenir les primeres impressions d’una primera lectura, a la qual cosa la Lídia va comentar que sí, però que a mesura que ha anat creixent i madurant com a autora ho ha necessitat menys, sense deixar d’esmentar l’escriptora vilanovina Raquel Casas, amb qui també comparteix el projecte de vídeopodcast literari de geMMinades.

Vam tenir la sort que a l’autora li va venir de gust tancar la sessió amb la lectura de diversos dels seus poemes: «Des de dins», «M’has germinat els dits», «La vida també és esperar», «Ulls de xai» i «Carpe amore».

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club

Club de lectura animal de poesia ribetana by Lídia Gàzquez

De l’alquímia dels llibres quan passen per la mirada dels lectors

Read on Substack

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada de març...

La ciutat de les dames, Cristina de Pizán

A la trobada del mes de març del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre La ciutat de les dames (Cal Carré, 2022), de l’escriptora Cristina de Pizan.

Cristina de Pizan va néixer el 1364 a Venècia, però la seva vida va prendre forma a la cort francesa, on el seu pare, Tommaso da Pizzano, treballava com a astròleg i savi al servei del rei Carles V. En aquell ambient ple de llibres i intel·lectuals, Cristina va créixer envoltada d’idees, i això li va donar una educació poc habitual per a una dona del seu temps. Tot i així, ningú podia imaginar que acabaria convertint-se en una de les primeres escriptores professionals de la història.

La seva vida va fer un gir sobtat quan, amb només vint-i-cinc anys, va quedar vídua i amb tres fills i la seva mare a càrrec. En lloc de buscar protecció en un nou matrimoni, Cristina va prendre una decisió insòlita: viure de la seva ploma. Va començar escrivint poemes i tractats per encàrrec, i aviat es va guanyar una reputació com a autora culta, aguda i capaç de debatre amb els intel·lectuals homes del seu temps.

Amb el temps, Cristina va entrar de ple en la Querella de les dones, un debat literari sobre la naturalesa femenina. Ella hi va intervenir amb una valentia sorprenent, denunciant la misogínia que impregnava moltes obres medievals i defensant que les dones no eren inferiors per naturalesa, sinó per manca d’educació i oportunitats. Aquesta idea, tan simple i tan revolucionària, travessa tota la seva obra.

El seu llibre més famós, La ciutat de les dames, és una resposta directa a aquesta injustícia. Cristina imagina una ciutat simbòlica construïda per i per a les dones, on figures femenines de la història i la mitologia demostren que la capacitat intel·lectual i moral no depèn del gènere. És una obra que combina erudició, imaginació i una defensa ferma de la dignitat femenina.

Cap al final de la seva vida, Cristina encara va tenir temps d’escriure un poema en honor de Joana d’Arc, fascinada per aquella jove que trencava totes les expectatives del seu temps. Després d’això, es va retirar a un monestir, on va morir el 1430.

L'obra:

Quan Cristina de Pizan escriu La ciutat de les dames l’any 1405, ho fa empesa per una indignació molt concreta: la quantitat d’obres escrites per homes que presentaven les dones com a éssers febles, irracionals o moralment inferiors. Ella, que havia conegut dones intel·ligents, virtuoses i capaces, no podia acceptar aquella visió. Així neix el llibre, com una resposta literària i filosòfica a segles de menyspreu.

L’obra s’obre amb Cristina llegint textos misògins i sentint com la tristesa i el dubte s’apoderen d’ella. És un moment molt humà: es pregunta si potser els autors tenen raó. Però és llavors quan apareixen tres figures alegòriques —Raó, Rectitud i Justícia— que li revelen que totes aquelles afirmacions són falses i que la veritat sobre les dones ha estat distorsionada. Aquestes tres dames es converteixen en les arquitectes de la ciutat simbòlica que Cristina construirà amb la seva escriptura.

La ciutat que imagina no és un espai físic, sinó un lloc moral i intel·lectual on les dones poden ser reconegudes i protegides. Cada mur, cada torre i cada fonament es construeix amb exemples de dones reals o llegendàries que han destacat per la seva saviesa, valentia, virtut o talent. Cristina convoca figures com Hipàtia, Dido, Semíramis, la reina Zenòbia o la profetessa Debora, i les presenta com a proves vivents que les dones han estat sempre capaces de grans gestes, malgrat la invisibilitat imposada.

A mesura que la ciutat creix, el llibre es converteix en una mena d’enciclopèdia femenina, però també en un manifest. Cristina defensa que les dones no són menys intel·ligents que els homes, sinó que han estat privades d’educació. Insisteix que, si tinguessin les mateixes oportunitats, destacarien en les arts, les ciències i el govern. Aquesta idea, tan evident avui, era radical al segle XV.

El text culmina quan la ciutat queda completada i Justícia anuncia que serà llar de totes les dones virtuoses, presents i futures. És un final que combina esperança i reivindicació: Cristina no només vol demostrar que les dones han estat injustament menyspreades, sinó també oferir un espai simbòlic on puguin existir amb dignitat.

La ciutat de les dames és, en el fons, un acte de reparació. Cristina reescriu la història perquè les dones hi tinguin un lloc, i ho fa amb una veu ferma però serena, convençuda que la veritat i la raó són de la seva banda. Per això l’obra és considerada un dels primers textos de la tradició feminista europea.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres opinions van ser molt positives i es va destacar la introducció del llibre, feta per la Victoria Cirlot, o per la Marie-José Lemarchand, segons l’edició del llibre, català o castellà, que ajuda a emmarcar-lo en un context històric i artístic.

Una de les participants va destacar la paraula «dames», en comptes de «dones» i el fet que  va escoltar un podcast que precisament parlava del llibre, cosa que li va permetre tenir una experiència creuada amb el text. La mateixa persona va destacar la seva admiració per una de les dames de les quals parla Pizan, la Hildegarda de Bingen (1098-1179) i per les amazones, sobretot pel fet que aquestes últimes no necessitaven els homes per organitzar-se.

Una de les coses que també es va destacar va ser el fet que Pizan s’adreça a les dones que van existir, les del seu present, però també a les futures (nosaltres?), i sobretot el final, quan l’autora es refereix al tipus de marit que pot tenir la dona que llegeix el llibre, bo, dolent o mig bo, i el que li desitja a cada dona. La part final, quan l’autora parla amb Justícia, que és la part que es parla més de la Verge i el món religiós, és la part que més o menys tothom ha considerat més pesada, però tota manera ben lògica que hi fos per l’època.

Per altra banda, alguna persona del grup va destacar com a més interessant la primera part, de les tres que formen el llibre, ja que és la que es dedica més a la mitologia, un tema que interessa especialment i que recorda molt al relat de contes. També es va destacar que alguns dels valors que es lloen de certes dones, avui no s’aguantarien (la bellesa, la virginitat, la sumissió al marit...), alhora que van ser molt valorats els coneixements de l’autora i el seu nivell cultural i el fet que fos capaç de crear una obra (en ple segle XIV) que defensés les dones d’una manera tan fastuosa.

També es va destacar el fet que és un llibre que a moltes de les participants les va permetre recordar contes i llegendes que havien llegit feia temps, tota vegada que es va destacar que el que Pizan vol és aconseguir que les dones siguin reconegudes en la societat que ella viu.

Va ser curiós que algú va enllaçar el llibre amb la lectura recent del llibre Orlando, de Virginia Woolf, on al personatge principal se li presenten també en un moment donat les tres gràcies, fet que mostra que Woolf molt probablement va llegir Pizan.

Una de les aportacions que també va ser interessant va ser la d’una participant que va apuntar que la ciutat imaginada per Pizan li va fer pensar en una ciutat virtual, en el món digital actual: una gran metàfora que es podria convertir fins i tot en videojoc i el fet que Pizan barregés personatges mitològics amb persones verídiques.

¿Què ha passat durant els anys que no es va parlar de les dones i per què darrerament se’n parla més, en els darrers anys?... va ser una de les preguntes que va sorgir al grup... i una possible resposta va ser la imposició del patriarcat, l’evolució del feminisme i el fet que la societat, és clar, ha canviat, així com també han canviat els seus valors. Vam arribar a la conclusió que possiblement Pizan hauria evolucionat cap el/s feminisme/s. També es va destacar el fet que avui en dia les dones encara patim la violència masclista i que encara no s’accepta la igualtat entre homes i dones. Algunes de les participants van recordar les limitacions que hi havia (fins fa poc, en època franquista) per tal que les dones poguessin fer coses com obrir un compte al banc, estudiar a la universitat o treure’s el carnet de cotxe... i així va ser com la conversa del grup va anar passant del llibre de Pizan al món de la sociologia i a les experiències personals. I d’aquí a parlar de la importància o no del matriarcat en la història de la humanitat.

Entre totes van destacar el mèrit de Pizan d’entreveure i donar a conèixer tantes dones que són guerreres, com els homes, científiques, com els homes, artistes, com els homes... fins que al final acaba de construir una elit que l’encapçala la Verge, sense tenir en compte les dones de classe social més baixa, que ni les esmenta, i aconsegueix donar la volta a unes creences tan masclistes, pròpies de l’època antiga (i no tan llunyanes sinó que ben actuals, moltes d’elles). Més que «defensar», «exposa» realitats que recull metòdicament pel gaudi del lector/a.

Finalment, es va destacar el fet que el llibre motivava a buscar les referències de les dones que s’hi exposaven, ja que moltes de les dones eren desconegudes per algunes de les integrants del grup.

Mireia Vidal-Conte

Conductora del club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

UN AMOR. Sara Mesa

A la trobada de març del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Un amor (Editorial Anagrama, 2020) de l’escriptora Sara Mesa.

Sara Mesa va néixer a Madrid en 1976 i es va traslladar amb la seva família a Sevilla sent nena, ciutat en la que actualment resideix. Va estudiar Periodisme i Filologia Hispànic. S'ha consolidat com una de les autores més importants de la literatura espanyola contemporània. La seva narrativa, sempre matisada per una complexitat emocional, ofereix una finestra a realitats moltes vegades incòmodes però profundament reveladores. És coneguda fonamentalment per la seva obra narrativa, amb llibres de contes com La sobriedad del galápago (2008), No es fácil ser verde (2009) i Mala letra (2016) i les novel·les El trepanador de cerebros (2010), Un incendio invisible (2011, reedición revisada en 2017), Cuatro por cuatro (2013, finalista del Premi Herralde de Novel·la), Cicatriz, (2015, Premi Ojo Crítico de Narrativa), Cara de pan (2018), Un amor (2020, considerada la millor novel·la de l'any per El País, El Cultural i La Vanguardia) i La familia (2022, Premi Cálamo Extraordinario, Premi Andalucía de la Crítica). Alguns dels seus temes recurrents són els abusos de poder, on les seves novel·les exploren dinàmiques de poder, sovint en relacions asimètriques, on el control s'exerceix de manera subtil, ja sigui en un context personal, social o institucional. Les relacions quotidianes conflictives i la cerca de la llibertat, especialment en el món infantil i adolescent. La incomunicació, encara que els seus personatges sovint busquen connexió, aquesta sol estar mediada per barreres que impedeixen una vertadera comunicació, la qual cosa genera malentesos, frustració o dependència. L'aïllament, Mesa examina tant l'aïllament físic com l'emocional, mostrant personatges que, malgrat estar en contacte amb uns altres, se senten profundament sols. L'alienació, els personatges de Sara Mesa solen sentir-se desplaçats o fora de lloc, el que genera tensions internes i amb el seu entorn. 

La història de transcorre a La Escapa, un petit nucli rural on la Nat, una jove traductora inexperta, acaba de traslladar-se. El propietari de la casa que lloga, tot i regalar-li un gos com a gest de benvinguda, no trigarà a mostrar la seva veritable cara, i els conflictes al voltant de la casa llogada —una construcció pobra, plena d’esquerdes i goteres— es convertiran en una autèntica obsessió per a ella. La resta dels habitants de la zona (la noia de la botiga, en Píter el hippy, la vella i dement Roberta, l’Andreas l’alemany, la família de ciutat que hi passa els caps de setmana) acolliran la Nat amb una aparent normalitat, mentre de fons bateguen la incomprensió i l’estranyesa mútues. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco sempre present, acabarà adquirint una personalitat pròpia, opressiva i confusa, que enfrontarà la Nat no només amb els seus veïns, sinó també amb ella mateixa i els seus propis fracassos. Plena de silencis i equívocs, de prejudicis i sobreentesos, de tabús i transgressions, aquesta novel·la aborda, de manera implícita però constant, la qüestió del llenguatge no com a forma de comunicació sinó d’exclusió i diferència.

Temes que van sortir a la conversa:

Un cop mes, la història que planteja Un amor ens ha satisfet com a lectura. D’entrada, hem coincidit que l’arribada de la Nat, la protagonista, a La Escapa no és només un canvi d’escenari, és una entrada en un espai hostil, gairebé opac. El món rural que se’ns presenta no té res d’acollidor: és un territori ple de silencis, de normes no dites, on l’estranyesa es converteix en una forma de relació. Cometem que la Nat no acaba d’entendre aquest entorn, i no s’hi adapta. Però tampoc nosaltres, com a lectors, no hi tenim mai una posició gens còmoda.

Un dels eixos centrals que han destacat és la qüestió del poder. La relació amb el propietari de la casa, especialment, ha generat debat: fins a quin punt la precarietat condiciona les decisions de la Nat? Fins a quin punt pot triar? Aquí la novel·la ens mostra una violència que no és explícita ni espectacular, però sí persistent, subterrània, i per això mateix més inquietant.

També hem parlat molt de la comunitat. Els habitants del poble, més que personatges secundaris, són una mena de cos col·lectiu que observa, interpreta i acaba jutjant. 

Un altre aspecte clau ha estat el llenguatge. És molt interessat aquesta idea que la novel·la no presenta el llenguatge com a eina de comunicació, sinó com a mecanisme de separació. Els malentesos, els silencis, els sobreentesos contribueixen a transmetre una sensació d’incomunicació que travessa tota l’obra. Hem coincidit en què la novel·la ens interpel·la directament com a lectors: l’autora no ens ofereix uns personatges fàcilment jutjables ni situacions clares, i això ens obliga a revisar constantment la nostra pròpia posició moral. Amb qui empatitzem? Per què? Què estem disposats a justificar?

En definitiva, és una novel·la que recomanem tot i que incomoda, que desestabilitza, i que, precisament per això, continua ressonant més enllà de la lectura.

Per últim, comentem que la Isabel Coixet va fer-ne una adaptació cinematogràfica que seria interessant de mirar per a comparar-la amb la novel·la.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la lectura de febrer...

L’ESTIU QUE LA MEVA MARE VA TENIR ELS ULLS VERDS. Tatiana Tîbuleac

A la trobada de febrer del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la L’estiu que la meva mare va tenir els ulls verds (Amsterdam Llibres, 2022) de l’escriptora moldava Tatiana Tîbuleac.

Tatiana Țîbuleac va néixer a la capital de Moldàvia, Chisináu. El seu pare era periodista i la seva mare editora, per la qual cosa va créixer envoltada de llibres i periòdics i es va aficionar aviat a la lectura. Va estudiar periodisme i comunicacions en la Universitat Estatal de Moldàvia i durant aquests anys ja va començar a col·laborar amb diversos mitjans en qualitat de traductora, correctora i reportera. El 1995 va començar a treballar en el periòdic FLUX, de gran difusió en aquesta època a Moldàvia. Poc després va tenir la seva pròpia columna, anomenada "Povești adevărate" ('Històries veritables'). Quatre anys més tard va passar a treballar en la televisió, en un canal moldau anomenat Pro TV Chișinău, on va començar com a reportera i posteriorment va ser presentadora, especialitzada en temes socials. El 2007 va deixar el periodisme i es va traslladar a París el 2008. Segons ella va contar, li va anar molt bé el canvi de vida per trobar una manera nova d'escriure. Va publicar a Moldàvia el seu primer llibre Rondalles modernes, el 2014. Es tracta d'una col·lecció de 50 històries curtes sobre la migració. El llibre va tenir el seu origen arran de diverses publicacions a Facebook, fetes amb el propòsit d'inspirar a les persones que vivien lluny de la seva llar i parlar sobre la migració des d'una perspectiva diferent. Les opinions i els debats generats en la xarxa social van fer de Rondalles modernes un fenomen dels més populars aquell any. La seva primera novel·la L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds es va publicar el 2017. Segons alguns mitjans, "una crua i íntima reflexió sobre les relacions maternofilials que apel·la per força de l'amor i el perdó" i també la crítica va destacar la poesia que destil·la l'estil descarnat de l'autora. La novel·la va guanyar múltiples premis literaris i ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2018 va publicar la seva segona novel·la Jardí de vidre per la qual li van concedir el Premi de la Unió Europea de Literatura. La seva obra ha estat traduïda al francès, polonès, alemany, noruec, castellà i català.

Per superar el bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix seguir el consell del seu psiquiatra i rememorar l’època més feliç i devastadora de la seva vida: el darrer estiu que va passar amb la seva mare en un poble rural de França. Llavors, l’Aleksy era un adolescent rosegat per la tristesa i el ressentiment: com podia superar la pèrdua de la seva germana, perdonar la mare que l’havia ignorat i fer front a la malaltia que ara la devorava?

D’una bellesa feridora, aquest és el relat de l’estiu en què mare i fill abaixen les armes, esperonats per la imminència del desenllaç i la necessitat de reconciliar-se. Una història d’abast universal destinada a convertir-se en un clàssic de la literatura europea.

Temes que van sortir a la conversa:

Aquesta vegada tornem a coincidir tots i totes: trobem que és una novel·la molt bona i ens ha agradat molt. La sessió va ser intensa, perquè és una novel·la que no deixa espai per a la indiferència.

La història està narrada en primera persona per l’Aleksy, un adolescent furiós, ressentit, expulsat de l’institut i ple d’odi envers la seva mare. L’inici és abrasiu: el llenguatge és violent, cruel, carregat d’insults i d’una agressivitat que incomoda, com van destacar algunes clubaires. Vam coincidir en què les primeres pàgines són difícils, gairebé hostils per al lector. Hem destacat especialment la veu del narrador, que és una veu retrospectiva: l’Aleksy adult recorda aquell estiu des d’un present marcat per la malaltia mental i el trauma. Per tant, el relat està travessat per la memòria, la culpa i la reconstrucció. L’estiu que dona títol al llibre és el que mare i fill passen junts en una casa rural a França, lluny del pare i de la germana morta. La mare vol passa tot el temps que li quedi amb el seu fill, per això aquest espai de retirada es converteix també en un laboratori emocional. En aquesta novel·la no trobarem no una mare abnegada ni un fill innocent, sinó una relació tòxica, plena de retrets, silencis i incapacitat afectiva. Però a mesura que avança la narració descobrim la fragilitat de la mare, la seva malaltia terminal i el sacrifici silenciós que sosté tot l’estiu. L’estiu és, en realitat, un ritual de comiat. Sense sentimentalismes, assistim a una lenta transformació. El títol (els ulls verds) simbolitza aquest canvi. No és que la mare canviï físicament; és la mirada del fill la que es transforma.

A mida que avança el relat, ens adonem que la mort de la germana és el gran trauma subterrani. Tot el conflicte familiar sembla irradiar des d’aquesta absència. L’Aleksy carrega una culpa implícita, i la mare, un dolor impossible de verbalitzar.

No estem davant d’una història d’amor edulcorada; aquesta novel·la és una història de transformació d’ambdós protagonistes i d’un amor tardà, incòmode i imperfecte. Una d’aquelles obres que no s’obliden fàcilment.

L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds és una història descarnada sobre la maternitat, la mort i el perdó, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura europea.

Alguns comentaris a la premsa sobre la novel·la:

«D’una bellesa cruel.» —Le petit journal

«Cruel, abrupta, inflexible. Tatiana Tîbuleac no té pietat. Sacseja els seus personatges, els enganya, els manipula i ens manipula a nosaltres, els lectors de carn i ossos.» —Actualité

«Apassionat com només poden ser-ho els textos escrits des de les vísceres. Perfecta per a qui busca històries que impacten de veritat.» —El Periódico

«Tan cruel com commovedora.» —El País

«Una reflexió poètica i profunda sobre la complexitat de les relacions maternofilials i un al·legat a favor que mai és tard per a l’amor i el perdó.» —El Cultural

«Se’t clava com una daga.» —ABC Cultural

«El debut més impressionant de la literatura europea actual.» —Qué leer

«Una muntanya russa d’emocions magistral.» —La Razón

«Una novel·la dura, magistralment escrita i que ho reuneix tot: estil, història i personatges.» —La Voz de Galícia

«Un ressò mediàtic mundial. Una crua reflexió sobre les relacions maternofilials, que apel·la a la força de l’amor i al perdó.» —Xavier Graset al Més324

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del mes de febrer...

Contes complets, Katherine Mansfield

A la trobada del mes de febrer del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Tots els Contes (Proa, 2018), de l’escriptora Katherine Mansfield.

Mansfield va ser una de les veus més refinades i sensibles del modernisme literari, una autora que va transformar el conte en un espai d’intensitat emocional i subtilesa psicològica. Nascuda a Wellington, a Nova Zelanda, el 1888, va créixer envoltada de paisatges que més tard reapareixerien en molts dels seus relats, plens de llum, silencis i tensions familiars. De ben jove va marxar a Londres, on va entrar en contacte amb els cercles intel·lectuals de l’època i va desenvolupar una mirada literària molt personal, allunyada de les convencions narratives més rígides.

La seva escriptura es caracteritza per una sensibilitat extrema envers els detalls quotidians, aquells gestos mínims que revelen emocions profundes. Mansfield no acostumava a explicar-ho tot de manera directa; preferia suggerir, insinuar, deixar que el lector descobrís el que s’amaga darrere d’una mirada, d’un silenci o d’un objecte insignificant. Aquesta manera d’entendre el relat la va situar al costat d’autors com Chéjov, amb qui sovint se la compara, tot i que la seva veu és inconfusible.

La seva vida, marcada per relacions intenses i per una salut fràgil, va influir profundament en la seva obra. La tuberculosi, que finalment la va portar a la mort el 1923, va accentuar encara més la urgència i la delicadesa amb què observava el món. En contes com La festa al jardí, Felicitat o La casa de nines, es percep aquesta combinació de bellesa i vulnerabilitat, d’ironia i compassió, que converteix cada relat en una petita peça d’orfebreria literària.

L'obra:

Tots els contes és el volum que reuneix la totalitat de la narrativa breu de Katherine Mansfield, i llegir-lo és com seguir el fil d’una vida literària que es va anar afinant fins a convertir-se en una de les més delicades del segle XX. No és només una recopilació; és gairebé un retrat en moviment de la seva evolució com a escriptora, des dels primers relats més experimentals fins a les peces de maduresa, plenes d’una sensibilitat gairebé microscòpica.

El llibre permet veure com Mansfield transforma situacions aparentment insignificants —una festa al jardí, un matí a la platja, una visita inesperada, una conversa domèstica— en moments carregats de tensió emocional. La seva mirada és sempre precisa, però mai freda: observa els personatges amb una barreja de tendresa i ironia, i els deixa respirar dins d’escenes que semblen petites però que revelen mons interiors immensos.

Un dels aspectes més fascinants de Tots els contes és la manera com l’autora treballa el no dit. Mansfield confia en el lector, li demana que escolti els silencis, que interpreti els gestos, que entengui que el conflicte sovint no esclata, sinó que s’insinua. Aquesta subtilesa és el que fa que relats com Felicitat, La festa al jardí, Preludi o A la badia continuïn sent tan moderns i tan vius.

Llegir el volum sencer també permet apreciar com la seva experiència personal —la distància amb la seva terra natal, les relacions complexes, la malaltia— es filtra en la seva obra sense convertir-se mai en autobiografia explícita. És com si cada conte fos una manera de mirar el món amb una lucidesa que sap que el temps és limitat.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres opinions van ser sobre l’estil obert dels finals dels contes. La majoria tenen un final on la lectora és qui ha d’aportar el final que consideri. Això va agradar a segons qui i a segons qui gens, ja que hi ha qui està més acostumat a un final tancat.

Una de les participants va comentar que va «cometre l’error» de llegir la contraportada i que això la va condicionar de manera ella creia que negativa i ja no va poder gaudir de la lectura com hagués volgut, sobretot quan va llegir que la Rodoreda recomanava un dels contes, «El canari», com si això l’hagués «bloquejat» per entendre res, tot i que s’hi va posar, i va reconèixer que el conte estava molt ben escrit, però no n’entenia res. En general totes les participants van valorar molt l’estil i l’excel·lent fer de l’escriptora neozelandesa, tot i que a vegades algunes no hi van acabar de connectar.

Per altra banda, al grup van sorgir veritables fans de Mansfield. Moltes han anomenat «El preludi», com a conte que més recorden. Una de les vessants que més van destacar de com estan escrits els contes és el fet de com s’hi defineix la psicologia dels personatges, què pensen i com evoluciona aquest pensament, en contrast amb les seves accions.

Una altra de les «fans» va destacar el repte que en moltes ocasions li va suposar anar llegint sense esperar res, només pel fet de gaudir de la lectura i de l’excel·lent mètode d’escriptura, així com el fet de copsar-ne «la delicadesa i l’elegància», el seu «escriure bell» i la gran importància de la natura.

Altres contes que es van esmentar i comentar van ser «La casa de les nines», els de «La pensió alemanya», «Les filles del coronel difunt», «La festa al jardí», «La institutriu», «La mosca», «Mama Parker», o «La lliçó de cant».

Hi ha una vessant «feminista» que queda també ben pal·lesa en alguns contes, en els quals es defineix el paper o no de la dona en certes i variades circumstàncies, així com la problemàtica de les dones sotmeses al poder de l’home i el contrast de la recerca, sovint amagada, de la seva llibertat.

Altres temes que també van cridar l’atenció van ser la crítica social i el fet que els relats acostumin a posar de relleu la part més dolorosa i fosca de la vida.

Algunes persones van comentar que aquest és un llibre per tenir a la tauleta de nit i anar fent sense pressa; anar completant la lectura dels diversos contes només pel fet per llegir la bellesa literària de la seva tècnica, moltes vegades centrada en la quotidianitat que revela la profunditat de la vida i també de la pròpia sociologia dels personatges.

També es va apuntar que els contes són molt adients per copsar amb rapidesa l’escenari del que s’està explicant.

Una de les persones a qui no li va agradar el llibre va explicar que era perquè «no hi passava res», segons ella, «no hi ha cap assassí». I el que deia tenia molta raó, ja que escriptores com la Katherine Mansfield, o la mateixa Virginia Woolf, i tantes i tants d’altres, no es plantejaven pas així les novel·les o els relats que escrivien, sinó com una font d’estudi de les actituds més quotidianes de la psicologia humana, on l’acció queda sotmesa a la psique dels personatges. Seria un bon exemple dels dos grans tipus d’escriptura que hi ha al món literari: aquella on passen grans coses i grans accions que protagonitzen grans herois, i aquella on el que és gran és el que passa quan sembla que no passi res i sovint ho protagonitzen persones que podríen ben bé ser qualsevol de nosaltres.

Mireia Vidal-Conte

Conductora del club