Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...
UN AMOR. Sara Mesa
A la trobada de març del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Un amor (Editorial Anagrama, 2020) de l’escriptora Sara Mesa.
La història de transcorre a La Escapa, un petit nucli rural on la Nat, una jove traductora inexperta, acaba de traslladar-se. El propietari de la casa que lloga, tot i regalar-li un gos com a gest de benvinguda, no trigarà a mostrar la seva veritable cara, i els conflictes al voltant de la casa llogada —una construcció pobra, plena d’esquerdes i goteres— es convertiran en una autèntica obsessió per a ella. La resta dels habitants de la zona (la noia de la botiga, en Píter el hippy, la vella i dement Roberta, l’Andreas l’alemany, la família de ciutat que hi passa els caps de setmana) acolliran la Nat amb una aparent normalitat, mentre de fons bateguen la incomprensió i l’estranyesa mútues. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco sempre present, acabarà adquirint una personalitat pròpia, opressiva i confusa, que enfrontarà la Nat no només amb els seus veïns, sinó també amb ella mateixa i els seus propis fracassos. Plena de silencis i equívocs, de prejudicis i sobreentesos, de tabús i transgressions, aquesta novel·la aborda, de manera implícita però constant, la qüestió del llenguatge no com a forma de comunicació sinó d’exclusió i diferència.
Temes que van sortir a la conversa:
Un cop mes, la història que planteja Un amor ens ha satisfet com a lectura. D’entrada, hem coincidit que l’arribada de la Nat, la protagonista, a La Escapa no és només un canvi d’escenari, és una entrada en un espai hostil, gairebé opac. El món rural que se’ns presenta no té res d’acollidor: és un territori ple de silencis, de normes no dites, on l’estranyesa es converteix en una forma de relació. Cometem que la Nat no acaba d’entendre aquest entorn, i no s’hi adapta. Però tampoc nosaltres, com a lectors, no hi tenim mai una posició gens còmoda.
Un dels eixos centrals que han destacat és la qüestió del poder. La relació amb el propietari de la casa, especialment, ha generat debat: fins a quin punt la precarietat condiciona les decisions de la Nat? Fins a quin punt pot triar? Aquí la novel·la ens mostra una violència que no és explícita ni espectacular, però sí persistent, subterrània, i per això mateix més inquietant.
També hem parlat molt de la comunitat. Els habitants del poble, més que personatges secundaris, són una mena de cos col·lectiu que observa, interpreta i acaba jutjant.
Un altre aspecte clau ha estat el llenguatge. És molt interessat aquesta idea que la novel·la no presenta el llenguatge com a eina de comunicació, sinó com a mecanisme de separació. Els malentesos, els silencis, els sobreentesos contribueixen a transmetre una sensació d’incomunicació que travessa tota l’obra. Hem coincidit en què la novel·la ens interpel·la directament com a lectors: l’autora no ens ofereix uns personatges fàcilment jutjables ni situacions clares, i això ens obliga a revisar constantment la nostra pròpia posició moral. Amb qui empatitzem? Per què? Què estem disposats a justificar?
En definitiva, és una novel·la que recomanem tot i que incomoda, que desestabilitza, i que, precisament per això, continua ressonant més enllà de la lectura.
Per últim, comentem que la Isabel Coixet va fer-ne una adaptació cinematogràfica que seria interessant de mirar per a comparar-la amb la novel·la.
Raquel Casas Agustí
Conductora del Club
