Aula d'extensió universitària

 Dilluns 15 de juny, a les 17:30 hores

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat mes...

Ocàs i Fascinació, Eva Baltasar

A la trobada del mes de maig del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Ocàs i Fascinació (Club editor, 2024), de l’escriptora catalana Eva Baltasar, i vam poder comptar amb la seva presència.

Eva Baltasar és una escriptora i poeta catalana nascuda a Barcelona l’any 1978, una de les veus més potents i singulars de la literatura catalana contemporània. La seva obra es caracteritza per una prosa poètica, intensa, corporal i profundament introspectiva, hereva de la seva trajectòria prèvia com a poeta, amb més d’una desena de llibres de poesia publicats abans d’entrar en la narrativa. Va esdevenir un fenomen literari amb Permagel (2018), primera novel·la del tríptic que completa amb Boulder (2020) —finalista del Booker International Prize en la seva traducció anglesa— i Mamut (2022). Aquestes tres obres comparteixen una mirada lúcida i ferotge sobre la identitat, el cos, la maternitat, la solitud i la supervivència emocional. El 2024 publica Ocàs i fascinació, una novel·la que aprofundeix en la precarietat urbana, la vulnerabilitat i la transformació interior, i que confirma la seva capacitat per crear atmosferes denses i líriques alhora. Baltasar és una autora que escriu des del límit, des del cos i des de la ferida, i que ha aconseguit una connexió profunda amb lectors que busquen una literatura que no tingui por d’explorar la foscor, però també la bellesa que sorgeix d’aquesta mateixa foscor.

L'obra

Ocàs i fascinació és una novel·la d’Eva Baltasar publicada el 2024, que aprofundeix en la fragilitat humana en un context de precarietat extrema. L’obra s’estructura en dues parts —Ocàs i Fascinació— que funcionen com dos moviments d’un mateix descens i renaixement. A Ocàs, la protagonista, una dona jove i sola, s’enfronta a la pèrdua de la feina, de l’habitatge i de qualsevol xarxa de suport. Baltasar retrata amb una precisió gairebé quirúrgica la violència estructural de la ciutat, la impossibilitat de sostenir una vida digna i el desgast físic i emocional que això comporta. El cos es converteix en un espai de lluita, un territori exhaust on s’acumulen la por, la gana i la humiliació.

La segona part, Fascinació, introdueix un canvi de to radical: el realisme cru deixa pas a una atmosfera més onírica, mística i sensorial. La protagonista és acollida per Maria, una figura enigmàtica que habita un espai entre el real i el simbòlic. Amb ella, la narradora inicia un procés de transformació interior que no és una redempció convencional, sinó una obertura a una nova manera de percebre el món. La fascinació no és evasió, sinó una forma de supervivència: una mirada que, després d’haver tocat fons, és capaç de trobar bellesa en allò que abans era invisible.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Una de les integrants del grup va començar explicant que es va perdre (sobretot a la segona part) i va aprofitar per cercar entrevistes al youtube de l’autora, contràriament a la primera part, que li va resultar més entenedora. En aquestes entrevistes l’autora deia que a ella li va passar a la seva vida real el fet de trobar-se penjada en una ciutat, sense sostre, i que, per altra banda, la segona part l’autora l’aprofita per «desmadrar-se». El llibre demostra també que la protagonista no té xarxa d’amistats ni té família.

Hi va haver diverses participants que es van quedar una mica «penjades» i perplexes amb aquesta segona part. Per altra banda, es va destacar que l’estil de l’autora és molt interessant, fins que a la segona part sembla com si l’autora «es perdés» i van comentar que, en cas que es tracti d’una bogeria de la protagonista, hagués agradat més que es veiés més clarament el procés fins a arribar-hi. Sobre la primera part, també hi va haver reflexions relacionades amb què semblava que tot també quedava una mica en l’aire.

Hi ha qui va entendre que la protagonista es converteix en la Maria, com si es tractés d’un alter ego; però també semblaria que s’imagina que la Verge Maria viu a casa seva, és a dir, que Maria no és real. «La fascinació» seria el que la protagonista (de qui no sabem el nom) sent per a la Maria. I també hi ha qui va pensar que la Maria era una persona que vivia amb ella. També hi ha qui apostava en una barreja entre realitat i ficció; entre coses «reals» i coses «imaginàries», al més pur estil quixotesc. Es va parlar també d’una possible bogeria o del fet de necessitar algú a qui adorar, de qui sentir «fascinació», en contrast amb una vida que és tan precària i amb tan pocs estímuls.

Per una altra banda, també es va apuntar una part onírica del personatge per poder demostrar què passa quan una persona arriba a una part extremadament vulnerable, en aquesta societat. Una societat on ja trobem, i molt, aquests casos d’extrema vulnerabilitat.

També va haver-hi qui va apuntar que semblava com tot estigués deslligat, sobretot la primera part vers de la segona, com si hi faltés algun fil conductor que permetés relacionar més la primera amb la segona part.

Es van apuntar també els conceptes de «llibertat» i de «soledat» de la protagonista, com una manera de poder viure en una societat tan dura i hostil, on ningú es preocupa de ningú.

Pel que fa a l’estil de l’autora es va apuntar i posar molt en valor el fet que l’autora vingués del món de la poesia, fet que comporta que el seu relat es farceixi d’un cert lirisme.

Algú va trobar un fet contradictori que la protagonista es considerés a ella mateixa posseïdora d’uns valors i, per altra banda, actués a la vida prenent decisions que l’abocaven al fracàs; com si li faltés una actitud més «valenta» per sobreposar-se als embats vitals. Com si la seva desgràcia depengués d’ella mateixa, en certa manera.

Sobre la segona part, la conductora del grup va apuntar que és enriquidor que hi hagi tantes interpretacions del personatge de Maria i que potser aquesta era la intenció de l’autora: crear aquest debat en el lector, i d’aquí va venir precisament tota la polèmica que es va crear al club de lectura.

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club

Presentació de llibre amb vermut literàri

Dissabte 6 de juny, a les 12 hores

Presentació del llibre

Raquel Casas i Lídia Gàzquez, escriptores i curadores de l'antologia, conversaran amb Alba López Varas, escriptora i periodista i Núria Araüna i Baró, periodista i doctora universitària, sobre el desig femení a la literatura.

L'acte comptarà també amb l'acompanyament musical al piano de la compositora i professora ribetana Roser Mataró.

Un vermut literari per parlar de cos, llengua, desig i poesia.

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes...

OCÀS I FASCINACIÓ. Eva Baltasar

A la trobada de maig del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, l’última d’aquest curs, vam llegir i comentar la novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) de l’escriptora catalana Eva Baltasar.

Llicenciada en pedagogia a la Universitat de Barcelona, el 2008 va debutar com a poeta amb Laia, llibre que va guanyar el Premi Miquel de Palol. Entre els anys 2009 i 2017 ha publicat nou poemaris més, tots premiats. La seva poesia s'ha definit com a intimista, poesia del cos, amb trets sovint filosòfics i conceptuals. Són recurrents les seves referències al lesbianisme, l'experiència d'habitar el propi cos, la maternitat o l'accés a un imaginari íntim com a manera de suportar la realitat. L'any 2018 va publicar Permagel, novel·la aclamada per públic i crítica que va guanyar el Premi Llibreter i el Premi L'Illa dels Llibres. Permagel és la primera novel·la d'un tríptic on l'autora explora en primera persona la veu de tres dones diferents que viuen algunes de les contradiccions pròpies del seu temps. El 2020 es va publicar Boulder, la segona entrega del tríptic, que li va valdre el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any. El 2021 va tancar el tríptic amb Mamut. El març de 2023 va ser nominada ("long list") al Premi Internacional Booker per Boulder, i el mes d'abril següent va ser seleccionada finalista ("short list"), esdevenint la primera obra de literatura catalana finalista d'aquest premi.

Després del Tríptic que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar torna amb una nova heroïna, que ho ha perdut tot i, per sobreviure, neteja cases: però, dins d’elles, ningú sap què fa quan es queda sola. Ocàs i fascinació aborda un tema que no pot ser més d’actualitat: el risc, per a molts joves suposadament preparats, de no tenir els recursos necessaris per viure. El perill de trobar-se al carrer, sense sostre i sense feina. El terror de convertir-se en algú que els altres ni tan sols veuen, i que el “pacte social” esclafa una vegada i una altra. Construïda en dues parts, ha sotragat molts lectors i el seu enigma final dona peu a grans converses. 

Temes que van sortir a la conversa:

A la darrera sessió no vam coincidir tant en les interpretacions i gust sobre la novel·la. En general, va agradar més la 1ª part, la de l’Ocàs, tot i la seva cruesa. Sí que vam estar d’acord en què es tracta d’una obra intensa, i incòmoda que no et deixa indiferent.

La conversa va girar sobretot al voltant de la manera com l’autora construeix una veu narrativa fràgil i alhora lúcida, capaç d’arrossegar-nos cap a espais emocionals molt extrems sense perdre mai la precisió poètica del llenguatge. Vam parlar de la fascinació com a força destructiva i absorbent, però també de la necessitat de mirar l’abisme, de la identitat i del cos. Diverses participants van destacar la sensació d’ofec i d’intimitat que travessa tota la novel·la, així com la manera en què Baltasar escriu amb una prosa poètica plena d’imatges tallants i també moments de gran bellesa.

A més vam debatre sobre els silencis del text, allò que no s’explica explícitament, i sobre la relació entre amor i fascinació. Va sorgir una conversa molt interessant sobre els contrastos que hi apareixen al llarg del llibre: desig i rebuig, tendresa i violència, necessitat d’afecte i incapacitat per mantenir vincles. La novel·la es va movent en aquesta tensió, un equilibri inestable. 

Un altre dels aspectes més comentats va ser l’estil de l’autora: una prosa molt depurada, lírica i contundent alhora, que demana una lectura atenta però que recompensa amb fragments d’una gran potència literària. Algunes lectores van connectar especialment amb aquesta escriptura fragmentària i visceral, mentre que d’altres van compartir les dificultats que els havia generat una narració tan exigent emocionalment.

La trobada va acabar amb la sensació compartida d’haver llegit una obra que incomoda, que sacseja i que es queda dins molt després d’haver-la acabat. En resum, una lectura que va generar molt de debat, interpretacions diverses ben interessants i una conversa molt rica.

A més podeu veure:

L’entrevista que li van fer al programa Al cotxe! AQUÍ.

N’han dit:

“El que llegeixo en Baltasar és un crit desesperat i lucidíssim d’alerta: o ens ajudem de debò o la gran majoria podem caure al pou.” Blanca Llum Vidal a Catorze.

“Ocàs i fascinació és un relat en dos temps en què Eva Baltasar aconsegueix que el lector se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de dolor, en el foc de l’infern.” Ponç Puigdevall a El País.

“Les dones de Baltasar no tenen cap lligam amb la comunitat ni, encara menys, amb elles mateixes.” Núria Bendicho a Catorze.

“La protagonista voldria tenir una vida corrent sense renunciar al sentiment de tristesa davant del món i això la fa psicològicament i moralment complexa.” Julià Guillamon a La Vanguardia.

“Quina habilitat, la de Baltasar […] per capturar la precarietat actual.” Anna Guitart al Diari ARA.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'abril...

SORTIR A ROBAR CAVALLS. Per Petterson

A la trobada d’abril del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Sortir a robar cavalls (Club Editor, 2016) de l’escriptor noruec Per Petterson.

Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la boca, sorra a les sabates. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet, el Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009), Homes en la meva situació (Club Editor, 2020) i M’hi nego (Club Editor, 2022). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora. Té clar que per escriure s’ha d’anar cap al dolor i s’emmiralla amb autors amb qui comparteix catàleg, com Mercè Rodoreda.

La història comença amb un ancià que rememora el seu últim estiu d’infantesa a la Noruega de la postguerra, i el seu amic Jon li diu de sortir a robar cavalls.

Celebrat amb Fosse i Knausgård com un dels grans escriptors de Noruega, Petterson va fer el salt al món amb Sortir a robar cavalls, una novel·la premiada pels llibreters d’arreu d’Europa i que ha conquerit els lectors de cinquanta països diferents. Petterson no se n’amaga: vol que el seu lector hagi anat allà on són els seus personatges, que en senti el fred. I que la vida tal com la viuen tingui la qualitat que té per a cada un de nosaltres: ser única.

El protagonista, Trond T., és vidu i pare de dues filles adultes quan decideix anar-se’n a viure sol en una cabana del bosc. L’única companyia que té és un gos, la gran natura del nord i un veí que li recorda no sap què, un “no sap què” que és l’argument del llibre. Les sensacions físiques el transporten a l’estiu de quan tenia quinze anys, quan pescar al llac i perdre’s al bosc eren jocs compartits amb el seu amic Jon, quan el seu pare encara no havia abandonat la família ni ell havia descobert els misteris de la vida dels adults. Tot adult és un supervivent de la infància, aquest podria ser el lema de Petterson, que acompleix una cosa de què pocs autors són capaços: fer-nos present que la vida interior, si t’hi fixes, és trepidant com una odissea.

Temes que van sortir a la conversa:

Tot i la qualitat i la prosa poètica de la novel·la, en aquesta trobada les opinions han sigut diverses. La majoria van explicar que la història els havia encantat i que havien connectat molt amb el paisatge, gràcies a les descripcions tan ben fetes: Petterson descriu amb els cinc sentits. És evident el temps que li ha dedicat a aquestes parts, segurament menys que a la descripció dels sentiments, sobretot quan és gran. Els personatges sovint no expliquen, no comparteixen, no verbalitzen. Això genera tensió narrativa i alhora convida el lector a omplir els buits i vam relacionar-ho amb una certa tradició nòrdica de contenció emocional. És aquesta característica, potser, la que no ha acabat de satisfer; algunes lectores desitjaven una mica més de comunicació i d’acció des del començament, tot i que han gaudit la novel·la.

Assenyalem 3 temes principals: els boscos boreals, la pèrdua de la vida social, una pèrdua volguda al cap i a la fi, i el clima: sense la solidaritat entre els veïns del poble no podrien viure en aquells indrets inhòspits. A més, és evident que els paisatges (els boscos, el riu, la cabana) reflecteixen l’estat interior del protagonista. La natura que l’envolta funciona com a espai de llibertat, però també de perill i de revelació.

També vam destacar que la novel·la no té una narració lineal, es tracta d’una narració fragmentària amb diversos salts temporals. En Trond recorda i ens explica l’estiu de 1948 des de la vellesa, per tant la memòria funciona com espai narratiu i també com a refugi. L’estiu narrat és clarament un moment iniciàtic. I no hi ha un únic esdeveniment traumàtic, sinó una acumulació d’experiències que trenquen la innocència. Vam assenyalar com la novel·la retrata el moment en què el món adult irromp de manera irreversible.

Un altre aspecte força debatut va ser la relació pare-fill. La figura del pare apareix envoltada d’ambigüitat: afecte contingut, silencis, decisions inexplicades. Vam debatre si el pare és una figura admirable o bé moralment problemàtica, i com aquest vincle marca profundament la identitat de Trond.

Tot i que la novel·la se situa a Noruega després de la II Guerra Mundial, aquest context no és explícitament central, encara que condiciona els personatges. Es va valorar com l’autor integra la història sense convertir-la en protagonista.

En resum, vam coincidir a assenyalar que es tracta d’una obra d’una gran subtilesa emocional, que demana una lectura atenta i pausada, i que deixa espai per a la interpretació personal, fet que va enriquir especialment el debat.

A més podeu veure:

Conversa amb en Jordi Puntí AQUÍ.

Conversa al CCCB amb la traductora Carolina Moreno AQUÍ.

N’han dit:

“Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d’una una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk

“Per Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que un bosc assolellat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The Independent

“Quina meravella, quin control del relat i amb quina subtilesa es fica sota la pell dels personatges. Petterson ens recorda que el paisatge té memòria. Descriu els conflictes i els anhels humans amb la mateixa subtilesa amb què captura la quietud d’un bosc, la petja d’un ren a la neu —la calma, en fi, que sol presagiar els grans canvis a les nostres vides.” Jordi Puntí

“No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat no basten per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix, que la nostra identitat es basteix gràcies a la narració. Per Petterson ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.” Gerard Segura


Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

L’animal perfecte, Lídia Gázquez

A la trobada del mes d’abril del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre L’animal perfecte (Adia Edicions, 2023), de l’escriptora ribetana Lídia Gázquez, i vam poder comptar amb la seva presència.

Lídia Gázquez és una poeta i escriptora catalana nascuda a Sant Pere de Ribes l’any 1978. Ha treballat com a periodista i és professora de llengua i literatura, però en els darrers anys s’ha consolidat sobretot com a veu poètica destacada dins del panorama literari català. Escriu des de molt jove, però la seva projecció pública va créixer especialment a partir de 2019, quan va rebre la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges, un reconeixement que va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. La seva obra combina una mirada íntima i emocional amb una atenció constant a la natura, el desig, la fragilitat i la força de l’experiència humana. Entre els seus llibres hi ha L’animal perfecte, premi Bernat Vidal i Tomàs 2023, un poemari que explora la part més instintiva i vulnerable de les relacions, i Nuuk, premi Pollença de Poesia, on utilitza la forma epistolar per parlar d’amor, violència i paisatges interiors i exteriors que es reflecteixen mútuament. També ha publicat El vent farà dissabte, premi Alella de Poesia a Maria Oleart, on continua aprofundint en la seva veu lírica, marcada per una sensibilitat molt física i alhora molt reflexiva. A més de la seva obra escrita, Gázquez participa activament en projectes culturals com geMMinades, un projecte de videopoemes i videopòdcast creat amb la poeta Raquel Casas, i LiteraCura’t, dedicat a la literatura infantil i juvenil. Aquests projectes han estat reconeguts amb diversos premis i han contribuït a fer-la visible com una creadora que combina literatura, audiovisual i divulgació. Avui és considerada una de les veus més interessants de la poesia catalana contemporània, amb una obra que destaca per la intensitat emocional, la cura del llenguatge i una mirada que oscil·la entre la tendresa i la valentia.

L'obra:

L’animal perfecte és un poemari que gira al voltant d’una idea central molt potent: l’ésser humà com a criatura salvatge, vulnerable i contradictòria, capaç d’estimar amb intensitat i de fer-se mal amb la mateixa força.

El poemari explora la tensió entre allò instintiu i allò racional. L’“animal perfecte” no és un ideal, sinó una metàfora de la condició humana: un cos que desitja, que recorda, que s’equivoca, que necessita i que perd. Gázquez treballa molt la idea de la pell com a frontera i com a lloc on tot passa: el contacte, la ferida, la memòria.

La seva veu és directa i alhora molt treballada, amb una sensibilitat que combina tendresa i contundència. Hi ha una mena de lirisme físic, gairebé corporal, que fa que els poemes respirin emoció sense caure en l’excés. També hi ha un component narratiu subtil: cada poema sembla una escena d’un relat més ampli sobre el desig, la pèrdua i la reconstrucció.

Els temes que apareixen a L’animal perfecte s’entrellacen en un mateix fil emocional: l’amor entès com una força que transforma i desordena, el desig com a impuls vital que empeny el cos i la paraula, la vulnerabilitat com un espai on es revela la veritat més íntima, la natura com un mirall que reflecteix allò que passa dins l’individu i la identitat com un territori en moviment que es construeix i es desfà a mesura que el subjecte estima, perd i es recompon.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres intervencions, com no podia ser d’altra manera, van ser sobre la procedència del cognom de la Lídia i de les seves arrels ribetanes, ja que moltes de les participants la coneixien a ella o bé a la seva família.

Una de les lectores, a l’inici ja dels comentaris sobre llibre, va destacar que no era lectora de poesia però que «només li agradava Machado» (cosa que ens va semblar a totes perfecte!) i va destacar que el llibre l’havia trobat colpidor i que no podia fer altra cosa que comentar la «seva lectura personal del llibre», cosa que a la poeta li va encantar. La lectora va reconèixer una veu poètica patidora per un amor no correspost i va destacar les paraules «udolar» i «peixera», a la qual cosa l’autora va replicar que precisament el títol primigeni del llibre era «La peixera». La mateixa lectora va destacar l’UBI SUNT i altres referències als tòpics literaris, així com el moment més esperançador del llibre com és el poema dedicat al «Carpe diem/ Carpe amorem».

L’autora va aprofitar per puntualitzar les diferències entre autora i jo poètic,
ja que el que s’està fent és literatura, és a dir, ficció; no cal que parlem d’autobiografia, tot i que sí que és prou normal que l’autor/a posi la pinzellada de la seva pròpia experiència vital.

Una de les coses que també es va destacar va ser el joc de paraules que fa servir la poeta quan acaba certs poemes amb unes paraules que seran les primeres i del poema següent.

Una altra de les participants també va reconèixer no ser lectora de poesia, però sí que va apreciar l’estil de l’autora, com enllaçava els poemes i l’ús d’un llenguatge molt acurat i visceral. L’autora aquí va aprofitar per parlar de l’escriptura que es fa «des de les entranyes», a diferència d’altres llibres que els ha escrit potser més des del cervell (com és el cas de Nuuk).

Una altra persona del grup va aprofitar per preguntar si per escriure poesia cal que el/la poeta estigui trist/a i si és que quan s’està feliç o eufòric no ve tant de gust escriure-la, ja que en el llibre hi ha trobat molt patiment i hi buscava un raig d’esperança: a aquesta pregunta la Lídia va respondre que el dolor és pura benzina per a la poeta i que quan es passa per una experiència dura és el detonant de la producció literària; un dolor que es transmuta en obra d’art, en creació. Tanmateix, es pot escriure a partir d’una idea i dedicar-se a una obra més intel·lectualitzada, tot i que el darrer poema del llibre sí que és un cant a l’esperança: l’amor és allò que ens fa sentir vius. L’autora va aprofitar per dir que va voler acabar el seu llibre amb les dues paraules que el tanquen: «vitalisme salvatge», és a dir, sentir la vida de la manera més intensa possible: «qui guanya és qui estima».

Una altra de les aportacions que també va ser interessants va ser la d’una participant que va destacar que la seva manera de llegir el poemari va ser com si estés davant d’una exposició de pintura: sense intentar «entendre» cada poema, sinó des d’una posició de contemplació i de «simplement» deixar-se commoure per un «m’agrada» o «no m’agrada», obrint el llibre de manera atzarosa sense seguir la cronologia marcada per l’ordre de les pàgines. El perquè d’aquesta postura va ser per una experiència personal de no ser lectora de poesia i que mai li ha interessat especialment, fet que la va portar a, amb aquesta actitud, dedicar-se a gaudir del moment, pel pur plaer de la lectura.

L’autora va destacar que tot val per apropar-se a l’obra d’art, però que en aquest cas hi ha una certa narrativa, tot i que la poesia es presta a ser llegida a l’atzar i s’hi pot connectar de manera instantània. Hi ha una manera concreta d’acostar-s’hi? Potser ens hauríem d’allunyar de la idea de «voler-la entendre», ja que és un gènere que a vegades es crea des d’una certa irracionalitat. Poesia, per Gázquez, és llibertat absoluta, en un món farcit de normes; i la creació poètica pot assemblar-se a la tècnica atzarosa pictòrica del mateix Pollock, com si es tractés d’un procés alliberador, tenint en compte, tot i això, que no es connecta sempre amb tota la poesia, sinó amb aquella que et pot arribar més en un moment determinat.

Una altra de les lectores va destacar el nivell de profunditat de la poètica de la Lídia, arribant a tots els racons d’instints i sentiments; i, alhora, destacant certes formalitats (com per exemple la paraula «caure», escrita en un poema de manera que sembla que en caiguin les lletres).

A la pregunta sobre el símbol de la peixera, l’autora va respondre que efectivament es tracta d’una al·legoria sobre la gàbia de la qual no pot sortir-ne el peix que hi roman, destacant la sensació de claustrofòbia. També va comentar la seva voluntat de jugar amb les metàfores relacionades amb l’instint animal, que algunes lectores van captar.

Una altra pregunta que li van fer va ser si sempre escrivia poesia, a la qual cosa Gázquez va dir que era un gènere que li aporta una gran flexibilitat a nivell del temps que hi pot dedicar i que li sorgeix d’una manera més natural, tot i el seu interès també en la narrativa, la qual ja ha conreat en el seu darrer poemari, Nuuk, on hi barreja també el gènere epistolar amb poemes, i que segueix el fil d’una història. Seguint aquest apunt, la poeta també es va referir a la qüestió d’en quin moment es considera un text acabat, ja que a vegades pot trigar anys en considerar-se finalitzat; com si els textos tinguessin una vida pròpia i que l’autor hi tingués poc a dir, sinó escoltar quan l’artefacte li diu a l’autor: «això ja està enllestit». El fet de presentar-se a premis literaris també obliga a donar per acabat el manuscrit en una data concreta, ja que hi ha un dia límit en el qual s’ha de lliurar o enviar el poemari en qüestió; o bé s’opta per la mecànica contrària: quan es té acabat el llibre  s’adapta a les dates dels premis que en aquell moment encara romanen oberts per acceptar propostes, aprofitant, a més, que els jurats siguin interessants per presentar la feina: si no es guanya, com a mínim es té la certesa que el que s’ha fet ho ha vist algú amb un criteri que pot interessar en un moment donat. En aquest sentit Gázquez també va recordar que el fet de guanyar un primer premi (precisament, amb L’animal perfecte, de la Vila de Santanyí), la va animar a seguir escrivint poesia i a sumar seguretat en ella mateixa.

Finalment, una de les persones va preguntar a l’autora si tenia persones de referència a qui ensenyar una nova obra per tenir les primeres impressions d’una primera lectura, a la qual cosa la Lídia va comentar que sí, però que a mesura que ha anat creixent i madurant com a autora ho ha necessitat menys, sense deixar d’esmentar l’escriptora vilanovina Raquel Casas, amb qui també comparteix el projecte de vídeopodcast literari de geMMinades.

Vam tenir la sort que a l’autora li va venir de gust tancar la sessió amb la lectura de diversos dels seus poemes: «Des de dins», «M’has germinat els dits», «La vida també és esperar», «Ulls de xai» i «Carpe amore».

Mireia Vidal-Conte
Conductora del club

Club de lectura animal de poesia ribetana by Lídia Gàzquez

De l’alquímia dels llibres quan passen per la mirada dels lectors

Read on Substack

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada de març...

La ciutat de les dames, Cristina de Pizán

A la trobada del mes de març del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre La ciutat de les dames (Cal Carré, 2022), de l’escriptora Cristina de Pizan.

Cristina de Pizan va néixer el 1364 a Venècia, però la seva vida va prendre forma a la cort francesa, on el seu pare, Tommaso da Pizzano, treballava com a astròleg i savi al servei del rei Carles V. En aquell ambient ple de llibres i intel·lectuals, Cristina va créixer envoltada d’idees, i això li va donar una educació poc habitual per a una dona del seu temps. Tot i així, ningú podia imaginar que acabaria convertint-se en una de les primeres escriptores professionals de la història.

La seva vida va fer un gir sobtat quan, amb només vint-i-cinc anys, va quedar vídua i amb tres fills i la seva mare a càrrec. En lloc de buscar protecció en un nou matrimoni, Cristina va prendre una decisió insòlita: viure de la seva ploma. Va començar escrivint poemes i tractats per encàrrec, i aviat es va guanyar una reputació com a autora culta, aguda i capaç de debatre amb els intel·lectuals homes del seu temps.

Amb el temps, Cristina va entrar de ple en la Querella de les dones, un debat literari sobre la naturalesa femenina. Ella hi va intervenir amb una valentia sorprenent, denunciant la misogínia que impregnava moltes obres medievals i defensant que les dones no eren inferiors per naturalesa, sinó per manca d’educació i oportunitats. Aquesta idea, tan simple i tan revolucionària, travessa tota la seva obra.

El seu llibre més famós, La ciutat de les dames, és una resposta directa a aquesta injustícia. Cristina imagina una ciutat simbòlica construïda per i per a les dones, on figures femenines de la història i la mitologia demostren que la capacitat intel·lectual i moral no depèn del gènere. És una obra que combina erudició, imaginació i una defensa ferma de la dignitat femenina.

Cap al final de la seva vida, Cristina encara va tenir temps d’escriure un poema en honor de Joana d’Arc, fascinada per aquella jove que trencava totes les expectatives del seu temps. Després d’això, es va retirar a un monestir, on va morir el 1430.

L'obra:

Quan Cristina de Pizan escriu La ciutat de les dames l’any 1405, ho fa empesa per una indignació molt concreta: la quantitat d’obres escrites per homes que presentaven les dones com a éssers febles, irracionals o moralment inferiors. Ella, que havia conegut dones intel·ligents, virtuoses i capaces, no podia acceptar aquella visió. Així neix el llibre, com una resposta literària i filosòfica a segles de menyspreu.

L’obra s’obre amb Cristina llegint textos misògins i sentint com la tristesa i el dubte s’apoderen d’ella. És un moment molt humà: es pregunta si potser els autors tenen raó. Però és llavors quan apareixen tres figures alegòriques —Raó, Rectitud i Justícia— que li revelen que totes aquelles afirmacions són falses i que la veritat sobre les dones ha estat distorsionada. Aquestes tres dames es converteixen en les arquitectes de la ciutat simbòlica que Cristina construirà amb la seva escriptura.

La ciutat que imagina no és un espai físic, sinó un lloc moral i intel·lectual on les dones poden ser reconegudes i protegides. Cada mur, cada torre i cada fonament es construeix amb exemples de dones reals o llegendàries que han destacat per la seva saviesa, valentia, virtut o talent. Cristina convoca figures com Hipàtia, Dido, Semíramis, la reina Zenòbia o la profetessa Debora, i les presenta com a proves vivents que les dones han estat sempre capaces de grans gestes, malgrat la invisibilitat imposada.

A mesura que la ciutat creix, el llibre es converteix en una mena d’enciclopèdia femenina, però també en un manifest. Cristina defensa que les dones no són menys intel·ligents que els homes, sinó que han estat privades d’educació. Insisteix que, si tinguessin les mateixes oportunitats, destacarien en les arts, les ciències i el govern. Aquesta idea, tan evident avui, era radical al segle XV.

El text culmina quan la ciutat queda completada i Justícia anuncia que serà llar de totes les dones virtuoses, presents i futures. És un final que combina esperança i reivindicació: Cristina no només vol demostrar que les dones han estat injustament menyspreades, sinó també oferir un espai simbòlic on puguin existir amb dignitat.

La ciutat de les dames és, en el fons, un acte de reparació. Cristina reescriu la història perquè les dones hi tinguin un lloc, i ho fa amb una veu ferma però serena, convençuda que la veritat i la raó són de la seva banda. Per això l’obra és considerada un dels primers textos de la tradició feminista europea.

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Les primeres opinions van ser molt positives i es va destacar la introducció del llibre, feta per la Victoria Cirlot, o per la Marie-José Lemarchand, segons l’edició del llibre, català o castellà, que ajuda a emmarcar-lo en un context històric i artístic.

Una de les participants va destacar la paraula «dames», en comptes de «dones» i el fet que  va escoltar un podcast que precisament parlava del llibre, cosa que li va permetre tenir una experiència creuada amb el text. La mateixa persona va destacar la seva admiració per una de les dames de les quals parla Pizan, la Hildegarda de Bingen (1098-1179) i per les amazones, sobretot pel fet que aquestes últimes no necessitaven els homes per organitzar-se.

Una de les coses que també es va destacar va ser el fet que Pizan s’adreça a les dones que van existir, les del seu present, però també a les futures (nosaltres?), i sobretot el final, quan l’autora es refereix al tipus de marit que pot tenir la dona que llegeix el llibre, bo, dolent o mig bo, i el que li desitja a cada dona. La part final, quan l’autora parla amb Justícia, que és la part que es parla més de la Verge i el món religiós, és la part que més o menys tothom ha considerat més pesada, però tota manera ben lògica que hi fos per l’època.

Per altra banda, alguna persona del grup va destacar com a més interessant la primera part, de les tres que formen el llibre, ja que és la que es dedica més a la mitologia, un tema que interessa especialment i que recorda molt al relat de contes. També es va destacar que alguns dels valors que es lloen de certes dones, avui no s’aguantarien (la bellesa, la virginitat, la sumissió al marit...), alhora que van ser molt valorats els coneixements de l’autora i el seu nivell cultural i el fet que fos capaç de crear una obra (en ple segle XIV) que defensés les dones d’una manera tan fastuosa.

També es va destacar el fet que és un llibre que a moltes de les participants les va permetre recordar contes i llegendes que havien llegit feia temps, tota vegada que es va destacar que el que Pizan vol és aconseguir que les dones siguin reconegudes en la societat que ella viu.

Va ser curiós que algú va enllaçar el llibre amb la lectura recent del llibre Orlando, de Virginia Woolf, on al personatge principal se li presenten també en un moment donat les tres gràcies, fet que mostra que Woolf molt probablement va llegir Pizan.

Una de les aportacions que també va ser interessant va ser la d’una participant que va apuntar que la ciutat imaginada per Pizan li va fer pensar en una ciutat virtual, en el món digital actual: una gran metàfora que es podria convertir fins i tot en videojoc i el fet que Pizan barregés personatges mitològics amb persones verídiques.

¿Què ha passat durant els anys que no es va parlar de les dones i per què darrerament se’n parla més, en els darrers anys?... va ser una de les preguntes que va sorgir al grup... i una possible resposta va ser la imposició del patriarcat, l’evolució del feminisme i el fet que la societat, és clar, ha canviat, així com també han canviat els seus valors. Vam arribar a la conclusió que possiblement Pizan hauria evolucionat cap el/s feminisme/s. També es va destacar el fet que avui en dia les dones encara patim la violència masclista i que encara no s’accepta la igualtat entre homes i dones. Algunes de les participants van recordar les limitacions que hi havia (fins fa poc, en època franquista) per tal que les dones poguessin fer coses com obrir un compte al banc, estudiar a la universitat o treure’s el carnet de cotxe... i així va ser com la conversa del grup va anar passant del llibre de Pizan al món de la sociologia i a les experiències personals. I d’aquí a parlar de la importància o no del matriarcat en la història de la humanitat.

Entre totes van destacar el mèrit de Pizan d’entreveure i donar a conèixer tantes dones que són guerreres, com els homes, científiques, com els homes, artistes, com els homes... fins que al final acaba de construir una elit que l’encapçala la Verge, sense tenir en compte les dones de classe social més baixa, que ni les esmenta, i aconsegueix donar la volta a unes creences tan masclistes, pròpies de l’època antiga (i no tan llunyanes sinó que ben actuals, moltes d’elles). Més que «defensar», «exposa» realitats que recull metòdicament pel gaudi del lector/a.

Finalment, es va destacar el fet que el llibre motivava a buscar les referències de les dones que s’hi exposaven, ja que moltes de les dones eren desconegudes per algunes de les integrants del grup.

Mireia Vidal-Conte

Conductora del club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

UN AMOR. Sara Mesa

A la trobada de març del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Un amor (Editorial Anagrama, 2020) de l’escriptora Sara Mesa.

Sara Mesa va néixer a Madrid en 1976 i es va traslladar amb la seva família a Sevilla sent nena, ciutat en la que actualment resideix. Va estudiar Periodisme i Filologia Hispànic. S'ha consolidat com una de les autores més importants de la literatura espanyola contemporània. La seva narrativa, sempre matisada per una complexitat emocional, ofereix una finestra a realitats moltes vegades incòmodes però profundament reveladores. És coneguda fonamentalment per la seva obra narrativa, amb llibres de contes com La sobriedad del galápago (2008), No es fácil ser verde (2009) i Mala letra (2016) i les novel·les El trepanador de cerebros (2010), Un incendio invisible (2011, reedición revisada en 2017), Cuatro por cuatro (2013, finalista del Premi Herralde de Novel·la), Cicatriz, (2015, Premi Ojo Crítico de Narrativa), Cara de pan (2018), Un amor (2020, considerada la millor novel·la de l'any per El País, El Cultural i La Vanguardia) i La familia (2022, Premi Cálamo Extraordinario, Premi Andalucía de la Crítica). Alguns dels seus temes recurrents són els abusos de poder, on les seves novel·les exploren dinàmiques de poder, sovint en relacions asimètriques, on el control s'exerceix de manera subtil, ja sigui en un context personal, social o institucional. Les relacions quotidianes conflictives i la cerca de la llibertat, especialment en el món infantil i adolescent. La incomunicació, encara que els seus personatges sovint busquen connexió, aquesta sol estar mediada per barreres que impedeixen una vertadera comunicació, la qual cosa genera malentesos, frustració o dependència. L'aïllament, Mesa examina tant l'aïllament físic com l'emocional, mostrant personatges que, malgrat estar en contacte amb uns altres, se senten profundament sols. L'alienació, els personatges de Sara Mesa solen sentir-se desplaçats o fora de lloc, el que genera tensions internes i amb el seu entorn. 

La història de transcorre a La Escapa, un petit nucli rural on la Nat, una jove traductora inexperta, acaba de traslladar-se. El propietari de la casa que lloga, tot i regalar-li un gos com a gest de benvinguda, no trigarà a mostrar la seva veritable cara, i els conflictes al voltant de la casa llogada —una construcció pobra, plena d’esquerdes i goteres— es convertiran en una autèntica obsessió per a ella. La resta dels habitants de la zona (la noia de la botiga, en Píter el hippy, la vella i dement Roberta, l’Andreas l’alemany, la família de ciutat que hi passa els caps de setmana) acolliran la Nat amb una aparent normalitat, mentre de fons bateguen la incomprensió i l’estranyesa mútues. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco sempre present, acabarà adquirint una personalitat pròpia, opressiva i confusa, que enfrontarà la Nat no només amb els seus veïns, sinó també amb ella mateixa i els seus propis fracassos. Plena de silencis i equívocs, de prejudicis i sobreentesos, de tabús i transgressions, aquesta novel·la aborda, de manera implícita però constant, la qüestió del llenguatge no com a forma de comunicació sinó d’exclusió i diferència.

Temes que van sortir a la conversa:

Un cop mes, la història que planteja Un amor ens ha satisfet com a lectura. D’entrada, hem coincidit que l’arribada de la Nat, la protagonista, a La Escapa no és només un canvi d’escenari, és una entrada en un espai hostil, gairebé opac. El món rural que se’ns presenta no té res d’acollidor: és un territori ple de silencis, de normes no dites, on l’estranyesa es converteix en una forma de relació. Cometem que la Nat no acaba d’entendre aquest entorn, i no s’hi adapta. Però tampoc nosaltres, com a lectors, no hi tenim mai una posició gens còmoda.

Un dels eixos centrals que han destacat és la qüestió del poder. La relació amb el propietari de la casa, especialment, ha generat debat: fins a quin punt la precarietat condiciona les decisions de la Nat? Fins a quin punt pot triar? Aquí la novel·la ens mostra una violència que no és explícita ni espectacular, però sí persistent, subterrània, i per això mateix més inquietant.

També hem parlat molt de la comunitat. Els habitants del poble, més que personatges secundaris, són una mena de cos col·lectiu que observa, interpreta i acaba jutjant. 

Un altre aspecte clau ha estat el llenguatge. És molt interessat aquesta idea que la novel·la no presenta el llenguatge com a eina de comunicació, sinó com a mecanisme de separació. Els malentesos, els silencis, els sobreentesos contribueixen a transmetre una sensació d’incomunicació que travessa tota l’obra. Hem coincidit en què la novel·la ens interpel·la directament com a lectors: l’autora no ens ofereix uns personatges fàcilment jutjables ni situacions clares, i això ens obliga a revisar constantment la nostra pròpia posició moral. Amb qui empatitzem? Per què? Què estem disposats a justificar?

En definitiva, és una novel·la que recomanem tot i que incomoda, que desestabilitza, i que, precisament per això, continua ressonant més enllà de la lectura.

Per últim, comentem que la Isabel Coixet va fer-ne una adaptació cinematogràfica que seria interessant de mirar per a comparar-la amb la novel·la.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de música

 Dimecres 18 de febrer a les 18 hores

La música antiga

A càrrec de David Puertas

Conversa amb Xavier Puertas, professor de contrabaix històric de l'ESMUC i membre de l'orquestra de Jordi Savall

Presentació i col·loqui del llibre

Dijous 22, a les 18:30 hores

Per fer front als creixents reptes amb què es troben els centres i els sistemes educatius és imprescindible la col·laboració entre els docents, per teixir cultures de suport en els centres i expandir oportunitats d’aprenentatge, tant per als alumnes com per als mateixos docents.

Seguint recomanacions internacionals, el llibre presenta formes de col·laboració docent que permeten que els mestres i professors aprenguin col·laborant amb els seus companys, en la seva tasca diària i en el seu lloc de treball. Es presenten de forma rigorosa, però entenedora i amb aplicacions pràctiques, cinc formes de col·laboració docent per al desenvolupament professional: 

1) activitats conjuntes de docents amb grups d’alumnes de diferents cursos o edats, amb sis pràctiques a tall d’exemple; 

2) formats d’aprenentatge entre docents, com ara les passejades d’aprenentatge o els vídeos de pràctica; 

3) Observació mútua de pràctiques a l’aula, i es detalla un procediment i com oferir-se retroacció entre iguals; 

4) codocència o docència compartida, tot oferint guies per portar-la a la pràctica amb la màxima qualitat; i 

5) aprenentatge en xarxes de docents de diferents centres educatius.

El llibre, que ha estat escrit col·laborativament, promou també una lectura d’aquest tipus, amb preguntes a l’inici i final de cada capítol; i compta amb una pàgina web de recursos digitals addicionals.

Presentat per Maite Oller (mestra jubilada) en diàleg amb David Duran i Ester Miquel (professors de la UAB i autors)

Amb la col·laboració de les llibreries:

Club de música

Dimecres 21 de gener a les 18 hores

La música antiga

A càrrec de David Puertas

Conversa amb Xavier Puertas, professor de contrabaix històric de l'ESMUC i membre de l'orquestra de Jordi Savall

Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del passat desembre...

Orlando, Virginia Woolf

A la trobada del mes de desembre del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar la novel·la Orlando (Proa, 2022), de Virginia Woolf.

Virginia Woolf va ser una de les veus més brillants i innovadores de la literatura del segle XX. Nascuda a Londres el 1882, va créixer en un entorn intel·lectual que la va marcar profundament, envoltada de llibres i converses literàries gràcies al seu pare, l’escriptor i crític Leslie Stephen. Tot i que va patir crisis emocionals al llarg de la seva vida, Woolf va transformar aquesta sensibilitat en una força creativa que la va portar a explorar noves formes narratives i a qüestionar les convencions establertes.

Les seves novel·les, com La senyora Dalloway o Al far, van revolucionar la manera d’entendre la ficció, introduint el monòleg interior i el flux de consciència com a tècniques per mostrar la complexitat de la ment humana. Amb Orlando, va jugar amb el temps i el gènere, creant una obra que encara avui es llegeix com un manifest de llibertat. Però potser el seu text més influent és Una habitació pròpia, on Woolf defensa que les dones necessiten independència econòmica i un espai propi per poder escriure i crear. Aquest assaig es considera una pedra angular del pensament feminista modern.

Al llarg de la seva vida, Woolf va formar part del Grup de Bloomsbury, un cercle d’intel·lectuals que compartien ideals progressistes i que van marcar la cultura britànica de l’època. Tot i el seu talent i reconeixement, la pressió de la guerra i les seves dificultats emocionals la van portar a posar fi a la seva vida el 1941, quan es va llançar al riu Ouse. El seu llegat, però, continua viu: Woolf és recordada com una autora que va obrir camins nous a la literatura i que va donar veu a la necessitat de llibertat i igualtat per a les dones.

Orlando és una de les novel·les més singulars i provocadores de Virginia Woolf, publicada el 1928, que combina fantasia, biografia i reflexió sobre el gènere i la identitat.

La història s’inicia a l’Anglaterra isabelina amb un jove noble, Orlando, que sembla posseir el do de viure durant segles sense envellir gaire. Al llarg de més de tres-cents anys, el protagonista experimenta aventures, viatges i transformacions, fins que un dia es desperta convertit en dona. Aquesta metamorfosi, narrada amb naturalitat i humor, permet a Woolf explorar les diferències socials i culturals entre homes i dones, així com la manera en què el gènere condiciona la vida i la llibertat de les persones.

L’obra és també una paròdia de la biografia tradicional. Woolf la va concebre com un homenatge a la seva amiga i amant Vita Sackville-West, inspirant-se en la seva vida i en la història de la família Sackville. El llibre es presenta com una “biografia” fictícia que barreja realitat i fantasia, i que desafia les convencions literàries del seu temps.

Un dels aspectes més fascinants de Orlando és la seva capacitat per travessar èpoques històriques: des del segle XVI fins al segle XX, Orlando observa els canvis en la societat, la literatura i la política anglesa. Al mateix temps, Woolf utilitza un estil poètic i irònic que fa de la novel·la una lectura accessible però plena de capes simbòliques. El tema central és la fluïdesa de la identitat: el sexe, el temps i fins i tot la personalitat es mostren com a categories canviants, més enllà de les fronteres fixes que la societat imposa.

Orlando va ser un gran èxit en vida de Woolf, considerada la seva novel·la més popular i escandalosa. Va obrir camins nous en la representació literària de la sexualitat i el gènere, i avui és llegida com una obra pionera en la literatura queer i feminista. El seu llegat continua vigent, ja que planteja preguntes sobre la identitat i la llibertat que encara ressonen en el nostre temps

Temes que van sortir a la conversa del Club:

Va haver-hi opinions de tot: persones que van trobar la novel·la d’una gran densitat, i d’altres que se la van llegir dues vegades de tant com la van gaudir. En general se’n destaquen les seves descripcions, tan elaborades. Hi ha qui per una banda necessitava molt de temps per pair-lo (per exemple, per les oracions subordinades encadenades), i per l’altra li donava un gran valor als temes del pas del temps i de la memòria: es podria qualificar d’una lectura amb alts i baixos, segons la persona. Diverses integrants del club van valorar la sapiència literària de la seva autora, que és ben evident, així com la ironia que fa servir al llarg de tota l’obra, que serveix per poder criticar diverses realitats socials, com els rols de les dones, el colonialisme o el valor de la literatura.

Es van comentar, sobretot, els episodis de son i letargia del protagonista, l’estada a Istanbul, les experiències amb els gitanos, els problemes amb el vestuari quan Orlando es transforma en dona (per exemple en l’escena del vaixell), les descripcions de Londres, entre d’altes. Un dels temes més comentats, és clar, va ser el problema dels rols al convertir-se en dona, allò que perd i allò que guanya el personatge, avantatges i desventatges sent o no d’un o altre gènere. A més de la gran riquesa del llenguatge, propi de la Woolf (i més si parlem de la traducció en castellà de Borges o en català de M. A. Oliver), s’enceten tants temes que a alguna de les integrants del club li va semblar increïble que fos escrita fa cent anys: el concepte de veritat, la importància de la literatura -i del poema «El roure» que escriu durant tota l’obra-, ... per exemple.

Del moment narratiu en què Orlando es transforma en dona, les lectores van destacar el fet que conserva el nom, és a dir, com a símbol de la seva identitat, i el fet que «no passi res» entre les persones (ni els animals, tan importants per Orlando) del seu entorn: l’interior del personatge, la seva ànima, no es transforma, sinó només ho fa el seu «exterior». És la cultura la que, en realitat, masculinitza o feminitza; el gènere, al cap i a la fi, ve determinat per les actituds i els rols socials i/o culturals.

També es va destacar quan la novel·la parla del fet que cada persona té diverses personalitats, així com la complicitat que la veu narrativa estableix amb el lector.

Parlant del personatge de la Vita Sackville-West es va acabar parlant també del grup de Bloomsbury, així com del fet que a La cambra pròpia Virginia Woolf lloa la mentalitat andrògina o l’ésser andrògin, com l’ideal per a ser un/a bon/a escriptor/a. Altres temes rellevants que van ser comentats van ser el pas del temps, la mort i la captació de l’instant.

En general, les participants del grup van considerar que aquest és un llibre molt recomanable per a la gent jove, pel seu tema. Una altra cosa seria el nivell del seu llenguatge i/o la seva forma.

Algun dels temes que també va sortir, per una banda, va ser la situació actual de les transicions i, sobretot, què passa quan un nen o una nena expressen la seva voluntat de fer un canvi; per altra banda, també va sortir la qüestió del llenguatge que fem servir, si ha d’incloure o no els nous pronoms o terminacions per tenir o no en compte les noves variants.

Mireia Vidal-Conte
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada del passat desembre...

LA VEGETARIANA. Han Kang

A la trobada de desembre del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la La vegetariana (La Magrana, 2024) de l’escriptora sud-coreana guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2024 Han Kang.

Han Kang (Kwangju, 1970) és una novel·lista i poeta sud-coreana. Amb la novel·la La vegetariana (2017), guardonada amb l'International Booker Prize i traduïda a més de trenta llengües, es va consagrar com una de les autores més importants del panorama literari internacional. Blanc (2020) va ser finalista del mateix premi. En català també s'han traduït les seves novel·les Actes humans (2018) i La classe de grec (2023). Abans de dedicar-se plenament a escriure, Han Kang va exercir de professora a l'Institut d'Arts de Seül.

La vegetariana narra la història d'una dona, la Yeonghye, que per la simple decisió de no tornar a menjar carn converteix una vida normal en un malson pertorbador. Narrada a tres veus, explica el despreniment progressiu de la condició humana d'una dona que ha decidit deixar de ser allò que l'obliguen a ser. El lector, com un parent més, assisteix atònit a aquest acte subversiu que fracturarà la vida familiar de la protagonista i transformarà totes les seves relacions en un vòrtex de violència, vergonya i desig.

Temes que van sortir a la conversa:

De nou, la novel·la llegida aquest darrer mes, ens sembla una obra de gran qualitat i intensitat. Està estructurada en tres parts, cadascuna narrada des d’un punt de vista diferent, i té com a eix principal una decisió aparentment simple però radical: la Yeonghye decideix deixar de menjar carn. Aquest gest, però, no és una opció dietètica ni ideològica, sinó com a protesta, com l’inici d’un procés de despossessió del cos, del llenguatge i de la identitat social.

A la novel·la hi ha una forta crítica social i tracta temes com els suïcidi, la pressió social, la violència (familiar, social, simbòlica), el desig, el silenci, la soledat, la competitivitat, o el control del cos femení.

A la primera part la veu narrativa és la del marit de Yeonghye, un home absolutament convencional, mediocre, obsessionat amb la normalitat. Ell ens explica com la seva dona, fins aleshores “insignificant”, comença a rebutjar la carn després d’uns somnis violents i sanguinaris. La família (especialment el pare) reacciona amb violència explícita, culminant en l’escena del dinar familiar, una de les més dures del llibre. Aquesta part mostra com la societat interpreta qualsevol desviació com una amenaça. El vegetarianisme no és el problema; el problema és que Yeonghye no compleix el rol de dona submisa, silenciosa i funcional.

A la segona part el punt de vista canvia: ara és el cunyat, un artista frustrat, qui narra. Se sent atret per la Yeonghye, no tant com a persona, sinó com a idea estètica i transgressora. Descobreix una taca de naixement a la seva pell i construeix al voltant d’això una fantasia artística i eròtica. Aquesta part és incòmoda perquè mostra la violència del desig que no escolta. Encara que el cunyat sembli més sensible, també instrumentalitza la Yeonghye. I ella avança cap a una deshumanització voluntària, per acabar expressant el desig de convertir-se en planta.

A la tercera part la narradora és la germana gran, Inhye, l’única que intenta comprendre la Yeonghye. Aquesta part transcorre en gran mesura en un hospital psiquiàtric pel dejuni extrem de la protagonista. És la part més silenciosa i més dolorosa. Yeonghye ja gairebé no parla; el seu cos parla per ella. Inhye, en canvi, comença a qüestionar la seva pròpia vida i arriba a la conclusió que la normalitat també pot ser una forma de bogeria acceptada.

La novel·la no ofereix cap redempció. No hi ha curació, però sí una pregunta important: què passa quan una dona decideix no participar més del pacte social?

La vegetariana és una novel·la que fa sentir però que ens incomoda, que transmet angoixa. Han Kang escriu amb una prosa freda i precisa que contrasta amb la brutalitat del que s’hi explica. És un llibre per a qui vulgui anar més enllà de l’argument i fer-se preguntes essencials sobre el cos, la llibertat i el preu de dir “no”.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

 Cinc cèntims de la trobada del passat mes...

L’EMPELT. Daniel Harris

A la trobada de novembre que dediquem al món del vi, vam llegir i comentar la novel·la L’empelt, obra guanyadora del IX Premi de novel·la curta Celler de lletres 2023 (Edicions Saldonar, 2024) de l’escriptor penedesenc Daniel Harris que va venir a xerrar amb nosaltres sobre el llibre.

El Daniel (Madrid, 1979) va venir a viure a Catalunya quan tenia deu anys i en l’actualitat té la seva residència a la població de Sant Sadurní d’Anoia. Va estudiar Arquitectura Tècnica a la Universitat Pompeu Fabra, però la seva afició per la lectura i l’escriptura el van dur a inscriure’s a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, uns estudis que va continuar tot participant en diversos tallers d’escriptura creativa.

El 2015 publica la seva primera novel·la, La porció esvaïda del Croscat, i uns anys més tard edita Las caras de la fortuna (2021). L’octubre de 2023 guanya el Premi de Novel·la curta Celler de lletres 2023 amb l’obra L’empelt, una novel·la que ens mostra tot el procés de construcció i organització d’un nou celler i, alhora, ens planteja temes com els maltractaments, la memòria, i la solidaritat.

La història comença com un thriller, amb un fet intrigant; què faries, tu, si et trobessis un cos surant mig mort a la vora d’un llac, enmig del Penedès? La resposta no és fàcil. I qui és en realitat aquesta persona que agonitza? La resolució d’aquest misteri, que afecta tota una comunitat, posa a prova els valors, les inquietuds i les sospites de tots els implicats, que hauran de prendre posicions clares mentre la vida quotidiana continua a Sant Sadurní d’Anoia. Una decisió, sigui quina sigui, ho pot capgirar tot, i pot representar la unió de branques llunyanes que s’acaben entenent per sobreviure, fent un autèntic empelt. La creació d’un celler nou, i també les festes i les tradicions lligades al món de la vinya, conviuran amb altres qüestions tan terribles com esperançadores.

“La respiració accelerada canviava de significat. L’esforç deixava pas al sobresalt. Va girar el cap a banda i banda. No veia ningú més pel camí. Va mirar amunt amb els ulls tancats. No podia marxar sense fer-hi res”.

Daniel Harris presenta tres trames que se superposen per conformar una història sorprenent, amb llums i ombres. Una novel·la ambiciosa amb tots els ingredients per atrapar-nos.

Temes que van sortir a la conversa:

L’empelt és una novel·la coral on les històries dels diferents veïns de Sant Sadurní d’Anoia s’entrellacen. Una de les protagonistes és l’Anna, que, com l’empelt del títol, aconsegueix renéixer i trobar una nova família. El seu personatge, juntament amb el de la Montserrat (una dona emprenedora que lluita pels seus somnis) i el Biel (un jove que troba l’amor i un propòsit) són els que més han agradat segurament perquè són amb els qui més han empatitzat.

Amb en Daniel vam poder comentar i preguntar tot allò que ens va cridar l’atenció de la novel·la, de s de l’estructura en 3 eixos, fina a la tradició vitivinícola com a rere fons de tot, o la metàfora que significa el títol, l’empelt. L’empelt és una tècnica agrícola, però també una operació simbòlica: inserir una part estranya en un cos viu amb l’esperança que arreli. Però no sempre funciona. De vegades, el cos rebutja. A la novel·la, aquest empelt pot llegir-se de diverses maneres: com la transmissió familiar, com la identitat imposada, com la llengua i la cultura heretades, com una manera de viure que no encaixa del tot amb el desig propi.

La narració és àgil, fresca, fàcil de llegir, és a dir, té un estil molt actual i amb trames i temes interessants, com ara el de la solidaritat de la família que acull la noia, les tradicions del poble, el maltractament, les drogues... És una obra que toca moltes tecles i que té diverses capes de lectura. En Daniel ens va dir que el més important per a ell és que cadascú es faci seu el llibre. Li vam preguntar sobre l’ofici d’escriptor, també, sobre el seu mètode: com construeix les històries, els personatges, les accions.

L’empelt no és una novel·la de respostes, sinó de preguntes. No ofereix una reconciliació clara ni un trencament definitiu. El que planteja és un procés, el d’aprendre a mirar l’origen sense idealitzar-lo ni demonitzar-lo.

És un llibre que parla de com creixem amb materials que no hem escollit i de fins a quin punt podem, o no, transformar-los. I potser, al capdavall, ens deixa amb una pregunta molt senzilla i molt difícil, què fem amb allò que ens ha fet ser qui som?

Moltes gràcies, Daniel, per venir a xerrar amb nosaltres, com va dir una club aire “Ens has empeltat amb el llibre”.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada del passat mes d'octubre...

Hamnet, de Maggie O'Farrell

A la primera trobada, la del mes d’octubres del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar la novel·la Hamnet (L’Altra editorial, 2021)  de l’escriptora Maggie O’Farrell.

La Maggie O’Farrell (Irlanda del Nord, 1972) és considerada una de les millors escriptores britàniques de la seva generació. És autora de vuit novel·les: After you’d gone (2000), My lover’s lover (2002), La distància que ens separa, guanyadora del premi Somerset Maugham, L’estranya desaparició d’Esme Lennox, La mà que prenia la meva, guanyadora del Costa Novel Award l’any 2010, Instructions for a heatwave (2013), Aquest deu ser el lloc,  Hamnet i Retrat de matrimoni, i d’una obra autobiogràfica molt original, Visc, i visc, i visc. L’any 2020 va guanyar el prestigiós Women’s Prize, un premi que celebra la narrativa escrita per dones. Els seus llibres giren al voltant de les relacions familiars, la pèrdua i el passat, i ha estat traduïda a més de vint països. Viu a Edimburg.

Hamnet és la història d’una dona feréstega i el seu xoriguer, del fill d’un guanter que fuig de la vida que li tocava per casar-se amb la dona que estima i dedicar-se a la seva passió, el teatre, i del fill de tots dos, que no passarà mai a la història però donarà títol a una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps. I, al cor de tot plegat, el retrat lluminós i vivíssim d’un matrimoni poc convencional, del vincle indestructible entre dos germans bessons i del dolor d’una pèrdua irreparable, devastadora i tristíssima.

- Temes que van sortir a la conversa:

Vam començar amb una valoració general de l’obra, que aquest cop va agradar a tothom per la seva sensibilitat i per la forma emocional en què l’autora escriu la història. També vam destacar com tracta el tema del dol i com el viuen els diferents personatges, que a més estan molt ben caracteritzats, com també l’època i els paisatges naturals, tan immersius i fins i tot hipnòtics. Tots hem comentat que és una novel·la d’una gran bellesa, escrita amb una prosa àgil, plena de sensibilitat i detall. La història comença un dia d’estiu de l’any 1596, una nena de Stratford-upon-Avon, un poble a prop de Londres, torna de l’escola cansada, amb febre, mal de cap i poques ganes de jugar amb el seu germà bessó, el Hamnet. Angoixat, ell busca per tota la casa algú que pugui ajudar-los, però no hi troba ningú. La mare, un esperit lliure i excèntric, és a més d’un quilòmetre de distància, al jardí on cultiva plantes medicinals, vigilant els ruscos d’abelles. El pare és a Londres, treballant al teatre, i la germana gran i l’àvia han anat al poble a comprar. Cap no és conscient de la tragèdia que s’està desfermant a casa seva. 

En començar, l’autora ja ens situa en una situació d’emergència i de tensió.

El focus de la trobada ha estat, sobretot, en el personatge de l’Agnes (la figura inspirada en Anne Hathaway, esposa de Shakespeare). Hem destacat que, tot i que el títol remet al fill mort, el veritable centre i protagonista de la novel·la és ella. L’Agnes és un personatge d’una força magnètica; està especialment connectada amb la natura, amb un do gairebé místic per percebre el món i els altres, però també ferida per la pèrdua i el silenci. A la novel·la, O’Farrell li dona veu i profunditat, i la converteix en una dona que desafia les expectatives del seu temps i que, a través del dolor, troba una forma d’amor i resistència.

El tema de la mort, evidentment, ha generat molta reflexió. No només per la mort del jove Hamnet, que és el nucli de la història, sinó per com la novel·la tracta aquest tema: com una presència constant i inevitable, però mai freda. O’Farrell mostra la mort des de dins del vincle familiar, des del buit que deixa. I també ho relaciona amb l’art com a resposta a la pèrdua en la creació de l’obra magna de Shakespeare: Hamlet. La Maggie ens vol fer reflexionar i mostrar que l’art pot ser una manera de retenir allò que s’esvaeix.

Pel que fa als paisatges, tots hem coincidit que són un personatge més. Les descripcions de la casa, del jardí, del bosc o dels camps tenen una textura gairebé sensorial, poètica, i totes les que hi ha són necessàries. La natura és el llenguatge d’Agnes, és l’espai on es mou amb llibertat, on troba sentit, on el món encara sembla tenir ordre. 

En resum, la lectura de Hamnet ens ha semblat una història sobre la vida i la pèrdua, sobre la mirada femenina i sobre com la bellesa pot ser una forma de consol. Un llibre que, sens dubte, recordarem.

De Hamnet han dit:

“Et glaça el cor. Hamnet fa amb la història de Shakespeare el que Jean Rhys va fer amb Jane Eyre, habitar-la, fer-la créixer i enriquir-la de maneres que alteraran definitivament l’experiència lectora”, Patrick Gale

“La història de Hamnet Shakespeare portava més de quatre-cents anys a l’ombra. Maggie O’Farrell la recupera i la reconstrueix en una novel·la enlluernadora i terrible”, Kamila Shamsie 

“Terriblement sensual. Una novel·la magnífica”, The Sunday Times

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club