Trobada de cloenda dels Clubs de lectura

Cinc cèntims de la trobada de cloenda dels Clubs de lectura...

OCÀS I FASCINACIÓ. Eva Baltasar

A la trobada de cloenda dels clubs de lectura Tardes literàries i Dijous entre lletres vam comptar amb la presència de l’escriptora Eva Baltasar per comentar la novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024). 

La poeta Alejandra Pizarnik va escriure: “Siento desde mi sangre que no quiero ver a nadie, ni conversar con nadie, y que nada me importa salvo el aprender a interesarme obsesivamente por la literatura”. Si canviem la paraula “literatura” per la paraula “Maria”, tenim un retrat fidel del la protagonista de la novel·la.

Començo comentant la novel·la pel final, per la segona part, per la Fascinació, perquè la majoria de lectors i lectores hem quedat perplexes, bocabadades, espaterrades, és a dir, fascinades amb la lectura d’aquesta segona part. Tot i la sorpresa, si llegim atentament la primera part veurem que l’Eva ja ens anuncia què prepara i cap a on anirà el final de la història. A la pàgina 17 escriu: “Vaig passar dos dies pensant en matar-la”. És cert que fa referència a un altre personatge, però la protagonista ja parla de matar. A la mateixa pàgina, una mica més endavant continua escrivint: “Vaig descobrir que el desig de matar no tenia res a veure amb el d’estimar. S’estima sense voler. Es mata a consciència”. Aquesta idea de matar, i el fet posterior de fer-ho, em sembla una evolució lògica en la seva narrativa. Si heu llegit les seves novel·les anteriors, les que formes el Tríptic, recordareu que la protagonista de l’última, de Mamut, gairebé va matar un dels personatges (el pastor); de fet, pensa que ho ha fet. Per tant, a la següent història, l’Eva havia d’anar una mica més enllà. I així ha estat. A la pàgina 37 ens deixa una altra pista: “Es pot morir per accident i assassinat”. Tot i que oposa el desig de matar al d’estimar, és evident que l’assassinat de la Maria és necessari per tal de poder adorar-la: Maria és l’objecte de la seva devoció malaltissa.

A més de les referències a morir/matar, l’Eva ens prepara visualment per al que vindrà. L’espiral que representa Ocàs acaba amb una frase que no enllaça directament amb cap altra: “Però estic sola i el timbre insisteix”. A continuació trobem el títol de la segona part ben marcat i separat, amb una citació del Poema del Gilgamesh. L’Eva vol que ens quedi clar que ve una altra cosa, i ens prepara per al viatge, ens fa aturar-nos i reprendre la lectura. Comença amb aquesta frase: “Maria no és una dona com les altres”. Fixeu-vos que escriu Maria sense l’article en una clara referència a la verge. No és casual, la tria, és un símbol, és la mare per excel·lència i objecte d’adoració per a milions de persones. Segurament en aquest punt de la història no ens esperàvem la cruesa dels esdeveniments, i això a mi m’ha fascinat; m’encanta que les històries tinguin una resolució zero previsible. Em sembla que ha quedat clar que soc team Fascinació.

Pel que fa a Ocàs, m’ha encantat retrobar-me amb la prosa característica de l’Eva: el ritme marcat, les frases poètiques com ara “el camí de l’escorxador porta inscrit el rastre de la bestialitat”, “ser com tothom, que és ser ningú”, “les paraules són de blat i seques poden tapar-te”, “el dolor no és un puny, és una màquina” o “Una casa no t’acull, et conté”. També els temes que toca són variats i inesperats: la desesperació, els desemparats, la por, l’educació, la desconfiança (i la confiança) o la ciutat com a depredador, tema que enllaça amb la idea que el moviment és vida, per això la protagonista no para quieta per la ciutat.

Per últim, un element que també m’ha agradat molt és com es veu i com es defineix la pròpia protagonista: “Porto anys actuant, inspirant confiança, traint aquesta inspiració. La violència pren moltes formes”; Reconec totes i cadascuna de les veus que porto dintre. Les que argumenten i les que manen. Les del pànic i les d’alarma. Les veus adolorides sempre autoritàries i les veus acusadores que es propaguen. Si pogués disposar del meu cap com d’una casa, trobaria un lloc per a cada veu”.

Gaudiu de la lectura.
Moltes gràcies, Eva!

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes...

OCÀS I FASCINACIÓ. Eva Baltasar

A la trobada de maig del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, l’última d’aquest curs, vam llegir i comentar la novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) de l’escriptora catalana Eva Baltasar.

Llicenciada en pedagogia a la Universitat de Barcelona, el 2008 va debutar com a poeta amb Laia, llibre que va guanyar el Premi Miquel de Palol. Entre els anys 2009 i 2017 ha publicat nou poemaris més, tots premiats. La seva poesia s'ha definit com a intimista, poesia del cos, amb trets sovint filosòfics i conceptuals. Són recurrents les seves referències al lesbianisme, l'experiència d'habitar el propi cos, la maternitat o l'accés a un imaginari íntim com a manera de suportar la realitat. L'any 2018 va publicar Permagel, novel·la aclamada per públic i crítica que va guanyar el Premi Llibreter i el Premi L'Illa dels Llibres. Permagel és la primera novel·la d'un tríptic on l'autora explora en primera persona la veu de tres dones diferents que viuen algunes de les contradiccions pròpies del seu temps. El 2020 es va publicar Boulder, la segona entrega del tríptic, que li va valdre el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any. El 2021 va tancar el tríptic amb Mamut. El març de 2023 va ser nominada ("long list") al Premi Internacional Booker per Boulder, i el mes d'abril següent va ser seleccionada finalista ("short list"), esdevenint la primera obra de literatura catalana finalista d'aquest premi.

Després del Tríptic que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar torna amb una nova heroïna, que ho ha perdut tot i, per sobreviure, neteja cases: però, dins d’elles, ningú sap què fa quan es queda sola. Ocàs i fascinació aborda un tema que no pot ser més d’actualitat: el risc, per a molts joves suposadament preparats, de no tenir els recursos necessaris per viure. El perill de trobar-se al carrer, sense sostre i sense feina. El terror de convertir-se en algú que els altres ni tan sols veuen, i que el “pacte social” esclafa una vegada i una altra. Construïda en dues parts, ha sotragat molts lectors i el seu enigma final dona peu a grans converses. 

Temes que van sortir a la conversa:

A la darrera sessió no vam coincidir tant en les interpretacions i gust sobre la novel·la. En general, va agradar més la 1ª part, la de l’Ocàs, tot i la seva cruesa. Sí que vam estar d’acord en què es tracta d’una obra intensa, i incòmoda que no et deixa indiferent.

La conversa va girar sobretot al voltant de la manera com l’autora construeix una veu narrativa fràgil i alhora lúcida, capaç d’arrossegar-nos cap a espais emocionals molt extrems sense perdre mai la precisió poètica del llenguatge. Vam parlar de la fascinació com a força destructiva i absorbent, però també de la necessitat de mirar l’abisme, de la identitat i del cos. Diverses participants van destacar la sensació d’ofec i d’intimitat que travessa tota la novel·la, així com la manera en què Baltasar escriu amb una prosa poètica plena d’imatges tallants i també moments de gran bellesa.

A més vam debatre sobre els silencis del text, allò que no s’explica explícitament, i sobre la relació entre amor i fascinació. Va sorgir una conversa molt interessant sobre els contrastos que hi apareixen al llarg del llibre: desig i rebuig, tendresa i violència, necessitat d’afecte i incapacitat per mantenir vincles. La novel·la es va movent en aquesta tensió, un equilibri inestable. 

Un altre dels aspectes més comentats va ser l’estil de l’autora: una prosa molt depurada, lírica i contundent alhora, que demana una lectura atenta però que recompensa amb fragments d’una gran potència literària. Algunes lectores van connectar especialment amb aquesta escriptura fragmentària i visceral, mentre que d’altres van compartir les dificultats que els havia generat una narració tan exigent emocionalment.

La trobada va acabar amb la sensació compartida d’haver llegit una obra que incomoda, que sacseja i que es queda dins molt després d’haver-la acabat. En resum, una lectura que va generar molt de debat, interpretacions diverses ben interessants i una conversa molt rica.

A més podeu veure:

L’entrevista que li van fer al programa Al cotxe! AQUÍ.

N’han dit:

“El que llegeixo en Baltasar és un crit desesperat i lucidíssim d’alerta: o ens ajudem de debò o la gran majoria podem caure al pou.” Blanca Llum Vidal a Catorze.

“Ocàs i fascinació és un relat en dos temps en què Eva Baltasar aconsegueix que el lector se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de dolor, en el foc de l’infern.” Ponç Puigdevall a El País.

“Les dones de Baltasar no tenen cap lligam amb la comunitat ni, encara menys, amb elles mateixes.” Núria Bendicho a Catorze.

“La protagonista voldria tenir una vida corrent sense renunciar al sentiment de tristesa davant del món i això la fa psicològicament i moralment complexa.” Julià Guillamon a La Vanguardia.

“Quina habilitat, la de Baltasar […] per capturar la precarietat actual.” Anna Guitart al Diari ARA.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'abril...

SORTIR A ROBAR CAVALLS. Per Petterson

A la trobada d’abril del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Sortir a robar cavalls (Club Editor, 2016) de l’escriptor noruec Per Petterson.

Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la boca, sorra a les sabates. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet, el Brage Prize. Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009), Homes en la meva situació (Club Editor, 2020) i M’hi nego (Club Editor, 2022). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora. Té clar que per escriure s’ha d’anar cap al dolor i s’emmiralla amb autors amb qui comparteix catàleg, com Mercè Rodoreda.

La història comença amb un ancià que rememora el seu últim estiu d’infantesa a la Noruega de la postguerra, i el seu amic Jon li diu de sortir a robar cavalls.

Celebrat amb Fosse i Knausgård com un dels grans escriptors de Noruega, Petterson va fer el salt al món amb Sortir a robar cavalls, una novel·la premiada pels llibreters d’arreu d’Europa i que ha conquerit els lectors de cinquanta països diferents. Petterson no se n’amaga: vol que el seu lector hagi anat allà on són els seus personatges, que en senti el fred. I que la vida tal com la viuen tingui la qualitat que té per a cada un de nosaltres: ser única.

El protagonista, Trond T., és vidu i pare de dues filles adultes quan decideix anar-se’n a viure sol en una cabana del bosc. L’única companyia que té és un gos, la gran natura del nord i un veí que li recorda no sap què, un “no sap què” que és l’argument del llibre. Les sensacions físiques el transporten a l’estiu de quan tenia quinze anys, quan pescar al llac i perdre’s al bosc eren jocs compartits amb el seu amic Jon, quan el seu pare encara no havia abandonat la família ni ell havia descobert els misteris de la vida dels adults. Tot adult és un supervivent de la infància, aquest podria ser el lema de Petterson, que acompleix una cosa de què pocs autors són capaços: fer-nos present que la vida interior, si t’hi fixes, és trepidant com una odissea.

Temes que van sortir a la conversa:

Tot i la qualitat i la prosa poètica de la novel·la, en aquesta trobada les opinions han sigut diverses. La majoria van explicar que la història els havia encantat i que havien connectat molt amb el paisatge, gràcies a les descripcions tan ben fetes: Petterson descriu amb els cinc sentits. És evident el temps que li ha dedicat a aquestes parts, segurament menys que a la descripció dels sentiments, sobretot quan és gran. Els personatges sovint no expliquen, no comparteixen, no verbalitzen. Això genera tensió narrativa i alhora convida el lector a omplir els buits i vam relacionar-ho amb una certa tradició nòrdica de contenció emocional. És aquesta característica, potser, la que no ha acabat de satisfer; algunes lectores desitjaven una mica més de comunicació i d’acció des del començament, tot i que han gaudit la novel·la.

Assenyalem 3 temes principals: els boscos boreals, la pèrdua de la vida social, una pèrdua volguda al cap i a la fi, i el clima: sense la solidaritat entre els veïns del poble no podrien viure en aquells indrets inhòspits. A més, és evident que els paisatges (els boscos, el riu, la cabana) reflecteixen l’estat interior del protagonista. La natura que l’envolta funciona com a espai de llibertat, però també de perill i de revelació.

També vam destacar que la novel·la no té una narració lineal, es tracta d’una narració fragmentària amb diversos salts temporals. En Trond recorda i ens explica l’estiu de 1948 des de la vellesa, per tant la memòria funciona com espai narratiu i també com a refugi. L’estiu narrat és clarament un moment iniciàtic. I no hi ha un únic esdeveniment traumàtic, sinó una acumulació d’experiències que trenquen la innocència. Vam assenyalar com la novel·la retrata el moment en què el món adult irromp de manera irreversible.

Un altre aspecte força debatut va ser la relació pare-fill. La figura del pare apareix envoltada d’ambigüitat: afecte contingut, silencis, decisions inexplicades. Vam debatre si el pare és una figura admirable o bé moralment problemàtica, i com aquest vincle marca profundament la identitat de Trond.

Tot i que la novel·la se situa a Noruega després de la II Guerra Mundial, aquest context no és explícitament central, encara que condiciona els personatges. Es va valorar com l’autor integra la història sense convertir-la en protagonista.

En resum, vam coincidir a assenyalar que es tracta d’una obra d’una gran subtilesa emocional, que demana una lectura atenta i pausada, i que deixa espai per a la interpretació personal, fet que va enriquir especialment el debat.

A més podeu veure:

Conversa amb en Jordi Puntí AQUÍ.

Conversa al CCCB amb la traductora Carolina Moreno AQUÍ.

N’han dit:

“Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d’una una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i diàfana, tot alhora.” Südwestrundfunk

“Per Petterson il·lumina la crisi d’adolescència que altera tota una vida igual que un bosc assolellat a l’estiu: una veritable joia, compacta i radiant.” The Independent

“Quina meravella, quin control del relat i amb quina subtilesa es fica sota la pell dels personatges. Petterson ens recorda que el paisatge té memòria. Descriu els conflictes i els anhels humans amb la mateixa subtilesa amb què captura la quietud d’un bosc, la petja d’un ren a la neu —la calma, en fi, que sol presagiar els grans canvis a les nostres vides.” Jordi Puntí

“No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat no basten per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix, que la nostra identitat es basteix gràcies a la narració. Per Petterson ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.” Gerard Segura


Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada d'aquest mes...

UN AMOR. Sara Mesa

A la trobada de març del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Un amor (Editorial Anagrama, 2020) de l’escriptora Sara Mesa.

Sara Mesa va néixer a Madrid en 1976 i es va traslladar amb la seva família a Sevilla sent nena, ciutat en la que actualment resideix. Va estudiar Periodisme i Filologia Hispànic. S'ha consolidat com una de les autores més importants de la literatura espanyola contemporània. La seva narrativa, sempre matisada per una complexitat emocional, ofereix una finestra a realitats moltes vegades incòmodes però profundament reveladores. És coneguda fonamentalment per la seva obra narrativa, amb llibres de contes com La sobriedad del galápago (2008), No es fácil ser verde (2009) i Mala letra (2016) i les novel·les El trepanador de cerebros (2010), Un incendio invisible (2011, reedición revisada en 2017), Cuatro por cuatro (2013, finalista del Premi Herralde de Novel·la), Cicatriz, (2015, Premi Ojo Crítico de Narrativa), Cara de pan (2018), Un amor (2020, considerada la millor novel·la de l'any per El País, El Cultural i La Vanguardia) i La familia (2022, Premi Cálamo Extraordinario, Premi Andalucía de la Crítica). Alguns dels seus temes recurrents són els abusos de poder, on les seves novel·les exploren dinàmiques de poder, sovint en relacions asimètriques, on el control s'exerceix de manera subtil, ja sigui en un context personal, social o institucional. Les relacions quotidianes conflictives i la cerca de la llibertat, especialment en el món infantil i adolescent. La incomunicació, encara que els seus personatges sovint busquen connexió, aquesta sol estar mediada per barreres que impedeixen una vertadera comunicació, la qual cosa genera malentesos, frustració o dependència. L'aïllament, Mesa examina tant l'aïllament físic com l'emocional, mostrant personatges que, malgrat estar en contacte amb uns altres, se senten profundament sols. L'alienació, els personatges de Sara Mesa solen sentir-se desplaçats o fora de lloc, el que genera tensions internes i amb el seu entorn. 

La història de transcorre a La Escapa, un petit nucli rural on la Nat, una jove traductora inexperta, acaba de traslladar-se. El propietari de la casa que lloga, tot i regalar-li un gos com a gest de benvinguda, no trigarà a mostrar la seva veritable cara, i els conflictes al voltant de la casa llogada —una construcció pobra, plena d’esquerdes i goteres— es convertiran en una autèntica obsessió per a ella. La resta dels habitants de la zona (la noia de la botiga, en Píter el hippy, la vella i dement Roberta, l’Andreas l’alemany, la família de ciutat que hi passa els caps de setmana) acolliran la Nat amb una aparent normalitat, mentre de fons bateguen la incomprensió i l’estranyesa mútues. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco sempre present, acabarà adquirint una personalitat pròpia, opressiva i confusa, que enfrontarà la Nat no només amb els seus veïns, sinó també amb ella mateixa i els seus propis fracassos. Plena de silencis i equívocs, de prejudicis i sobreentesos, de tabús i transgressions, aquesta novel·la aborda, de manera implícita però constant, la qüestió del llenguatge no com a forma de comunicació sinó d’exclusió i diferència.

Temes que van sortir a la conversa:

Un cop mes, la història que planteja Un amor ens ha satisfet com a lectura. D’entrada, hem coincidit que l’arribada de la Nat, la protagonista, a La Escapa no és només un canvi d’escenari, és una entrada en un espai hostil, gairebé opac. El món rural que se’ns presenta no té res d’acollidor: és un territori ple de silencis, de normes no dites, on l’estranyesa es converteix en una forma de relació. Cometem que la Nat no acaba d’entendre aquest entorn, i no s’hi adapta. Però tampoc nosaltres, com a lectors, no hi tenim mai una posició gens còmoda.

Un dels eixos centrals que han destacat és la qüestió del poder. La relació amb el propietari de la casa, especialment, ha generat debat: fins a quin punt la precarietat condiciona les decisions de la Nat? Fins a quin punt pot triar? Aquí la novel·la ens mostra una violència que no és explícita ni espectacular, però sí persistent, subterrània, i per això mateix més inquietant.

També hem parlat molt de la comunitat. Els habitants del poble, més que personatges secundaris, són una mena de cos col·lectiu que observa, interpreta i acaba jutjant. 

Un altre aspecte clau ha estat el llenguatge. És molt interessat aquesta idea que la novel·la no presenta el llenguatge com a eina de comunicació, sinó com a mecanisme de separació. Els malentesos, els silencis, els sobreentesos contribueixen a transmetre una sensació d’incomunicació que travessa tota l’obra. Hem coincidit en què la novel·la ens interpel·la directament com a lectors: l’autora no ens ofereix uns personatges fàcilment jutjables ni situacions clares, i això ens obliga a revisar constantment la nostra pròpia posició moral. Amb qui empatitzem? Per què? Què estem disposats a justificar?

En definitiva, és una novel·la que recomanem tot i que incomoda, que desestabilitza, i que, precisament per això, continua ressonant més enllà de la lectura.

Per últim, comentem que la Isabel Coixet va fer-ne una adaptació cinematogràfica que seria interessant de mirar per a comparar-la amb la novel·la.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la lectura de febrer...

L’ESTIU QUE LA MEVA MARE VA TENIR ELS ULLS VERDS. Tatiana Tîbuleac

A la trobada de febrer del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la L’estiu que la meva mare va tenir els ulls verds (Amsterdam Llibres, 2022) de l’escriptora moldava Tatiana Tîbuleac.

Tatiana Țîbuleac va néixer a la capital de Moldàvia, Chisináu. El seu pare era periodista i la seva mare editora, per la qual cosa va créixer envoltada de llibres i periòdics i es va aficionar aviat a la lectura. Va estudiar periodisme i comunicacions en la Universitat Estatal de Moldàvia i durant aquests anys ja va començar a col·laborar amb diversos mitjans en qualitat de traductora, correctora i reportera. El 1995 va començar a treballar en el periòdic FLUX, de gran difusió en aquesta època a Moldàvia. Poc després va tenir la seva pròpia columna, anomenada "Povești adevărate" ('Històries veritables'). Quatre anys més tard va passar a treballar en la televisió, en un canal moldau anomenat Pro TV Chișinău, on va començar com a reportera i posteriorment va ser presentadora, especialitzada en temes socials. El 2007 va deixar el periodisme i es va traslladar a París el 2008. Segons ella va contar, li va anar molt bé el canvi de vida per trobar una manera nova d'escriure. Va publicar a Moldàvia el seu primer llibre Rondalles modernes, el 2014. Es tracta d'una col·lecció de 50 històries curtes sobre la migració. El llibre va tenir el seu origen arran de diverses publicacions a Facebook, fetes amb el propòsit d'inspirar a les persones que vivien lluny de la seva llar i parlar sobre la migració des d'una perspectiva diferent. Les opinions i els debats generats en la xarxa social van fer de Rondalles modernes un fenomen dels més populars aquell any. La seva primera novel·la L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds es va publicar el 2017. Segons alguns mitjans, "una crua i íntima reflexió sobre les relacions maternofilials que apel·la per força de l'amor i el perdó" i també la crítica va destacar la poesia que destil·la l'estil descarnat de l'autora. La novel·la va guanyar múltiples premis literaris i ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2018 va publicar la seva segona novel·la Jardí de vidre per la qual li van concedir el Premi de la Unió Europea de Literatura. La seva obra ha estat traduïda al francès, polonès, alemany, noruec, castellà i català.

Per superar el bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix seguir el consell del seu psiquiatra i rememorar l’època més feliç i devastadora de la seva vida: el darrer estiu que va passar amb la seva mare en un poble rural de França. Llavors, l’Aleksy era un adolescent rosegat per la tristesa i el ressentiment: com podia superar la pèrdua de la seva germana, perdonar la mare que l’havia ignorat i fer front a la malaltia que ara la devorava?

D’una bellesa feridora, aquest és el relat de l’estiu en què mare i fill abaixen les armes, esperonats per la imminència del desenllaç i la necessitat de reconciliar-se. Una història d’abast universal destinada a convertir-se en un clàssic de la literatura europea.

Temes que van sortir a la conversa:

Aquesta vegada tornem a coincidir tots i totes: trobem que és una novel·la molt bona i ens ha agradat molt. La sessió va ser intensa, perquè és una novel·la que no deixa espai per a la indiferència.

La història està narrada en primera persona per l’Aleksy, un adolescent furiós, ressentit, expulsat de l’institut i ple d’odi envers la seva mare. L’inici és abrasiu: el llenguatge és violent, cruel, carregat d’insults i d’una agressivitat que incomoda, com van destacar algunes clubaires. Vam coincidir en què les primeres pàgines són difícils, gairebé hostils per al lector. Hem destacat especialment la veu del narrador, que és una veu retrospectiva: l’Aleksy adult recorda aquell estiu des d’un present marcat per la malaltia mental i el trauma. Per tant, el relat està travessat per la memòria, la culpa i la reconstrucció. L’estiu que dona títol al llibre és el que mare i fill passen junts en una casa rural a França, lluny del pare i de la germana morta. La mare vol passa tot el temps que li quedi amb el seu fill, per això aquest espai de retirada es converteix també en un laboratori emocional. En aquesta novel·la no trobarem no una mare abnegada ni un fill innocent, sinó una relació tòxica, plena de retrets, silencis i incapacitat afectiva. Però a mesura que avança la narració descobrim la fragilitat de la mare, la seva malaltia terminal i el sacrifici silenciós que sosté tot l’estiu. L’estiu és, en realitat, un ritual de comiat. Sense sentimentalismes, assistim a una lenta transformació. El títol (els ulls verds) simbolitza aquest canvi. No és que la mare canviï físicament; és la mirada del fill la que es transforma.

A mida que avança el relat, ens adonem que la mort de la germana és el gran trauma subterrani. Tot el conflicte familiar sembla irradiar des d’aquesta absència. L’Aleksy carrega una culpa implícita, i la mare, un dolor impossible de verbalitzar.

No estem davant d’una història d’amor edulcorada; aquesta novel·la és una història de transformació d’ambdós protagonistes i d’un amor tardà, incòmode i imperfecte. Una d’aquelles obres que no s’obliden fàcilment.

L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds és una història descarnada sobre la maternitat, la mort i el perdó, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura europea.

Alguns comentaris a la premsa sobre la novel·la:

«D’una bellesa cruel.» —Le petit journal

«Cruel, abrupta, inflexible. Tatiana Tîbuleac no té pietat. Sacseja els seus personatges, els enganya, els manipula i ens manipula a nosaltres, els lectors de carn i ossos.» —Actualité

«Apassionat com només poden ser-ho els textos escrits des de les vísceres. Perfecta per a qui busca històries que impacten de veritat.» —El Periódico

«Tan cruel com commovedora.» —El País

«Una reflexió poètica i profunda sobre la complexitat de les relacions maternofilials i un al·legat a favor que mai és tard per a l’amor i el perdó.» —El Cultural

«Se’t clava com una daga.» —ABC Cultural

«El debut més impressionant de la literatura europea actual.» —Qué leer

«Una muntanya russa d’emocions magistral.» —La Razón

«Una novel·la dura, magistralment escrita i que ho reuneix tot: estil, història i personatges.» —La Voz de Galícia

«Un ressò mediàtic mundial. Una crua reflexió sobre les relacions maternofilials, que apel·la a la força de l’amor i al perdó.» —Xavier Graset al Més324

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada de gener...

ÀNIMA. Wajdi Mouawad

A la trobada de gener del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) de l’escriptor Wajdi Mouawad.

Wajdi Mouawad (1968) va néixer l’any 1968 al Líban, en una localitat cristianomaronita envoltada d’enclavaments drusos. La guerra civil libanesa va obligar la seva família a buscar refugi a Beirut, i posteriorment a emigrar cap a França i al Quebec, on ell va obtenir la nacionalitat canadenca. Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La seva tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses (Periscopi, 2017), escrita i dirigida per ell mateix, inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, i el va convertir en un autor de renom internacional. El conjunt de la seva obra, compromesa amb la denúncia de les grans atrocitats contemporànies, li ha valgut el Gran Premi de Teatre de l’Acadèmia Francesa. Actualment dirigeix el Teatre Nacional de la Colline (París, França). La seva novel·la Ànima li va valer el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el Premi Literari Deuxième Roman de Laval, el Premi Phénix de literatura, el Premi Méditerranée i el Premi Llibreter 2014, atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

Ànima ens explica la història d’un home que arriba a casa i descobreix la seva dona assassinada. Es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s'ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d'alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.

Aquesta novel·la empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que comentem de la novel·la és la seva potència, originalitat dels punts de vista que narren l’acció i duresa. Tot i que no tothom va entrar en la història i la va poder acabar o gaudir, coincidim en la gran qualitat de la història, malgrat la seva duresa.

Ànima és la història d’un viatge extrem. Wahhch Debch, el protagonista, inicia una recerca desesperada després de l’assassinat brutal de la seva dona, Léonie, al Canadà. El que podria ser un relat clàssic de venjança o investigació criminal es transforma de seguida en una travessia moral, política i existencial. La singularitat radical de la novel·la és el punt de vista narratiu; cada capítol està narrat per un animal diferent (un gos, un gat, un corb, un cavall, una serp…), animals que observen els humans i relaten els fets amb una lucidesa implacable. Aquest recurs és una estratègia ètica perquè els animals veuen sense jutjar i sense ideologia; davant d’ells l’ésser humà es veu sovint com un monstre. Com a lectors, això ens obliga a mirar la violència sense coartades. A través d’aquestes veus, l’autor despulla la violència humana, la crueltat estructural i la deshumanització que travessa guerres, genocidis i traumes heretats. És a dir, uns temes que desgraciadament són ben actuals.

A mesura que en Wahhch avança, també emergeix el seu passat: la seva infantesa marcada per la guerra del Líban, la violència fundacional, el desarrelament, la identitat fracturada. El crim inicial obre una ferida més antiga, la de la història col·lectiva, la de la barbàrie que no s’acaba sinó que es transmet de generació en generació.

El viatge del protagonista culmina amb la revelació terrible que la frontera entre víctima i botxí és molt més borrosa del que ens agradaria creure.

La guerra del Líban no és només un escenari o una dada històrica. Quan arribem a l’última part de la novel·la ens adonem que és essencial per a lligar-ho tot i que aquell moment horrible va modelar-lo. Mouawad fa que ens preguntem què fa la violència amb aquells que la pateixen i sobreviuen.

També comentem que el Wahhch no només busca l’assassí de la seva dona sinó que busca entendre què hi ha dins seu i confirmar que ell no ho va fer.

Tot i la cruesa de moltes escenes, l’amor per la Léonie és un espai de resistència i un motor també. La presència de la seva dona és constant, malgrat la seva absència, i es veu com l’únic espai de llum. Segurament l’autor ens vol dir que l’amor no salva, no repara el món però pot fer-lo momentàniament habitable.

El final de la novel·la no ens ofereix consol ni una lliçó tranquil·litzadora; tanmateix ens ofereix lucidesa, tot i que ens fa mal perquè ens recorda que vivim en un món construït sobre violències passades i presents.

Podeu veure aquesta xerrada on l’autor conversa sobre el teatre com a experiència de cura i emancipació en una societat on la violència és present cada dia AQUÍ.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada del passat desembre...

LA VEGETARIANA. Han Kang

A la trobada de desembre del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la La vegetariana (La Magrana, 2024) de l’escriptora sud-coreana guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2024 Han Kang.

Han Kang (Kwangju, 1970) és una novel·lista i poeta sud-coreana. Amb la novel·la La vegetariana (2017), guardonada amb l'International Booker Prize i traduïda a més de trenta llengües, es va consagrar com una de les autores més importants del panorama literari internacional. Blanc (2020) va ser finalista del mateix premi. En català també s'han traduït les seves novel·les Actes humans (2018) i La classe de grec (2023). Abans de dedicar-se plenament a escriure, Han Kang va exercir de professora a l'Institut d'Arts de Seül.

La vegetariana narra la història d'una dona, la Yeonghye, que per la simple decisió de no tornar a menjar carn converteix una vida normal en un malson pertorbador. Narrada a tres veus, explica el despreniment progressiu de la condició humana d'una dona que ha decidit deixar de ser allò que l'obliguen a ser. El lector, com un parent més, assisteix atònit a aquest acte subversiu que fracturarà la vida familiar de la protagonista i transformarà totes les seves relacions en un vòrtex de violència, vergonya i desig.

Temes que van sortir a la conversa:

De nou, la novel·la llegida aquest darrer mes, ens sembla una obra de gran qualitat i intensitat. Està estructurada en tres parts, cadascuna narrada des d’un punt de vista diferent, i té com a eix principal una decisió aparentment simple però radical: la Yeonghye decideix deixar de menjar carn. Aquest gest, però, no és una opció dietètica ni ideològica, sinó com a protesta, com l’inici d’un procés de despossessió del cos, del llenguatge i de la identitat social.

A la novel·la hi ha una forta crítica social i tracta temes com els suïcidi, la pressió social, la violència (familiar, social, simbòlica), el desig, el silenci, la soledat, la competitivitat, o el control del cos femení.

A la primera part la veu narrativa és la del marit de Yeonghye, un home absolutament convencional, mediocre, obsessionat amb la normalitat. Ell ens explica com la seva dona, fins aleshores “insignificant”, comença a rebutjar la carn després d’uns somnis violents i sanguinaris. La família (especialment el pare) reacciona amb violència explícita, culminant en l’escena del dinar familiar, una de les més dures del llibre. Aquesta part mostra com la societat interpreta qualsevol desviació com una amenaça. El vegetarianisme no és el problema; el problema és que Yeonghye no compleix el rol de dona submisa, silenciosa i funcional.

A la segona part el punt de vista canvia: ara és el cunyat, un artista frustrat, qui narra. Se sent atret per la Yeonghye, no tant com a persona, sinó com a idea estètica i transgressora. Descobreix una taca de naixement a la seva pell i construeix al voltant d’això una fantasia artística i eròtica. Aquesta part és incòmoda perquè mostra la violència del desig que no escolta. Encara que el cunyat sembli més sensible, també instrumentalitza la Yeonghye. I ella avança cap a una deshumanització voluntària, per acabar expressant el desig de convertir-se en planta.

A la tercera part la narradora és la germana gran, Inhye, l’única que intenta comprendre la Yeonghye. Aquesta part transcorre en gran mesura en un hospital psiquiàtric pel dejuni extrem de la protagonista. És la part més silenciosa i més dolorosa. Yeonghye ja gairebé no parla; el seu cos parla per ella. Inhye, en canvi, comença a qüestionar la seva pròpia vida i arriba a la conclusió que la normalitat també pot ser una forma de bogeria acceptada.

La novel·la no ofereix cap redempció. No hi ha curació, però sí una pregunta important: què passa quan una dona decideix no participar més del pacte social?

La vegetariana és una novel·la que fa sentir però que ens incomoda, que transmet angoixa. Han Kang escriu amb una prosa freda i precisa que contrasta amb la brutalitat del que s’hi explica. És un llibre per a qui vulgui anar més enllà de l’argument i fer-se preguntes essencials sobre el cos, la llibertat i el preu de dir “no”.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

 Cinc cèntims de la trobada del passat mes...

L’EMPELT. Daniel Harris

A la trobada de novembre que dediquem al món del vi, vam llegir i comentar la novel·la L’empelt, obra guanyadora del IX Premi de novel·la curta Celler de lletres 2023 (Edicions Saldonar, 2024) de l’escriptor penedesenc Daniel Harris que va venir a xerrar amb nosaltres sobre el llibre.

El Daniel (Madrid, 1979) va venir a viure a Catalunya quan tenia deu anys i en l’actualitat té la seva residència a la població de Sant Sadurní d’Anoia. Va estudiar Arquitectura Tècnica a la Universitat Pompeu Fabra, però la seva afició per la lectura i l’escriptura el van dur a inscriure’s a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, uns estudis que va continuar tot participant en diversos tallers d’escriptura creativa.

El 2015 publica la seva primera novel·la, La porció esvaïda del Croscat, i uns anys més tard edita Las caras de la fortuna (2021). L’octubre de 2023 guanya el Premi de Novel·la curta Celler de lletres 2023 amb l’obra L’empelt, una novel·la que ens mostra tot el procés de construcció i organització d’un nou celler i, alhora, ens planteja temes com els maltractaments, la memòria, i la solidaritat.

La història comença com un thriller, amb un fet intrigant; què faries, tu, si et trobessis un cos surant mig mort a la vora d’un llac, enmig del Penedès? La resposta no és fàcil. I qui és en realitat aquesta persona que agonitza? La resolució d’aquest misteri, que afecta tota una comunitat, posa a prova els valors, les inquietuds i les sospites de tots els implicats, que hauran de prendre posicions clares mentre la vida quotidiana continua a Sant Sadurní d’Anoia. Una decisió, sigui quina sigui, ho pot capgirar tot, i pot representar la unió de branques llunyanes que s’acaben entenent per sobreviure, fent un autèntic empelt. La creació d’un celler nou, i també les festes i les tradicions lligades al món de la vinya, conviuran amb altres qüestions tan terribles com esperançadores.

“La respiració accelerada canviava de significat. L’esforç deixava pas al sobresalt. Va girar el cap a banda i banda. No veia ningú més pel camí. Va mirar amunt amb els ulls tancats. No podia marxar sense fer-hi res”.

Daniel Harris presenta tres trames que se superposen per conformar una història sorprenent, amb llums i ombres. Una novel·la ambiciosa amb tots els ingredients per atrapar-nos.

Temes que van sortir a la conversa:

L’empelt és una novel·la coral on les històries dels diferents veïns de Sant Sadurní d’Anoia s’entrellacen. Una de les protagonistes és l’Anna, que, com l’empelt del títol, aconsegueix renéixer i trobar una nova família. El seu personatge, juntament amb el de la Montserrat (una dona emprenedora que lluita pels seus somnis) i el Biel (un jove que troba l’amor i un propòsit) són els que més han agradat segurament perquè són amb els qui més han empatitzat.

Amb en Daniel vam poder comentar i preguntar tot allò que ens va cridar l’atenció de la novel·la, de s de l’estructura en 3 eixos, fina a la tradició vitivinícola com a rere fons de tot, o la metàfora que significa el títol, l’empelt. L’empelt és una tècnica agrícola, però també una operació simbòlica: inserir una part estranya en un cos viu amb l’esperança que arreli. Però no sempre funciona. De vegades, el cos rebutja. A la novel·la, aquest empelt pot llegir-se de diverses maneres: com la transmissió familiar, com la identitat imposada, com la llengua i la cultura heretades, com una manera de viure que no encaixa del tot amb el desig propi.

La narració és àgil, fresca, fàcil de llegir, és a dir, té un estil molt actual i amb trames i temes interessants, com ara el de la solidaritat de la família que acull la noia, les tradicions del poble, el maltractament, les drogues... És una obra que toca moltes tecles i que té diverses capes de lectura. En Daniel ens va dir que el més important per a ell és que cadascú es faci seu el llibre. Li vam preguntar sobre l’ofici d’escriptor, també, sobre el seu mètode: com construeix les històries, els personatges, les accions.

L’empelt no és una novel·la de respostes, sinó de preguntes. No ofereix una reconciliació clara ni un trencament definitiu. El que planteja és un procés, el d’aprendre a mirar l’origen sense idealitzar-lo ni demonitzar-lo.

És un llibre que parla de com creixem amb materials que no hem escollit i de fins a quin punt podem, o no, transformar-los. I potser, al capdavall, ens deixa amb una pregunta molt senzilla i molt difícil, què fem amb allò que ens ha fet ser qui som?

Moltes gràcies, Daniel, per venir a xerrar amb nosaltres, com va dir una club aire “Ens has empeltat amb el llibre”.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada del passat mes d'octubre...

Hamnet, de Maggie O'Farrell

A la primera trobada, la del mes d’octubres del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar la novel·la Hamnet (L’Altra editorial, 2021)  de l’escriptora Maggie O’Farrell.

La Maggie O’Farrell (Irlanda del Nord, 1972) és considerada una de les millors escriptores britàniques de la seva generació. És autora de vuit novel·les: After you’d gone (2000), My lover’s lover (2002), La distància que ens separa, guanyadora del premi Somerset Maugham, L’estranya desaparició d’Esme Lennox, La mà que prenia la meva, guanyadora del Costa Novel Award l’any 2010, Instructions for a heatwave (2013), Aquest deu ser el lloc,  Hamnet i Retrat de matrimoni, i d’una obra autobiogràfica molt original, Visc, i visc, i visc. L’any 2020 va guanyar el prestigiós Women’s Prize, un premi que celebra la narrativa escrita per dones. Els seus llibres giren al voltant de les relacions familiars, la pèrdua i el passat, i ha estat traduïda a més de vint països. Viu a Edimburg.

Hamnet és la història d’una dona feréstega i el seu xoriguer, del fill d’un guanter que fuig de la vida que li tocava per casar-se amb la dona que estima i dedicar-se a la seva passió, el teatre, i del fill de tots dos, que no passarà mai a la història però donarà títol a una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps. I, al cor de tot plegat, el retrat lluminós i vivíssim d’un matrimoni poc convencional, del vincle indestructible entre dos germans bessons i del dolor d’una pèrdua irreparable, devastadora i tristíssima.

- Temes que van sortir a la conversa:

Vam començar amb una valoració general de l’obra, que aquest cop va agradar a tothom per la seva sensibilitat i per la forma emocional en què l’autora escriu la història. També vam destacar com tracta el tema del dol i com el viuen els diferents personatges, que a més estan molt ben caracteritzats, com també l’època i els paisatges naturals, tan immersius i fins i tot hipnòtics. Tots hem comentat que és una novel·la d’una gran bellesa, escrita amb una prosa àgil, plena de sensibilitat i detall. La història comença un dia d’estiu de l’any 1596, una nena de Stratford-upon-Avon, un poble a prop de Londres, torna de l’escola cansada, amb febre, mal de cap i poques ganes de jugar amb el seu germà bessó, el Hamnet. Angoixat, ell busca per tota la casa algú que pugui ajudar-los, però no hi troba ningú. La mare, un esperit lliure i excèntric, és a més d’un quilòmetre de distància, al jardí on cultiva plantes medicinals, vigilant els ruscos d’abelles. El pare és a Londres, treballant al teatre, i la germana gran i l’àvia han anat al poble a comprar. Cap no és conscient de la tragèdia que s’està desfermant a casa seva. 

En començar, l’autora ja ens situa en una situació d’emergència i de tensió.

El focus de la trobada ha estat, sobretot, en el personatge de l’Agnes (la figura inspirada en Anne Hathaway, esposa de Shakespeare). Hem destacat que, tot i que el títol remet al fill mort, el veritable centre i protagonista de la novel·la és ella. L’Agnes és un personatge d’una força magnètica; està especialment connectada amb la natura, amb un do gairebé místic per percebre el món i els altres, però també ferida per la pèrdua i el silenci. A la novel·la, O’Farrell li dona veu i profunditat, i la converteix en una dona que desafia les expectatives del seu temps i que, a través del dolor, troba una forma d’amor i resistència.

El tema de la mort, evidentment, ha generat molta reflexió. No només per la mort del jove Hamnet, que és el nucli de la història, sinó per com la novel·la tracta aquest tema: com una presència constant i inevitable, però mai freda. O’Farrell mostra la mort des de dins del vincle familiar, des del buit que deixa. I també ho relaciona amb l’art com a resposta a la pèrdua en la creació de l’obra magna de Shakespeare: Hamlet. La Maggie ens vol fer reflexionar i mostrar que l’art pot ser una manera de retenir allò que s’esvaeix.

Pel que fa als paisatges, tots hem coincidit que són un personatge més. Les descripcions de la casa, del jardí, del bosc o dels camps tenen una textura gairebé sensorial, poètica, i totes les que hi ha són necessàries. La natura és el llenguatge d’Agnes, és l’espai on es mou amb llibertat, on troba sentit, on el món encara sembla tenir ordre. 

En resum, la lectura de Hamnet ens ha semblat una història sobre la vida i la pèrdua, sobre la mirada femenina i sobre com la bellesa pot ser una forma de consol. Un llibre que, sens dubte, recordarem.

De Hamnet han dit:

“Et glaça el cor. Hamnet fa amb la història de Shakespeare el que Jean Rhys va fer amb Jane Eyre, habitar-la, fer-la créixer i enriquir-la de maneres que alteraran definitivament l’experiència lectora”, Patrick Gale

“La història de Hamnet Shakespeare portava més de quatre-cents anys a l’ombra. Maggie O’Farrell la recupera i la reconstrueix en una novel·la enlluernadora i terrible”, Kamila Shamsie 

“Terriblement sensual. Una novel·la magnífica”, The Sunday Times

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

 Cinc cèntims de la trobada del mes d'abril...

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA. Marta Rojals

A la trobada del mes d’abril del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011) de l’escriptora Marta Rojals.

Marta Rojals i del Álamo (la Palma d'Ebre, 1975) és una escriptora, articulista i arquitecta catalana. Es llicencià en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya on s'especialitzà en teoria, història i crítica, la qual cosa li permet traduir i editar publicacions d'arquitectura. Ha col·laborat amb VilaWeb, les revistes L'Avenç i Descobrir i el diari Ara, així com a la publicació satírica Illegal Times.

El 2011 debutà amb la novel·la Primavera, estiu, etcètera, que se centra en la vida de l'Èlia, una jove que després de quedar-se sense feina i sense parella torna al poble on va créixer. Això farà que la protagonista es replantegi moltes coses. La novel·la va gaudir d'una gran acceptació tant pel públic com de la crítica, i ha arribat fins a la tretzena edició.

El gener del 2014 va publicar la seva segona novel·la, L'altra, enmig d'una gran expectació i va obtenir un ràpid reconeixement per la crítica. El març de 2015 va publicar amb l'editorial Sembra No ens calia estudiar tant, una selecció d'articles d'opinió publicats prèviament a VilaWeb.

La novel·la comença amb la protagonista, l’Èlia de cal Pedró, que torna com cada any per Tots Sants, al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb el seu pare i la seva tieta. Amb 34 anys fets, la parella l’acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d’arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l’exili universitari i laboral, l’Èlia s’adona que amb l’edat s’hi sent cada cop més còmoda entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

Marta Rojals ha escrit una primera novel·la madura i molt ben travada sobre l’amor, l’amistat, la família, la feina, les oportunitats perdudes i la possibilitat de trobar un lloc propi al món.

- Temes que van sortir a la conversa:

Vam començar amb una valoració general de l’obra, que va satisfer a tothom. Ja havíem llegit una altra novel·la de la mateixa autora i també ens va agradar molt. Vam destacar el to directe i sense artificis de la narració; també es va remarcar el domini de la llengua, un català genuí, ple de modismes i girs del sud) que és un dels grans encerts de la novel·la.

L’eix central de la conversa va ser la protagonista. La vam analitzar com un personatge complex, contradictori, molt real. Segurament l’autora ens explica aquí una història més o menys autobiogràfica, la d’una dona que torna al seu poble en un moment de crisi personal i professional, arrossegant un buit que encara no sap com omplir. Aquesta tornada esdevé una excusa narrativa per explorar la seva identitat, els vincles familiars i amorosos, i el conflicte latent entre allò que vam deixar enrere i allò que encara no sabem si volem construir. De fet, ens va cridar l’atenció com la protagonista renuncia a l’amor del Bernat per l’amor de la seva amiga.

També vam comentar la importància del poble, que no és només un espai geogràfic, sinó l’espai dels records, les pèrdues i els silencis. Rojals no idealitza aquest món rural sinó que en mostra la duresa, però també la calidesa dels vincles o els codis no escrits.

A més, vam parlar sobre les relacions de parella; l’amor no apareix aquí com una solució màgica, sinó com un espai de dubtes, de contradiccions i, també, de desig. La separació d’en Blai l’afecta molt en tots els sentits.

Un altre aspecte interessant del llibre és com retrata la generació que va arribar a la trentena en plena crisi econòmica (la del 2008) i vital. L’Èlia és arquitecta, però es troba sense feina, desorientada, amb una formació que no encaixa amb les opcions reals que li ofereix el país. Aquesta frustració no és només una crisi personal sinó col·lectiva: una generació que va créixer amb expectatives que la realitat s’ha encarregat de trencar.

Finalment, vam comentar el títol de l’obra i la seva estructura. Primavera, estiu, etcètera evoca un temps cíclic, una repetició, una estació emocional que no s’acaba. Aquest “etcètera” final és una manera de dir que el que vivim no es tanca mai del tot, que hi ha etapes que es repeteixen, errors que tornen, i aprenentatges que només es fan amb el temps, i sovint, amb dolor.

En resum, la novel·la està escrita amb una gran sensibilitat i honestedat. No és un llibre que pretengui donar lliçons, sinó que vol mostrar la confusió, la culpa i la fragilitat amb total naturalitat.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada...

LA MESTRA I LA BÈSTIA. Imma Monsó

A la trobada del mes de març del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la La mestra i la bèstia (Anagrama, 2023) de l’escriptora Imma Monsó. Aquesta obra va rebre el prem Òmnium a la millor novel·la de l’any 2023.

L’Imma Monsó (Lleida, 1959) és autora de vuit novel·les, tres reculls de contes, un parell de llibres per a joves i una crònica. Ha guanyat els premis Prudenci Bertrana i Cavall Verd per Com unes vacances (1998); Ciutat de Barcelona per Millor que no m’ho expliquis (2003); Salambó, Maria Àngels Anglada, Terenci Moix i Scrivere Per Amore per Un home de paraula (2006), i Ramon Llull per La dona veloç (2012). L’any 2013 va obtenir el Premi Nacional de Cultura. La seva obra ha estat traduïda al francès, l’anglès i l’italià, entre altres llengües. Col·labora habitualment a La Vanguardia.

La mestra i la bèstia és un subtil retrat d’una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. És una novel·la plena d’intel·ligència i humor.

Imma Monsó és una autora consolidada de la literatura catalana contemporània, coneguda pel seu estil irònic, per la seva intel·ligència narrativa i per la manera com sap capgirar temes aparentment quotidians fins a mostrar-ne l’estranyesa o la crueltat. Amb aquesta novel·la, torna a demostrar la seva capacitat per jugar amb les formes del relat i per fer-nos pensar a través de la inquietud i una profunda lucidesa.

La història comença el setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Darrere deixa una infantesa marcada per l’enigmàtica activitat del pare i per l’original educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la excessivament de la normalitat imperant. La càndida Severina, desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la Història ha deixat en els habitants, encaixarà les peces que la lliguen al passat col·lectiu gràcies al sentit comú de la Justa i a la complicitat d’un home fascinant amb qui mantindrà una passió deliciosament unidireccional. També descobrirà, horroritzada, que no n’hi ha prou amb la discreció i l’afabilitat perquè una comunitat ens deixi en pau.

Temes que van sortir a la conversa:

La mestra i la bèstia explica una història que ens ha atrapat; és un llibre que es gaudeix. Han agradat sobretot els personatges i els llocs on transcorre la història (l’escola, el poble).

En aparença, la novel·la narra la història d’una jove mestra que arriba a un poble remot i que topa amb una comunitat tancada, amb codis propis i un rerefons opressiu. El que sembla un relat de formació aviat es transforma en una exploració fosca de les relacions de poder, de la por i de la necessitat de pertinença.

La "bèstia" del títol és una figura ambivalent: és una persona, però podria ser una metàfora, un mirall de la pròpia protagonista. A més, és la persona que l’ajuda a connectar les peces del seu passat. Monsó juga amb la idea de la violència silenciosa, de com la comunitat pot ser tan destructiva com protectora, i de com els individus poden arribar a normalitzar l’opressió quan és l’única forma de convivència que coneixen.

El poble és un personatge més: és tancat, hostil, però també viu segons unes lògiques pròpies que poden resultar comprensibles un cop enteses. Com va apuntar una de les clubaires “Poble petit, infern gran”.

L’estil narratiu va ser motiu d’admiració. La prosa de l’autora, aparentment senzilla, amaga una gran densitat emocional i intel·lectual. Els silencis, les escenes tallades i les reflexions de la protagonista conviden a una lectura activa i compromesa. Monsó no infantilitza el lector i confia en la seva capacitat per llegir entre línies.

Per altra banda, el paper de la mestra representa una voluntat de canvi que es troba amb resistències molt arrelades. L’escola, en comptes de ser un lloc de llibertat, pot acabar sent un espai de reproducció del poder. Això es connecta amb altres lectures que hem fet sobre educació i resistència. Per a ella, els deu mesos que hi passen la marquen profundament.

Aquesta novel·la ens ha permès reflexionar sobre la comunitat, la identitat femenina, el poder i la resistència. Imma Monsó, un cop més, ens ha fet sortir de la zona de confort.

De la novel·la han dit:

«L’abast de la narrativa d’Imma Monsó s’ha anat eixamplant majestuosament llibre rere llibre» (Ponç Puigdevall, El País).

«Una autora excepcional» (Vicenç Pagès Jordà, L’Avenç).

«Una de les veus més sòlides i innovadores de la narrativa catalana contemporània» (Montserrat Lunati).

«Monsó acostuma a fer servir personatges disfressats d’una aparent excentricitat (sempre de proximitat) que convida els lectors a pensar que no són ben bé com nosaltres (error) i que obliga els crítics a fer servir l’adjectiu d’“escriptora inclassificable”» (Sergi Pàmies, La Vanguardia).

Per a saber-ne més, podeu escoltar aquest vídeo on comenta fragments de la novel·la que li van fer a l’autora en rebre el premi.

Raquel Casas Agustí

Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de trobada del passat mes de febrer...

ELS DIES BONS. Aina Fullana

A la trobada del mes de febrer del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Els dies bons (Editorial Bromera, 2021) de l’escriptora Aina Fullana, obra guardonada amb el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2021, i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 2022.

L’Aina Fullana Llull (Manacor, 1997) va estudiar llengua i literatura catalanes a la Universitat de les Illes Balears. Després d’un any dedicat a l’escriptura i els viatges, la pandèmia li va oferir l’oportunitat per enllestir el projecte literari que desenvolupava des del principi dels seus estudis universitaris. El resultat d’aquest itinerari creatiu, Els dies bons, va guanyar el Premi València en la convocatòria de 2020. A hores d’ara, treballa a Palma com a professora de català per a adults.

«Diria que allò que em va empènyer a escriure Els dies bons va ser allò que em va empènyer a començar a escriure i punt: la recerca d’un aixopluc en què descansar de l’angoixa d’existir, la persecució d’un sentit tot i que fora de la realitat. Crec que escriure és transformar en ficció no només les parts de mi que necessiten una abstersió, sinó també tots aquells jo que no existeixen i que es mereixen una oportunitat de fer-ho i un espai per conviure lliurement»

Aquests dies, són dels bons o dels dolents? La pregunta recorre del començament al final aquesta novel·la, ambientada a l’illa de Mallorca en un passat recent, un passat pròxim que ens parla d’abismes i de llums, d’addiccions, passions i voluntats desfermades.

Gràcies a un joc subtil de veus narratives, que recreen hàbilment la llengua oral i mantenen un ritme ben bé cinematogràfic, coneixem la vida d’en Xavi, des de la seua infantesa a Manacor fins a la seua relació amb la Martina i la filla de tots dos, l’Ariadna. Com un fil imperceptible, lleuger i alhora implacable, la força dels fets els embolcalla en un destí que sembla repetir-se a tota hora.

Amb aquesta novel·la, que transita els baixos fons de Mallorca amb un agosarat punt quinqui –gens habitual en la narrativa actual–, Aina Fullana Llull debuta en la narrativa amb tan sols vint-i-quatre anys i ens ofereix un enlluernador exercici d’estil, que ha merescut el Premi València de la Institució Alfons el Magnànim.

Sobretot és una obra sobre com les drogues afecten la vida de les persones i trastoquen les seues trajectòries vitals, sense cap excés de dramatisme, però amb una concepció molt intensa de la força del destí.

Temes que van sortir a la conversa:

Una vegada més, la novel·la triada ha agradat per diversos motius: pel punt de vista d’una escriptora jove, per haver triat el mallorquí per a narrar i per l’originalitat del tema, les addiccions. Sobretot coincidim en què la primera part angoixa bastant pels detalls de la baixada a l’infern de la drogoaddicció. 

La història està narrada a través de diferents veus i perspectives que construeixen el retrat de tres generacions marcades per l’addicció i el desarrelament. La novel·la és un viatge a través de la vida de Xavi, un home que lluita contra les drogues i el seu passat, i la seva relació amb la seva filla Ariadna i la seva ex parella Martina.

L’obra està ambientada a Mallorca, concretament a Manacor i altres indrets de l’illa. La manera com l’autora retrata l’entorn mallorquí és fonamental per entendre els personatges i la seva realitat. 

Comentem que un dels punts forts és l’ús de diferents veus narratives. L’autora aconsegueix que cada personatge tingui una veu pròpia, i això contribueix a crear una història fragmentada però cohesionada. El seu estil, proper a l’oralitat, ens acosta als pensaments i vivències de tots els personatges amb un llenguatge col·loquial i fluid. A més, la novel·la no segueix una estructura lineal tradicional, sinó que fa salts temporals i canvia perspectives, aconseguint així una lectura dinàmica i immersiva.

Pel que fa al tema de les diferents addiccions, la novel·la explora com afecten no només a qui les pateix sinó també el seu entorn. El protagonista, en Xavi, és un personatge complex amb una trajectòria marcada per les addiccions i les dificultats emocionals. La seva relació amb la Martina i l’Ariadna és fonamental en la novel·la i reflecteix els efectes devastadors de les drogues en l’entorn familiar. Ell viu atrapat en una espiral d’autodestrucció i culpa, mentre la seva filla Ariadna intenta entendre el seu pare i trobar el seu propi camí. La Martina, ex parella d’en Xavi i mare d’Ariadna, també juga un paper clau, ja que és qui ha hagut de fer-se càrrec de la situació durant molts anys.

L’Aina tracta el tema de les addiccions amb cruesa, realisme i d’una forma molt personal i propera, sense caure en dramatismes gratuïts, i ens convida a reflexionar sobre fins a quin punt els traumes es poden transmetre de generació en generació, si és possible redimir-se i si es pot reconstruir una relació malmesa.

En resum, Els dies bons és una novel·la que impacta per la seva cruesa i per l’honestedat. És una història que no només mostra de les conseqüències de les addiccions, sinó que també parla de la recerca de redempció i de les segones oportunitats

Per a saber-ne més, podeu escoltar aquesta entrevista que li van fer a l’autora en rebre el premi.

Raquel Casas Agustí

Conductora del Club

Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la tertúlia de gener...

JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS. Joan-Lluís Lluís

A la trobada del mes de gener del club de lectura ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar la novel·la Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor, 2021) de l’escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís

Joan-Lluís és un escriptor, traductor i columnista català. Al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos premis literaris, especialment el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars. Té obres traduïdes en basc, castellà, francès i txec.

Com a escriptor ha cultivat, en diverses etapes, tant la poesia com sobretot l'assaig i la novel·la: va aconseguir als seus inicis trencar amb una mena de complex d'inferioritat que afectava una gran part dels autors d'expressió catalana del seu territori d'origen. És, per exemple, l'únic escriptor de la Catalunya del Nord que ha construït la seva carrera editorial al Principat de bon principi, sense haver passat prèviament per una etapa d'edicions locals. A més a més, ha dut a terme una tasca significativa en l'activisme lingüístic de la llengua catalana i a través d'escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l'Estat francès.

El 2014 va ser un dels principals impulsors del Manifest d'escriptors per la independència, que va reunir més de set-centes signatures de gent de lletres de tots els Països Catalans en favor de la independència de Catalunya.

Junil a les terres dels bàrbars és una gran novel·la d’aventures, un viatge per l’Imperi romà en què la poesia, la llengua i la traducció són el motor de l’acció. “Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla.” Amb començament de rondalla apareix l’heroïna d’aquesta història, anomenada Junil. Encola papirs a la llibreria del pare i aprèn a llegir a l’ombra del seu menyspreu. Però mort el pare, morta la ràbia —i és la filla qui ha concebut l’arma del crim. Fuig a peu amb tres esclaus. El temps és el principi de l’era cristiana; el lloc, una marca de l’Imperi romà. Travessen la frontera i aprenen a anar a palpes pel món, on els déus i les llengües varien. Què diuen els estranys amb qui topen? Què volen? A mesura que avancen, l’afany de caminar eclipsa la por i s’encomana a d’altres fugitius.

És la setena novel·la de Joan-Lluís Lluís i un acte de fe en la imaginació: una gran i esplendorosa novel·la d’aventures, amb les peripècies com a llenguatge i l’estranyesa com a condició.

Temes que van sortir a la conversa:

Aquesta vegada tots hem coincidit en què hem llegit una gran obra; hem quedat tots satisfets i també sorpresos per la seva originalitat. Tanmateix es comenta que el principi és més intens que la segona part on alguns van trobar a faltar més acció i un final potser més espectacular.

El primer que en destaquem és l’amor elevat per la literatura, pel coneixement i pels textos escrits que se’m desprèn de la història, tot i tractar-se d’una novel·la d’aventures on es narren les peripècies de la protagonista, la Junil. Ha agradat com descriu el naixement d’una llengua i de la paraula escrita.

Sobre la protagonista, Junil, observem que té una gran metamorfosi al llarg de la novel·la: es fa adulta durant el viatge, que per a ella és iniciàtic. És una jove que escapa del seu destí imposat per son pare, un copista de manuscrits sense pietat. L’escapada la porta a travessar terres desconegudes, acompanyada d’un grup d’exiliats i perseguits, cadascun amb la seva pròpia càrrega de dolor i d’esperança. Junil, que ha après a llegir i escriure en un món on això és un privilegi reservat a uns pocs, troba en la literatura una arma poderosa, una eina per cohesionar el grup i per dotar de sentit un viatge ple de perills.

A més, vam trobar molt interessant veure el tema de com es crea una societat i com la fan més justa.

La prosa de l’autor és àgil i alhora poètica, i ens atrapa des de les primeres pàgines. Per altra banda, no falten referències literàries, especialment a Ovidi, poeta desterrat que esdevé una mena de far en la foscor per a Junil i els seus companys de viatge: la protagonista té el somni de conèixer aquesta escriptor que ha resultat vital per a ella.

En resum, Junil a les terres dels bàrbars és molt més que una simple odissea: és una reflexió sobre la llibertat, la paraula i el poder transformador de la literatura. Una novel·la que celebra la força de la paraula i el dret de tot ésser humà a ser més del que li han dictat les circumstàncies. Una obra que, com tantes altres de Joan-Lluís Lluís, esdevé un crit de resistència i un cant d’amor a la literatura.

Per a saber-ne més, podeu escoltar aquesta entrevista que li van fer a l’autor a La Tribu.

Raquel Casas Agustí

Conductora del Club