Club de lectura Dijous entre lletres

Cinc cèntims de la trobada de gener...

ÀNIMA. Wajdi Mouawad

A la trobada de gener del club de lectura Dijous entre lletres vam llegir i comentar la novel·la Ànima (Edicions del Periscopi, 2014) de l’escriptor Wajdi Mouawad.

Wajdi Mouawad (1968) va néixer l’any 1968 al Líban, en una localitat cristianomaronita envoltada d’enclavaments drusos. La guerra civil libanesa va obligar la seva família a buscar refugi a Beirut, i posteriorment a emigrar cap a França i al Quebec, on ell va obtenir la nacionalitat canadenca. Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La seva tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses (Periscopi, 2017), escrita i dirigida per ell mateix, inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, i el va convertir en un autor de renom internacional. El conjunt de la seva obra, compromesa amb la denúncia de les grans atrocitats contemporànies, li ha valgut el Gran Premi de Teatre de l’Acadèmia Francesa. Actualment dirigeix el Teatre Nacional de la Colline (París, França). La seva novel·la Ànima li va valer el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el Premi Literari Deuxième Roman de Laval, el Premi Phénix de literatura, el Premi Méditerranée i el Premi Llibreter 2014, atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

Ànima ens explica la història d’un home que arriba a casa i descobreix la seva dona assassinada. Es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s'ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d'alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.

Aquesta novel·la empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que comentem de la novel·la és la seva potència, originalitat dels punts de vista que narren l’acció i duresa. Tot i que no tothom va entrar en la història i la va poder acabar o gaudir, coincidim en la gran qualitat de la història, malgrat la seva duresa.

Ànima és la història d’un viatge extrem. Wahhch Debch, el protagonista, inicia una recerca desesperada després de l’assassinat brutal de la seva dona, Léonie, al Canadà. El que podria ser un relat clàssic de venjança o investigació criminal es transforma de seguida en una travessia moral, política i existencial. La singularitat radical de la novel·la és el punt de vista narratiu; cada capítol està narrat per un animal diferent (un gos, un gat, un corb, un cavall, una serp…), animals que observen els humans i relaten els fets amb una lucidesa implacable. Aquest recurs és una estratègia ètica perquè els animals veuen sense jutjar i sense ideologia; davant d’ells l’ésser humà es veu sovint com un monstre. Com a lectors, això ens obliga a mirar la violència sense coartades. A través d’aquestes veus, l’autor despulla la violència humana, la crueltat estructural i la deshumanització que travessa guerres, genocidis i traumes heretats. És a dir, uns temes que desgraciadament són ben actuals.

A mesura que en Wahhch avança, també emergeix el seu passat: la seva infantesa marcada per la guerra del Líban, la violència fundacional, el desarrelament, la identitat fracturada. El crim inicial obre una ferida més antiga, la de la història col·lectiva, la de la barbàrie que no s’acaba sinó que es transmet de generació en generació.

El viatge del protagonista culmina amb la revelació terrible que la frontera entre víctima i botxí és molt més borrosa del que ens agradaria creure.

La guerra del Líban no és només un escenari o una dada històrica. Quan arribem a l’última part de la novel·la ens adonem que és essencial per a lligar-ho tot i que aquell moment horrible va modelar-lo. Mouawad fa que ens preguntem què fa la violència amb aquells que la pateixen i sobreviuen.

També comentem que el Wahhch no només busca l’assassí de la seva dona sinó que busca entendre què hi ha dins seu i confirmar que ell no ho va fer.

Tot i la cruesa de moltes escenes, l’amor per la Léonie és un espai de resistència i un motor també. La presència de la seva dona és constant, malgrat la seva absència, i es veu com l’únic espai de llum. Segurament l’autor ens vol dir que l’amor no salva, no repara el món però pot fer-lo momentàniament habitable.

El final de la novel·la no ens ofereix consol ni una lliçó tranquil·litzadora; tanmateix ens ofereix lucidesa, tot i que ens fa mal perquè ens recorda que vivim en un món construït sobre violències passades i presents.

Podeu veure aquesta xerrada on l’autor conversa sobre el teatre com a experiència de cura i emancipació en una societat on la violència és present cada dia AQUÍ.

Raquel Casas Agustí
Conductora del Club