Contes complets, Katherine Mansfield
A la trobada del mes de febrer del «Club de lectura dels divendres» vam llegir i comentar el llibre Tots els Contes (Proa, 2018), de l’escriptora Katherine Mansfield.
La seva escriptura es caracteritza per una sensibilitat extrema envers els detalls quotidians, aquells gestos mínims que revelen emocions profundes. Mansfield no acostumava a explicar-ho tot de manera directa; preferia suggerir, insinuar, deixar que el lector descobrís el que s’amaga darrere d’una mirada, d’un silenci o d’un objecte insignificant. Aquesta manera d’entendre el relat la va situar al costat d’autors com Chéjov, amb qui sovint se la compara, tot i que la seva veu és inconfusible.
La seva vida, marcada per relacions intenses i per una salut fràgil, va influir profundament en la seva obra. La tuberculosi, que finalment la va portar a la mort el 1923, va accentuar encara més la urgència i la delicadesa amb què observava el món. En contes com La festa al jardí, Felicitat o La casa de nines, es percep aquesta combinació de bellesa i vulnerabilitat, d’ironia i compassió, que converteix cada relat en una petita peça d’orfebreria literària.
L'obra:
El llibre permet veure com Mansfield transforma situacions aparentment insignificants —una festa al jardí, un matí a la platja, una visita inesperada, una conversa domèstica— en moments carregats de tensió emocional. La seva mirada és sempre precisa, però mai freda: observa els personatges amb una barreja de tendresa i ironia, i els deixa respirar dins d’escenes que semblen petites però que revelen mons interiors immensos.
Un dels aspectes més fascinants de Tots els contes és la manera com l’autora treballa el no dit. Mansfield confia en el lector, li demana que escolti els silencis, que interpreti els gestos, que entengui que el conflicte sovint no esclata, sinó que s’insinua. Aquesta subtilesa és el que fa que relats com Felicitat, La festa al jardí, Preludi o A la badia continuïn sent tan moderns i tan vius.
Llegir el volum sencer també permet apreciar com la seva experiència personal —la distància amb la seva terra natal, les relacions complexes, la malaltia— es filtra en la seva obra sense convertir-se mai en autobiografia explícita. És com si cada conte fos una manera de mirar el món amb una lucidesa que sap que el temps és limitat.
Temes que van sortir a la conversa del Club:
Les primeres opinions van ser sobre l’estil obert dels finals dels contes. La majoria tenen un final on la lectora és qui ha d’aportar el final que consideri. Això va agradar a segons qui i a segons qui gens, ja que hi ha qui està més acostumat a un final tancat.
Una de les participants va comentar que va «cometre l’error» de llegir la contraportada i que això la va condicionar de manera ella creia que negativa i ja no va poder gaudir de la lectura com hagués volgut, sobretot quan va llegir que la Rodoreda recomanava un dels contes, «El canari», com si això l’hagués «bloquejat» per entendre res, tot i que s’hi va posar, i va reconèixer que el conte estava molt ben escrit, però no n’entenia res. En general totes les participants van valorar molt l’estil i l’excel·lent fer de l’escriptora neozelandesa, tot i que a vegades algunes no hi van acabar de connectar.
Per altra banda, al grup van sorgir veritables fans de Mansfield. Moltes han anomenat «El preludi», com a conte que més recorden. Una de les vessants que més van destacar de com estan escrits els contes és el fet de com s’hi defineix la psicologia dels personatges, què pensen i com evoluciona aquest pensament, en contrast amb les seves accions.
Una altra de les «fans» va destacar el repte que en moltes ocasions li va suposar anar llegint sense esperar res, només pel fet de gaudir de la lectura i de l’excel·lent mètode d’escriptura, així com el fet de copsar-ne «la delicadesa i l’elegància», el seu «escriure bell» i la gran importància de la natura.
Altres contes que es van esmentar i comentar van ser «La casa de les nines», els de «La pensió alemanya», «Les filles del coronel difunt», «La festa al jardí», «La institutriu», «La mosca», «Mama Parker», o «La lliçó de cant».
Hi ha una vessant «feminista» que queda també ben pal·lesa en alguns contes, en els quals es defineix el paper o no de la dona en certes i variades circumstàncies, així com la problemàtica de les dones sotmeses al poder de l’home i el contrast de la recerca, sovint amagada, de la seva llibertat.
Altres temes que també van cridar l’atenció van ser la crítica social i el fet que els relats acostumin a posar de relleu la part més dolorosa i fosca de la vida.
Algunes persones van comentar que aquest és un llibre per tenir a la tauleta de nit i anar fent sense pressa; anar completant la lectura dels diversos contes només pel fet per llegir la bellesa literària de la seva tècnica, moltes vegades centrada en la quotidianitat que revela la profunditat de la vida i també de la pròpia sociologia dels personatges.
També es va apuntar que els contes són molt adients per copsar amb rapidesa l’escenari del que s’està explicant.
Una de les persones a qui no li va agradar el llibre va explicar que era perquè «no hi passava res», segons ella, «no hi ha cap assassí». I el que deia tenia molta raó, ja que escriptores com la Katherine Mansfield, o la mateixa Virginia Woolf, i tantes i tants d’altres, no es plantejaven pas així les novel·les o els relats que escrivien, sinó com una font d’estudi de les actituds més quotidianes de la psicologia humana, on l’acció queda sotmesa a la psique dels personatges. Seria un bon exemple dels dos grans tipus d’escriptura que hi ha al món literari: aquella on passen grans coses i grans accions que protagonitzen grans herois, i aquella on el que és gran és el que passa quan sembla que no passi res i sovint ho protagonitzen persones que podríen ben bé ser qualsevol de nosaltres.
Mireia Vidal-Conte
Conductora del club
