El conte número tretze, de Diane Setterfield
1. L’autora
Escriptora britànica nascuda el 1964 a Berkshire, Anglaterra. Afeccionada a la lectura des de ben petita, estudia Literatura Francesa a l’Universitat de Bristol, on s’especialitza en la creació literària francesa del segle XX, sobretot treballant autors com André Gide. Es dedica a l’ensenyament com a professora en diversos centres, tant públics com privats, d’Anglaterra i França. Però és a finals dels anys 90 quan, cansada precisament del món acadèmic, abandona la seva ocupació per dedicar-se a escriure tot ensenyant francès a nivell particular.
El conte número tretze, obra que va tardar cinc anys a tenir enllestida, és la seva primera novel•la. Un best-seller que arribà a convertir-se en número ú en la llista dels més venuts segons el New York Times. Aquesta novel•la s’emmarca en la tradició gòtico-romàntica i mostra les influències, acceptades per la mateixa autora, d’escriptores com Charlotte i Emily Brönte, a banda d’altres clàssics de la novel•la anglosaxona del XIX.
Amb aquesta primera obra, Setterfield expressa la seva visió particular de temes tractats tradicionalment dins la història de la literatura com és la identitat, l’aïllament i l’abandó.
Apart de la seva tasca novel•lística, també té diverses publicacions de caire acadèmic sobre literatura francesa dels segles XIX i XX.
2. L’obra
Margaret, una noia solitària, filla d’un llibreter vell de Londres, un dia rep una carta que capgirarà la seva vida. En aquesta missiva, signada per Vida Winter, una de les escriptores més importants d’Anglaterra i alhora un personatge que sempre ha evitat, malgrat la fama, convertir la seva vida privada en pública, se li proposa una feina com a biògrafa. Vida Winter, que està greument malalta, li comenta que l’ha triada a ella perquè ha llegit una biografia escrita per la mateixa Margaret sobre uns germans bessons.
Margaret accepta l’oferiment i es trasllada a Yorkshire, on viu la coneguda escriptora, tot instal•lant-se a la seva casa, en realitat un casalot fosc i solitari. Al principi la relació entre les dues dones serà freda, però a poc a poc i per boca de Vida Winter s’anirà confegint una història farcida de misteri, de secrets tancats entre aquelles quatre parets, i també de veritats i mentides que comencen a prendre vida quan la Margaret, cansada, li exigeix a la famosa escriptora: “Digui’m la veritat”. Tres paraules que obliguen la vella escriptora a abandonar l’escut creat al llarg de sis dècades d’inventar vides de ficció.
Una novel•la, per altra banda, que ens parla de literatura i que fa un homenatge a la lectura.
3. Tertúlia del divendres 25 de setembre de 2009
Iniciem aquest nou curs de Tardes Literàries amb una novel•la llarga (l’edició de butxaca consta de 446 pàgines) i amb moltes ganes de passar-nos-ho bé, una altra vegada, tot compartint el plaer de la lectura i l’intercanvi enriquidor que comporta un club d’aquestes característiques.
Tal com hem esmentat en l’apartat anterior, El conte número tretze se’ns endú vers la narració de dues històries que es van solapant. Ha resultat ben curiós comprovar com, a alguns membres del club, els agradava més la narració que envoltava la Margaret i les seves reflexions sobre el que anava vivint, i en canvi a d’altres membres del club els ha cridat més l’atenció les vivències que recordava la vella escriptora, la Vida Winter.
Les diferències entre ambdues històries és abismal. La de la Margaret es mou sobretot pel món de la imaginació i dels sentiments, amb tot el conflicte que té des de ben petita quan s’assabenta que la seva germana bessona va morir perquè una de les dues pogués sobreviure en néixer. La de la Vida Winter ens trasllada a uns espais d’ambientació decimonònica, amb paisatges en ocasions tenebrosos, amb molta solitud i aïllament, i sobretot amb molts secrets i històries amagades.
Val a dir, també, que la majoria han considerat que la novel•la és llarga perquè la història demana tot un seguit de descripcions que la fa extensa, però que hi ha alguns passatges, algunes escenes, que potser resulten un tant repetitives. I a partir de la segona part, amb l’aparició de la Hester, la institutriu, el punt de vista narratiu fa un petit canvi tot convertint-se en una narració més rigorosa i no tant literària com era a la primera part. Això no obstant, l’interès i la intriga es mantenen.
Hi ha molts altres comentaris que van aparèixer al llarg de la tertúlia: destacar els personatges entranyables de la Teta i el Planta, la decepció del gran secret sobre el conte número tretze, l’encert per part de l’escriptora de jugar amb l’ambigüitat pel que fa a les bessones i així mantenir la intriga... Però de moment ho deixem aquí i només cal afegir que, en general, ha resultat una agradable lectura, amena i de ritme ràpid. Una novel•la recomanable.
Sílvia Romero
Setembre 2009
