La solitud de les parelles, de Dorothy Parker
1. L’autora
Dorothy Parker (1893 – 1967) és una escriptora estatunidenca considerada de trajectòria versàtil i brillant. Va treballar per a la revista Vogue i va exercir com a crítica literària i teatral a Vanity Fair i The New Yorker. Té tres volums de poesia aplegats el 1936 en un sol recull. Va guanyar el Premi O’Henry al millor conte de l’any (1929) amb el relat La gran rossa i va realitzar diversos reportatges des d’Espanya durant la guerra civil. Conjuntament amb el seu marit, Alan Campbell, va escriure diversos guions cinematogràfics i dues peces teatrals.
Va viure i treballar en l’ambient intel•lectual més actiu de Nova York tot participant en el grup anomenat la “Taula Rodona de l’Algonquin” (el nom de l’hotel on es reunien), un cercle literari i intel•lectual molt influent, sobretot, a la dècada dels anys vint, on ella va destacar pel seu humor càustic i per la rapidesa de les seves rèpliques.
En les seves obres hom pot copsar la seva agudesa d’observació pel que fa a les relacions afectives i socials, sempre considerades com a difícils o frustrants. Els seus escrits són manifestacions precises de moments d’incomprensió, de solitud o d’estúpida insensibilitat.
Malauradament, la seva obra s’ha difós ben poc a casa nostra (en castellà Lumen ha publicat la seva narrativa completa).
2. L’obra
Aquest recull de 16 relats breus, tenint en compte que dins el gruix genèric de l’obra de Dorothy Parker els contes constitueixen la part més important, és una petita joia literària.
Les narracions plantegen personatges diversos, situacions variades, escenaris diferents, però amb un denominador comú present en cadascun d’ells. De fet, el mateix títol ja ens dóna pistes: La solitud de les parelles. Hi podem veure des d’una peculiar i insòlita trobada entre el marit que arriba del front, de permís, per passar unes hores amb la seva dona (Un permís fantàstic), fins al desànim que es crea un altre personatge mentre s’espera una trucada telefònica (Una trucada). I tot això passant per les curioses reflexions d’una dona burgesa que col•labora voluntàriament com a modista (Cançó de la camisa, 1941), o l’estrambòtica conversa d’una parella que no sap mostrar allò que realment sent (Estaves molt bé).
Amb la lectura d’aquests relats copsem la sensació d’incomunicació entre la parella, l’absurd de somiar en un home ideal dins una societat on el que preval són els diners i la hipocresia. L’autora ens ho planteja amb un estil farcit d’ironia i desencant. Però la seva crítica no ataca només el món dels homes per culpar-los del paper inútil que atorguen a les dones, sinó que també censura l’actitud d’aquestes, que no fan res per canviar la seva situació.
3. Tertúlia del divendres 19 de març de 2010
Amb aquesta trobada ens endinsem en el gènere del relat curt de la mà d’una de les autores que han estat reconegudes com a mestres d’aquest estil narratiu: Dorothy Parker. I alhora ens proposem incloure, de tant en tant, un recull de contes com a llibre de lectura per al club Tardes Literàries.
Val a dir, però, que la valoració que han fet els crítics no coincideix de cap manera amb les sensacions que s’han pogut percebre entre els diversos membres de la tertúlia ja que, en línies generals, la lectura de La solitud de les parelles no ha reeixit. Això ha estat així perquè els contes han semblat avorrits, farcits de buidor i pessimisme, sense incentius que et conduïssin a continuar amb la lectura del següent. Algunes no han acabat de llegir els 16 relats que conformen aquest recull i d’altres han anat espigolant d’un costat a un altre, passant pàgines a l’atzar a la recerca d’aquell relat que la captivés amb força.
Cal constatar, també, que ens hem trobat amb un petit problema que desconeixíem: l’edició en català difereix de l’edició en castellà. O a l’inrevés. Dit d’una altra manera: que no hi ha els mateixos contes en un o altre llibre en funció de si la traducció és feta al castellà o al català. La part positiva d’aquest inconvenient, però, és que hem pogut conèixer, els qui llegíem en català, l’argument d’algun relat que no constava en el nostre llibre. I el mateix en el cas contrari.
Malgrat aquests aspectes negatius hem anat comentant els diversos contes i extraient les característiques que més ens han cridat l’atenció en cada cas. I l’opinió general, això sí, és que la capacitat d’observació de l’autora i la mestria amb què descriu escenes quotidianes des de l’expressivitat dels detalls mínims, és digna d’elogi per l’aparent simplicitat amb què ens mostra les relacions humanes i les seves misèries.
Sílvia Romero
Març 2010
