dimarts, 1 de febrer de 2011

Club de lectura Tardes Literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 21 de gener

Una carta molt llarga, de Mariama Bâ


1. L’autora



Escriptora senegalesa (1929-1981) nascuda a la ciutat de Dakar. Provenia d’una família acomodada de musulmans de classe alta. Òrfena de mare, es va criar amb els seus avis materns, molt tradicionals, que desitjaven per a ella l’educació clàssica que s’impartia en aquella època. Però el seu pare, que va ser el primer africà ministre de Sanitat del Senegal (1956), va voler per a la seva filla una educació més moderna, més en línia amb els temps que s’apropaven. Així, la seva educació primerenca fou en francès, alhora que assistia a l’escola corànica, destacant en ambdues com a bona estudiant.

Durant el període colonial les noies es trobaven amb dificultats quan volien dur a terme estudis superiors. Els seus avis van considerar que, un cop acabada l’escola primària, ja no calia continuar amb els estudis. Però de nou la insistència del seu pare per donar-li una oportunitat fou la que va prevaler.

Va estudiar a l’escola normal de Rufisque, on obtingué la llicenciatura de mestra el 1947 tot guanyant el primer lloc en l’examen d’ingrés. Mentre cursava, precisament, el Magisteri, va escriure un assaig on es plasmava el rebuig a les polítiques franceses a l’Àfrica, cosa que va ocasionar un important rebombori de crítiques i comentaris.

Va exercir el Magisteri durant 12 anys, arribant a ser inspectora escolar regional. Es va casar amb un diputat de l’assemblea nacional, Obeye Diop, amb qui va tenir 9 fills. Però es va separar d’ell tot convertint-se, per aquest fet, en una dona divorciada, però també en una dona musulmana moderna.

Fou pionera en la lluita dels drets de la dona i va participar en diverses organitzacions amb aquesta fi. En associacions de dones va participar amb discursos i va escriure articles en diaris locals. I si bé no va arribar a ocupar càrrecs polítics, sempre va destacar per la denúncia constant sobre el lloc que ocupava la dona i el que hauria d’ocupar.

Va morir el 1981 de càncer.

2. L’obra



Aquesta novel•la breu, escrita en gènere epistolar (d’aquí el seu títol: Una carta molt llarga), esdevé ja en virtut d’aquesta opció d’estil narratiu un clar plantejament del que trobarem. Perquè el gènere epistolar pertany sobretot a la tradició occidental i, més concretament, a la francesa del segle XVIII. L’autora, la Mariama Bâ, és la primera dona senegalesa que l’utilitza. Però més que una carta ho fa com un simulacre de diari personal. Un diari que durarà quatre mesos i deu dies, el temps de dol musulmà.

El relat, escrit en primera persona per la Ramatoulaye, és dirigit a una amiga d’aquesta, l’Aïssatou. En ell se’ns detalla aquest dol que ha de fer la Ramatoulaye per la recent mort del seu marit. I a través de la narració no només se’ns mostra aquest període de recolliment, com marca la tradició, sinó també el passat. Un ahir evocat a base de petites dosis de records que van configurant la vida de la protagonista i autora de la carta, la Ramatoulaye, i on descobrim la decepció que va patir en saber-se enganyada pel marit, la poligàmia, la felicitat dels seus anys d’estudiant, l’esperança per canviar el país, l’absència dels drets de la dona... I entremig el tema constant que ens acompanyarà al llarg de tota la lectura: el dubte i la lluita interna entre l’obediència als costums, a la tradició, o la rebel•lia a aquests designis que et són imposats.

Una carta molt llarga va resultar guanyadora, el 1980, de la primera edició del Premi Noma (premis que s’atorguen a acadèmics i escriptors amb obra publicada a l’Àfrica), i posteriorment s’ha traduït a 17 idiomes.

3. Tertúlia del divendres 21 de gener de 2011

Una petita joia literària. Aquesta seria la frase que podria resumir la impressió rebuda per les assistents a la trobada del Club de Lectura Tardes Literàries.

Ens trobem davant d’una novel•la breu que atrapa el lector per la fluïdesa de la seva narrativa, que el captura per la senzillesa amb què mostra temes d’una profunditat inqüestionable i que el sorprèn amb l’exposició clara i gens maniquea d’una cultura que sovint, des d’Europa, és ben poc entesa.

La lluita pels drets de la dona, l’amor entre la parella i vers els fills, la infidelitat, el valor de les tradicions i la necessitat de fer-les perviure enfront de la implantació de la modernitat i les noves ideologies, la força increïble de l’amistat... Són tants, insisteixo, els temes que es poden discutir després de la lectura d’aquestes 163 pàgines, que gairebé hom no sap per on començar.

Per contra, el que sap més greu d’haver llegit aquesta novel•la, és el fet de ser conscients que tant l’obra com l’autora són ben poc conegudes a casa nostra. I convindria propagar i recomanar ambdues: la novel•la i la figura de Mariama Bâ.

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl
Gener 2011