1. L’AUTOR: Quim Monzó
Nascut el 1952 a Barcelona, Joaquim Monzó i Gómez és fill de mare andalusa immigrada a Catalunya. Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona. Va començar a publicar reportatges sobre moltes parts del món al 1970. Ha escrit articles als diaris (Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País) i actualment escriu una columna diària a La Vanguardia. Al 1982 va obtenir una beca per estudiar a Nova York. Ha estat col•laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ha traduït Truman Capote, J.D. Salinger, Ray Bradbury, Ernest Hemingway, Mary Shelley i Arthur Miller entre d'altres. Va escriure amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel•lícula Jamón, jamón, de Bigas Luna.
Ha publicat un bon nombre de novel•les, contes i reculls d'articles i ha estat traduït a més de vint llengües. Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis, entre ells el Premi Prudenci Bertrana de novel•la 1976 per L'udol del griso al caire de les clavegueres; el Premi de la Crítica Serra d'Or el 1981, el 1986, el 1994 i el 1997 per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara respectivament; el Premi de Novel•la El Temps el 1989 per La magnitud de la tragèdia; el Premi Ciutat de Barcelona el 1993 per El perquè de tot plegat; el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura el 2000 per Vuitanta-sis contes; i el Premi Maria Àngels Anglada el 2008 per Mil cretins. L'any 2007 va rebre l'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar i va dissenyar una aplaudida dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals.
2. L’OBRA: Mil cretins
Va ser publicada l'any 2007. Mil cretins és una obra que reuneix dinou contes de l'escriptor Quim Monzó. Està estructurada en dues parts, amb relats més llargs a la primera i més accelerats a la segona. La primera n'aplega set: "El senyor Beneset", "L’amor és etern", "Dissabte", "Dos somnis", "Miro per la finestra", "La lloança" i "L’arribada de la primavera". La segona n'inclou dotze: "La sang del mes que ve", "Trenta línies", "Un tall", "Una nit, "Una altra nit", "Enllà de la nafra", "Per molts anys", "Qualsevol temps passat", "La plenitud de l’estiu", "El noi i la dona", "La forquilla" i "Xiatsu".
L'autor passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l'amor. Tots aquests relats, escrits en 170 pàgines, recullen una reflexió sobre personatges del món actual que viuen unes situacions cuotidianes que qualsevol podria patir. El lector será partícip de les històries que llegeix i que no podrà deixar de banda. Els mil cretins són tots perquè les reaccions adoptades reflecteixen les zones més baixes de la misèria humana.
Quim Monzó corregeix cada article tantes vegades que no arriba a donar-lo per bo mai; només l'exigència del lliurament inmediat farà que l'acabi. És un autor molt exigent amb cada mot, expresió o idea, amb les quals el lector no pot èsser aliè.
Mil cretins ha estat traduït a l’alemany, a l’anglès, a l’espanyol, al gallec i al francès. Al 2010, Ventura Pons va rodar una pel•lícula, a partir d'aquest llibre i d'altres relats d'altres llibres de l'autor, que du per títol el d'aquesta obra: Mil cretins.
3. La tertúlia (Mil cretins)
La tertúlia d'aquest divendres 15 d'abril, previ a la Setmana Santa, va acollir una desena de persones, entre les quals hi havia una tertuliana nova: ¡benvinguda al club de lectura de la Biblioteca Manuel de Pedrolo! El grup coneixia l'autor ja pels seus escrits als diaris, programes de ràdio o de televisió. Les primeres intervencions van ser comentaris sobre opinions de Monzó als mitjans de comunicació.
Ens van portar totes les obres de l'autor que tenim a la biblioteca. Entre elles L’Illa de Maians, de la qual vam llegir el relat “Anís del mono” que va resultar molt divertit. De l’obra Mil cretins, que només té 170 pàgines (dinou contes), es va parlar inicialment fent una ullada general a l'obra. Però “Miro per la finestra” (conte de la primera part del llibre) va ser tractada a fons ja que alguna persona va considerar que es repetia constantment aquesta frase i que potser el relat resultava pesat; vam recordar i llegir la situació en la que es troba el personatge: “Durant tota aquesta estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat en la feina, ni en la família, ni en cap dels molts problemes que de nit no em deixen dormir.(...) i només quan totes les possibilitats estiguessin controlades tornaria a seure'm a mirar per la finestra, … intentant veure'n només el volum i no la superfície o els colors, i després intentant veure'n la superfície i no o el volum o els colors, i després intentant veure només els colors i no el volum o la superfície. Però tot plegat és molt difícil”. Es va comentar, per una banda, la situació de l’ésser humà davant la realitat que, a vegades, és la de tenir la sensació de veure la vida a través d'un prisma i que la totalitat no la pot abastar; per altra, la minuciositat i l’exigència que l’autor practica a cadascun dels seus escrits.
Un altre conte que va resultar molt interessant i atractiu per comentar va ser “La forquilla” (conte curt de la segona part). Es va llegir, però quan vam arribar a les preguntes que es fa el narrador al final: “... perquè la senyora després de recollir la forquilla ha considerat que no era prou neta per ella. Però sí per ell. ¿Ell és menys escrupolós? ¿Són els anys de convivència, que podreixen fins les pedres? ¿És una mostra de moltes altres petites venjances que practica?...” la conversa es va animar i les participants van aportar les seves opinions; van valorar la escrupolositat de l'autor a l'hora de fixar-se en els petits detalls i van ressaltar que la vida és la base de les històries que explica Monzó als seus escrits.
Quedaven moltes històries més però es va acabar el temps. Vam donar per finalitzada la tertúlia però el grup continuava engrescat en la conversa que, una vegada més, havia obert la finestra de situacions pròpies que s'havien d'aclarir per poder viure plenament satisfets.
Antònia Santana Navas
Abril 2011
