Presentació del llibre:
A càrrec de la seva autora, Assumpta Montellà
Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 nadons, fills de l’exili, a la maternitat d’Elna. Ara una biografia publicada per l’historiadora Assumpta Montellà ens descobreix que després de la Segona Guerra Mundial va continuar amb l’ajuda humanitària.
“He estat molt a prop d’aquell patiment, dones que intuïen la mort dels seus fills desnodrits, i quan arribaven a la casa d’Elna es refeien. La mirada de gratitud d’aquelles dones no s’esborra mai de la memòria. ¿Hi ha alguna cosa millor que recuperar vides, com les de la maternitat d’Elna? Crec que vam guanyar la nostra lluita particular contra les guerres en un món d’entreguerres”, relata la Schindler catalana a Elisabeth Eidenbenz.
A Eidenbenz no li agrada gaire parlar dels seus sentiments. L’hi va deixar ben clar a l'Assumpta Montellà, quan la historiadora i escriptora va voler indagar més sobre aquesta dona, que el desembre del 1939 va obrir la maternitat d’Elna al Rosselló i la va fer funcionar fins a la Pasqua del 1944, quan els nazis, davant l’evidència que s’havien trobat “elements jueus dins del recinte”, en van ordenar el tancament de manera immediata. En cinc anys en aquest casalot al sud de França van néixer 597 nadons, fills de mares exiliades: “No m’agrada gaire parlar dels meus sentiments si això és el que pretén. No sóc una heroïna, el sol fet de pensar que algú em pot posar aquesta etiqueta em posa nerviosa”. Malgrat les reticències, Montellà, que el 2006 ja va publicar La maternitat d’Elna , hi va persistir. Volia saber qui era Elisabeth Eidenbenz, qui era la dona que no es va rendir i que no va defallir malgrat veure que moltes criatures, quan ja s’havien guarit, pujaven a un tren que les portaria, probablement, a les cambres de gas: “Al llibre sobre la Maternitat parlava de la història de les mares i l’Elisabeth era tan sols una figura, volia aprofundir més en el personatge, a més molts lectors es van quedar amb les ganes de saber més sobre aquesta dona”, explica Montellà.
“No va ser fàcil -admet la historiadora-. L’Elisabeth guarda molt les distàncies, té un caràcter molt germànic i l’educació protestant li flueix per tots els porus de la pell i la personalitat. Sempre trobava barreres i respostes monosíl·labes, fins que vaig descobrir, de manera força fortuïta, que amb la música abaixava la guàrdia”.
Us esperem!
