Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 13 de maig...
La mare, de Grazia Deledda
1. L’autora
Neix a Nuoro (Sardenya) el 1871 i mor a Roma el 1936.
Narradora italiana, les seves novel•les es vinculen a les tradicions rurals i arcaiques de Sardenya. Com que l’ambient d’aquesta illa no li oferia la possibilitat d’estudis, vedat a les dones de l’època, Grazia Deledda va assolir la cultura de forma autodidacta (també una mica desordenada i relativament poc profunda). Als disset anys, però, amb aquests escassos coneixements, escriu contes que seran publicats en revistes dedicades a temes femenins.
El 1900 es trasllada a Roma, després de casar-se i quan tot just començaven a aparèixer els lliuraments d’una de les seves novel•les més notables dins Nova Antologia: Elias Portolu, editada en format llibre el 1903.
Abans ja havia publicat Flor de Sardenya i Les vies del mal, que va ser ressenyada per Luigi Capuana. El fet d’allunyar-se de la seva illa natal li va permetre prendre distància del regionalisme i el folklore sard, que esdevingueren l’entorn fabulós i mític que va impregnar les seves novel•les posteriors (a partir de 1900 va publicar gairebé cada any). Entre elles destaquen Cendres (1903), L’heura (1906), Canyes al vent (1913), Mariana Sirca (1915), o La mare (1920).
És difícil catalogar l’escriptura de Grazia Deledda. El seu temperament romàntic i, en certa manera, adolescent, va fer que recreés arguments agafats de les històries orals de la seva illa natal. Aquestes, ben fusionades amb la lectura atenta de textos bíblics i dels novel•listes europeus del seu temps, van assolir un fons moral que supera la literatura naturalista a la qual, en principi, haurien de pertànyer.
En canvi, va mostrar-se indiferent a les consideracions “científiques” de l’estil Zola, a la impersonalitat del verisme (moviment literari que es difongué a Itàlia durant l'últim decenni del segle XIX i que tingué com a models europeus el realisme rus i anglès i el naturalisme francès) o a la dimensió política i social de la novel•la realista. Grazia Deledda reprodueix el món a la seva manera tot recreant-se en un nus dramàtic gairebé sempre idèntic: l’estret cercle de tradicions i valors religiosos com a escenari de passions sense sortida, que precipiten els personatges cap a la culpa i el conseqüent càstig. La influència decadentista dannunziana (de Gabriele d’Annunzio) dels darrers anys va ser més una escenografia o un ambient que no pas una finalitat.
Amb totes aquestes eines Grazia Deledda va passar de les aventures romàntiques a les narracions amb profunditat psicològica, que no pertanyen al complet a cap tradició literària. A la seva època va gaudir d’una immensa fama, incrementada per l’èxit de Cendres, pel•lícula que va interpretar Eleonora Duse, i per ser guardonada amb el premi Nobel l’any 1926, un fet que la va consagrar com a escriptora de projecció mundial.
2. L’obra
La mare, novel•la ambientada en un recòndit poblet de l’illa de Sardenya, un paratge on els seus habitants es mouen entre la civilització i la superstició, explora la relació entre un sacerdot i la seva mare, a qui adora. Però l’acció s’inicia just quan Paulo, el jove sacerdot, cau en pecat a causa de l’amor que sent per una dona del poble, i el conflicte entre les obligacions del celibat i l’impuls de l’amor farà trontollar molts dels seus principis. Tant de l’un com de l’altre (mare i fill).
En realitat l’interès de la novel•la recau precisament en l’estudi psicològic d’aquests dos personatges principals: Maria Maddalena i Paulo (mare i fill). I l’acció pròpiament dita es desenvolupa amb rapidesa (tot just al llarg de dos dies). És a dir, que malgrat que la història faci referència al tema religiós, el que agafa primacia és el conflicte mental, el problema humà, el resultat de l’enfrontament entre la natura humana i les lleis creades pels homes. Unes lleis que, en determinades circumstàncies, hom no pot entendre.
Al seu voltant trobem altres personatge interessants, com el caçador solitari que defuig el tracte amb els homes, el guarda rural i el seu fidel gos, el devot i convençut sagristà... tots ells surant entre la fe i la superstició. Però sobretot Agnes, la dona que canviarà i arruïnarà, com si fóssim davant una tragèdia típicament grega, la vida de la mare i el sacerdot.
El pecat, el sentiment de culpa, els remordiments... tots aquests sentiments o actituds ens guiaran al llarg de la lectura de La mare amb un estil amè i, alhora, profund.
3. Tertúlia del divendres 13 de maig de 2011
Ens trobem davant d’una novel•la breu (tot just 136 pàgines) que dins la seva ficció ens transmet també una història breu, ja que la narració que se’ns mostra té lloc durant poc més d’un dia sencer. Però en realitat dins d’aquesta brevetat d’exposició hi ha reflectida tota una vida: la de la mare.
Aquest és un dels punts que més ha cridat l’atenció al llarg de la tertúlia.
Per una banda, el fet que malgrat l’aparent laconisme que presenta, puguem fer-nos càrrec de les alegries i penalitats d’una dona, Maria Maddalena, mare d’un jove capellà; puguem fer-nos càrrec de com ha estat la seva vida des que era una nena i anava al molí d’un parent seu.
Per altra banda el joc que crea l’autora amb el lector. Perquè ja amb el títol Grazia Deledda ens anuncia que ens parlarà d’aquesta mare, que ens mostrarà com se n’ha sortit, com ha tirat endavant amb la seva petita família (el seu fill Paulo). Però sense adonar-nos, a mesura que avancem en la història, el nostre focus d’interès o atenció rau, precisament, en el fill.
És aquest un error narratiu, un punt feble de la novel•la? No, de cap manera. El que aconsegueix Deledda amb aquest recurs és entendre molt millor els aspectes psicològics que mouen la mare a actuar com ho fa. Perquè no la veiem només a través d’ella mateixa, sinó a través del propi fill i de l’amant d’aquest.
A més, i en aquest punt a la tertúlia ha hagut unanimitat, és ben cert el que s’ha comentat més amunt: malgrat que la història faci referència al tema religiós, el que agafa primacia és el conflicte mental, el problema humà, el resultat de l’enfrontament entre la natura humana i les lleis creades pels homes. Aquest és el veritable assumpte de la novel•la.
En resum: una obra molt actual i de bon llegir, malgrat que en alguna ocasió l’estil descriptiu en excés pugui provocar un xic de tensió perquè alenteix la narració. Tot i que, per altra banda, la bellesa del seu llenguatge poètic és ben digne de ser tinguda en consideració.
Sílvia Romero
Maig 2011
