Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 24 de febrer de 2012...
El sopar del idiotes, Francis Veber
1. L’AUTOR: Francis Veber
Nascut a la ciutat de Neuilly-sur-Seine, a França, al 1937. És escriptor, guionista i director de teatre i cinema. S'inicia en el periodisme i comença a escriure guions per a obres de teatre. A poc a poc es va anar convertint en guionista i dialoguista d'importants comèdies com "L'Emmerdeur o Le Grand Blond avec uneix chaussure noire". Com a director de cinema, el seu primer llargmetratge "Li Jouet" ("La joguina" 1976) va comptar amb la interpretació de Pierre Richard al qual donaria posteriors treballs en les seves següents pel·lícules. També ha col·laborat amb importants actors francesos com ara Gérard Depardieu.
Altres obres que ha dirigit són: El joc dels idiotes (2006), Que callis! (2003), Salir de l'armari (2001), El sopar dels idiotes (1998), El jaguar (1996), Caerse del cirerer (1992), Tres fugitius (1989), Dos fugitius (AKA Els fugitius) (1986), Els compares (1983), La cabra (1981).
És un gran director de comèdies franceses. La seva última pel·lícula "El joc dels idiotes", estrenada a Espanya el 9 de juny del 2006, aborda amb gran mestria els secrets de la societat des de la vida d'un empresari fins a la vida d'un xofer que es veu involucrat en una situació difícil de creure.
Però la seva pel·lícula més popular va ser "El sopar dels idiotes" al 1998, promulgant la seva fama fins a l'altre costat de l'Atlàntic. L'obra ha estat adaptada a múltiples llegües i contextos socioculturals.
És un mestre de l'humor, un creador de situacions còmiques que funcionen a la perfecció.
2. L’OBRA: El sopar dels idiotes
Pere Canut (Pierre Brochant) es reuneix cada dimecres amb els seus amics en un sopar, però amb la condició de què han de portar cadascú un idiota com a convidat. El que porti l'idiota més idiota de tots és el que guanya.
En aquesta ocasió, Canut no ha trobat encara cap incaut, de manera que es deixa aconsellar per un amic, que li recomana portar en Francesc Pinyol (Pignon), un funcionari d'Hisenda obsessionat en fabricar escultures de llumins. Com encara no el coneix, Canut decideix convidar-lo a casa, un fet que, a la llarga, es converteix en una de les pitjors decisions preses a la seva vida. Francesc Pinyol, actua sempre de bona fe i no sap per què l'han convidat al sopar, el cas és que no fa més que causar problemes a Canut.
L'autor sap omplir l'obra de diàlegs àgils i divertits, que fan que la comèdia vagi avançant magistralment. La resolució de les situacions i conflictes que es presenten fa que es trobin paral·lelimes entre els dos protagonistes antagònics.
Sabem que el teatre és una forma d'expressió capaç reflectir el comportament de la societat. En aquesta ocasió, la parodia permet denunciar els defectes de una burgesia esnob i arrogant que, per a divertir-se, necessita riure's dels altres. Francis Veber sap examinar la societat per mostrar-ne les imperfeccions i aixó permet que el públic, que ha anat al teatre a riure, reflexioni davant les situacions que es presenten a l'escenari. Riure junts en aquesta obra, enfront de les falsedats i misèries pròpies i alienes, fa que es desperti en nosaltres, com a públic, un lligam d'afecte i comunió amb l'idiota.
3. La tertúlia
La tertúlia del mes de febrer va ser divendres 24 i estava programat anar a veure l'obra del mateix nom al teatre a Barcelona el dimecres següent. Aquesta vegada van assistir-hi divuit persones, sis d'elles noves (benvingudes, Rosa, Carmen, Glòria, Pepa, Núria i Berta).
En aquesta ocasió, el gènere triat per llegir va ser teatre perquè el grup havia demanat, mesos enrere, poder fer una sortida a Barcelona a veure alguna obra interessant i, de les que es representaven en aquests mesos, varem triar El sopar dels idiotes.
Les participants de la tertúlia van comentar que no tenien costum de llegir teatre i que els va costar una mica, però que l'obra els va agradar, els va fer riure i que la lliçó final compensava l'esforç. Van alabar l'escriptor per haver sabut enllaçar tant hàbilment els temes i demostrar que la diversió dels rics a costa dels menys afavorits no sempre s'aconsegueix.
Acabada la sessió, totes les persones estaven il·lusionades esperant veure la representació d'allò que havien llegit.
Antònia Santana Navas
Biblioteca Manuel de Pedrolo, febrer 2012
