Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 16 de febrer de 2012...
L’edat de la innocència, d’Edith Wharton
1. L’autora
Nom amb què és coneguda l’escriptora estatunidenca Edith Newbold Jones, guardonada el 1921 amb el Premi Pulitzer precisament per la novel·la que hem tractat aquest mes en el club de lectura Tardes Literàries. Casada el 1885 amb el banquer Edward Wharton, es va divorciar el 1913. A les seves novel·les descriu les nombrosos contradiccions d’una societat atrapada en el desencís de l’època victoriana.
La seva incursió en la literatura la situem a la dècada de 1890, quan va escriure diversos relats per a la revista Scribner’s Magazine, i la seva entrada en el món de la novel·lística s’inicia amb la novel·la històrica La vall de la decisió (1902). Però serà amb La casa de l’alegria (1905) quan aconseguirà consolidar el seu èxit. En aquesta novel·la, com en moltes de les que escriurà després, hi trobem personatges ancorats al tancat i artificiós món social a què pertanyia ella mateixa.
El 1907 s’instal·la a França. Allà publicarà Ethan Frome (1911), una novel·la curta ambientada a Nova Anglaterra on narra una tràgica història d’amor. Per a molt crítics aquesta és la seva obra més universal precisament per la seva senzillesa. També va escriure llibres de viatges, relats (caldria destacar alguns contes de fantasmes) i poemes.
La seva obra va tenir prou ressò com perquè diverses novel·les fossin dutes al teatre, i el 1993 Martin Scorsese va estrenar l’adaptació cinematogràfica de l’Edat de la innocència. Aquesta adaptació cinematogràfica va despertar un nou interès per l’obra de Wharton. La novel·la es va convertir en un best-seller i altres obres seves van aconseguir, també, gran popularitat, cosa que va animar els editors a publicar dues novel·les inèdites fins aleshores: Atado y suelto (la seva primera novel·la), i Los bucaneros (la seva última i inacabada novel·la).
Wharton, que el 1924 es va convertir en la primera dona mereixedora d’un títol honorari de la Universitat de Yale, va oferir una visió irònica i desarrelada de la societat victoriana. Igual que el seu amic Henry James, que va exercir una important influència en la seva obra, Wharton va demostrar la seva preocupació pel subtil joc de les emocions en una societat que censurava l’expressió lliure dels sentiments. El seu coneixement del conflicte de valors en aquest medi artificial va dotar les seves històries d’una intensitat quasi tràgica.
2. L’obra
La lectura de les primeres pàgines d’aquesta novel·la ens pot fer sospitar que ens trobem davant un relat que tracta, com a tema central, l’adulteri. I això és cert en part, però només en part. Perquè la idea de l’adulteri apareix a bastament al llarg del llibre, sobretot exposat en la vida d’altres personatges (no pas el i la protagonista principals), i sobretot exposat des d’un plantejament crític per part del protagonista masculí, Newland Archer. Un posicionament que trontollarà just quan ell mateix és a punt de caure-hi. Amb tot, no és aquest, l’adulteri, el tema central de la novel·la.
Anem a pams. La història arrenca un dia d’òpera, quan Newland Archer és a punt de prometre’s amb May Welland, i tot d’una fa la seva aparició en la vida novaiorquesa la comtessa Ellen Olenska (cosina de l’anterior). El caràcter d’aquesta dona, la seva forma de comportar-se, de parlar, d’enfocar les diverses situacions, atrauran Newland Archer i a poc a poc es crearà, entre ells, una relació subtil d’intimitat. Només cap al final, força avançada la novel·la, se’ns mostrarà el desig d’anar més enllà d’aquest simple enteniment psicològic.
A través de la relació entre Newland i Ellen podrem copsar tot un detallat mosaic dels diferents ambients de l’alta societat novaiorquesa i dels diversos personatges que en formen part. Podrem copsar la crítica a un sistema de vida ancorat en el passat, amb uns costums anquilosats però que són els que dicten les normes de conducta.
Tot això, amb una barreja de prosa elaborada, elegant, i alhora senzilla, amb lleus dosis d’humor o ironia, ens durà de nou al punt d’inici: un dia d’òpera. Un història lineal cronològicament i circular quant a la seva estructura.
3. Tertúlia del divendres 16 de març de 2012
Per a la trobada d’aquest mes de març comptàvem amb un element afegit a l’habitual lectura d’una novel·la: el fet d’haver vist la seva adaptació cinematogràfica. Perquè tres dies abans de la tertúlia ens vam reunir a la mateixa biblioteca per tal de mirar L’edat de la innocència, pel·lícula dirigida el 1993 per Martin Scorsese i protagonitzada per Daniel Day-Lewis, Michelle Pfeiffer i Winona Ryder, entre d’altres.
La valoració ha estat unànime: es tracta d’una molt bona adaptació d’un text que, per la seva extensió i pel seu estil profusament descriptiu, no sembla senzill de dur al cinema. Les descripcions de la novel·la es converteixen en un detallisme d’imatges fenomenal, mentre que la quantitat d’informació que hom pot extreure de la lectura pren forma, en la versió cinematogràfica, mitjançant una veu en off que apareix en determinades seqüències per complementar el que la interpretació dels actors no pot mostrar-nos.
De la novel·la L’edat de la innocència hem analitzat els tres personatges que considerem principals: Newland Archer, May Welland, i Ellen Olenska. Hem parlat de l’evolució del caràcter i el canvi que se’ns mostra en el cas de May; del comportament diferenciat i liberal d’Ellen (amb el que això implica de xoc de cultures); i de la complexitat del personatge de Newland, potser el més ric en matisos per la lluita interna que manté tot sovint enfront de les seves decisions.
També hem prestat especial atenció a la recreació d’una societat que se’ns mostra com a caduca, on més que hàbits i costums es podria dir que compleixen amb tot un seguit de ritus dels quals no saben ni volen sortir-se’n. I hem coincidit a considerar que l’adulteri, malgrat que a la pel·lícula pren cert relleu com a tema central, a la novel·la no apareix com a motor argumental.
Les magnífiques descripcions que ens regala l’autora en alguns casos han resultat feixugues i han enterbolit el ritme de la lectura, mentre que en altres casos han significat un magnífic recurs d’ambientació novel·lística i informació sobre l’època. En definitiva una obra interessant amb una bona adaptació cinematogràfica.
Sílvia Romero
(març 2012)
