dilluns, 18 de febrer de 2013

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 15 de febrer...

El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé


1. L’autor 



Neix el 1972 a París, ciutat on també cursa Lletres Modernes i Estudis Teatrals. El 1997 li publiquen la seva primera peça, Onysos le furieux. Aquesta obra serà muntada l’any 2000 al Teatre nacional d’Strasburg. A partir d’aquí se succeeixen tot un seguit d’anys dedicats a l’escriptura teatral amb posada en escena de la majoria de les seves obres. 

Però paral·lelament a aquest treball Laurent Gaudé també es llença i s’endinsa en la novel·lística. L’any 2001, quan tot just acaba de complir els vint-i-nou, li publiquen la primera novel·la: Cris. El 2002 obté el Premi Goncourt dels Liceus -atorgat per estudiants d’ensenyament secundari i preuniversitari de França- amb La mort del rei Tsongor, novel·la que també va ser guanyadora del Premi de les Llibreries el 2003. Però és el 2004, amb la novel·la que avui tractarem al Club de lectura Tardes literàries, El sol dels Scorta, quan aconsegueix ser el guanyador del Premi Goncourt, un dels més importants de França. L’èxit de la novel·la, a més, fa que sigui traduïda a 34 idiomes. 

Narrador i dramaturg, també té un àlbum per a infants i altres obres de diferents gèneres. Cal dir, en aquest sentit, que assaja totes aquestes formes pel pur plaer d’explorar l’ampli territori de l’imaginari i de l’escriptura. 

Per citar novel·les seves, a banda de les anteriorment esmentades, tindríem: La porta dels inferns, Ouragan, Eldorado, i Una nit a Moçambic (volum que inclou quatre novel·les curtes), entre d’altres. 

2. L’obra


Agafem un fragment de les moltes crítiques positives que s’han escrit sobre aquesta novel·la. Per exemple, se’ns diu al Magazine Littéraire: “Una família fora de la llei però amb l’autèntica noblesa que dóna el sentit de la justícia i de la dignitat.” 

Efectivament, El sol dels Scorta fa un recorregut per la genealogia d’aquesta família, situant la història des de finals del segle XIX fins als nostres dies. Els orígens es remunten a un malfactor que viola una dona i la deixa embarassada. D’aquest greuge neix Rocco Scorta, un personatge gairebé més temut que el mateix pare i que s’enriqueix amb dubtoses maniobres comercials, fins que tot d’una mor abandonant la família (dona i quatre fills), tot deixant-los en l’absoluta misèria. Seran aquests joves descendents el qui prendran el protagonisme a partir d’aquest moment, i acompanyant-los en el seu dia a dia comprovarem com lluiten per sortir de l’atzucac en què els ha deixat el temut Rocco, el pare. 

Però també tenim el sol, aquest sol que apareix en el títol de la novel·la. La calor, la xafogor, la sensació de sequedat és una constant al llarg de les seves pàgines, i no només serveix per descriure la població imaginària on té lloc la història, Montepuccio (al sud d’Itàlia), sinó que també serveix per mostrar-nos l’estancament d’aquest poble ancorat en un temps que sembla no passar, per a ells. 

És una narració amena i àgil (malgrat la gran quantitat de personatges que hi apareixen), amb certs tocs de realisme màgic que ens podrien fer pensar en alguns referents llatinoamericans i amb un estil força poètic (sobretot quan la veu narradora és la de Carmela). Però sobretot és una narració sobre la vida i la mort, el sol i la llum, la terra i el mar... una Mediterrània que se’ns fa molt propera i estimada. 

3. Tertúlia del divendres 15 de febrer de 2013

He comentat més d'una i més de dues vegades en aquest espai del bloc destinat a les tertúlies de Tardes literàries, que la gran riquesa dels clubs de lectura és precisament l'amplitud del ventall de participants. I això es així perquè cada clubaire rep i pren la lectura d'una novel·la tot passant-la pel sedàs del seu bagatge cultural, social i emocional. Cosa que ens permet intercanviar a bastament comentaris i opinions. 

He de dir que, a nivell personal, la proposta d'aquest llibre anava acompanyada d'un cert convenciment que "agradaria" tothom. Però en descobrir que no ha estat així, en adonar-me que em trobava davant d'una obra que tan aviat desperta passions com resulta banal, passant també per la indiferència, he arribat a la conclusió, encara amb més convenciment, que El sol dels Scorta és una novel·la molt apta per ser comentada en un club de lectura. 

Per què? 

Perquè és tertuliable (qualificatiu que potser no apareix als diccionaris però que com a conductora de clubs de lectura considero que és primordial per proposar un o altre títol). 

Sempre resulta complicat resumir en poques línies la intensitat i diversitat dels temes que es tracten al llarg de la tertúlia, però potser la trobada d'avui és una de les més complexes de sintetitzar a causa de les nombroses matèries que han aparegut. 

Comencem pel començament. 

Des d'un plantejament general de la lectura val a dir que la novel·la ha suscitat, gairebé a parts iguals, veus a favor i veus en contra. Hom ha comentat que en llegir-la ha tingut la sensació que no passava res, i la rèplica ha estat que se'ns mostra la vida i la història de tota una generació, i això no té perquè estar envoltat d'acció, sinó de vivències, experiències, anècdotes... En aquest sentit també s'ha remarcat que l'autor ha pretès abraçar un ventall molt ampli de personatges i només ha aconseguit crear salts d'un a l'altre. Per contra també s'ha dit que malgrat parlar de tota una nissaga, el tronc referencial és sobretot la branca femenina, i és en aquesta línia de descendència on realment Laurent Gaudé centra el seu focus narratiu. 

Hem parlat de l'evolució que se'ns presenta del poble escenari de la història, Montepuccio, i de com trobem que aquesta descripció resulta precipitada, desconnectada de l'avanç de la trama. Per contra hem estat d'acord que només mitjançant la figura de quatre mossens (Giorgio, Carlo, Salvatore i Lino) se'ns ofereix un bon retrat dels canvis esdevinguts al si de l'església. I és que (i en aquest aspecte també ha hagut unanimitat) estem davant d'una novel·la on la riquesa es troba en els personatges. Són ells, en base als seus actes, les seves vides, les seves decisions, els qui dibuixen el paisatge àrid i sec del sud d'Itàlia, els qui ens transmeten la calor asfixiant i aclaparadora del sol, els qui ens pinten les tonalitats del mar sota la lluminositat argentada de la lluna, els qui ens ofereixen les aromes i colors de les menges típiques... 

Per altra banda han sorgit temes que, en general, s'han valorat com a aportacions interessants de la novel·la: la capacitat de l'ésser humà de triar el seu destí, el valor de l'esforç i el treball, la simplicitat dels moments més feliços de la vida, la importància i els valors implícits de la idea de família, la necessitat de pertinença a un grup... I no hem deixat de banda l’existència d’un cert toc d'humor com seria el cas de la confusió que es dóna a l'inici de la novel·la entre les dues dones, Filomena i Immaculata; o l'anècdota de l'ase Muratti, que aprèn a fumar. 

Tornant a qüestions de caire estilístic hem destacat la perfecció de travada entre els dos registres: la tercera persona per part d’un narrador omniscient i la primera persona per part de la Carmela al llarg de la seva conversa amb don Salvatore. Dos blocs narratius que es complementen amb precisió i que exalcen un altre aspecte en què també hem coincidit tots els clubaires: el valor i la força de la paraula. 

El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé, com he indicat a l’inici d’aquest resum, ha estat rebut a parts iguals amb passió o amb indiferència. Però hom coincideix a considerar que la seva lectura avança amb fluïdesa, agilitat i, sobretot, que és una novel·la altament recomanable per la seva capacitat d’esdevenir tertuliable. 

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl
(febrer 2013)