Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 17 de maig...
L’última trobada, de Sándor Márai
1. L’autor
Neix el 1900 a Kassa (a l’antiga Hongria). Durant la joventut viatja i viu a Frankfurt, Berlín i París, però el 1928 s’instal·la a Budapest. La seva prosa, influïda per Freud i Thomas Mann (durant un temps es planteja escriure en alemany però finalment es decideix per l’hongarès, la seva llengua materna), aconsegueix gran popularitat durant els anys trenta pel seu caràcter clar, realista i estilísticament treballada.
En assaig va ser el primer a escriure articles sobre diverses obres de Franz Kafka, i en ficció va convertir en veritables bestsellers algunes de les seves novel·les. Però després de la guerra es trunca aquest èxit inicial: l’adveniment del règim comunista fa que el filòsof György Lukacs el titlli de “autor burgès”. A partir d’aquí és criticat amb duresa i els seus nous llibres fracassen estrepitosament. Davant d’aquestes circumstàncies el 1948 s’exilia (en aquest sentit són molt interessants les memòries: Confessions d’un burgès (1934) i Terra, terra! (1972). Viu a Itàlia durant una temporada però al final s’instal·la als Estats Units, on continua escrivint en hongarès i publica les seves obres (que al seu país natal no seran editades fins a la caiguda del mur).
A banda de la novel·la que tractarem al Club de lectura Tardes literàries, cal destacar La dona justa, La germana, La gavina, entre d’altres. A més de novel·la i memòries també va escriure teatre (Els burgesos de Kassa) i poesia (aplegada en el volum El dofí mirà enrere).
Després de la mort de la seva dona, Sándor Márai es va anar aïllant i l’any 1989 es va suïcidar.
Es tracta d’un escriptor redescobert a principis dels noranta, i ha estat a partir d’aquest moment que la seva obra s’ha traduït a diversos idiomes i ell ha estat considerat un escriptor de referència en la literatura europea del segle XX.
2. L’obra
La novel·la L’última trobada quasi podria ser considerada un monòleg. Però un monòleg ric, intens, reflexiu, on Henrik, de classe noble, general ja retirat de l’exèrcit austro-hongarès, exposa amb tot luxe de detalls el trencament, en un dia remot de fa quaranta-un anys, de l’amistat amb Konrád a causa d’un fet que els marcarà per a la resta de les seves vides.
Les primeres pàgines d’aquesta història s’inicien amb l’arribada d’una carta al castell on viu Henrik. L’autor de la missiva és Konrád i a partir d’aquest moment el general començarà amb tots els preparatius per rebre l’antic amic, aquell que un dia va desaparèixer de la seva vida per no tornar-hi més fins ara, quaranta-un anys després. Recordarà com es van conèixer, la diferència dels seus orígens socials, com van compartir jocs d’infantesa, secrets d’adolescència, amors i caceres. I planant per damunt de tot aquest seguit de records hi haurà el motiu pel qual la relació es va trencar, inexorablement, d’un dia per l’altre. Henrik sempre ha intentat entendre el per què, sempre ha donat voltes a aquell fet que els va marcar tant i que els va separar, sempre s’ha plantejat què faria si Konrád tornés. I ara és arribat el moment.
La narració transcorre en el temps que ocupa una sola nit, des del sopar que comparteixen fins que es fa de dia, i he dit abans que la novel·la podria ser considerada un monòleg, però també els silencis tenen un pes específic important en aquesta trobada entre els dos antics amics. Perquè la seva és una trobada (o un duel) feta de paraules i silencis, d’acusacions vetllades, de sobreentesos, d’evasives...
Sándor Márai es recrea en totes aquestes reflexions sobre l’origen de les persones, l’amistat, l’amor, l’art, la fidelitat, el perdó, la venjança... I ho fa amb l’ofici que caracteritza tota la seva obra, mantenint el pols narratiu de la intriga malgrat que la novel·la gairebé no aporti acció externa: l’acció és el pensament del personatge principal.
3. Tertúlia del divendres 17 de maig de 2013
Efectivament: tal com s’ha comentat a la ressenya ens trobem davant d’una novel·la que, malgrat no estar escrita en forma de monòleg, s’adscriu a aquesta tècnica per molts dels recursos que utilitza. Fins i tot podríem considerar dos grans apartats dins la narració. Una primera part, que ocuparia un terç del llibre, on Henrik fa una evocació del seu passat i les seves arrels; i una segona part, els altres dos terços, on l’hipotètic monòleg va adreçat a l’altre personatge, Konrád, una figura present que gairebé no intervé en les explicacions que s’hi fan. Aquesta seria la primera conclusió de la nostra tertúlia.
Per altra banda, i entrant a considerar els diversos temes que apareixen a L’última trobada, és ben complicat resumir-ho en poques paraules. A la narració ens hi podem apropar des d’un vessant psicològic, filosòfic, ètic... i tracta de temes com la solitud física i emocional; l’orgull i la presumpció; les diferències socials i la interacció que comporta en les relacions personals; la fidelitat entre les persones, sigui mitjançant una relació de parella o d’amistat; la pàtria, la nacionalitat i els móns perduts a causa del pas del temps; el desig de venjança i la manca d’agressivitat; l’espera... Però de tots ells el que sobresurt és l’amistat.
La relació que se’ns mostra entre Henrik i Konrád a través de la llarga rememoració dels esdeveniments succeïts quaranta-un anys enrere, és digna de ser col·locada damunt la taula per fer-ne una dissecció i aprendre, mitjançant aquest estudi, de la conducta humana. Una relació que mostra la fragilitat existent en la frontera que marca la delimitació entre l’amor i l’odi.
Al llarg de la tertúlia ens hem plantejat el comportament i reacció tant dels dos homes, Henrik i Konrád, com de Krisztina. El que plana per damunt d’ells és una espessa capa de silenci. No hi ha comunicació. Els manquen les paraules. En tot cas, potser Konrád i Krisztina (així com també ho feia la mare de Henrik) poden suplir aquesta mancança amb la música. Però la música té dues cares, en aquesta novel·la: un art que permet l’expansió lliure de l’esperit, i alhora un perill (just per aquest mateix motiu).
Ha cridat l’atenció el personatge de la dida, la Nini, una dona entranyable que parla amb les seves accions: sempre al costat d’aquells a qui serveix i que, alhora, es converteixen en aquells a qui estima. Una incondicionalitat total i absoluta.
L’última trobada, de Sándor Márai, és una novel·la rica en matisos, d’aquelles que podries tractar en més d’una tertúlia tot agafant diferents aspectes dels seu continguts. Per altra banda, el fet que la història tingui lloc al llarg d’un sopar i que, alhora, puguem passejar per la vida dels personatges des de la seva infantesa fins a la seva vellesa, i veure a través d’ells el pas del temps i els canvis soferts al si de la societat, és un clar exponent de l’ambició narrativa de Sándor Márai. L’únic “però” que hom li ha trobat ha estat certa densitat, manifestada a base de repeticions innecessàries, sobretot en la segona part. Però a banda d’aquest petit detall, L’última trobada és una obra altament recomanable.
Sílvia Romero
(maig 2013)
