Cinc cèntims de la tertúlia del passat dijous 7 de novembre...
Flors per a l’Algernon
Daniel Keyes
1. L’autor
Neix a Brooklyn el 1927. A l’edat de disset anys s’allista per servir a la Marina i en acabar aquesta etapa torna als estudis i obté el títol en Psicologia, tot i que una de les seves primeres feines és com a fotògraf de moda. Més tard imparteix classes d’anglès alhora que cursa estudis de Literatura Anglesa i Americana a la Universitat de Brooklyn. És en aquesta època quan comença a dedicar-se a l’escriptura (durant els caps de setmana).
A principis dels anys cinquanta és editor de la revista pulp Marvel Science Fiction, i quan aquesta deixa d’editar-se passa a ocupar el càrrec d’editor associat d’Atlas comics. En aquesta mateixa dècada dels cinquanta col·labora en diverses revistes, de vegades amb el seu nom real i en altres ocasions amb els pseudònims Kris Daniel i Dominik Georg. El 1966 passa a ser professor d’anglès i d’escriptura creativa a la Universitat d’Ohio, on va ser nomenat professor emèrit el 2000.
L’obra més coneguda és la que comentarem en la nostra tertúlia: Flors per a l’Algernon, que al principi va ser publicada com a relat i més tard com a novel·la. Guanyadora del Premi Nébula va ser adaptada al cinema el 1968 sota el títol Charly (dirigida per Ralph Nelson i protagonitzada per Cliff Robertson, que va guanyar l’Òscar por la seva interpretació).
La seva obra dins el gènere de la novel·lística no és molt extensa. Es caracteritza, bàsicament, per un intent d’indagar en els desajustos mentals dels protagonistes o en les seves percepcions particulars, un camp narratiu on aplica els seus coneixements de psicologia i que li serveixen per recrear amb realisme una situació que, d’antuvi, pot resultar aliena al lector, però en la qual Daniel Keyes aconsegueix submergir-lo tot estimulant la seva empatia.
2. L’obra
Charlie, el protagonista d’aquesta novel·la, és un home jove de trenta-dos anys d’edat i amb un coeficient intel·lectual molt baix. Viu sol, abandonat per la família, i treballa en un forn tot realitzant tasques simples de neteja i alguns encàrrecs senzills. És, doncs, un personatge innocent, bonhomiós, amb ganes d’agradar i tenir amics i, sobretot, amb una ànsia immensa de ser intel·ligent. O com diu ell: ser llest. Per això, quan se li proposa formar part d’un experiment científic fins al moment només practicat amb animals, en base al qual es pretén augmentar el nivell d’intel·ligència, de seguida accepta. A priori podria semblar que aquesta experiència solucionaria els seus problemes i conflictes personals, però succeeix ben bé a l’inrevés: tot just comencen.
La novel·la està escrita en forma de diari. Cada entrada, o gairebé totes les entrades, apareix datada, amb la qual cosa podem copsar a la perfecció l’evolució que experimenta. Algunes d’elles duen el títol “Informe de progrés”, i és on trobem el detall dels canvis que percep o de les proves i teràpies a què el sotmeten per valorar l’efectivitat de l’estudi. D’altres tenen un caràcter més personal i és quan podem conèixer l’evolució que es produeix en el seu caràcter. Però més enllà de la informació que se’ns transmet, també podem percebre la transició que té lloc en el Charlie en base als canvis del seu estil d’escriptura: les primeres pàgines estan farcides d’errades ortogràfiques i a poc a poc el discurs escrit va prenent la forma correcta.
Amb aquest plantejament són molts els temes que apareixen, i no sempre es tracta d’aspectes que es donin només en casos com els del Charlie (una persona de molt baix nivell intel·lectual), sinó que la majoria d’ells poden ser extrapolats i que el lector s’identifiqui. Aquesta és una de les bases per la qual Flors per a l’Algernon (que per cert: és el nom del ratolí amb el qual han experimentat primer) ha tingut gran èxit i acceptació: l’empatia que es crea amb el protagonista. A més, la novel·la està escrita en clau psicològica i amb grans dosis de ciència-ficció, però sense perdre de vista l’element humà: és tendra i la necessitat d’afecte i de sentir-se acceptat pren molt de valor.
3. Tertúlia del dijous 7 de novembre de 2013
Hem iniciat el Club de lectura Tardes Literàries amb un breu brindis per tal de celebrar el guardó literari obtingut per la coordinadora d’aquestes trobades, Sílvia Romero, qui el divendres 25 d’octubre va guanyar el 15è Premi El Lector de l’Odissea. Però no ha estat aquest el motiu pel qual la trobada d’avui hagi transcorregut amb l’apassionament amb què ho ha fet, sinó perquè la novel·la Flors per a l’Algernon és una lectura que suscita aquest apassionament.
D’entrada ens hem plantejat sota quin gènere catalogaríem la història, perquè si bé és cert que podem adscriure-la sota el títol de ciència-ficció també és cert que ens trobem davant d’una narració escrita en clau psicològica.
Un dels elements que han sortit a bastament a discussió ha estat el concepte de felicitat. Hi ha qui considera que Charly és feliç quan encara no s’ha sotmès a l’experiment científic que li ha d’atorgar un nivell intel·lectual superior a la mitjana; i hi ha qui, pel contrari, considera que malgrat breu o gairebé fugaç, la felicitat l’assoleix just en l’etapa posterior a l’experiment. Sigui com sigui, tothom ha estat d’acord en què ambdues formes possibles de felicitat tenen els seus pros i els seus contres.
L’amistat i el respecte han estat els altres dos temes que potser s’han tractat més, tot considerant que sovint allò que és diferent ens fa por i en base a aquestes nostres temences ens hi posicionem a la contra, sovint atacant. I al costat d’aquests dos temes hi col·locaríem l’amor i el sexe, dues manifestacions que Charly pot viure i conèixer en aquesta segona etapa de la seva existència.
Però tot plegat, tots els comentaris i observacions, ens duen sobretot a dues consideracions bàsiques. Per una banda que mitjançant aquesta història d’intent de superació per part de Charly, l’autor ens presenta un retrat cru de la nostra societat, amb tots els nostres temors i mesquineses. Per altra banda que la novel·la pot ser llegida perfectament des d’un posicionament psicològic, considerant tot el que se’ns narra com l’explicació d’un estudi.
En definitiva Flors per a l’Algernon és una novel·la que en general crea empaties, que permet l’extrapolació de la història cap a altres àmbits de la nostra experiència personal i que resumeix en la família del mateix Charly les diferents reaccions possibles d’una mateixa situació, d’un mateix fet.
Una novel·la realista, dura, amb un final que no deixa indiferent. Però sobretot una novel·la que permet molta, molta tertúlia.
Sílvia Romero
(octubre-novembre 2013)
