Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres 17 de gener...
Club de la lluita, de Chuck Palahniuk
1. L’autor
Escriptor estatunidenc (1964) va cursar estudis de periodisme i va treballar en diversos oficis (cadena de muntatge, fàbrica de contenidors, mecànic...). Amb poc més de trenta anys es va inscriure en un taller d’escriptura dirigit per Tom Spanbauer (autor de El hombre que se enamoró de la luna) i va ser en aquest moment quan va començar a escriure. En aquest taller, que es reunia cada dimarts per intercanviar-se els treballs i comentar-los entre els alumnes, va néixer Club de la lluita, obra que es va gestar en tres mesos. Segons declaracions del mateix autor: “Escrivia arreu: sota els camions, a la bugaderia, en el gimnàs. Va ser més un dictat que un escrit original, més o menys es va anar escrivint sola”.
Aquesta novel·la va tenir un èxit relatiu, però d’una o altra manera es va obrir camí fins als estudis de Hollywood, on David Fincher es va interessar per crear l’adaptació cinematogràfica, cosa que va catapultar Chuck Palahniuk com a escriptor.
Altres obres d’ell que cal remarcar, entre les moltes publicacions que podem trobar, serien Superviviente, on retrata un món tan diabòlic i desesperat com el de Club de la lluita i que també es va dur al cinema; Asfíxia, on presenta un estudiant de medicina fracassat que es busca la vida mitjançant l’engany; Nana, basada en uns tristos i escabrosos successos familiars; i més recentment Rant: la vida d’un assassí en sèrie, on el protagonista, un noi rebel addicte als videojocs, escapa de casa i es converteix en el líder d’una banda.
Alguns trets característics de la seva escriptura és que, de forma habitual, els seus són personatges marginats d’una o altra manera per la societat i ben sovint reaccionen amb agressivitat autodestructiva. També, moltes vegades, inicia el relat en el final cronològic, tot provocant que el protagonista recordi els successos que l’han dut a aquell punt on comença el llibre. Sigui com sigui es tracta d’un autor que la crítica ha qualificat d’escriptor impactant.
2. L’obra
La història gira al voltant d’un narrador sense nom que no suporta ni la seva feina ni l’estil de vida, a causa del qual cau en un insomni crònic. Això el durà a assistir a les reunions d’alguns grups de recolzament i s’anirà afeccionant a ells fins a convertir-se en un addicte d’aquestes trobades. Però la seva vida canvia radicalment quan coneix Tyler Durden, que l’acull a casa seva amb la curiosa o peculiar condició que el colpegi tan fort com pugui. La baralla que en resulta atreu altres homes i així s’origina un nou grup de recolzament, el primer club de la lluita (que estarà regit per un seguit de normes).
És així com els cap de setmana, en els soterranis i aparcaments, molts joves oficinistes es treuen les camises i lluiten entre ells fins a l’extenuació. L’endemà, els dilluns, tornen als seus despatxos potser amb els ulls morats, potser amb alguna dent de menys, però per damunt de tot amb un embriagador sentiment d’omnipotència. Però més enllà de la lluita, aquestes reunions clandestines són part del pla de Tyler Durden, que les aprofita per difondre les seves idees anticonsumistes i reclutar membres per participar en atacs cada vegada més elaborats contra diverses corporacions estatunidenques.
L’autor, referint-se a la ràpida gestació d’aquesta història, va dir: “Escrivia a tot arreu: sota els camions, a la bugaderia, en el gimnàs. Era més un dictat que no pas un escrit original, si fa no fa es va anar escrivint ella sola”. La qüestió és que Club de la lluita és una de les novel·les contemporànies més originals, i ha arribat a convertir-se en un clàssic underground. Amb tot, la crítica s’ha posicionat en els dos sentits: hi ha els qui l’elogien per la seva comprensió de la cultura estatunidenca i hi ha els qui l’acusen perquè pot arribar a convertir-se en l’origen de conductes misògines i autodestructives.
3. Tertúlia del divendres 17 de gener de 2014
Moltes vegades s’ha produït la gairebé unanimitat a l’hora de valorar positivament una lectura del club Tardes literàries, però mai abans aquesta unanimitat s’havia mostrat en signe contrari. És a dir: considerar el llibre triat com una lectura poc recomanable i desagradable, fins al punt que la majoria no l’han acabat. Val a dir, però, que en la sessió d’aquest mes de gener s’ha demostrat a bastament la fidelitat de les clubaires a les nostres trobades, la seva ferma vinculació al club i la responsabilitat de formar part d’aquest col·lectiu. I dic això perquè malgrat el desencís vers la lectura, no per aquest motiu s’han abstingut d’assistir-hi.
També cal precisar que unes quantes persones sí que han llegit Club de la lluita i, d’aquestes, un parell o tres han considerat que és un llibre interessant i provocador, però no una novel·la per recomanar fàcilment.
En general s’ha apuntat que la temàtica és original i trencadora, que l’estil d’escriptura el fa llegible, però que resulta asfixiant. Hi entreveiem per una banda la plasmació del camí on pot anar a parar una persona que no s’adapta a la societat i que respon a aquesta inadaptació mitjançant la violència. També hi ha la crítica al consumisme, al sistema de sanitat de la societat estatunidenca, a la proliferació de teràpies que més enllà d’ajudar a superar certs conflictes, també poden convertir-se en addiccions.
Quant al protagonista i la descripció de la seva malaltia psíquica, cal remarcar que està ben portada al llarg de la novel·la perquè fins el darrer moment no arribem a la descoberta d’aquesta realitat. Tot i que, molt hàbilment, l’autor ens ha donat algunes pistes per sospitar-ne, com podria ser el fet que mai no coincideixen els tres personatges principals alhora (ja que en realitat en són dos).
Un altre tema que s’ha debatut és el paper de Marla. Hi ha qui ha considerat que és el detonant de l’explosió d’aquest brot psicòtic per part del protagonista, i hi ha qui ha considerat que en realitat aquest s’emmiralla en ella. I per citar un altre aspecte que s’ha comentat al llarg de la sessió hom ha destacat, aquest cop positivament, el final: entre la sorpresa lectora i la lògica argumental.
Sigui com sigui i resumint, perquè una hora i mitja de Club de lectura dóna per a molt, torno a l’inici d’aquest comentari sobre la nostra trobada de Tardes literàries: en general la novel·la s’ha fet il·legible per la seva qualitat desagradosa, però també se l’ha valorat, des d’un plantejament d’ubicació de l’obra en la història de la literatura, d’interessant.
Sílvia Romero
(gener 2014)
