Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres 21 de febrer...
Ningú ha escombrat les fulles
Jordi Llavina
1. L’autor
Neix a Gelida el 1968. És escriptor, poeta, crític literari i presentador de ràdio i televisió.
La seva entrada en el món editorial té lloc el 1994 amb la publicació de la novel·la La matèria del temps, a la qual la seguirà, cinc anys més tard, la segona novel·la, La mà tallada. Aquest mateix any, el 1999, apareix al mercat editorial La capa d’ozó (narrativa infantil). El 2001 publica un conte amb dibuixos de Mariscal que versa sobre la memòria i el mar, Dies de Galícia.
Però aquest mateix any, el 2001, és quan Jordi Llavina es consolida en el panorama literari en guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato de Chile. A partir d’aquest moment les publicacions són més sovintejades i també s’endinsa en el camp de la poesia.
Així doncs, posterior a aquesta obra i encara en novel·la podríem destacar El llaütista i la captaire (2013). En narrativa breu caldria afegir el títol Ningú ha escombrat les fulles (2001), i Londres nevat (2009). I en poesia cal destacar La corda del gronxador (2006), Diari d’un setembrista (2007), País de vent (2011), Vetlla (2012) i la més recent, publicada el 2013, Contrada.
A banda del guardó esmentat ha rebut altres reconeixements literaris, tots ells en poesia: Premi Ciutat de Mallorca, Premi Alfons el Magnànim, Premi Crítica Serra d’Or, i Premi Vicent Andrés Estellés.
Col·labora al diari Avui, El Mundo, La Vanguardia i a El 3 de vuit; i condueix el programa de televisió El book insígnia. A la ràdio, va presentar el programa Fum d'estampa a la desapareguda emissora Catalunya Cultura, i actualment col·labora al programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio a la secció dels Mails d'amor.
2. L’obra
Ningú ha escombrat les fulles és un recull de 18 relats breus que, a grans trets, versen sobre les temàtiques més habituals que tracta tot escriptor: l’amor, la mort, les relacions humanes en tots els diversos àmbits en què es poden produir (personals, professionals, familiars...), el desig, la solitud, el pas del temps... I rere totes aquestes matèries hi trobem cert regust d’infelicitat. Però segons paraules del mateix autor, un dels temes principals és el de les obsessions humanes. Aquest aspecte apareix reflectit en la descripció de molts fets quotidians, però cal assenyalar que sempre hi ha una ferma voluntat de creuar la primera capa d’allò que se’ns mostra, sempre hi ha la intenció d’avançar més enllà i assolir les veritats que ens configuren.
Alguns contes apareixen escrits en tercera persona, com podria ser el cas dels relats El senyor Raburé i les bessones i El segell, per citar-ne un parell. En d’altres la veu narradora es produeix en primera persona. També els protagonistes són diversos i variats: homes, dones, joves, ancians. Però malgrat aquesta aparença heterogènia, i tot reiterant les paraules de l’inici d’aquesta ressenya, el que en destaca com a base unitària és el lirisme de la quotidianitat i el detallisme narratiu i descriptiu.
Tal com s’indica en la contraportada del llibre, Jordi Llavina ens presenta una mirada lúcida i nostàlgica sobre la complexitat de les relacions humanes amb un domini fascinant del llenguatge, fins al punt que, de vegades, el lector pot tenir la sensació que la seva pròpia vida, com si fos una pel·lícula, li passa pel davant i quasi la pot olorar, sentir, i degustar.
3. Tertúlia del divendres 21 de febrer de 2014
A Tardes literàries hem comentat, aquest mes de febrer, el llibre de l’autor convidat a la III Trobada de Clubs de Lectura, Jordi Llavina, i el títol que hem llegit ha sigut Ningú ha escombrat les fulles. També comptàvem amb la presència de l’Imma Martínez, la bibliotecària itinerant responsable de fer avançar tot aquest projecte.
Val a dir que un primer entrebanc, gens atribuïble a l’obra llegida, és el fet que les clubaires de Tardes literàries prefereixen el gènere novel·lístic per damunt del conte, i Ningú ha escombrat les fulles és un recull de 18 relats breus.
Feta aquesta premissa, un dels primers aspectes que s’han posat damunt la taula ha sigut la riquesa lèxica i el magistral domini de la llengua. Amb tot, de la mateixa manera que s’han lloat aquestes característiques de l’obra de Jordi Llavina, la majoria de clubaires també han mostrat el seu desgrat vers aquesta peculiaritat. El motiu, segons han manifestat, es troba en l’ús d’un detallisme descriptiu acurat i impecable que es converteix, ben sovint, en abús. I aquestes digressions s’allunyen en excés del nucli temàtic de cada conte, cosa que els provocava, durant la lectura, confusió i pèrdua d’interès.
En aquest sentit, i ja entrant en aspectes de contingut, s’ha valorat positivament la recreació narrativa de les rutines del dia a dia, el que una clubaire ha qualificat de “art descriptiu de la quotidianitat”, referint-se al fet que els lectors s’identificaven sense dificultat amb els escenaris i amb els gestos dels seus personatges. A més, que els contes aplegats sota aquest títol girin sempre a l’entorn dels sentiments i les relacions humanes, també hi ajudava.
Però més enllà de la quotidianitat descrita al llibre i que se’ns mostra propera, els contes, en general, no han atrapat el lector. Els motius que han al·ludit són diversos: manca d’intriga, inexistència de clímax, finals excessivament oberts... Tot parlant d’aquests finals dels relats, una clubaire els ha defensat en crear una comparació entre els contes i un quadre: l’autor no ens explica històries, sinó que ens pinzella instants, i el marc d’aquests ha de ser, obligatòriament, difuminat. Aquest comentari ens ha dut a parlar del vessant poètic de Jordi Llavina, gènere en què ha destacat i pel qual ha rebut nombrosos guardons.
Ja he indicat a l’inici d’aquest resum que les clubaires prefereixen la lectura de novel·les enfront dels reculls de relats. En base a aquesta idea no es fa gens estrany, doncs, que els contes que més han agradat siguin, precisament, els més llargs: A l’oest de Míkonos, Ull de tigre, Mig dia i una nit a Limeuil...
I encara hem estat comentant molts altres aspectes al voltant d’aquesta lectura, però es fa gairebé impossible sintetitzar totes les aportacions en unes poques línies. Per tant, hem tancat la tertúlia amb ganes de poder gaudir d’aquest trobada amb Jordi Llavina, a final de curs, i traslladar-li la nostra pregunta sobre Ningú ha escombrat les fulles.
Sílvia Romero
(febrer 2014)
