dimarts, 25 de març de 2014

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

La colega tatuada 
Margherita Oggero

· Tertúlia del divendres 21 de març de 2014

El que ha cridat més l’atenció d’aquesta novel·la ha estat la caracterització de la seva protagonista, aquesta professora de literatura que ronda la quarantena i de qui, si més no en aquesta història, desconeixem el nom. És un personatge culte que en el marc de la rutina se’ns mostra crítica i irònica amb el dia a dia. A algunes clubaires els ha semblat que aquesta ironia i, en ocasions, mordacitat, els despertava la seva simpatia; a d’altres els ha semblat que existia cert excés de paròdia de la quotidianitat.

I és que en realitat la quotidianitat és l’element més rellevant de La colega tatuada, on malgrat existir un crim i la seva conseqüent investigació, per a les lectores de Tardes literàries el que destaca per damunt de tot és la narració d’estil costumista. Un enfocament, però, que de vegades s’ha valorat monòton i repetitiu.

A pesar d’això la lectura avança fresca i amena. Àgil. Tot i que també s’ha remarcat que el pols narratiu cau lleugerament en algun que altre passatge del llibre, on se’ns ofereixen informacions que ens allunyen del focus real de la seva trama.

Al costat de la protagonista, un altre personatge que ha cridat l’atenció ha estat el comissari Gaetano, però aquest cop la valoració que se n’ha fet és de poc creïble. Les clubaires no es creuen que un policia que es troba immers en la investigació d’un crim actuï com ho fa ell.

També és cert, al costat de tot el que estic resumint de la trobada del nostre Club de lectura, que el punt que ha fet trontollar més els comentaris al voltant de La colega tatuada fa referència a la catalogació d’aquesta com a novel·la policíaca, ja que hom, en obrir el llibre i llençar-se a la seva lectura, espera un tipus d’història, de narració, que no arriba a produir-se. A la mateixa contraportada del llibre trobem una frase que tanca la breu ressenya que se’n fa: “...una novel·la policíaca al més pur estil clàssic”. I això és precisament el que a la nostra tertúlia no hem trobat: els elements més bàsics i clàssics del que hom pot definir, avui en dia, com a gènere negre (en una accepció àmplia).

Sigui com sigui La colega tatuada, pel seu estil amè i per la seva protagonista irònica, es converteix de seguida en una novel·la divertida i de lectura ràpida. Fins i tot hi ha qui (cito paraules textuals) ha rigut molt amb la lectura d’aquest llibre. Però també és veritat que, en general, s’ha considerat que és una novel·la que no deixa empremta.

· L’autora


Neix el 1940 a Torí, ciutat on viu i on s’ha dedicat, professionalment, a la docència. El 2002 escriu la seva primera novel·la, que és la que tractarem al nostre Club de lectura Tardes literàries: La colega tatuada. Aquesta obra tindrà molt bona acollida entre els lectors i es convertirà en la primera dels casos protagonitzats per la mateixa professora-investigadora que trobem en aquesta lectura. També cal assenyalar que, en aquest mateix personatge, es basa l’exitosa sèrie de la televisió italiana Provaci ancora prof, i que la novel·la també ha tingut la seva adaptació cinematogràfica: Se devo essere sincera, pel·lícula dirigida per Davide Ferrario.

L'any següent, el 2003, publica Una piccola bestia ferita, a la qual la seguirà L’amica americana i Così parlò il nano da giardino.

Però posteriorment la seguiran tot un seguit d’obres que s’aparten de la línia amb què havia iniciat la seva trajectòria com a escriptora: Qualcosa da tenere per sé (2007), Orgoglio di classe. Piccolo manuale di autostima per la scuola italiana e chi la frequenta (2008), Il rosso attira lo sguardo. Quattro stagioni di relazioni pericolose Torino, l'ora blu, i finalment Risveglio a Parigi. Més endavant, el 2011, s’estrena en la literatura infantil amb l’obra L’amico di Mizù.

I serà el 2012 quan recuperarà les històries de la professora Camilla Baudino, després de cinc anys de l’últim llibre publicat amb aquesta protagonista: Un colpo all’altezza del cuore.

· L’obra


Tenim una professora de literatura que voreja els quaranta. Culta, curiosa, apassionada pels enigmes, de vegades un punt irritable i rondinaire, està casada i té una filla. Duu una vida rutinària i potser, en ocasions, una mica avorrida. I tenim una companya de feina d’aquesta professora que és tot el contrari: alta, jove, rossa, rica, elegant i, cosa que la professora no pot sofrir, esnob. Amb aquest plantejament tot sembla indicar que la novel·la La colega tatuada avançarà mitjançant tot un seguit de reflexions al voltant de la gelosia, l’enveja, la monotonia a què ens aboca el dia a dia... però en lloc d’això ens trobem amb una novel·la policíaca, perquè ja en les primeres pàgines descobrirem que la col·lega de la professora, aquesta que tant la irritava, és assassinada.

Val a dir, però, que és una novel·la policíaca inusual. Quasi podríem considerar que el crim és una part irrellevant, perquè el que atrau el lector és, precisament, la protagonista, aquesta professora de literatura que, malgrat el llibre estigui construït des d’una tercera persona omniscient, entra tot d’una dins la narració per oferir-nos els seus pensaments i cavil·lacions. Uns pensaments, per altra banda, que abracen des de la investigació pròpiament dita a la qual es veu abocada (simplement per satisfer la curiositat) i acompanyada pel comissari Gaetano, fins a la descripció d’escenes familiars curioses i divertides, passant per una lleu crítica a les classes mitjanes-altes de la societat torinesa.

No espereu una acció trepidant, perquè l’acció la trobarem dins la ment de la protagonista; no espereu persecucions i enfrontaments amb l’assassí, perquè la lluita té lloc, de nou, dins la ment de la protagonista. Al més pur estil de Miss Marple, ella investigarà servint-se de les amistats, de les coneixences, de les tafaneries i rumors que extreu en una o altra conversa, i les seves recerques avançaran en paral·lel a les del comissari.

La colega tatuada és una novel·la policíaca inhabitual, de lectura àgil, amb una protagonista coherent i literàriament ben dibuixada, i amb escenes i situacions d’humor que potser faran somriure el lector.

Sílvia Romero
(març 2014)