L’illa, de Giani Stuparich
- Tertúlia del divendres 25 d’abril de 2014
Qui de nosaltres, lectors i lectores, no ha patit de ben a prop el sofriment d’una persona estimada que es troba immersa en una malaltia greu o, malauradament, terminal? Qui no ha viscut aquesta angoixa i impotència, aquesta sensació de no saber què fer o com actuar? Qui no s’ha trobat perdut i insegur a l’hora de decidir una actitud, una resposta i fins i tot un somriure? Aquestes preguntes són les que ens han marcat el curs de les reflexions, a les clubaires de Tardes literàries, al voltant de la novel·la breu L’illa, de Giani Stuparich. Una narració, per altra banda, que malgrat la seva duresa, i tal com ha remarcat una de les assistents a la trobada d’aquest mes d’abril, no podem obviar de cap de les maneres perquè fa referència a la realitat de la mateixa vida.
Ha hagut lectores que s’han pogut identificar amb els dos personatges de l’obra, d’altres que han sentit més propera l’ansietat i dolor d’un d’ells, i també qui no s’ha reconegut en cap dels dos malgrat haver viscut una situació similar. I aquest ampli ventall d’empaties amb els personatges es deu, en gran mesura, a la lloable habilitat de l’autor per fer canvis de punt de vista narratiu que ens permeten conèixer els pensaments i sentiments tant del pare com del fill.
En aquest sentit, també s’ha assenyalat un fet que sovint ens crida l’atenció quan el trobem en una de les nostres lectures: cap dels dos protagonistes no tenen nom. El fet de no individualitzar-los també ens permet universalitzar al màxim la història de tal manera que, malgrat es trobi acotada en una illa de l’Adriàtic, la podem extrapolar a qualsevol altre indret i societat. El que preval és el sentiment de la vida enfront de la mort i les reaccions emocionals que aquesta situació suscita.
Hem parlat de l’assumpció d’aquest final per part del pare, del grau de patiment de l’un i de l’altre, dels silencis que els ofeguen, de la incomunicació de què són víctimes, de la idea o necessitat de poder assolir una mort digna... així com de la tendresa que amara tota la narració, de la profunditat de les emocions que se’ns descriuen, del caliu humà d’aquest retorn a l’illa...
Val a dir, també, que hom ha destacat les moltes simbologies que apareixen al llarg d’aquesta lectura, començant pel marc de solitud que impregna la idea de traslladar-se a una illa per viure aquest retrobament entre pare i fill, i acabant, per tal de només citar un parell d’exemples, pel paral·lelisme que ens mostra contínuament entre la vida i la bellesa de la natura, de la mare terra, amb unes descripcions magistrals de la llum, els colors, les olors, els espais, els paisatges... les petites coses del dia a dia i que són, en definitiva, les que componen la vida.
Resumint, es tracta d’una novel·la breu que, per la seva temàtica i per la facilitat amb què el lector arriba a l’essència dels personatges, pot provocar certa tristor. Però també es tracta d’una novel·la breu d’una bellesa i plasticitat encomiable, i d’una qualitat literària per la qual cal recomanar-la.
- L’autor
Escriptor italià, neix a Trieste el 1891 i mor a Roma el 1961. Fill de mare triestina (Gisella Gentilli) i pare de Lussino (Marco Stuparich), va passar un any a la Universitat de Praga i després es va traslladar a la Universitat de Florència, on va conèixer altres escriptors com Scipio Slataper, que acabaria convertint-se en el seu mestre i amic. En aquesta Universitat es llicencia en literatura italiana amb una tesi sobre Maquiavel.
En iniciar-se la Primera Guerra Mundial s’allista com a voluntari en el Primer Regiment de Granaders de Sardenya amb el seu germà Carlo i el seu amic Scipio Slataper. Ferit dues vegades, va ser fet presoner i internat en cinc camps de concentració austríacs. Posteriorment va rebre la medalla d’or al mèrit militar per la seva actuació en combat.
El 1918 torna a Trieste i es casa amb Elody Oblath, amb qui va tenir tres fills: Giovanna, Giordana i Giancarlo.
Entre el 1921 i el 1941 ensenya a l’institut Dante Alighieri. Va veure amb recança l’èxit del fascisme italià i es va negar a participar en cap de les seves manifestacions. El 1945 el van fer presoner, juntament amb la seva mare i la seva dona, i el van internar a la Risiera di San Sabba, tot i que els van alliberar una setmana després gràcies a la intervenció del Bisbe Santin i del Prefecte de Trieste, Coceani.
Més tard va formar part del Comitè d’alliberament Nacional de la Resistència Italiana, en el qual es va ocupar de la supervisió dels monuments de Trieste. El 1946 funda el Cercle de la Cultura i de l’Art. Durant la postguerra Stuparich alterna la professió de periodista amb la d’escriptor, implicant-se políticament a través de conferències i debats, o a través dels cercles d’escriptors o pensadors de l’època. Entre els seus amics es comptaven els intel·lectuals i escriptors Umberto Saba, Virgilio Giotti, Biagio Marin, Calamandrei o Reiss-Romoli.
- L’obra
Què és L’illa, aquesta novel·la breu considerada l’obra mestra de Giani Stuparich? Per explicar-ho breument direm que és la història de dos homes sols, pare i fill, que passen uns dies en una illa adriàtica on, fa molts anys, tant l’un com l’altre i per raons i circumstàncies diferents, foren feliços. Però un d’ells dos, el pare, es troba afectat per una malaltia terminal terrible (com totes les malalties terminals), i el fill se sent atrapat per la incapacitat d’expressar-li els seus sentiments. Ha decidit acompanyar-lo, tal com l’home li havia demanat, en el seu darrer viatge, i cada cop veu més evident que és un adéu per sempre.
Narrada de forma alterna des del punt de vista del pare i del fill, aquesta tècnica es converteix en un dels grans encerts de la novel·la, ja que el lector pot fer-se càrrec de la diferents maneres de viure un mateix fet. El pare, un home lluitador de mena, assumeix i accepta el seu destí amb actitud ferma, i el fill es perd en l’evocació i l’enyor, pateix pel sofriment del pare.
Però, què és el que succeeix al llarg d’aquests dies que comparteixen tots dos a l’illa? Res... i tot. A través del pare, que es retroba a ell mateix en cada racó de l’illa, i a través del fill, que recordarà els estius passats allà quan era infant, reviurem el seu passat i entendrem la seva relació.
És un llibre sobre el dolor, sobre la vida i la mort, sobre la malaltia, però també sobre l’amor entre dos homes que mai no han estat capaços de mostrar-se, l’un a l’altre, els seus sentiments. Una lectura breu, àgil, i molt recomanable.
Sílvia Romero
(abril 2014)
