Cinc cèntims de la tertúlia del divendres...
La biblioteca dels morts, de Glenn Cooper
Tertúlia de divendres 26 de setembre de 2014
Iniciem el curs de Tardes literàries amb la tertúlia sobre un llibre extens (450 pàgines en l’edició de què disposo) triat especialment per a aquests dies d’estiu en què podem endinsar-nos en una història llarga. I el primer que cal assenyalar, tot parlant en termes genèrics, és que es tracta d’una novel·la amb un estil narratiu àgil i amè que et fa passar pàgina rere pàgina i provoca que a poc a poc et vagis endinsant en la trama.
Amb tot, una part important de les clubaires ha considerat que l’inici de la lectura resulta un tant confús: un primer capítol situat el maig de 2009, per avançar enrere en passar a un segon capítol situat un any abans d’aquests fets, i tornar al maig de 2009 en el tercer capítol i així continuar, cronològicament, amb el següent; ara bé, el cinquè capítol ens trasllada al febrer de 1947 i ens quedem en aquest any durant una bona part de la narració per tornar tot d’una... i així anar fent. I encara més: a la pàgina 135 (de la meva edició) ens trobem per primer cop amb la història que s’anirà alternant amb la d’època actual i que esta ubicada al segle VIII.
Si heu aconseguit llegir aquest darrer paràgraf i entendre la complexitat estructural amb què se’ns presenta la novel·la, de ben segur comprendreu que un dels temes dels quals s’ha parlat al llarg de la tertúlia ha estat, precisament, aquest estil que sembla haver-se posat de moda (segons paraules d’una clubaire) mitjançant el qual els escriptors creen una novel·la basada en dues històries diferents que, d’una o altra manera, acabaran trobant-se. I tot estudiant els avantatges d’aquest joc temporal, que entre altres aspectes permet a l’autor mantenir dues intrigues alhora i per tant captar l’atenció del lector, s’ha considerat que caldria que en aquests casos cada capítol o apartat narratiu fos valorat com una preciosa peça de rellotgeria que ha de formar part d’un engranatge perfecte, no pas com fitxes per ser col·locades sense cisellar.
La descripció dels personatges també ha estat objecte dels nostres comentaris. Perquè més enllà de l’aparició d’algun de real, com podria ser el cas de Winston Churchill, del qual no ens cal gaire informació i l’autor juga precisament amb aquests nostres coneixements, la resta, en la seva majoria, són arquetipus. Només, en certa mesura, hi ha cert treball descriptiu de la psicologia de l’agent Will Piper, l’investigador que es dedicarà en cos i ànima a desvetllar qui és el responsable dels assassinats del cas del Judici Final. I sobretot ho trobem en l’altre personatge principal de la narració, l’informàtic Mark Shackleton, un home de gran intel·ligència però amb poca capacitat comunicativa i amb una important inseguretat emocional.
Evidentment, també hem comentat la crítica que hi ha, latent al llarg de tota la novel·la, al voltant del poder polític i religiós, així com la noció de determinisme que apareix en base al que podríem anomenar, de ben segur, la idea embrionària de tota la història que se’ns narra.
En resum, La biblioteca dels morts, de Glenn Cooper, és una novel·la que t’atrapa, amb un estil àgil, un plantejament original però potser una estructura qüestionable. I, un altre detall que hem remarcat, amb algun que altre aspecte col·locat una mica amb pinces dins l’argument. Però, i de nou parlant en general segon les sensacions de les clubaires, és un llibre que et regala una bona estona de lectura.
L’autor
La seva primera novel·la, que és la que tractarem al nostre Club de lectura Tardes literàries, La biblioteca dels morts (2009), va començar a ser escrita en forma de guió, però Glenn Cooper la va anar transformant en novel·la en considerar que es trobaria amb moltes dificultats per adaptar-la a una superproducció de cinema. Amb ella l’autor va aconseguir el seu primer contracte editorial i de distribució mundial, i un cop publicada es va convertir en tot un èxit de vendes.
Aquesta novel·la és la primera, també, d’una trilogia formada per El llibre de les ànimes (2010) i La fi dels escribes (2011).
Però a banda d’aquestes obres el que cal destacar és que a partir del seu brillant debut en el món literari Glenn Cooper es dedicarà completament a l’escriptura, i altres títols que podem remarcar, a més dels ja esmentats, són La clau del destí (2010) i La pedra de foc (2014). Tots han rebut una molt bona acollida per part dels lectors, que en la seva majoria els han convertit en best-sellers.
L’obra
Per altra banda, a la ciutat de Nova York de principis del segle XXI, la població viu atemorida perquè hi està actuant un assassí en sèrie. L’han anomenat l’assassí del Judici Final i en totes les morts que li atribueixen només existeix una característica comuna: totes les víctimes, abans de morir, han rebut una postal enviada des de Las Vegas on s’anuncia la data de la seva propera mort. Will Pipper, un agent del FBI ja experimentat, i Nancy Lipinski, la seva col·laboradora, serà l’encarregat de descobrir l’assassí.
I també en època contemporània, però situant la història l’any 1947, trobem una curiosa entrevista entre Winston Churchill i el cap d’una expedició arqueològica.
Amb aquest triple plantejament narratiu avança La biblioteca dels morts. I ho fa amb un ritme àgil, en ocasions trepidant, i sempre mantenint la intriga, sempre dosificant la informació de manera que el lector sent la necessitat de passar pàgina rere pàgina. Potser els personatges no són el paradigma de personatge literari construït fins a la sacietat, però funcionen perfectament i amb coherència dins la novel·la. En definitiva, un thriller on submergir-se i gaudir-ne.
Sílvia Romero
(setembre 2014)
