Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...
La nit de l’oracle, de Paul Auster
- Tertúlia de divendres 21 de novembre de 2014
El primer qualificatiu que em ve al cap per valorar la trobada del mes de novembre és “apassionant”. Perquè així ha estat com s’ha desenvolupat la tertúlia al voltant de La nit de l’oracle, de Paul Auster. Però tot seguit hi ha un altre qualificatiu que demana pas: “impossible”. Perquè no és possible, de cap de les maneres, resumir en unes poques línies tots els temes i tots els comentaris que s’han tractat al llarg d’aquesta sessió de Tardes literàries.
Amb tot, en un intent de sintetitzar les diverses intervencions, començaré dient que en general la novel·la ha agradat, tot i que diverses veus han remarcat la seva complexitat estructural. En aquest sentit es referien al joc de crear històries dins d’altres històries, com un joc de nines russes que es van tancant les unes dins les altres, i també a l’ús d’unes notes a peu de pàgina que, tal com s’esmenta més avall, en la ressenya, contextualitzen els fets narrats i els personatges, però en ocasions la seva inusual extensió fa que les marrades argumentals tinguin un pes excessiu. Tot plegat, en alguns casos, ha provocat certa dificultat a l’hora d’entrar en la lectura però també val a dir que, un cop superat aquest escull, després aquesta ha resultat ben plaent.
Un tema que hem comentat a bastament ha estat el que fa referència al joc, ben habitual en l’obra de Paul Auster, entre ficció i realitat. Sovint aquests dos estadis freguen les fronteres que els limiten i el lector ha de discernir els diversos elements que creen aquests paral·lelismes per tal de tenir-los identificats i no confondre les històries. Seria el cas, per posar un sol exemple però ben il·lustratiu, del títol de la novel·la que llegeix Nick Bowen, el protagonista de l’obra que escriu Sidney, protagonista, per altra banda, de la novel·la que estem llegint nosaltres: La nit de l’oracle. El títol és el mateix en tots dos casos.
Un altre aspecte que s’ha remarcat ha estat el tractament del pas del temps. En un parell d’ocasions, al llarg de la novel·la, ens trobem amb dues imatges ben típiques del que significa evocar el passat: quan se’ns parla del visor de diapositives i quan Sidney fa un cop d’ull a l’àlbum de fotografies. En tots dos casos nosaltres, com a lectors, copsem com passa la vida dels personatges per davant els nostres ulls. I més enllà d’aquesta evocació, el que hi queda és una pregunta ben latent: què faríem si poguéssim triar: aniríem endavant o enrere?
Els personatges també han estat un focus de conversa, perquè les clubaires han coincidit a considerar que l’autor ens fa una bona descripció psicològica però, alhora, no entra en un retrat detallista, sinó que a través de les seves accions i dels seus pensaments, de la forma d’actuar i de reaccionar, el lector arriba a conèixer-los. I en la consecució d’aquesta empatia hi col·labora el lèxic acurat de Paul Auster i l’estil de la seva escriptura.
Tal com he dit a l’inici queden molts, moltíssims temes que en aquest resum ja no tenen cabuda però que s’han comentat al llarg de la tertúlia. Sigui com sigui cal assenyalar que, de nou en general, La nit de l’oracle ha agradat i Paul Auster s’ha convertit, per a aquelles que no el coneixien, en un escriptor a tenir en compte.
- L’autor
La vinculació amb els llibres per part d’aquest escriptor nord-americà (Nova Jersey, 1947), neix força aviat a causa de la immensa biblioteca d’un oncle seu que era traductor: amb tot just dotze anys l’Auster adolescent ja s’inicia en el món de l’escriptura. Més tard estudia literatura francesa, italiana i anglesa a la Universitat de Columbia; viatja a París i comença a traduir autors francesos com Dupin i Du Bouchet. Més endavant intentarà treballar en el món del cinema i escriurà guions per a pel·lícules mudes que mai no arribaran a rodar-se.
Durant deu anys aproximadament es guanya la vida fent feines diverses: escriu articles per a revistes, treballa en un petroler, fa traduccions... Fins que, després de divorciar-se de la seva primera dona, mor el seu pare i aquest fet li proporciona una petita herència que li permet dedicar més temps a l’escriptura de ficció.
El 1981 es casa de nou amb la també novel·lista Siri Hustvedt, i a partir d’aquest any Paul Auster comença a ser reconegut entre els grans escriptors. Entre el 1986 i el 1994 tenim: Ciutat de vidre, El Palau de la Lluna, Leviatan, i Mr. Vertigo. Passa una altra temporada vinculat al món del cinema per tornar després a la novel·la amb títols com Timbuktú (1999), El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l’oracle (2004), Bogeries de Brooklyn (2005), Viatges per l’scriptorium (2006), Un Home a les fosques (2008), Invisible (2009), Sunset Park (2010).
Paral·lelament també publica obra d’altres gèneres: memòries, relats, poesia, teatre... Molts dels seus títols han estat traduïts a diferents idiomes i cal assenyalar que ha rebut diversos guardons i premis literaris, entre els quals podem destacar el Premi Médicis per Leviatan, el Independent Spirit Award pel guió de Smoke, el Premi al millor llibre de l’any del Gremio de Libreros de Madrid per El llibre de les il·lusions, el Premi Qué Leer por La nit de l’oracle i el Premi Leteo. El 2006 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres i aquest 2014 ha estat distingit amb el Doctorat Honoris Causa de la Universitat Nacional de General San Martín (Argentina).
- L’obra
Sidney Orr és el protagonista d’aquesta novel·la i, com passa sovint en les obres d’Auster, l’inici de la seva història ens arriba quan es troba enfonsat anímicament. Sidney, que és novel·lista i té trenta-quatre anys, acaba de superar una malaltia que no ens és revelada però que, durant aquest període de convalescència, el fa sentir com un avi. Un dia, tot passejant per la ciutat, entra en una papereria, la Paper Palace, regentada per un xinès ben peculiar. I allà de seguida se sent atret per unes llibretes portugueses de tapes de color blau. En comprarà una i amb ella recuperarà la capacitat creativa per escriure perquè, tan aviat arriba a casa seva, es col·loca davant del full en blanc i inicia tot un seguit de reflexions sobre els fets que l’envolten en aquells moments: des del seu estat físic fins al seu estat emocional.
Però també tal com passa sovint en les obres d’Auster, aquests pensaments del protagonista se’ns mostraran mitjançant tot un seguit d’històries que queden inserides en l’argument principal (al voltant de Sidney Orr), de manera que provocaran un joc de ficció dins la pròpia ficció de La nit de l’oracle. Una combinació que en ocasions crea en el lector, volgudament, certa confusió entre els límits d’allò real i allò irreal. Amb tot, Paul Auster empra, per evitar que aquest recurs literari doni lloc a equívocs, uns aclariments a peu de pàgina que contextualitzen allò que és narrat.
En la primera història que Sidney comença a escriure en aquella llibreta portuguesa, el protagonista s’anomena Nick Bowen i es tracta d’una clara referència a una anècdota inspirada en El falcó maltès, la novel·la més coneguda de Dashiell Hammett. Per tant i de nou ens trobem amb un element característic de les obres d’Auster: la metaliteratura.
La nit de l’oracle és una novel·la on podem gaudir de moltes històries i podem deixar-nos seduir i sorprendre per elles. Una novel·la on se’ns demostra que les petites coses de la quotidianitat poden arribar a canviar la nostra vida sense que gairebé ens n’adonem. Però també una novel·la on se’ns descriu la societat americana actual, de classe mitjana, amb tota la problemàtica del seu dia a dia.
Sílvia Romero
(novembre 2014)
