Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 16 de gener...

No em deixis mai  

Kazuo Ishiguro

· Tertúlia 

Tal com era d’esperar, la novel·la comentada en el Club de lectura Tardes literàries d’aquest mes de gener no ha deixat indiferents a les clubaires. Es tracta d’una història on el sentiment que potser hi preval és el de l’amistat, però amb ella també hi trobem la solitud, la nostàlgia, la fragilitat humana, la incertesa de la vida. I tots aquests temes, i molts d’altres, són els que han anat apareixent al llarg de la nostra tertúlia.

Per començar, però, comentaré que en termes generals l’inici de la lectura s’ha valorat com a feixuga. O millor dit: perdedora. Perquè creava certa confusió i desorientació en ser llegida. Hem parlat sobre aquesta qüestió i hem considerat que la causa podríem situar-la en la dosificació per part de l’autor, Kazuo Ishiguro, a l’hora de passar-nos la informació d’aquest món de ciència-ficció tan proper. El que és bo perquè manté la intriga, té en contra la sensació de desemparament per part del lector, que no acaba d’entendre on el vol conduir la història que llegeix, què significa aquell paratge de l’escola de Hailsham, qui són els alumnes i per què estan allà en règim intern. Però val a dir que la sensació de desorientació es produeix, bàsicament, a la primera part. Després la novel·la ja va agafant volada i el ritme guanya intensitat.

L’estructura de la novel·la en tres apartats que se succeeixen cronològicament també ajuda a ressituar el lector dins la història, ja que els diversos flashback que tenen lloc al llarg de la narració poden ser ubicats amb més rapidesa. I alhora és molt important l’ús de la primera persona, perquè així entrem de ple en el món íntim de la veu narradora.

He comentat a l’inici del resum alguns dels temes que s’han debatut durant la tertúlia. Aquest és un dels aspectes que ha captivat més les clubaires: la gran amplitud o amalgama de temàtiques que toca la novel·la No em deixis mai, de tal manera que hom ha considerat que és un llibre que es pot treballar des d’un vessant filosòfic, ètic, moral, psicològic, social... I també s’ha fet constar que, curiosament, el que no s’hi troba és la religió.

L’aspecte de les relacions sexuals ha estat comentat a bastament perquè aquestes són, segons algunes veus de la tertúlia, fredes. Per contra altres assistents a la trobada han considerat que això no és així, sinó que, com sol passar quan no hi ha amor, quan no hi ha afecte, les relacions sexuals no assoleixen la força passional que en principi se li sol atribuir.

Potser un aspecte que hem considerat poc treballat ha estat, precisament, el que podríem considerar el nucli temàtic de la història que es desenvolupa a la novel·la. Aquest acarament que l’autor proposa entre evolució i avenç científic per una banda, i la consideració moral de l’ésser humà per l’altra, està plantejat, però no aprofundit.

Sigui com sigui, la conclusió a què arribem després de la nostra tertúlia és que No em deixis mai és una novel·la que paga la pena ser llegida perquè –i ara torno a l’inici- no deixa indiferent cap lector. O així ho creiem en el nostre Club de lectura.

· L’autor

Escriptor britànic d’origen japonès, neix a Nagasaki el 1954. Es trasllada a viure a Anglaterra a l’edat de sis anys, on té lloc la seva formació escolar i universitària. En aquest sentit, cursa estudis a la Universitat de Kent i posteriorment es doctora en Escriptura creativa a la Universitat de East Anglia, on rep una marcada influència del novel·lista Malcolm Bradbury.

A principis dels vuitanta és quan comença a donar-se a conèixer en el món literari. El 1982 es publica la seva novel·la Una pàl·lida vista dels turons (Premi Winifred Holtby), i a aquesta la seguirà, el 1986, Un artista del mundo flotante (Premi Whitbread de Literatura i Premi Scanno). Però és la seva tercera novel·la, El que resta del dia (1989), la que li atorga reconeixement mundial i es converteix en un èxit de crítica i públic. Amb ella va rebre el Booker Prize, un dels guardons amb més prestigi, va ser duta al cinema el 1993 (pel·lícula dirigida per James Ivory). Amb la següent obra, però, Kazuo Ishiguro canviaria el rumb del seu estil narratiu tot publicant Els inconsolables (1995), un relat introspectiu amb escassa acció que va ser mereixedor del Premi Cheltenham. La cinquena novel·la data de 2001 i sota el títol Quan érem orfes l’autor torna a agafar un dels seus temes favorits: la nostàlgia. Posteriorment publica No em deixis mai (2005), obra que tractarem en el nostre Club de lectura Tardes literàries. Aquesta novel·la, que també va ser duta al cinema el 2010 sota la direcció de Mark Romanek, ha rebut diversos premis: el Corine Internationaler Buchpreis, el Serono Literary Prize, i el Casino de Santiago European Novel Award. L’última publicació d’aquest autor és el recull de relats Nocturns (2009), guardonat amb el Giuseppe Tomasi di Lampedusa International Literary Prize.

Les seves obres han estat traduïdes a més de 40 idiomes.

· L’obra

“Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de cuidadora.” Aquestes són les primeres línies de la novel·la No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro. I al llarg de les seves pàgines el personatge de la Kathy evocarà la seva vida fins al moment present.

En una primera part de la narració coneixerem l’escola de Hailsham, un centre d’elit on ella cursa els primers anys de la seva formació. Ho fa, com la resta de companys, en règim intern, i durant aquesta etapa d’infantesa coneixerem els altres dos personatges que tindran un pes important dins la novel·la i que són els amics de la Kathy: la Ruth i el Tommy. En la segona part la trobem ja cursant estudis superiors a la Residència, també acompanyada de la Ruth i el Tommy i amb els conflictes que pot significar un canvi d’ambient i d’escenari després de la rutina adquirida durant tants anys a l’escola de Hailsham. I en la tercera part de la història ens situarem en aquesta feina seva de cuidadora, moment en què es retroba, després d’un temps important de no tenir-ne notícia, de nou amb la Ruth i el Tommy.

La recuperació d’aquesta amistat és el detonant perquè la Kathy, sempre evocant el passat des d’una primera persona que se’ns fa molt propera, ens expliqui tot el que van descobrint sobre la realitat d’aquells anys viscuts junts a Hailsham i sobre la veritat del seu futur.

És una novel·la intrigant i commovedora, construïda sobre les relacions d’amistat i, alhora, al voltant de la immensa solitud dels seus personatges. També és una al·legoria d’un món artificial que podem considerar de ciència-ficció malgrat que, en realitat, es troba ben a l’abast. Però potser, per damunt de tot, és una novel·la que ens parla de la fragilitat de la vida.

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl

(gener 2015)