Cinc cèntims de la tertúlia del divendres 20 de febrer...
Un refugio para Clara
Marta Estrada
· Tertúlia
A la trobada d’aquest mes de febrer comptàvem amb la presència de l’autora, Marta Estrada. Això ha propiciat, com sol passar en aquests casos, que les clubaires no només comentessin les seves impressions al voltant de la novel·la llegida, Un refugio para Clara, sinó que també poguessin plantejar-li aquelles qüestions que potser els han despertat algun dubte.
La valoració general d’aquesta obra ha resultat ser molt positiva. Es tracta d’una història que atrapa, que proposa temes habituals en literatura però també d’altres de més nous, i tot plegat es desenvolupa amb un pols narratiu àgil i de lectura amena.
Hem considerat, però, quina seria la catalogació més idònia quant a subgènere, perquè si bé és cert que pot ser qualificada de novel·la romàntica, també és cert que a causa de l’ampli ventall de matèries que hi incorpora, aquesta catalogació podria decantar-se cap a altres subgèneres. Però el que sí hem acordat és que no es tracta de novel·la eròtica, ja que l’erotisme que pot aparèixer en algun passatge de la història no es converteix en cap moment en el nucli temàtic, sinó que serveix només per mostrar millor l’evolució dins la relació entre els dos personatges principals.
I ara que esmento els personatges principals, cal dir que aquest també ha estat un aspecte comentat a bastament. La novel·la, això és cert, està narrada des del punt de vista de la Clara, i en base a aquest plantejament nosaltres, com a lectors, podem apreciar amb profusió de dades el seu estat anímic quan s’inicia la narració, i com aquest va canviant en el que podríem anomenar un viatge iniciàtic, un camí d’autoconeixement mitjançant el qual supera les seves pors, el seu sentit de culpabilitat, i es retroba amb ella mateixa. Es retroba amb aquella Clara que va ser abans de deixar-se governar per la seva parella. Però malgrat aquest apropament que tenim cap a Clara, diverses clubaires han considerat que el personatge que es fa més palès quant a profunditat psicològica i coherència narrativa és Èric, el jove que Clara coneixerà accidentalment, del qual s’enamorarà, i amb el qual podrà fer aquest viatge de superació personal.
Un detall, posats a matisar, que ha creat també certa polèmica ha estat el malentès que es produeix en un moment de la història: quan Èric s’adona que tota l’estona ha estat anomenant Lara a la Clara, i que aquesta no l’ha corregit. Algunes lectores assistents a la tertúlia han considerat que aquest era un bon recurs per mostrar la problemàtica de la minusvalidesa de l’Èric, i que queda solucionat de forma massa ràpida i senzilla. Per contra, d’altres han considerat que el joc de malentesos està ben portat tal com el trobem a la novel·la.
Referent a la minusvalidesa de l’Èric, la felicitació de les clubaires cap a la Marta Estrada per la documentació de què s’ha proveït i per la manera amb què ens fa partícips d’aquestes situacions, ha estat unànime. I de fet aquest s’ha convertit en un dels aspectes més lloats: la forma senzilla i alhora detallada amb què ens mostra aquesta problemàtica de la sordesa.
Un altre tema que s’ha debatut llargament és el que fa referència a l’acabament de la novel·la. Hi ha qui considera que aquest és massa ensucrat, que les situacions que se’ns descriuen freguen la utopia de la felicitat. I per contra hi ha qui valora aquest final feliç com un clar i lògic desencadenant al qual arriben els personatges després d’haver patit molt. Un posicionament, per altra banda, que és el que la Marta Estrada pretenia transmetre.
En definitiva, hem pogut gaudir de nou d’una enriquidora trobada del Club de lectura Tardes literàries, aquest cop acompanyades per l’autora de l’obra llegida. Una novel·la romàntica, amb un pols narratiu àgil, amb unes descripcions precises i ben adjectivades, i sobretot amb uns temes punyents que no podem deixar de banda: la solitud, la necessitat de comunicació, el maltractament físic i psíquic...
· L’autora
Va néixer el 1967 a Esplugues de Llobregat i viu a Sant Pere de Ribes des de l'any 1978. Escriu des dels onze anys, edat en què va quedar cega, i en aquests inicis la seva creativitat abraçava tots els gèneres possibles: contes, novel·letes, poesia... Tot plegat era fruit de la gran afició que sentia vers la lectura, una afició que troba el seu origen en la figura del pare, que li llegia llibres durant les seves estades a l’hospital.
Els inicis de la seva formació acadèmica són en l’escola pública i l’aprenentatge el va començar en castellà. En quedar-se cega va assistir durant tres anys a la ONCE, on va aprendre el sistema de lectoescriptura Braille. Posteriorment, els estudis de BUP I COU els va fer en un institut de Sitges, on destacava en les assignatures de llengua i literatura.
De formació autodidacta, ella mateixa ha comentat sovint que la va marcar molt la lectura de la novel·la Èxode, de l’escriptor estatunidenc Leon Uris. També ha declarat que escriu sempre que pot, i que acompanya aquesta afició amb la lectura, activitat que pot practicar amb l’ordinador amb lector de pantalla, amb iPhone i amb aplicacions de lectura MP3.
Un refugio para Clara és la seva primera novel·la publicada, i actualment està treballant en altres obres.
· L’obra
El pròleg amb què s’inicia la novel·la ens serveix per conèixer no només la protagonista, la Clara, sinó també les seves circumstàncies i com s’enfronta a elles. La veurem conduint amb presses en direcció a la casa del seu ex, on ha de deixar la filla de tots dos, Belén, que l’acompanya en el vehicle, perquè ella té una reunió de feina molt important. Però aquest viatge quedarà truncat per un terrible accident de nefastes conseqüències, i damunt les seves seqüeles l’autora, Marta Estrada, en construirà la història.
És així com en el primer capítol ja farem un salt temporal de gairebé un parell d’anys i tornarem a trobar la Clara de viatge. Però en aquesta ocasió va amb tren cap a un poblet del Pirineu per passar-hi uns dies de vacances i descansar, ja que durant aquests dos anys han estat molts els canvis que ha hagut d’implantar a la seva vida: guarir-se de les ferides i lesions de l’accident, canviar de professió per poder-se dedicar a la filla i acceptar la minusvalidesa d’aquesta, perquè arran de la catàstrofe Belén va quedar paraplègica. Però Clarà baixarà en una estació equivocada i per un seguit de circumstàncies atzaroses acabarà en una cabana, aïllada a causa de la neu, i amb l’única companyia d’un jove sord i el seu gos: Èric i Linuc. Els pocs dies que passarà allà seran suficients perquè entre la parella es creï un sòlid vincle afectiu, perquè el refugi que Clara hi troba no sols la protegirà de la tempesta i la neu, sinó que també es convertirà en un refugi anímic, un espai on, per primer cop, s’atrevirà a parlar del que va passar, s’atrevirà a confessar el seu sentiment de culpa, s’atrevirà a posar nom a les seves pors i inseguretats.
Significa això que Un refugio para Clara és una novel·la romàntica? Sí, ho és. Però rere aquesta trama d’enamorament sobtat hi ha temes que cal remarcar per tenir-los ben presents: la solitud de l’ésser humà i la necessitat de comunicació; el maltractament psicològic i, en ocasions, també físic; l’anorreament de la persona quan és incapaç de valorar-se i sobreeixir per damunt de les adversitats; la plasmació de les dificultats i problemes amb què s’enfronten totes aquelles persones que tenen algun tipus de minusvalidesa, a l’hora de viure amb normalitat dins la societat. És, en definitiva, una novel·la de lectura àgil i amena, que toca temes complexos amb gran delicadesa.
Sílvia Romero
(febrer 2015)
