dimecres, 22 d’abril de 2015

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del divendres passat...

Joc de miralls, de Carme Riera

Tertúlia 

Parlar de Carme Riera és lloar la seva prosa. Un estil d’escriptura captivador a causa del domini que mostra vers el llenguatge i, per altra banda, amb uns plantejaments estilístico-literaris que recolzen els nombrosos reconeixements que ha rebut la seva obra. I si inicio el resum amb aquestes paraules és, precisament, perquè en general aquest ha estat l’aspecte que més s’ha remarcat en fer una primera ronda de valoracions. També és cert que alguna clubaire no s’ha sentit atreta per aquests plantejaments, i que en alguna ocasió la riquesa lèxica de l’autora ha provocat certa dificultat de lectura. Però, repeteixo: l’opinió general ha estat de lloança.

Un altre tret comú, sempre parlant de forma genèrica, ha estat la sensació de confusió en les primeres pàgines, el que correspondria sobretot a la primera part de la novel·la. Aquest apartat està escrit en forma de dietari i la història que ens explica la narradora, Teresa Mascaró, es va alternant amb uns passatges en cursiva al voltant de les figures de Goethe i Bettina Brentano. Hem comentat llargament les raons possibles d’aquest desconcert en començar la lectura de la novel·la, i malgrat s’han plantejat diversos motius no hem aconseguit arribar a cap conclusió definitiva. Amb tot, val a dir que una de les hipòtesis plantejades girava just sobre el tema dels passatges en cursiva, i ens hem preguntat si podria tractar-se d’un virtuosisme estilístic fins a cert punt prescindible.

De la història que se’ns explica sorprèn positivament l’encert a l’hora de lligar l’argument i la història dels personatges, tot oferint-nos una transmissió clara i colpidora de les vivències que s’hi narren: la dictadura, la presó, la tortura, la por, els silencis, la cultura, la revolució... però també l’amor i l’enveja. Perquè a Joc de miralls, a més de denunciar una de tantes situacions d’abús de poder (la novel·la situa l’acció en un país de Llatinoamèrica anomenat Itàlica), també hi trobem la història personal d’uns personatges que, rere màscares i sota els efectes d’aquest mirall que ens mostra només un fragment de la realitat, es mouen els uns per enveja, els altres per amor. I en aquesta dualitat és on trobem l’enfrontament entre Pablo Corbalán i Antonio Gallego.

Com sol passar quan realitzem la dissecció de les nostres lectures, són molts els temes i subtemes que han anat sorgint al llarg de la tertúlia i moltes, també, les qüestions i els dubtes que ens plantegem i als quals intentem donar solució. Però en aquesta ocasió, si per a alguna de les preguntes no hem trobat una resposta satisfactòria, tindrem l’oportunitat de buscar-la de nou tot plantejant-la a la mateixa autora, la Carme Riera, en la trobada del proper dilluns 27 d’abril. Una trobada que de ben segur resultarà tan interessant com la tertúlia del nostre club de lectura Tardes literàries.

L’autora

Neix a Palma de Mallorca el 1948. Als 20 anys es trasllada a Barcelona, on cursa estudis de Filologia Hispànica, i ben aviat, el 1974, es dóna a conèixer en el panorama literari català amb l’obra Te deix, amor, la mar com a penyora, amb la qual guanya el Premi Puig i Llensa de la revista Recull. Aquest mateix conte llarg serà el que donarà el títol al seu primer recull de relats, al qual seguirà un segon volum de narracions: Jo pos per testimoni les gavines (1977).

Exerceix de professora universitària, i quant a l’escriptura, a causa dels diversos gèneres que conrea, se la pot considerar narradora, guionista i assagista. La seva obra és rica en referents cultes i populars, i ja des del seu primer recull empra la parla col·loquial mallorquina amb destresa i sense cap tipus de prejudicis.

La seva obra és extensa, i moltes de les seves publicacions han rebut diversos guardons i reconeixements: Una primavera per a Domenico Guarini (Premi Prudenci Bertrana de novel·la, 1980); Qüestió d’amor propi; Joc de miralls (Premi Ramon Llull, 1989); Dins el darrer blau (Premi Josep Pla, 1994), novel·la històrica amb la qual també va guanyar els premis Joan Crexells, Lletra d'Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l'Elio Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa; Cap al cel obert (Premi Nacional de Literatura i Premi Crítica Serra d’Or, ambdós el 2001); La meitat de l’ànima (Premi Sant Jordi, 2003); L’estiu de l’anglès; Amb ulls americans; Natura quasi morta; Temps d’innocència (Premi Internacional Terenci Moix de Narrativa, 2013), La veu de la sirena

També ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi (2000), el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el premi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al conjunt de la seva trajectòria (2005); i moltes de les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes.

L’obra

La narradora d’aquesta novel·la és una jove estudiant de literatura, la Teresa Mascaró, que es troba immersa en el treball de tesi doctoral al voltant de l’escriptor llatinoamericà Pablo Corbalán. Aquest escriptor ha estat empresonat al seu país, per motius polítics, durant deu anys, i just és a punt d’aterrar a Barcelona per traslladar-se a Madrid, on participarà en la celebració d’unes conferències. Teresa Mascaró està clarament interessada a parlar amb ell, i quan l’home arriba ella opta per seguir-lo fins a l’hotel on s’hostatjarà i, un cop allà i fent-se passar per qui no és, aconseguirà una entrevista.

Al llarg d’aquesta trobada conversaran sobre la seva feina com a escriptor però també intentarà fer-lo parlar sobre la seva vida personal i les problemàtiques polítiques que el van dur a la presó. I en aquest punt és on apareix el misteri, perquè tot sembla indicar que existeixen alguns fets enigmàtics en el seu passat.

Per un seguit de circumstàncies, Teresa Mascaró decidirà viatjar a l’altra banda de l’Atlàntic, al país de Pablo Corbalán, i continuar investigant en el seu passat. I aquest procés de recerca s’anirà complicant per tot un seguit de giragonses laberíntiques, de certeses i errades, que sorprenen el lector a mesura que avança en la seva lectura.

Una vegada més, Carme Riera ens ofereix un joc habitual en les seves obres: el tema del doble. I en aquesta ocasió ho fa servint-se de la simbologia del mirall, amb els múltiples angles de visió i les trampes dels seus reflexos. Els seus personatges acostumen a no ser allò que semblen a primer cop de vista, i sovint amaguen identitats inesperades.

Ens trobem davant d’una novel·la escrita amb gran subtilesa, amb un clar domini de recursos, amb una prosa àgil i captivadora. I, sobretot, amb un magnífic control estilístic de les paradoxes que desplega per mostrar-nos aquest estrany món de les falses aparences.

Sílvia Romero