dimecres, 25 de novembre de 2015

Tardes literàries


El silenci de les vinyes, de Gisela Pou
  
·   Tertúlia de divendres 20 de novembre de 2015

No desvetllo cap secret si comento que, en les trobades dels clubs de lectura, és un privilegi gaudir de la presència de l’autor o autora de l’obra llegida. Aquesta és una afirmació que ningú no posa en dubte. Però quan a més et trobes amb una escriptora apassionada per l’ofici d’escriure i pels envitricolls de la creativitat, i amb una sana intenció de comunicar-se amb els lectors, el privilegi esdevé també un luxe. I aquest ha estat el cas de la tertúlia de Tardes literàries del mes de novembre, una trobada emmarcada en el projecte “Biblioteques amb D.O.” en la qual hem comptat amb la participació de Gisela Pou, autora de la novel·la El silenci de les vinyes.

La valoració unànime de les clubaires al voltant d’aquesta obra ha estat molt positiva. I podria afegir que ben poques vegades es produeix una convinença tan clara vers les sensacions d’una lectura. Amb tot i malgrat avançar totes les opinions en una mateixa línia, cosa que podria empobrir la xerrada, la tertúlia ha resultat rica i interessant.

De la mà de l’autora s’ha parlat del personatge principal, l’Aurora Brucart del Bas, eix vertebrador de la història que se’ns mostra a la novel·la. El caràcter i la manera d’actuar d’aquesta dona protagonista d’El silenci de les vinyes ha provocat matisos de percepcions diferents en els lectors, ja que, en alguns casos, la mateixa fortalesa que se’n destil·la ha estat valorada com a fredor emocional. Però en definitiva el que tothom ha considerat és que el personatge de l’Aurora és un personatge construït amb precisió, encert i, sobretot, coherència argumental. La mateixa autora, Gisela Pou, ens ha comentat que una de les fites que pretenia assolir en escriure la novel·la era deconstruir un personatge, col·locar-lo en el màxim punt exitós i vital i, a partir d’aquí, desmuntar-lo. I val a dir que aquest aspecte està aconseguit amb escreix.

Al llarg de la xerrada també s’ha elucubrat sobre el tema principal de l’obra. Per una banda hi ha l’aspecte de les relacions amoroses, que avancen en direccions diverses i en les quals, malauradament, els camins no sempre es troben de ple. Per altra banda hi ha tot un reguitzell de secrets que van pinzellant la narració, aportant dades al voltant dels personatges i, alhora, mantenint l’atenció del lector: la veritat sobre la mort del Xavier, l’amagatall de les joies durant la guerra, el caràcter feble del pare de l’Aurora, l’autoria del fet vandàlic a les vinyes dels Brucart... També tenim el tema de les segones oportunitats, que apareix en el camí de més d’un personatge i que la mateixa autora ens ha comentat que és un aspecte en el qual li agrada creure. Però sobretot, i de nou en base a les paraules de Gisela Pou, hi ha el gran tema del control: la necessitat, per part de la protagonista, de dominar el seu petit regne, tant a l’empresa com dins el nucli familiar, amb tot el que això pot arribar a comportar quant a infelicitat. I aquí, en aquest punt, quan la protagonista ha d’enfrontar-se a ella mateixa, és quan el control s’esfondra i apareix la catàstrofe.

Hi ha altres personatges que, per un o altre motiu, han captivat els lectors. Podria citar el Rai i el seu amor etern i incondicional, o el Sebastià, també enamorat perennement de la dona que el va captivar de jove. O bé el Magí, el noi que, a causa de la seva minusvalidesa intel·lectual, se’ns presenta amb ingenuïtat però també amb la sinceritat ben esmolada, aspecte que comparteix amb el vell Genís, qui, a causa de la seva edat, diu allò que pensa sense embuts. I encara podria esmentar la Jana, un personatge que per als lectors va creixent i ocupant espai a mesura que avancen les pàgines de la novel·la, o l’Anneta, la criada de tota la vida, gairebé de la família, i alhora una persona que sembla passar ben desapercebuda.

Però per anar acabant amb aquest resum, malgrat quedin en el tinter moltes de les idees comentades al llarg de la tertúlia, només afegir que un dels trets de la novel·la més aplaudits ha estat el tractament del món del cava. Més enllà de la documentació precisa de què fa gala la narració, el que ha plagut a les clubaires ha estat el preciosisme de les descripcions, gràcies a les quals quasi podem olorar les vinyes i copsar els colors de cada estació.

·   Unes paraules de Gisela Pou



Tornar al Penedès sempre és un plaer i arribar fins a Sant Pere de Ribes, al Garraf, a la biblioteca Manuel de Pedrolo, m'ha permès contemplar un paisatge de vinyes amb els pàmpols daurats a punt de caure. Realment, un bonic regal de tardor.

La Laia Bertran, la bibliotecària, m'ha acompanyat fins a la sala on faríem la sessió. M'esperava una colla de cadires posades en rotllana i, en el centre, una tauleta amb unes quantes ampolles de vi per l'ocasió. Parlaríem del Silenci de les vinyes amb una copa de vi  dels cellers Vega de Ribes i Puig Batet.

El club de lectura de la biblioteca té una quinzena de participants —la majoria són dones amb un únic membre masculí— i una conductora de luxe, la Sílvia Romero, escriptora de nombroses novel·les i guanyadora del XVè Premi el lector de l'Odissea amb la novel·la El Plagi.

Ha estat una trobada força especial. La Sílvia ha disposat que fossin el mateixos clubaires els qui exposessin, un per un,  allò que pensaven de la novel·la. Per  trencar el gel  he començat jo mateixa fent una breu presentació de les motivacions que m'havien empès a escriure El Silenci de les vinyes: Del com i el perquè de la protagonista, de l'estructura de la novel·la —sempre oberta però amb una direcció concreta—, de la importància de plantejar un tema per centrar l'argument... A continuació, l'anar i venir de preguntes i respostes, ens ha permès parlar no tan sols de l'Aurora Brucart, la protagonista, que sense cap mena de dubtes ha estat el personatge més analitzat, sinó també  de la força de les imatges que ajuden a suggerir sense explicitar, de la tensió dramàtica —imprescindible per fer enganxar al lector— i del fet que han de ser els personatges els qui facin avançar l'argument, al cap i a la fi, una novel·la no és altra cosa que un món ple de personatges imaginaris que esdevenen reals en les pàgines del llibre. Hem fet una ràpida mirada dels punts de gir de les diferents línies argumentals i la majoria ha coincidit  a  definir  la protagonista com una dona autoritària i controladora víctima d'ella mateixa. No obstant, hi ha hagut diferència d'opinions. Els clubaires han tingut un interès especial pel ventall de personatges secundaris com són: el Magí, el fill petit de l'Aurora amb una discapacitat intel·lectual que dóna un toc tendre i ple de poesia;  el nonagenari Genís Montferrer, amb qui compartim la saviesa de la terra, i la sempre estimada Anneta, personatge secundari que arriba al cor dels lectors i fa de contrapunt al caràcter contundent i segur de l'Aurora. Ens hem aturat una bona estona a parlar del Rai Brucart, personatge que va néixer d'una necessitat argumental i que a mesura que escrivia va anar agafant volada. Entre tots hem fet un repàs de la força de les imatges, la dificultat d'imbricar argument i documentació i els he explicat de quina manera es va gestar la imatge del punt final de la història: La catarsi d'una Aurora derrotada enfrontant-se a ella mateixa.

Vull remarcar que les clubaires han mostrat una gran habilitat en disseccionar la novel·la, una excel·lent capacitat d'anàlisi i una evident sensibilitat per captar l'essència de la novel·la. Sense cap mena de dubte, el i les clubaires de la Biblioteca de Sant Pere de Ribes són brillants crítics literaris.

Hi ha hagut un parell de moments especialment entranyables que m'agradaria destacar. El primer ha estat quan una de les senyores —que tot i parlar un català perfecte  era evident que no era la seva llengua materna— ha confessat que era la primera novel·la en català que llegia tota sencera  i d'una tirada, la veritat és que m'he emocionat. Què més puc desitjar! I, per acabar-ho d'arrodonir, una altra clubaire ha dit que ella ja havia llegit per compte pròpia la novel·la feia força temps, però que quan li van proposar al club de lectura de tornar-hi, no ho va dubtar i que en la segona lectura encara ha gaudit més que en la primera.

Un cop més, trobar-me cara a cara amb els lectors és completar el cercle de l'ofici d'escriure. Parlar amb el lector i adonar-me que la història els ha atrapat em fa sentir la mateixa emoció que  tenir un gran aplaudiment. Ser escriptor no és únicament crear històries que esdevenen realitats de ficció,  ser escriptor és badar una mica la porta perquè el lector es qüestioni sobre el món i sobre la vida. Poder participar en clubs de lectura és tot un privilegi. Moltes, moltes gràcies, de debò!

·   L’autora

Gisela Pou neix a Castellar del Vallès el 1959. Llicenciada en Ciències Biològiques (1981), escriu dues obres relacionades amb aquesta matèria d’estudi: Itinerari de Can Miloca: Parc del Corredor (1984) i Ecologia d’una ciutat: Barcelona (1985). Però ben aviat se sent atreta per la ficció literària i el 1989 publica la seva primera novel·la: Soroll de fons.

A partir d’aquí la seva producció ja no s’interromp. Primer es dedicarà, sobretot, a la narrativa infantil i juvenil amb obres com T’he enxampat, bufó! (1991), Qui mana, mana (1992), La nit dels Noumons (1993), i fent un salt fins a l’actualitat per no esmentar tots els títols La noia de la mitjanit (2015). Tot seguit farà la seva entrada en el món audiovisual i, a més de treballar en diferents mitjans de comunicació, participarà com a guionista en ben conegudes sèries de telenovel·la, moltes d’elles emeses per Televisió de Catalunya: Poble Nou, Secrets de família, Laberint d’ombres, Temps de silenci, El cor de la ciutat, Ventdelplà. Encara en aquest camp de l’audiovisual cal assenyalar que Gisela Pou és màster de guió per a cinema i televisió per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat codirectora d'estudis sobre ficció televisiva i cinematogràfica a la Universitat de Barcelona i també professora del Màster de guionatge televisiu organitzat per la Universitat Internacional Menéndez i Pelayo de València.

També conrea el teatre, disciplina on disposa de diverses obres publicades (una d’elles, La nit del fang, estrenada a Castellar del Vallès), i pertany al col·lectiu d’escriptores Germanes Quintana.

Tot tornant a la ficció literària per a adults, a més del títol esmentat a l’inici, és autora de les novel·les: Sense la mare (2008); El silenci de les vinyes (2011), novel·la que comentarem en el nostre Club de lectura; i més recentment La veu invisible (2015).

·   L’obra

La novel·la s’inicia presentant-nos la protagonista, Aurora Brucart del Bas, ja convertida en senyora i mestressa de les caves Brucart. Però a aquesta possessió no hi ha arribat per llinatge, sinó gràcies al matrimoni amb Rai Brucart, l’hereu que mai no havia volgut dedicar-se al conreu i producció de les vinyes i que va cedir gustosament el control a la seva dona, aleshores una jove ja ambiciosa i amb ànsies de triomf.

En aquestes primeres pàgines i com a tret de sortida seguirem de ben a prop els preparatius de casament del Biel, el fill gran del matrimoni. Però un tràgic esdeveniment esquinçarà la celebració: la mort de Xavier Brucart, un altre dels fills, trobat ja cadàver al costat de la seva moto en un tombant de la carretera.

A partir d’aquest succés la història ens conduirà per tot un seguit de situacions de vegades curioses, en ocasions tèrboles, i altres cops fortament emotives. Perquè, per exemple, coneixerem la relació de competitivitat que sempre han mantingut les caves Brucart amb les caves Duran-Argemí, i també la peculiar relació basada en lligams de llunyana amistat amb les caves Montferrer, malgrat que aquest vincle estigui a punt de canviar. Anirem entrant en els envitricolls de la ment i l’ànima de la protagonista, l’Aurora, i gràcies a les pinzellades d’evocació del passat que ens subministra l’autora, podrem comprendre aquest caràcter polièdric vers el qual, com a lectors, tan aviat sentirem empatia com rebuig.

Per altra banda, a pesar d’aquest protagonisme de la matriarca Aurora Brucart, El silenci de les vinyes és una novel·la coral que ens mostra molts i diversos conflictes humans (enganys, ambicions, enamoraments, venjances, solituds) per damunt dels quals sempre hi plana el gran personatge convidat de la narració: el món del cava. I tot plegat amb una profusió d’acció i esdeveniments que ens fan pensar que aquest “silenci” poètic que ens exposa en el títol és potser, més aviat, un gran secret silenciat.

Sílvia Romero

(novembre 2015)