Cinc cèntims de la tertúlia d'aquest mes de desembre...
La porta, de
Magda Szabó
Quan en un club de lectura fem una primera ronda
d’opinions per copsar quina és la valoració general, de vegades aquesta és
majoritària a favor o en contra del llibre llegit, i en altres ocasions el
parer de les clubaires es diversifica en positiu o negatiu en parts gairebé
iguals. I val a dir que la xerrada resultant de qualsevol d’aquestes opcions
sempre és interessant.
La tertúlia del passat divendres 18 de desembre
girava entorn de l’obra La porta, de
Magda Szabó, i en aquest cas les valoracions inicials estaven força dividides.
Un grup de clubaires s’han sentit atretes per la història que es desenvolupa en
aquesta novel·la i l’han considerat peculiar, mentre que a l’altre grup la
lectura no els ha atrapat i la narració no els ha acabat d’interessar. Aquest,
contràriament al que pugui semblar, és un magnífic punt de partida per a la
tertúlia, ja que la controvèrsia està servida des d’un bon començament.
El nucli de la discussió s’ha situat al voltant de
la relació entre les dues dones que esdevenen protagonistes: el personatge de
l’escriptora i el personatge d’Emerence Szeredas. Hem parlat de l’estima que es
va creant entre ambdues, però també de com aquest afecte no acaba d’assolir
consistència perquè sembla que amb cada dues passes que fan endavant en retrocedeixin
una enrere. Hem valorat una certa dependència entre totes dues i per motius
diferents, ja que l’escriptora té la necessitat de considerar Emerence amiga
seva i sentir-se valorada per ella, i per altra banda Emerence sembla que no
necessiti l’altra dona però sempre hi torna (malgrat la fredor i distanciament
que mostra amb la seva actitud).
En aquest sentit, ens ha cridat l’atenció justament
la necessitat de l’escriptora de sentir-se reconeguda per Emerence, tenint en
compte que és un personatge que just en aquest moment de la seva vida està
rebent premis i nominacions per part de la classe intel·lectual del país. Però
el que li cal és el reconeixement d’Emerence.
Val a dir que sovint al llarg de la narració es posa
damunt la taula cert antagonisme entre la visió urbana de la vida (que es
correspondria amb una manera de viure intel·lectual i quedaria personificada en
el personatge de l’escriptora), i la visió rural de la vida (que
s’identificaria amb un sistema de treball basat en la supervivència del dia a
dia i ho relacionaríem amb el personatge d’Emerence).
Tot i que, insisteixo, la relació entre totes dues
dones ha estat el punt més discutit al llarg de la trobada, també cal dir que
no hem arribat a cap conclusió que pugui aplegar la complexitat d’aquesta, i de
fet a mesura que avançàvem en la xerrada anaven apareixent noves aportacions i
detalls extrets del llibre que dificultaven assolir una idea conclusiva.
En un altre ordre de coses han aparegut a la
conversa alguns dels molts i diversos temes que hi ha a la novel·la. Com podria
ser el cas de la crítica que plana al llarg de la narració sobre la situació
política i cultural del país (no oblidem que l’acció està emmarcada en
l’Hongria dels anys cinquanta). O també la solitud en què sovint vivim els
éssers humans, i com aquesta ens aclapara fins al punt de desitjar la mort
perquè, com diu un dels personatges de la novel·la, ja no troba un espai on
viure (i no fa referència a un espai físic). De la mort també n’hem parlat,
perquè a La porta n’hi ha més d’una i
més de dues: la tràgica mort dels bessons, el suïcidi orat de la mare, el
suïcidi premeditat d’una amiga d’Emerence... fins arribar a la mort d’Emerence,
òbit que l’autora, Magda Szabó, ja ens avança a les primeríssimes pàgines del
llibre. I aquesta darrera és la que ens duu a plantejar-nos la idea de la
dignitat de l’ésser humà a l’hora de morir.
Són molts els comentaris i anècdotes que han anat
desfilant durant la sessió del nostre club de lectura. Una sessió que ha estat
intensa i dialèctica. Però si volgués mostrar una idea amb la qual tothom ha
estat d’acord, potser triaria la definició del personatge de l’Emerence com un
personatge potent, que s’endú amb ella tota la força de la narració i que és
capaç de crear els sentiments més dispars i divergents en els lectors.
Escriptora hongaresa (1917-2007), és una de
les millors novel·listes de la història de la literatura del seu país, gènere
que va conrear al costat de la poesia, teatre, assaig i memòries. Nascuda a
Debrecen, va graduar-se a la Universitat d’aquesta ciutat com a professora de
llatí i hongarès, i va començar a treballar com a professora en una escola
calvinista per a noies. Entre els anys 1945-1949 va treballar per al Ministeri
de Religió i Educació, i el 1947 es va casar amb el també escriptor i traductor
Tibos Szobotka.
Aquest mateix 1947 va ser quan es va donar a
conèixer com a escriptora amb el llibre de poemes Cordero, i un parell d’anys més tard publicaria un nou llibre de
poemes: Regreso a lo humano (1949).
Però el seu debut literari va quedar truncat per motius polítics, ja que el
mateix 1949 se li va concedir el Premi Baumgarten, guardó que se li va retirar
a causa de la censura del règim estalinista de Mátyás Rákosi, que va prohibir,
també, la publicació de les seves obres, i va ser acomiadada del seu lloc de
treball al Ministeri.
Malgrat les traves Magda Szabó va continuar
escrivint, i com a fruit de la seva persistència cal remarcar la publicació de
la que fou la seva primera novel·la: Fresco
(1958). A aquesta la van seguir molts altres títols, però malauradament són
pocs els que es troben traduïts al català o castellà. Amb tot, podríem citar: Resentimiento, Calle Katalin, La porta
(novel·la que tractarem al nostre Club de lectura i que el 2003 va resultar
guanyadora del Premi Femina Étranger, guardó francès a la millor novel·la
estrangera), i La balada de Iza.
Les seves obres han estat traduïdes i
publicades a més de 40 països.
Tal com se’ns indica a la contraportada del llibre, la història se situa
a l’Hongria dels anys cinquanta. La protagonista és una escriptora hongaresa
que s’ha traslladat de domicili i, a causa del poc temps de què disposa per
qüestions de treball, contracta una senyora perquè faci les feines de casa.
Aquesta, Emerence Szeredas, és una dona ja gran però que, per a la protagonista,
resultarà ser tot un caràcter: les seves idees sobre diversos temes són fermes,
sòlides, i s’enfronta a qui calgui per tal de defensar-les.
Entre totes dues dones s’anirà teixint una relació que passarà del
distanciament inicial (a causa d’aquest caràcter aspre i misteriós) a la
intensitat emocional, fins al punt que l’escriptora protagonista serà l’única
que arribarà a conèixer el seu secret i l’única, també, a qui se li permetrà
creuar la porta de casa d’Emerence.
Més enllà de la peculiar relació d’amistat que anirem descobrint en
passar les pàgines de la novel·la, també entrarem en altres temàtiques
interessants. La contraposició entre el món urbà i el món rural, personificat
per aquestes dues dones, en seria un (malgrat que ambdues provenen del món
rural). Però també trobarem la crítica al voltant de tota la problemàtica amb
què topen els escriptors de l’època estalinista a Hongria i les conseqüències
d’aquest xoc. I ens parlarà de religió; del dret a una mort digna i del suïcidi;
dels valors de l’amistat; de la solitud; de la sensació amarga que de vegades
ens ofereix el triomf...
Narrada en primera persona i amb la introducció sovintejada de diàlegs,
la història d’Emerence Szeredas s’anirà desgranant a poc a poc davant els
nostres ulls. I caldria afegir que existeix una versió cinematogràfica dirigida
per Istvan Szabó el 2012 (The door).
Sílvia Romero
(desembre 2015) 