dijous, 28 de gener de 2016

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres... 

L’última vida. Una història de bojos
de David Duran

- Tertúlia de divendres 15 de gener de 2016

Ho hem dit i repetit moltes i diverses vegades: quan un club de lectura compta amb la presència de l’autor o autora de l’obra a comentar, la trobada guanya en intensitat i riquesa. I això és el que ha passat en la sessió al voltant de la novel·la L’última vida. Una història de bojos, de David Duran.

Hem començat la tertúlia gaudint de les explicacions de l’autor sobre l’evolució de les seves activitats professionals: el pas, a grans trets, de la literatura de ficció a la literatura tècnica (ensenyament i comunicació). I aquesta premissa ens ha permès contextualitzar la novel·la més enllà de la lectura feta i de les sensacions que ens havia aportat.

En una primera ronda d’opinions la valoració més general ha estat positiva. De fet ha estat molt positiva, i s’ha remarcat l’efecte produït a mesura que passàvem pàgines: diversió en llegir les peripècies que viu el protagonista, al·lucinació davant la capacitat d’inventiva de l’autor, rialles en més d’una i més de dues escenes ben rocambolesques... I és que la novel·la pertany al cent per cent al gènere humorístic i, val a dir-ho, l’estil i el saber fer de David Duran, que l’ha qualificat com “humor estripat”, aconsegueix plenament l’objectiu.

Però al costat d’aquesta valoració gairebé general, també ha hagut algunes clubaires que no s’han sentit atretes per la història que se’ns presenta. En aquest sentit les motivacions han estat, bàsicament, pel lèxic emprat en alguns passatges en el quals hi intervenen personatges marginals, i per algunes escenes de sexe barroer. Cosa que ens ha aportat un ingredient interessant a la tertúlia: la subjectivitat de l’humor.

S’ha fet constar que les diferents vides per on va passant aquesta ànima immortal, o millor dit, els diferents cossos que ocupa, pertanyen a tipologies que, sense poder-les considerar estereotipades en la seva totalitat, sí que poden relacionar-se amb alguns sectors concrets de la nostra societat actual. I així tenim el món del sexe (amb sexe masoquista inclòs), dels neonazis, de les sectes... 

Des d’un plantejament de construcció literària de la novel·la, també s’ha remarcat que al costat dels dos personatges principals, el psiquiatre i el pacient, n’apareixen d’altres que es converteixen en perfectes secundaris, ja que complementen i doten de complexitat la trama: Paulina, la secretària; Sumbon, el pare biològic; i l’adroguer del barri. I encara movent-nos en aquests aspectes de la cuina de l’escriptura, altres elements que embolcallen l’argument principal i funcionen com a petites falques que capten l’interès i l’atenció del lector són els objectes diversos que el pacient va portant a la consulta. Com també ho és el joc que s’estableix dins la narració entre ficció i realitat. Un joc que aporta el pacient en explicar la seva història al psiquiatre, però que traspassa la lletra impresa i arriba al lector.

I això ens condueix, precisament, a plantejar-nos el desenllaç de la novel·la. Un final que en funció de com sigui entès pot ser considerat obert o tancat. I aquest és un altre dels grans encerts del llibre i de l’autor: col·loca el seu protagonista entre la imaginació i la realitat, i de retruc ens col·loca, a nosaltres els lectors, en aquest mateix conflicte, en aquesta mateixa dualitat: ¿ens deixarem dur per la imaginació o ens aferrarem a la realitat? Cada lector pot decidir quin final prefereix creure.

En resum, una obra d’humor estripat, com ha dit el mateix David Duran. Completa, amena i divertida.

- Unes paraules de David Duran

He de reconèixer, d’entrada, que vaig estar molt content quan la Biblioteca Manuel de Pedrolo em convidà a prendre part de la tertúlia literària. En primer lloc perquè considero que és una bona iniciativa promoure que la gent es trobi per parlar de llibres que ha llegit. Fantàstic. Vagi ja d’entrada una felicitació a la Sílvia i a tots els participants per aquesta activitat. I en segon lloc, perquè fer-ho a més al teu poble és sempre una autèntic plaer. Per la meva feina, vaig força a amunt i avall, fent conferències i seminaris a professors i investigadors. Poder tenir contacte, encara que sigui d’una altra mena, amb veïns del teu poble és realment fantàstic. Si a sobre afegim que entre els participants hi trobes, a més d’un munt de persones conegudes, la teva pròpia mare, la cosa ja és...!
Dic contacte d’una altra mena, perquè, tal com us vaig explicar, la meva activitat d’escriptura, en tots aquests darrers anys, està més orientada cap a la literatura acadèmica (llibres, capítols i sobretot articles científics que desperten un interès, lògicament, molt restringit). La meva activitat de literatura de ficció la vaig haver d’abandonar anys enrere, en dedicar tots els meus esforços a la universitat.
L’estona que vaig passar amb el club de lectura va ser fantàstica. És un gran regal, per a algú que ha escrit un llibre, submergir-se en els comentaris dels lectors: d’allò que agrada, d’allò que no, de les interpretacions, dels suggeriments... Un veritable regal. Gràcies doncs a la Biblioteca, a la Laia i la Sílvia, i a tots els participants del club, inclosa la mare que em va parir!

- L’autor

David Duran Gisbert (Barcelona, 1963), és professor i escriptor. En l’àmbit de l’ensenyament ha treballat durant molts anys com a professor d'ensenyament secundari. Llicenciat en Psicologia, es va doctorar en Psicologia de l'Educació i, actualment, treballa de professor a la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Encara relacionat amb la seva faceta dins el món de l’ensenyament, ha publicat nombrosos articles i llibres sobre aprenentatge cooperatiu. Entre d'altres el llibre Tutoria entre iguales.

Quant a la seva dedicació a la literatura ha publicat diverses novel·les juvenils, com ara QRZ Rat Penat, Coses que passen, Cicle Bis (obra traduïda a les diverses llengües de la península) i Generació Z (finalista del Premi Bancaixa de Literatura Juvenil, 1999).

També és autor de les novel·les Cataconya. La via ridiculista d'accés a la independència i L'última vida. Una història de bojos (novel·la que tractarem en el club de lectura Tardes literàries).

- L’obra

Qui no s’ha plantejat, alguna vegada, la possibilitat de reencarnar-se en una altra persona? O bé qui no ha pensat, en alguna ocasió, que potser damunt les nostres espatlles acumulem altres vides viscudes? Aquesta creença seria el punt de partida des del qual arrenca la novel·la de David Duran.

En L’última vida. Una història de bojos, coneixerem l’Alexandre Claraboia, comte de Montecarga, que acut un dia a la consulta psiquiàtrica del doctor Canela per explicar-li el seu cas. Ja des de l’inici el doctor té dubtes davant el fet d’acceptar o no aquest pacient tan especial i peculiar, que sembla dominar més les converses de les diferents sessions que no pas el mateix Canela. Però el doctor està tot just començant, acaba d’obrir la consulta, i necessita l’entrada de diners.

Al llarg de les set sessions, que es corresponen amb els set capítols de la novel·la, assistirem a la lenta explicació del comte de Montecarga del que han estat... les seves vides. Des del primer naixement que recorda, en què va morir acabat de néixer i va passar a ocupar el cos de la mare, fins a la seva situació actual dins el cos d’Alexandre Claraboia. Entremig, i tal com se’ns detalla a la contraportada del llibre, passarà per les vides d’un marit sense escrúpols, d’un metge escatològic, d’un carceller masoquista, d’una prostituta, d’un avi que es dedica al bandolerisme... i altres vides que, en definitiva, seran la seva.

Passarem per situacions hilarants, altres de depriments, escenes còmiques i moments crítics... sempre amb una dosi d’humor i ironia que David Duran va repartint estratègicament al llarg de la narració, convertint-la en una lectura àgil, divertida i amena.

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl
(gener 2016)