dissabte, 5 de març de 2016

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

Una qüestió personal, de Kenzaburô Ôe

Tertúlia de divendres 26 de febrer de 2016

Moltes de les novel·les que tractem al Club de lectura Tardes literàries precisarien de més temps per ser comentades encara amb més profunditat de l’habitual, però el cas d’aquesta obra de Kenzaburô Ôe és, potser, un dels més clars exemples sobre aquest fet. Perquè el seguit de reflexions que destil·la la tertúlia al voltant d’Una qüestió personal sembla no tenir aturador. Hi ha la premissa sobre la qual se sustenta tota l’estructura de la novel·la, però els matisos davant de cada detall són incomptables.

Si faig, com és usual en aquests resums, una aproximació des d’allò general als aspectes més concrets, hauria de començar afirmant que, fora de tres clubaires, la lectura ha estat valorada molt positivament per part de les lectores d’aquest club. Els motius d’aquesta apreciació podria esquematitzar-los en dos: l’interès per la temàtica i l’agilitat de la narració. Amb tot, ha estat qualificada de lectura dura, intensa, i d’haver rebut la sensació de trontollar, de ser sacsejats per un cop directe al nostre jo més íntim. 

Val a dir que un detall que ens ha cridat l’atenció ha estat la gairebé manca d’elements lligats a la cultura japonesa. Elements, per altra banda, que sí acostumen a aparèixer en altres obres d’escriptors japonesos.

Però avançant cap a la concreció, s’ha criticat el sistema mèdic que se’ns mostra a la novel·la. Hem provat d’ubicar-lo en els anys cinquanta, i també de llegir-lo en la clau dels interessos de l’escriptor. Però tot ens duia a concloure que el comportament dels metges el que fa és augmentar encara més la solitud del protagonista, Bird.

Perquè Bird és un personatge per damunt de tot solitari. Al voltant del seu caràcter, de les seves accions, ha girat bona part de la tertúlia. I la controvèrsia estava ben servida: unes clubaires el defensaven perquè comprenien el seu patiment i d’altres l’atacaven pel seu immobilisme i covardia. Bird s’amaga rere el problema i d’aquesta manera s’autoenganya tot fent-se la víctima. És la seva sortida per la porta falsa per tal de no haver de prendre cap decisió. Decisió que, tal com li aboca una excompanya de la universitat, es redueix a desfer-se del fill o fer-se’n càrrec.

El sexe també ha estat un dels temes que hem comentat, ja que en la novel·la apareix gairebé en totes les seves opcions possibles: homosexualitat masculina i femenina, transvestisme, violència, amor... I un dels personatges que s’enlaira com a referent de la temàtica és l’amiga i amant de Bird, la Himiko, una jove que, tal com hem observat al club, mereixeria una novel·la per a ella sola.

També el final de l’obra s’ha guanyat uns minuts de reflexió al llarg de la tertúlia. S’ha lloat que fos per una raó nímia, per un detall gairebé atzarós, que Bird, per fi, reaccionés. Però per altra banda s’ha considerat, en general, que el final potser esdevenia una mica precipitat. Sobretot tenint en compte la profunditat i la magnitud de tota l’obra en el seu conjunt.

En resum, Una qüestió personal és una bona novel·la i molt vàlida per a un Club de lectura.

L’autor


Kenzaburô Ôe (Ôse, illa de Shikoku, 1935), guanyador del premi Nobel de literatura l’any 1994, és reconegut internacionalment com un dels escriptors més importants i influents de la postguerra. Famós pels seus relats poderosos sobre els bombardeigs d’Hiroshima i Nagasaki i per la seva lluita personal per acceptar la discapacitat mental del seu fill, l’Acadèmia Sueca va elogiar “la seva força poètica [que] crea un món imaginari on la vida i el mite es condensen per formar una imatge desconcertant de la condició humana avui en dia.”

Els crítics consideren que els seus relats i novel·les s’ocupen de les diverses problemàtiques de la societat contemporània, tractant-les des d’un humanisme crític. Per altra banda tendeix a oferir imatges poètiques que es barregen amb les seves reflexions de caire gairebé metafísic, i tot plegat amb un estil directe construït amb frases breus però contundents.

D’entre les seves obres podem destacar El muchacho que llegó tarde, una novel·la autobiogràfica sobre la vida estudiantil a Tokio; Una qüestió personal, on narra amb cruesa la davallada d’un pare davant el naixement del seu primer fill amb una malformació neurològica; i La presa, novel·la fundacional del món literari de l’autor, que va ser guardonada amb el premi Akutagawa l’any 1958.

L’obra


Bird, el protagonista d’aquesta història que ens ofereix l’escriptor japonès Kenzaburô Ôe, duu aquest malnom (bird: ocell) des dels quinze anys i obeeix al seu aspecte físic. L’autor ens el descriu com un jove prim i escanyolit com un ocellet.

Però tot just en llegir les primeres pàgines de la novel·la podrem copsar que aquesta definició s’extrapola vers el caràcter, perquè Bird no viu còmode amb el seu present, però no té forces per alçar el vol ni per piular: el jove protagonista sempre ha tingut el somni de viatjar a l’Àfrica, però més que un somni aquesta idea és una vana il·lusió; el seu matrimoni sembla sumit en un etern avorriment, però no es planteja ni tan sols on rau el problema; a nivell professional, tot i haver abandonat els estudis, gaudeix d’una feina segura en una acadèmia de Tòquio (treball, per altra banda, que li va aconseguir el sogre), però ell no havia aspirat mai a ser mestre.

Sigui com sigui i tot d’una, Bird haurà de començar a reaccionar davant els esdeveniments. Davant la vida. Perquè totes aquestes estructures que, malgrat l’estabilitat, a ell li proporcionen enuig i cansament, s’esbotzen quan el seu primer fill neix amb una hèrnia cranial. És en aquest punt quan es produeix la davallada moral i física de Bird, i és en aquest punt quan no té més remei que acceptar les seves pors i prendre decisions.

La primera decisió serà respondre’s sobre una qüestió que es mou en el terreny de l’ètica i la moral: vol que la criatura visqui o prefereix que mori ara que és un nounat de dies? Una altra decisió serà al voltant del seu matrimoni: si han quedat ancorats en un espai tediós i buit, no fóra millor separar-se? I així tot un seguit de plantejaments als quals haurà de fer front i, potser per primer cop a la seva vida, posicionar-se.

Bird és l’antiheroi que lluita contra el seu destí; és la víctima que planteja al lector reflexions que poden semblar-nos amorals. És, en definitiva, el personatge polièdric d’una novel·la intensa i corprenedora.

Sílvia Romero
(febrer 2016)