dijous, 22 de desembre de 2016

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel
(traducció: Lourdes Bigorra)


• Tertúlia de divendres 16 de desembre de 2016

De forma habitual, a les sessions de club de lectura dediquem uns primers minuts a fer una ronda d’opinions generals al voltant de la lectura motiu de la trobada. I després d’aquest primer tempteig valoratiu iniciem el debat sobre els diversos temes que s’han esmentat.

També de forma habitual, les frases que obren cadascuna de les intervencions acostumen a ser “m’ha agradat” o bé “no m’ha agradat”, i a partir d’aquí el comentari.

Si ara intentés indicar succintament la valoració que es pot extreure d’aquesta ronda d’opinions sobre la novel·la breu La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel, el resultat seria: m’ha encantat.

En aquests resums de tertúlia, sempre molt reduïts i fent referència només als aspectes més rellevants de la conversa mantinguda al llarg del club, apareixen aspectes positius i d’altres de negatius, perquè així s’han produït les valoracions de les clubaires. En el cas que ens ocupa només puc remarcar els primers, perquè cap de les assistents ha assenyalat detalls que no les hagin convençudes.

S’ha parlat de l’agilitat narrativa amb què està escrita l’obra i de la poesia intrínseca que aporta malgrat estar descrivint una situació i uns esdeveniments tràgics. En aquest sentit hom ha recordat un parell de fragments que, de manera especial, poden colpir més que d’altres: el record que té el senyor Bark de la seva participació a la guerra i la fugida del senyor Linh del centre. Però encara aferrant-nos al tractament poètic del text, s’ha ressaltat l’emotivitat que plasma i la tendresa que mostra.

Els dos homes, Bark i Linh, han estat valorats com a refugiats. Sí: tots dos. Refugiats de la vida. I lligat a aquesta idea hi ha el tema de la solitud, de la necessitat d’estima, de la importància de la comunicació entre les persones i, sobretot, del saber escoltar. Tot i que la pregunta seria: com poden escoltar-se dues persones que parlen idiomes diferents? La nostra conclusió ha estat clara: no és pas tan difícil si tens el cor obert i disposat a regalar i rebre afecte.

Perquè els dos personatges principals de la novel·la es comuniquen parlant, però el que els queda és el so i els silencis, el ritme, l’entonació de les paraules i, per damunt de tot, els gestos –d’afecte, de comprensió, de solidaritat, d’aproximació...- i la mirada.

La néta mereix un apartat a banda, perquè ella simbolitza tot el que és el senyor Linh: passat, present, i futur. És la imatge del que ha deixat enrere en fugir del país i el record de la família i el poble. És la causa de què es llevi cada dia i continuï endavant. És el motiu pel qual paga la pena lluitar per un demà millor. I en definitiva: és el seu tauló de salvació davant la vida.

Sempre és complicat resumir en unes poques línies els nombrosos temes tractats al llarg de la tertúlia, però hi ha ocasions en què la dificultat esdevé encara més rebeca. I aquest és el cas de La néta del senyor Linh, una lectura que totes les clubaires de Tardes literàries aconsellen.

• L’autor

Escriptor francès (1962), ha treballat com a docent i també com a guionista de cinema i de televisió. Durant aquesta primera època professional va impartir classes d’Antropologia Cultural i Literatura a diversos liceus francesos i a la Universitat de Nancy II, alhora que dedicava part del seu temps lliure a fer classes a nens discapacitats i a presos.

En l’àmbit de la literatura, sempre s’ha declarat gran admirador de Georges Simenon i de l’obra d’època de postguerra de Jean Giono.

Philippe Claudel publica el seu primer llibre als trenta-set anys: Meuse l’oubli, que és seleccionada per al 13è Festival de primera novel·la (2000). Posteriorment a aquesta entrada en el món editorial comença a publicar amb certa regularitat i diverses obres seves són guardonades amb algun premi literari: les novel·les J’abandonne (premi França Televisió 2000), Les ànimes grises (premi Renaudot 2003), L’informe de Brodeck (premi Goncourt dels Estudiants 2007; premi dels Llibreters de Quebec 2008; i premi dels Lectors de llibre de butxaca 2009), i Perfums (premi Jean-Jacques Rousseau 2013). Concretament Les ànimes grises es va convertir també en un gran èxit de crítica i vendes, i el text va ser adaptat al cinema el 2005 per Yves Angelo.

A més dels títols esmentats, altres obres d’ell que podríem destacar són La néta del senyor Linh (obra que comentarem en el nostre Club de lectura), i La investigació.

Claudel també va ser director i guionista de la pel·lícula Il y a longtemps que je t’aime (Fa molt que t’estimo), film amb el qual va aconseguir el premi Cèsar a la millor òpera prima. La seva segona pel·lícula data de 2011 i duu per títol Tous les soleils.

• L’obra

L’inici de la ressenya que trobem a la contraportada del llibre és molt similar a les paraules amb què l’autor, Philippe Claudel, comença la novel·la. L’escriptor ens diu: “És un home gran dempeus a la part del darrere d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.” I si remarco aquesta semblança és perquè al llarg de la lectura entrarem en un joc on tot allò que ens és explicat ens resulta comprensible, però en desconeixem la veritat, la realitat del que ens mostra.

El senyor Linh, ho veurem a les primeres pàgines, és un refugiat que marxa del seu país amb altres refugiats com ell. No parla l’idioma del lloc on va a parar i gairebé no es comunica amb ningú perquè, per l’altra banda, sembla que els seus propis companys de fugida no l’acabin d’entendre, a ell, ni d’acceptar. Però el senyor Linh continua sempre endavant perquè té una missió ben clara a la vida: tenir cura del nadó que se’ns presenta ja a les primeres línies del llibre. Amb tot, en un dels seus passeigs per la ciutat, coneixerà Bark, un altre solitari, i malgrat la diferència idiomàtica, entre ells naixerà l’amistat i es reconeixeran mútuament el dolor que carreguen damunt les espatlles gràcies als gestos, als somriures, al to de les paraules que s’adrecen.

No penseu, però, que ens trobem davant d’una novel·la complexa ni amb una estructura difícil de copsar. Tot el contrari. La senzillesa del seu estil, sense ampul·lositat de recursos, és justament el que la dota d’una calidesa narrativa i emocional de la qual difícilment ens allunyarem un cop acabada la lectura. Hi quedarà, surant, la màgia de les paraules no dites i que tot d’una prenen forma i protagonisme. Hi quedarà la necessitat d’agafar de nou el llibre per començar un altre cop la lectura i gaudir-ne, si cap, encara més. La néta del senyor Linh, al meu entendre, és una petita joia literària que paga la pena llegir i recomanar.

Sílvia Romero
(desembre 2016)