Cinc cèntims de la trobada del passat divendres...
El Gattopardo, de Giusseppe Tomasi di Lampedusa
(traducció: Pau Vidal)
Tertúlia de divendres 19 de maig de 2017
Hem finalitzat el curs del Club de lectura Tardes literàries amb una obra que, amb el pas dels anys, ha esdevingut un clàssic de la literatura: El Gattopardo, de Giusseppe Tomasi di Lampedusa. Però malgrat aquesta programació amb traca final, diverses circumstàncies han confluït en un parell de condicions desfavorables: per una banda una assistència poc nombrosa (comparat amb les altres trobades) i per l’altra banda la impossibilitat d’haver acabat la lectura del llibre, per diferents motius.
Val a dir, però, que és gratificant comprovar que les tertulianes de Tardes literàries, a pesar de, en la seva majoria, no haver pogut llegir l’obra a comentar, han assistit igualment a la nostra trobada. Un aspecte, aquest, en el qual no he deixat d’insistir mai: assistir a les trobades, s’hagi efectuat la lectura o no. I una actitud, aquesta, que cal elogiar en tant que implica un ferm compromís vers el grup.
Al voltant de la novel·la s’han comentat alguns aspectes estructurals, com podria ser l’aparent desequilibri de les diferents parts en què se subdivideix la narració. Hem considerat que existeix cert desajust ja que els quatre primers apartats (entre maig de 1860 i novembre de 1860) consten, cadascun d’ells, d’aproximadament una seixantena de pàgines (en l’edició amb què hem treballat). És a dir, seccions més o menys llargues per a un període de temps breu. I curiosament els quatre darrers apartats (entre febrer de 1861 i maig de 1910), cada secció consta d’una trentena de pàgines i, en canvi, el temps cronològic de la ficció que se’ns està mostrant avança amb rapidesa.
En aquest sentit hem valorat el fet que El Gattopardo es va publicar pòstumament i la seva edició va estar envoltada de polèmiques, ja no només sobre la possible lectura reaccionària que en va fer algun sector de la societat, sinó també per la decisió d’inserir o no diversos capítols en la publicació final.
Hem incidit, també, en el tractament entre la tendresa i l’afecte amb què l’autor, Lampedusa, mitjançant el narrador omniscient (però profusament focalitzat en el personatge del príncep Frabrizio Salina), exposa el declivi i anorreament d’un ordre establert i privilegiat, l’aristocràcia, que es veu obligat a cedir el pas a la nova classe social: la burgesia. Un tractament, per l’altra banda, que s’estén per tota l’obra i que provoca que els diversos personatges siguin compresos, pel lector actual, en base a les seves accions i també en base a la situació de l’època descrita. I un tractament, a més a més, que no fa caure Lampedusa en el maniqueisme a l’hora de descriure el món de l’aristocràcia, sinó que ens el mostra de forma ponderada, assenyalant allò que pot tenir de positiu i també allò que pot tenir de negatiu.
També, òbviament, ens hem plantejat la catalogació de la novel·la dins el gènere històric. Cal dir que en aquest sentit es tracta gairebé d’un tractat fidedigne d’un món i d’una època, amb la narració d’esdeveniments històrics reals i de personatges també reals. Una situació que hem comparat amb Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga (autor que va ser el primer a oferir-nos la traducció en català de la novel·la de Lampedusa).
Però encara en aquesta temàtica de la possible catalogació, hem destriat la importància que pot tenir, o no, l’existència de diversos anacronismes dins El Gattopardo. Un element, aquest, que en principi no hauria de produir-se en novel·la històrica.
En resum, hem celebrat una interessant trobada al voltant de El Gattopardo, de Guisseppe Tomasi di Lampedusa perquè l’obra ho mereix, i perquè el Club de lectura Tardes literàries té un llarg i ric bagatge de lectures a les seves espatlles.
L’autor
Escriptor sicilià en llengua italiana (1896-1957), va ser l’onzè príncep de Lampedusa. Quan ell tenia tot just un any va morir la seva germana Stefania, i Giusseppe Tomasi va créixer molt lligat i influït per la mare, i també sota l’influx fred i distant del pare. Va estudiar al seu palau de Palerm (una mestra, la mare i l’àvia van ser les seves educadores), i ja de jove es va inscriure a la facultat de Dret, a Roma, tot i que no va acabar els estudis.
Va ser cridat a l’exèrcit i va participar en la batalla de Caporetto de 1917, on el van capturar les forces austrohongareses. Però va aconseguir fugir i tornar a peu cap a Itàlia. Un cop llicenciat, amb grau de tinent, es va instal·lar de nou a Sicília i va alternar la passió pels viatges amb el repòs al palau. Va ser en aquesta època quan va reprendre l’estudi de llengües estrangeres i quan, sembla ser, va començar a idear la seva futura i única novel·la, El Gattopardo.
Es va casar amb Alexandra Wolf von Stomersee (anomenada familiarment Licy), alemanya bàltica de família noble i estudiant de psicoanàlisi, que no va aconseguir en cap moment mantenir bona relació amb la mare de Giusseppe Tomasi (motiu pel qual se’n va tornar a Letònia). En morir el pare de l’escriptor el 1934, ell va heretar-ne el títol principal, i en morir la mare el 1946, la parella va tornar a instal·lar-se a Palerm.
A partir de 1953 va començar a freqüentar un grup de joves intel·lectuals, a més de residir ben sovint a casa del seu cosí, el poeta Lucio Piccolo.
Però el 1957 li van diagnosticar un tumor al pulmó i el juliol d’aquell mateix any va morir. Curiosament, Giusseppe Tomasi va morir lluny de casa seva, com ho fa el protagonista de la novel·la El Gattopardo. I una altra coincidència és que va ser inhumat al mateix cementiri que el seu personatge de ficció. Cal dir que la novel·la va ser rebutjada per un parell d’editorials, cosa que va provocar amargor en els seus darrers dies, i que la publicació es va fer pòstumament.
L’obra
Publicada pòstumament (1958) després d’haver estat rebutjada per altres editorials, i guanyadora del premi Strega l’any següent a la seva publicació, El Gattopardo és l’única novel·la escrita per Giusseppe Tomasi di Lampedusa.
L’argument ens mostra, per una banda, la vida del seu protagonista, el príncep Fabrizio Salina, i de retruc les vides de la seva família. Coneixerem la seva descendència i, sobretot, la fascinació que sent Don Fabrizio pel seu nebot Tancredi, en qui de vegades s’emmiralla tot recordant la seva joventut. També coneixerem els seus servents i homes de confiança: el pare Pirrone, l’organista i company de cacera Ciccio Tumeo, l’administrador Onofrio Rotolo...
I per l’altra banda se’ns mostren els canvis socials, polítics i econòmics que tenen lloc, bàsicament, a la Itàlia de la segona meitat del segle XIX. Així, el primer capítol de la novel·la ens situarà al maig de 1860, quan s’anuncia el desembarcament dels piemontesos comandats per Garibaldi, i tancarem el llibre el juliol de 1883 (amb l’afegitó d’un darrer capítol, potser a tall d’Epíleg, datat el maig de 1910).
Aquestes dues línies temàtiques aniran avançant en paral·lel perquè l’una influencia l’altra, ja que la Sicília que se’ns dibuixa és la d’un espai que es troba de ple en la transició entre un ordre antic i un ordre nou, cosa que remou els fonaments de l’aristocràcia a què pertany el príncep Fabrizio Salina.
El 1963 Luchino Visconti va realitzar una aclamada adaptació cinematogràfica de la novel·la, amb actors com Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale dins el seu elenc.
Sílvia Romero
(maig 2017)
