dijous, 26 d’octubre del 2017

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

L’amant de Picasso, d’Isabel-Clara Simó 

Tertúlia 
Les clubaires de Tardes literàries ens reuníem, aquest mes d’octubre, per comentar la novel·la L’amant de Picasso, d’Isabel-Clara Simó, i a més comptàvem amb la presència de l’autora. La tertúlia havia despertat molt d’interès en les integrants del Club de lectura, i val a dir que ningú no en va marxar decebut.

Moltes de les intervencions van girar entorn de la figura de Fernande Olivier, i d’una o altra manera cada lectora va mostrar la imatge que n’havia extret d’aquest personatge protagonista. Una clubaire va comentar que, malgrat l’aparent submissió de la dona vers Picasso, en realitat ella mai no va mantenir una relació d’esclavatge sentimental, sinó que sempre va controlar la relació. També s’ha esmentat la seva valentia, valorada tant des de la perspectiva que ens dona conèixer la seva biografia, com des del fet de ser abandonada i assumir el paper d’antiga amant del geni amb absoluta dignitat. 

Sí que és cert, i així es va dir, que l’existència de Fernande es correspon amb el d’una persona que viu en solitud. De la mateixa manera que a tothom li va quedar clar, després de llegir la novel·la, que Picasso no la va abandonar tant pel fet de disposar d’una altra amant, sinó perquè li va agafar por. Por intel·lectual. La por del geni a ser rebatut. I per això en va fugir. 

Isabel-Clara Simó ha construït un personatge que, tal com va pronunciar una altra de les assistents, ens afecta com a dones. Ens interpel·la. I en aquest sentit també es va comentar a bastament la correspondència fictícia que ens ofereix l’autora entre Fernande Olivier i Gertrude Stein. 

Encara referint-me a aquest apartat epistolar, cal afegir que el fet de gaudir de la presència de l’autora ens va permetre indagar i aclarir quina és la part estrictament documental de la novel·la i quina és la que obeeix a la seva creativitat com a escriptora.

Un altre aspecte que va cridar l’atenció, més enllà del personatge protagonista del llibre, va ser el mosaic històric i cultural que se’ns dibuixa pàgina rere pàgina, i com aquest ambient bohemi i artístic és descrit gairebé sense donar veu en cap moment al mateix Picasso, que és un personatge potent, potser el motor o motiu de la narració, però queda relegat a un segon terme en benefici de la seva amant. 

Òbviament, entremig dels diversos comentaris de les clubaires, l’autora anava contestant o matisant, amb un ventall increïble d’anècdotes, cadascun dels aspectes que se li plantejaven. I cal dir que Isabel-Clara Simó, just abans d’iniciar la sessió de Tardes literàries (i personalment li he escoltat manifestar aquesta opinió en alguna altra ocasió), va compartir amb nosaltres el seu parer plenament favorable als clubs de lectura, alhora que ens va nodrir amb moltes i diverses citacions d’altres autors. Com la de Jean-Paul Sartre, que deia que una novel·la no s’acaba quan l’autor posa el “FI”, sinó que s’acaba quan el lector la interpreta. I això és el que vam fer, i fem, al Club de lectura Tardes literàries.

Gràcies, Isabel, per acompanyar-nos en la nostra trobada del mes d’octubre.

L’autora

Escriptora, periodista i política valenciana (Alcoi 1943), és considerada una de les autores modernes més importants de la literatura catalana. Llicenciada en filosofia a la Universitat de València, també llicenciada en periodisme i doctorada en filologia romànica, va exercir de professora fins al 1972, quan es va passar al periodisme com a directora del setmanari Canigó. Posteriorment ha estat columnista al diari Avui i al Punt Avui. També ha estat delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, degana de la Institució de les Lletres Catalanes des de 2016, i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació.

A través dels seus contes i novel·les ha creat uns personatges complexos que, al llarg de les històries que se’ns narren, mantenen relacions conflictives. Seria el cas dels personatges que trobem a La Nati (1991), Raquel (1992), Històries perverses (1992), i T'imagines la vida sense ell? (2000), per citar-ne alguns. Per l’altra banda els seus orígens alcoians els podem trobar en l’ambientació d’obres com Júlia (1983) o D'Alcoi a Nova York (1987).

Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre les nombroses distincions que ha rebut podem citar el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge (1993), la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària (1999); el Premi Andròmina de narrativa per Hum... Rita!: l'home que ensumava dones (2001), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa (2004), i el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira per El meu germà Pol (2007).

S’han fet reedicions constants de les seves nombroses obres, i moltes d’elles han estat traduïdes a diversos idiomes, com l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec. L'amant de Picasso, publicada el 2015, és la seva penúltima novel·la. 

L’obra

L’amant de Picasso recrea la relació sentimental que va existir entre el conegut pintor Pablo Picasso i Fernande Olivier. Quan l’artista la va conèixer ja havia tingut una altra amant, la model Germaine Gargallo. De fet, al llarg de la seva vida, Picasso va tenir vuit dones, i els especialistes en la seva obra valoren que amb cada dona ell canviava d’estil artístic. En el cas de Fernande (1881-1966), a qui tothom ha considerat la seva primera parella, era model de pintors al París de principis del segle XX.

Però al llarg dels cinc capítols que formen el gruix de la novel·la no només se’ns mostra aquesta relació sentimental entre ambdós, sinó que és tot un mosaic de l’època, dels corrents artístics, i de les formes de vida, el que passa per davant nostre en anar girant les pàgines del llibre. Així, el primer capítol pinzella l’ambient bohemi de Montmartre; en el segon ens apropem als orígens de la biografia de Fernande; el tercer planteja una correspondència fictícia precisament entre Fernande Olivier i Gertrude Stein, escriptora d’origen estatunidenc que va viure la major part de la seva vida a França. En el quart capítol trobem un important canvi d’escenari, perquè l’autora ens recrea l’estada de Picasso, acompanyat per Fernande, a l’Horta de Sant Joan, un moment cabdal en la trajectòria de l’artista i punt a partir del qual la seva pintura deriva cap al cubisme; i en el darrer ja trobem una Fernande en el tram final de la vida.

Podria semblar, amb aquesta breu presentació de la novel·la, que potser som davant una obra d’escassa intriga o tensió narrativa. Però no és pas així perquè el domini creatiu de l’autora se’ns enduu, amb diversos estils de registre literari i canvis de punt de vista narratiu, i fa que gaudim de l’ambientació històrica i artística, de la recreació dels diversos personatges, i de la interessant estructura amb què ha treballat tot aquest material.

Sílvia Romero
(octubre 2017)