dimecres, 20 de desembre de 2017

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres 15 de desembre...

Joc Brut, de Manuel de Pedrolo


Tertúlia

L’última trobada d’aquest 2017 del Club de lectura Tardes literàries formava part del projecte “Clàssics catalans” mitjançant el qual comptem amb la col·laboració d’un expert de l’associació “Espais escrits” per aprofundir en l’obra i l’autor triat. En el nostre cas, tot aprofitant la proximitat de la celebració de l’Any Pedrolo i atenint-nos al fet que la nostra biblioteca duu per nom Manuel de Pedrolo, vam optar per seleccionar una obra d’aquest escriptor: Joc brut. I per això durant la sessió del club de lectura vam poder gaudir i enriquir-nos amb les aportacions de Montserrat Morera Escarré, que venia des de la Fundació Pedrolo.

Una primera ronda d’opinions per part de les clubaires ens va permetre copsar la valoració general positiva de la lectura, tot i que un parell de veus van comentar que la trama, des d’un plantejament de gènere, els semblava fluixa. Aquest aspecte va derivar cap a la discussió al voltant de les diverses lectures amb què ens podem enfrontar a aquesta novel·la, i val a dir que, en la seva majoria, les clubaires l’havien llegida més en clau psicològica i en clau de denúncia que no pas com a novel·la de misteri o d’investigació.

Montserrat Morera ens va introduir en la situació en què es trobava la novel·la de misteri a casa nostra en el moment en què Pedrolo, juntament amb altres escriptors catalans, van iniciar una important tasca per normalitzar el gènere en la nostra llengua, alhora que es van llençar a experimentar amb diverses fórmules i recursos. I tot lligat amb aquesta implantació i normalització del gènere negre, un altre element a tenir ben en compte va ser la llengua. Perquè Pedrolo com a referent (ja que és l’autor que avui tractem), però també la resta d’autors, van fer entrar el català popular en la narrativa sense perdre de vista el lèxic precís i acurat.

Quant a la trama, els dos personatges protagonistes han focalitzat els comentaris de les clubaires en la majoria dels casos. Per una banda el Xavier, aquest noi que viu en base a una obsessió i que, just a causa d’aquest tancament de mires, es deixa embolicar en una xarxa de mentides. I per l’altra banda la Juna, la noia que teixirà tot l’embolic i que s’encarna com el prototipus de dona fatal.

També cal esmentar dos aspectes que han estat assenyalats per part de les clubaires. El primer seria el tractament de l’erotisme i del sexe dins la novel·la, que ha semblat, per als membres del Club de lectura Tardes literàries, poc creïble en els nostres dies. I per això ha quedat clar que cal situar-se, en llegir Joc brut, en el moment històric i, sobretot, social, en què es desenvolupa l’acció de la novel·la. I l’altre aspecte que ha grinyolat una mica en fer la lectura del llibre ha estat el final, valorat com a precipitat. Amb tot, en parlar d’aquesta suposada precipitació, hem comentat la tria del punt de vista narratiu. Això és: la primera persona, focalitzant tota l’acció en el personatge del Xavier. Aquest estil narratiu és, potser, el que fa necessària l’existència d’un darrer apartat titulat “Les explicacions”, ja que d’altra manera el lector no és capaç de tancar tots els serrells de la història, i d’aquí ve la sensació que, tot d’una i amb certa pressa, ens expliquen el final.

Sigui com sigui, Joc brut és una novel·la que ha reeixit a superar el pas del temps i que, malgrat algun detall que el lector actual pot valorar sota un prisma d’anacronisme, s’ha convertit en clàssic de la literatura. I el que hem remarcat, per damunt de la investigació que es duu a terme i per damunt de la història d’amor unilateral que es desenvolupa, és la descripció d’un paisatge urbà i d’unes capes socials que no fa tants anys eren els que omplien la ciutat de Barcelona; la descripció també d’uns personatges que es defineixen per allò que fan i per la manera d’actuar; i sobretot, el mosaic que ens exposa Pedrolo al voltant de la idea de consciència social i d’existencialisme.


Només cal llegir la primera frase de la novel·la per adonar-nos que ens trobem davant d’una obra que sap jugar amb les eines creativo-literàries per atrapar el lector: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.”

L'autor 

Escriptor català nascut a l’Aranyó (1918-1990), cursa el batxillerat a Tàrrega i es trasllada a viure a Barcelona el 1935 per estudiar Medicina, però la guerra espanyola estronca aquests estudis. Durant aquests anys de conflicte bèl·lic s’afilia a la CNT, fa de mestre a la població de Fígols de les Mines, i combat en els fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

S’inicia en el món de la literatura amb la publicació del poemari Ésser en el món (1948). Uns anys més tard, el 1954, publica la primera novel·la: Es vessa una sang fàcil. I aquest mateix any guanya el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Estrictament personal. A partir d’aquest moment es converteix en un escriptor prolífic i la seva creativitat abraçarà tots els gèneres.

Així doncs de Pedrolo podem llegir poesia, teatre (a destacar Homes i No), reculls de contes (com podria ser Domicili provisional, Trajecte final), articles periodístics i novel·la. I dins d’aquest gènere tenim títols com: Cendra per Martina, Avui es parla de mi, Cops de bec a Pasadena, Tocats pel foc, Si són roses, floriran, Totes les bèsties de càrrega, Joc brut (novel·la que comentarem en el nostre Club de lectura), i la conegudíssima Mecanoscrit del segon origen. Només per citar-ne alguns dins la llarga llista de novel·les publicades.

Des d’un plantejament literari les seves novel·les destaquen per un fort realisme, amb personatges amb les contradiccions pròpies de l’ésser humà, tot i que també va fer alguna aproximació a la literatura de l’absurd. De fet una característica de l’obra de Manuel de Pedrolo és, precisament, la gran quantitat de subgèneres que treballa, ja que trobem des de novel·les realistes fins a novel·les amb un gran idealisme simbòlic, tot passant per obres en clau policíaca o psicològiques.

Va col·laborar en diverses revistes: com Ariel, Canigó, Oriflama o Serra d'Or, i va ser soci de l’AELC.

L'obra 

En una època en què la novel·la de gènere negre encara es trobava, a casa nostra, a les beceroles, Manuel de Pedrolo, entre d’altres escriptors catalans, va començar a experimentar fórmules narratives amb aquest gènere. I Joc brut és un dels títols a destacar.

La història que se’ns planteja, inicialment, podria semblar una de tantes d’aquest tipus d’obres. En Xavier, un jove de família humil, un dia coneix la Juna, una noia de gran bellesa, en una parada d’autobús i s’enamora d’ella. La relació entre tots dos avança en un estira-i-arronsa sempre controlat per Juna, que acabarà convertint Xavier en el seu titella. I a partir d’aquí s’inicia la narració en clau de gènere, perquè per un seguit de circumstàncies la parella planificarà un assassinat. I com diu Xavier: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.”

La novel·la, ambientada a Barcelona i escrita en primera persona des de la perspectiva de Xavier, que és el protagonista principal juntament amb Juna, s’estructura en quatre grans capítols: El projecte, Els fets, La recerca, i Les explicacions. I és en aquest darrer apartat on trobem la clau per entendre tots els esdeveniments narrats.

Encara caldria afegir que més enllà d’una història d’amor (el que sent Xavier per Juna), el que també hi trobem són temàtiques com l’engany i la traïció, el desig de millora social, o la manipulació enfront de la ingenuïtat. 

Sílvia Romero
(desembre 2017)