Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...
Jamás tendré 20 años, de Jaime Martín
· Tertúlia de
divendres 16 de març de 2018
Les trobades del Club de lectura Tardes literàries
acostumen a girar al voltant de títols de novel·la, i esporàdicament o de forma
ocasional reculls de contes. Però la sessió del mes de març l’hem dedicada, per
iniciativa de la Biblioteca, a una tertúlia sobre un còmic. El projecte ha
estat conduït per Josep Benabarre, bibliotecari de la Manuel de Pedrolo, que ha
seleccionat amb cura i encert l’obra a comentar: Jamás tendré 20 años, de Jaime Martín, proclamada Millor obra del
Saló del Còmic de Barcelona el 2017.
Abans de la tertúlia hem escoltat unes paraules de
l’autor mitjançant un arxiu d’àudio que ens ha fet arribar tot excusant la seva
absència a la reunió i parlant de la gènesi i les motivacions que el van dur a
escriure i il·lustrar aquesta història.
En una primera ronda d’opinions hem constatat que,
en la seva majoria, les clubaires s’havien trobat a gust amb aquesta lectura.
Per una banda perquè la història se’ls ha fet propera, i qui més qui menys s’ha
sentit identificat amb algun personatge o vivència del còmic. I per l’altra
banda perquè el traç de les il·lustracions reflecteix a la perfecció
l’atmosfera de la història que se’ns explica.
Aquests dos aspectes són, potser, els dos elements
que hem tractat més profusament. Han estat molts els comentaris d’experiències
pròpies, viscudes al si de les famílies de cada clubaire, que s’han compartit
al llarg de la tertúlia i sempre lligant-les, referenciant-les amb Jamás tendré 20 años. Cosa que fa
evident que Jaime Martín ha aconseguit arribar als seus lectors. I en un altre
ordre de coses també han sovintejat les al·lusions als dibuixos: la utilització
d’un primer pla o d’un pla general en funció dels interessos narratius; la
varietat de tonalitats –ocres i grocs, vermells i negres, foscor i llum- amb
què l’autor ens mostra una sensació o estat d’ànim dels personatges; les
imatges sense text que ressalten per la força del grafisme però també per
aquests hàbils silencis narratius... Tots aquests factors han estat comentats i
discutits al llarg de la nostra sessió del Club de lectura.
Un altre tema que ha ocupat part de la tertúlia ha
estat el paper de la dona. El personatge d’Isabel, amb la seva força i coratge,
amb la seva capacitat per posar-se la família a l’esquena, juntament amb el seu
home, i tirar endavant, sempre endavant, ens ha semblat un símbol de la dona de
la República, ens ha recordat la importància del rol que van ocupar les dones
durant la guerra i la postguerra, i ha estat qualificada, en termes actuals,
com un exemple de dona emprenedora.
Tot plegat ens ha dut a reflexionar sobre la
percepció de la lectura de Jamás tendré
20 años en clau de denúncia vers una època tèrbola i uns fets que mai no
haurien d’haver tingut lloc, o bé en clau d’homenatge per part de l’autor als
seus avis i, de retruc, a tota aquella generació. I a partir d’aquí ha estat
unànime la consideració d’aquest còmic com un element molt apropiat des d’un
punt de vista didàctic, i que podria utilitzar-se com a eina de lectura i de
xerrades a les escoles.
En definitiva, la lectura del còmic ha estat una
experiència positiva i ens hem plantejat la possibilitat de treballar de nou
aquest gènere en una altra trobada de les nostres Tardes literàries.
· L’autor
Neix a Barcelona el
1966 i ja ben aviat mostra el seu interès pel món de les revistes gràfiques,
perquè el 1985, abans de complir els vint anys, inicia la seva trajectòria
professional en aquest camp. Comença col·laborant en les revistes humorístiques
Caníbal i Bichos; més endavant publica a Humor a Tope, de
l’Editorial Norma (entre els anys 1986 i 1990); i el 1987 publica a Pulgarcito,
d’Edicions B.
És també aquest any
1987 quan comença a col·laborar de forma regular amb la revista El Víbora,
d’Edicions La Cúpula, on treballa tot un seguit de sèries de temàtica
costumista amb guió d’Alfredo Pons.
Aquesta experiència
va donar pas a les seves sèries pròpies: Sangre de barrio (1989-2005),
el primer lliurament de la qual va obtenir el Premi Autor Revelació dins el 8è
Saló Internacional del Còmic de Barcelona; Los primos del Parque
(1991-92); La memoria oscura (1994-95); i Infierno (1996). Aquest
mateix any 1996 comença a treballar com a professor a l’Escola Joso.
El 2004 encara
publicarà Invisible (Edicions de Ponent), però després d’aquesta obra, i
a causa de les dificultats de trobar editor a l’Estat Espanyol, les seves
creacions posteriors es publicaran directament en la col·lecció Aire Libre de
l’editorial francesa Dupuis. I així tenim la historieta de terror Lo que el
viento trae (2007), i Todo el polvo del camino (2010, amb guió de
Wander Antunes).
Abans de Jamás
tendré 20 años, que comentarem en el nostre Club de lectura i que va
merèixer el premi a la millor obra en el Saló Internacional del còmic de
Barcelona 2017, Jaime Martín encara publica, el 2014, Las guerras
silenciosas, on narra el servei militar del seu pare a Ifni.
· L’obra
Les primeres quatre pàgines de Jamás
tendré 20 años esdevenen un breu pròleg a partir del qual el guió avança
mitjançant el flashback. Aquesta evocació serà la que ens acompanyarà, ara ja
cronològicament, al llarg de tot el llibre, i està estructurada en tres grans
capítols.
En el primer, La guerra encontró a
Isabel, se’ns presenta aquest personatge a la seva Melilla natal durant els
convulsos mesos anteriors al cop d’estat del 17 de juliol de 1936. El segon
capítol, Jaime encontró la guerra, un
títol que manté la mateixa idea del primer però juga sintàcticament amb les
paraules, se centra més en aquest personatge masculí, tot i que també assistim
al moment en què tots dos es coneixen, concretament al barri de L’Hospitalet, a
Barcelona. I en el tercer i últim capítol trobem la fusió de tots dos en un nou
concepte: la llar; perquè aquest duu per títol Un refugio para mi família, una família para mi refugio.
Al llarg de la lectura del còmic, doncs, fem un repàs de la nostra
història més recent i veiem de prop la injustícia i la revolta, la guerra i la
mort, l’amistat i la camaraderia, la repressió i la revenja, l’amor i el
treball. I tot plegat al si de la família Benítez, el cognom dels avis de
l’autor de Jamás tendré 20 años, qui
d’aquesta manera els ret homenatge a ells... i a tants altres homes i dones que
van viure l’episodi fosc de la guerra i la postguerra.
Les il·lustracions avancen colze a colze amb la narració. No es tracta
de dibuixos que acompanyen el text, sinó que l’espectacular i definit traç
gràfic de Jaime Martín és, també, la història que llegim. Fins i tot, en
ocasions, la vinyeta té tanta potència descriptiva que no li cal text.
Jamás tendré 20
años ens presenta una història commovedora ficcionada a partir de fets
reals.
Sílvia Romero
(març 2018)
