La lluvia amarilla, de Julio Llamazares
Tertúlia
¿És possible que la lectura d’una novel·la ens
provoqui cert sentiment de tristor, que davant d’aquest fet vulguem
allunyar-nos del llibre, però que el nostre instint lector no ens ho permeti i
continuem avançant, pàgina rere pàgina, fins al final de la història que se’ns
narra?
Després de la trobada del Club de lectura Tardes
literàries puc constatar que, efectivament, aquesta situació no sols és
possible sinó que nosaltres ens hi hem trobat. Potser no totes les clubaires
s’adscriurien a aquesta descripció que acabo de fer, però cal dir que ha estat
el cas de la majoria.
La lluvia
amarilla, de Julio Llamazares, és una novel·la amarada de tristor, on el
protagonista viu en una completa solitud, on ben sovint els fets que llegim ens
duen a la idea i al concepte de depressió... i alhora és una novel·la que ens
neguem a abandonar perquè l’estem gaudint en tota la seva esplendor.
Una bellesa que es deu a la riquesa del llenguatge,
al lèxic precís i acurat, al ritme narratiu pausat però amb controlada pulsió,
a la descripció poètica, als simbolismes i metàfores (hi ha qui ha considerat
que tot el llibre és una metàfora) que hi anem trobant, i a un realisme que ens
permet visualitzar els escenaris on té lloc l’acció: el poble d’Anielle i les
seves rodalies.
Alguna clubaire ha considerat que l’hem de valorar
com un immens poema que s’enlaira com un cant al lloc de pertinença. Un cant
que només té una paraula per definir-lo: amor. Altres l’han valorat com una
mostra d’egoisme, d’orgull, i sobretot d’obsessió, fins al punt de fregar la
bogeria.
Hem parlat del protagonista, Andrés de Casa Sosas, i
també dels altres personatges que l’acompanyen malgrat no ser-hi. I això ens ha
dut a discutir sobre el suïcidi de Sabina, la dona; sobre la pèrdua del fill a
la guerra; sobre la mort sobtada de la filla quan encara era una nena; sobre
l’altre fill, a qui va negar la possibilitat de tornar si marxava per provar
sort fora del poble. I també, òbviament, hem parlat dels fantasmes que
l’acompanyen i que l’home, solitari i obsessionat, visualitza i escolta.
L’obsessió, ja ho he assenyalat, ha estat un dels
temes més comentats, i l’altre potser ha estat la solitud. Al voltant d’aquest
sentiment hem analitzat com arriba, el protagonista, a aïllar-se de tothom, i
com aquest isolament el duu a la follia. Però més enllà del petit món que
envolta Andrés de Casa Sosas, el que trobem en la novel·la és la plasmació de
l’èxode, de l’abandonament de les zones rurals i la conseqüent ruïna dels
pobles. Tot plegat unit, fusionat, i convertint el personatge en l’emblema de
la decadència ja que ell, en el fons, és un element més d’aquesta desfeta.
El títol, La
lluvia amarilla, ens pinzella alguna de les escenes que llegim, on veiem la
caiguda de les fulles dels pollancres, lenta, pausada, cobrint tot l’entorn amb
el símbol del pas del temps, amb la idea de la vida finita, efímera. Caduca.
Una clubaire, tot fent referència a una crítica que
havia llegit sobre aquesta obra, ha considerat que l’expressió
“espeluznantemente bello” era la que millor s’adaptava al que ella mateixa
havia sentit en llegir-la. I una altra ens ha ofert el seu propi titular: “La
mort lenta d’un supervivent”.
A mi només em toca afegir: un club de lectura
d’aquells que recordarem. Interessant i ric.
L’autor
Neix el 1955 a Vegamián (Lleó) i durant els anys universitaris abandona
els estudis de Dret per dedicar-se a les lletres. S’instal·la a Madrid, però
tota la seva obra ens arriba amarada dels seus viatges i del seu origen
lleonès. En aquest sentit cal destacar la sensibilitat que mostra per la natura
i per un estil de vida que a poc a poc va desapareixent de la nostra societat.
Es dona a conèixer com a poeta amb l’obra La lentitud de los bueyes (1979), i uns anys després es consolida
en aquest gènere en guanyar el Premio Jorge Guillén amb un nou poemari: Memoria de la nieve (1982).
El 1985 fa la seva entrada en el gènere narratiu amb la novel·la Luna de lobos (finalista del Premio
Nacional de Literatura), on ens narra les peripècies dels combatents republicans
que van resistir a les muntanyes durant els anys immediatament posteriors a la
guerra espanyola: una magnífica anàlisi i descripció dels instints més primaris
i violents de l’ésser humà. La novel·la, a més, va ser duta al cinema el 1987.
A aquesta la seguiran molts altres títols, entre els quals podem
destacar les novel·les La lluvia amarilla
(obra que comentarem en el nostre Club de lectura i que també va ser finalista
del Premio Nacional de Literatura), Escenas
del cine mudo, El cielo de Madrid,
Las lágrimas de San Lorenzo
(finalista del Premio de la Crítica de Castilla y León), i Distintas formas
de mirar el agua (finalista del Premio de la Crítica de Castilla y León). A
aquesta llista cal afegir la narrativa breu, amb els reculls de relats En mitad de ninguna parte, Tres historias verdaderas, i Tanta pasión para nada.
A més de poeta i narrador Julio Llamazares ha treballat la literatura de
viatges, l’assaig, el guió cinematogràfic, i ha col·laborat en diversos mitjans
de comunicació.
L’obra
La lluvia amarilla es va publicar el 1988 i va quedar finalista del Premio Nacional de
Literatura, i en aquesta obra el seu autor, Julio Llamazares, ens exposava ja
en aquells anys l’abandonament i conseqüent ruïna de tants i tants pobles,
sobretot de muntanya, i com aquesta acció ens duia a l’anihilament de moltes
zones rurals.
La història ens situa en la localitat d’Ainielle, un poble abandonat del
Pirineu aragonès. Entre els seus carrers només hi ha un habitant, Andrés de
Casa Sosas, l’últim que queda a la població després que tots els seus veïns, un
rere l’altre i any rere any, marxessin tot cercant unes condicions de vida
millors. En els pobles del voltant el consideren mig boig per aquesta seva
decisió i per la seva manera de viure i comportar-se.
Però en iniciar-se la novel·la Andrés és ja un home gran que es troba a
les portes de la mort, i al llarg de les pàgines del llibre anirem coneixent la
seva vida i la de la seva família; la infantesa i la joventut; els moments
alegres i aquells que van marcar la dissort; els buits de totes aquelles
persones que ja l’han deixat, sigui perquè han mort o pel fet d’haver marxat
d’Ainielle i es tracti tant de familiars com de veïns. Les seves reflexions
aniran caient com les fulles de la tardor, en una pluja groga que simbolitza
aquest pas del temps. Inexorable.
És una de les millors mostres literàries del que significa l’èxode
rural, tant si en fem una valoració social com si ens apropem a les emocions
d’aquells que el protagonitzen. I tot plegat narrat en una primera persona que
es correspon amb la veu d’Andrés, el protagonista, i que ens ofereix aquesta
història amb un lèxic precís i acurat. Poètic.
Sílvia Romero
(desembre 2018)
