Àlbum de família, de Renate Dorrestein
(traducció: Jordi Van Campen Obiols)
Tertúlia de
divendres 15 de març de 2019
Apassionant. No és la primera vegada que inicio el
resum de la trobada del Club de lectura Tardes literàries amb aquest adjectiu,
però veritablement és el qualificatiu que més li escau. Perquè la tertúlia al
voltant de la novel·la Àlbum de família,
de Renate Dorrestein, ha resultat plenament captivadora per la seva intensitat
i per la participació entusiasta de les clubaires.
Cal matisar que un parell o tres de persones han
manifestat certa confusió a les primeres pàgines de la lectura, però en anar
entrant en el joc que planteja l’autora, amb aquesta narració en què els dos
plans narratius es mouen en dos períodes diferents de la vida de la
protagonista i es van alternant amb profusió, aquest desconcert lector inicial
ha desaparegut.
S’ha remarcat el domini de Dorrestein per dosificar
les informacions, i com d’aquesta manera aconsegueix crear una narració
plenament emocional i, alhora, amb intriga. Hom ha valorat la duresa de la vida
d’Ellen: per una banda quan és adolescent i li toca viure una tragèdia de tal
magnitud, i per l’altra banda quan és adulta i arrossega les seqüeles de tal
experiència.
En aquest sentit hem comentat a bastament les
respostes psicològiques dels diversos personatges. La mare, que cau en una
crisi terrible (no diagnosticada) després d’infantar la menuda Ida. El pare,
que viu superat pels canvis que es produeixen en el caràcter de la dona i
ofegat per la feina. Els germans, que procuren fer-se càrrec de la nova
situació i ocultar les incoherències de la mare. I de tots ells, cal remarcar
la mudesa de Carlos davant el drama familiar, però sobretot cal analitzar
Ellen: la negació dels fets, l’oblit dels noms, i posteriorment la catarsi que
significa reviure aquells anys mitjançant l’àlbum de família. Una catarsi que
arriba al màxim exponent quan llegeix la nota que li dona Bas, un dels
personatges que l’acompanyarà en aquest periple. Només llavors serà capaç de
comprendre el passat i, de retruc, enfrontar-se al present.
Més enllà de la recreació i descripció dels
personatges, s’ha fet esment de l’estructura de la novel·la, amb aquests dos
gran apartats i l’Epíleg final. Però sobretot amb aquesta agilitat narrativa a
l’hora d’incorporar els flashbacks en la mateixa línia argumental i mantenir la
lucidesa d’expressió.
També s’ha remarcat l’encert del punt de vista
narratiu, col·locat en una primera persona (la veu d’Ellen) que evoca el passat
des d’un posicionament emotiu però no dramàtic, tot narrant les peripècies dels
anys d’infantesa amb la seva veu de nena i, per tant, amb la innocència
característica d’aquesta etapa vital, amb els jocs i les bromes amb què es
relacionaven els germans, i tot un seguit de detalls que en més d’una ocasió,
malgrat la duresa de la història, ens dibuixa un somriure lector.
Són molts més els temes que hem comentat i debatut,
i moltes més les aportacions de les clubaires al voltant de la lectura, però és
inviable expressar-ho tot en aquest resum. En tot cas, i en definitiva, la
tertúlia ha palesat que Àlbum de família,
de Renate Dorrestein, és una bona novel·la i una magnífica opció per a un club
de lectura.
L’autora
Renate Dorrestein (1954-2018), escriptora, periodista i feminista
neerlandesa, va néixer a Amsterdam al si d’una família catòlica. De pare
advocat i mare mestra, quan encara anava a l’escola primària ja va mostrar la
seva afició per l’escriptura, però després de graduar-se (1972) va decidir no
cursar estudis universitaris. Va ser aleshores quan va començar a treballar com
a reportera per a la revista holandesa Panorama, ocupació que la va dur a
viatjar arreu del món.
El suïcidi de la seva germana va marcar profundament la seva vida i la
seva escriptura. Segons els crítics aquest fet la va dotar d’una gran capacitat
per analitzar les dinàmiques personals i el funcionament del sentiment de culpa
en l’ésser humà, aspectes que es troben en la seva obra i constitueixen el seu
rerefons narratiu.
Va deixar la revista Panorama el 1977 per treballar per a diverses
publicacions nacionals. Cal destacar que en aquesta època és quan es dona la
segona onada feminista a Holanda, i Renate Dorrestein sacseja la societat amb
les seves columnes i articles. El 1986 va ser una de les fundadores de la Anna
Bijns Foundation, entitat que atorga un premi biennal per a "la veu
femenina en la literatura".
En l’àmbit literari el 1993 va guanyar el Premi Annie Romein per
l’interès i l’originalitat de la seva obra; el 1977 va quedar finalista del
Publieksprijs, reconeixement que s’atorga als escriptors holandesos de més
renom; però va ser Àlbum de família
(1998) l’obra que la va situar en el panorama internacional, essent traduïda a
quinze idiomes. Malgrat aquesta trajectòria, en l’actualitat en català només podem
llegir aquesta novel·la de l’autora (Àlbum
de família), i en castellà aquesta mateixa i també La oscuridad que nos separa (2003).
L’obra
Situem-nos en la dècada dels setanta als Països Baixos. Els Van Bemmel
acaben d’incorporar una nova filla a la família, i així tenim el matrimoni -Frits
Van Bemmel i Margje de Groot-, i tota la seva prole, comptant ja el nadó
nouvingut: Sybille, Kester, Ellen, Carlos, i Ida.
La tercera, Ellen, és qui ens explicarà com són i com es comporten tots
aquests personatges, com es van conèixer els seus pares, quins estudis van
cursar i quina era la seva professió (documentalista), com funcionava el
peculiar organigrama de casa seva, com va canviar tot en néixer la menuda Ida
i, sobretot, com van ser els dies previs a la terrible tragèdia que van viure
quan encara eren adolescents. Uns fets que van marcar la seva vida i que van
estroncar els anys feliços de la seva infantesa.
Tot plegat ens ho mostrarà en base a dos plans narratius corresponents a
dos períodes de la seva existència. Per una banda tenim la veu en primera
persona, innocent i ingènua, de la mateixa Ellen, que cal situar en aquesta
dècada dels anys setanta. I per l’altra banda tenim la mateixa narradora però
ubicada vint-i-cinc anys més tard. És a dir: una Ellen ja adulta que evoca el
passat just quan es troba embarassada del seu primer fill.
Però Àlbum de família no és
una saga familiar gens típica, literàriament parlant. Només cal tenir en compte
que la novel·la obeeix a una gran qüestió que es va plantejar l’autora: ¿com
continua la vida dels protagonistes de les cròniques de successos quan els seus
drames deixen d’ocupar els programes de televisió i les pàgines dels diaris?
El resultat a aquest dilema és Àlbum
de família, una recerca del passat a través de les fotografies d’aquest
àlbum, per intentar respondre els dubtes, per provar de col·locar totes les
peces del trencaclosques, per trobar la veritat i, d’aquesta manera, comprendre
el present. És una novel·la que cavalca entre el suspens o misteri i les reflexions
i elucubracions de la narradora; una història que dibuixa un grup d’adolescents
amb gran tendresa i humor, alhora que els encamina vers una tragèdia de gran
magnitud. En definitiva, un relat colpidor que commou el lector sense caure en
el sentimentalisme.
Sílvia Romero
(març 2019)
