Cinc cèntims de la tertúlia del divendres...
Rellotge sense
busques, de Carson McCullers
(traducció: Marta Ferré i Antoni Picornell)
Tertúlia de
divendres 24 de maig de 2019
Tot i que la
valoració general d’aquesta lectura ha diferit entre una i altra clubaire, la
línia comuna ha estat positiva, només que en alguns casos els ha costat entrar
en la novel·la. N’hem parlat a bastament, d’aquesta sensació, i hem considerat
que el motiu pel qual s’ha produït ha estat perquè durant les primeres pàgines
té lloc l’entrada de diversos personatges que, en tot moment, aparenten ésser
protagonistes per la manera com són presentats. I aquest aspecte ha confós una
mica els inicis de la lectura, però després, en la majoria de casos, els ha
atret i n’han gaudit.
Hem parlat de l’encert
del títol i el simbolisme que arrossega amb ell; de l’estructura sobre la qual
l’autora basteix la història que ens vol mostrar, amb aquest continu canvi de
focalització de l’acció tot fent-nos contemplar un o altre personatge; de les
descripcions magistrals, tant de persones com dels espais; de la manca d’acció
i, alhora, de la sensació d’intensitat, potser a causa de convertir el petit
poble de la novel·la en un reflex que podem extrapolar cap al camp més ampli de
la societat de l’època; del tempo narratiu, que s’estén al llarg d’un any i
veiem com van passant les estacions mentre els personatges van acceptant els
canvis que tenen lloc a les seves vides. O no.
Hem parlat de totes
aquestes temàtiques i moltes més, perquè de nou hem gaudit d’una tertúlia
apassionant i enriquidora, però l’aspecte que ha estat posat damunt la taula i
que hi ha perdurat al llarg de tota la xerrada ha estat el tractament dels
personatges.
Ens ha semblat que
a Rellotge sense busques, de Carson
McCullers, tenim quatre personatges potents a través dels quals obtenim una
descripció dels diferents estaments socials i, sobretot, dels seus valors més
íntims. En ocasions ens ha semblat que algun d’ells prenia protagonisme per
damunt de l’altre, però en definitiva hem considerat que tots es complementen i
es necessiten per mostrar-nos aquest mosaic social.
Del jutge i el seu
caràcter retrògrad n’hem remarcat un detall que l’humanitza, a pesar d’una
ideologia que no compartim: és vulnerable. Es tracta d’un personatge molt ben treballat
des d’un punt de vista moral i ètic. Jester ens ha arribat com l’esperança de
salvació d’una societat cridada a desaparèixer, la baula que enllaça un passat
dèspota i els inicis de la lluita per modificar la situació (identificada en el
seu propi pare), amb un futur més lliure i just. A més els seus dubtes, la
inseguretat, la necessitat de trobar el lloc on començar a créixer per tal
d’encaminar les passes, encara el fa més gran, en lloc de minvar la seva força.
Sherman ha estat
objecte de debat per moltes qüestions. Per una banda per la seva manera de
reproduir les injustícies que rep ell mateix, tot projectant-les en les
persones del seu voltant a qui ell considera inferiors. Per l’altra banda per
l’ingent càrrega d’odi, d’ira, de ràbia, que arrossega en tot el que fa. Però
sobretot per la seva decisió final: manté una actitud immòbil a pesar de saber
que la seva vida corre perill. Aquesta reacció del personatge ens ha dut a
discutir sobre els motius per adoptar aquest comportament.
I evidentment
Malone ha centrat diversos moments de la tertúlia. Primer de tot perquè és amb
ell amb qui comencem a caminar per la novel·la, amb una frase d’inici
d’aquelles que són recordades com una sentència, a l’estil de la conegudíssima
primera frase d’Anna Karènina. En
aquest cas Rellotge sense busques
comença amb: “La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva
manera.” Però Malone també ha estat important en la tertúlia perquè és ell qui
obre i tanca aquest cicle d’un any; qui ens parla de la mort, un dels grans
temes de la novel·la; qui observa tot el que té lloc al seu voltant i es
comporta com un personatge satèl·lit; qui arribarà a comprendre la vida com cap
altre dels personatges.
En definitiva, una
bona i interessant lectura per tancar aquest curs. I després de l’estiu...
continuarem amb les nostres apassionants tertúlies! Bones vacances.
L’autora
De nom real Lula Carson Smith (1917-1967), va ser una escriptora
estatunidenca considerada encara en l’actualitat una de les millors
representants de la narrativa del sud dels EEUU i una de les autores més
notables del segle XX.
Va iniciar estudis de piano i volia ser concertista, però als quinze anys
va contraure febre reumàtica, cosa que va esbotzar aquest somni (a causa de les
nombroses recaigudes). Lectora voraç, amb setze anys ja va començar a escriure
obres de teatre, i tot plegat va provocar que es volgués dedicar a
l’escriptura. Va buscar feines diverses per poder-se matricular als cursos
d’escriptura creativa de les universitats de Columbia i de Nova York.
Però el novembre de 1936 emmalalteix greument i és des d’aquesta
convalescència quan inicia l’escriptura de la novel·la El cor és un caçador solitari (titulada inicialment El mut). El 1937 es casa amb Reeves
McCullers, però el matrimoni va ser força tempestuós, amb nombroses ruptures i
posteriors reconciliacions. El 1940 publica El
cor és un caçador solitari amb gran èxit de crítica i de lectors; l’any
següent apareix Reflexos en un ull daurat;
el 1946 la novel·la Frankie Addams; i el 1961 publica Rellotge sense busques.
Amiga de Tennessee Williams, Arthur Miller, Marylin Monroe, Isak Dinesen
i John Huston (entre d’altres), va continuar la seva trajectòria com a
escriptora a pesar de tots els problemes de salut (va empitjorar a causa d’una
pleuresia). El 1947, però, va intentar suïcidar-se. El 1952 s’instal·la a
França amb el seu marit, però va tornar al cap d’un any, just després del
suïcidi de Reeves McCullers. Carson McCullers va morir el 1967 a conseqüència
d'una hemorràgia cerebral.
Gran part de les seves obres van ser adaptades al cinema, i potser la més
destacable és Reflexos en un ull daurat,
dirigida per John Huston i protagonitzada per Marlon Brando i Elizabeth Taylor.
La crítica ha comentat, de l’obra de Carson McCullers, que és d’una gran
sensibilitat i que ens parla de l’amor, la solitud i el dolor, aconseguint
universalitzar el sud dels Estats Units tot donant una veu especial als
perdedors.
L’obra
Rellotge sense busques és l’última novel·la que ens va arribar de la ploma de Carson McCullers
abans de la seva mort, i en ella podem trobar els diversos aspectes i
característiques que han bastit la seva trajectòria. Un d’ells, com no podia
ser d’una altra manera, és el fet de realçar i posar veu al sector social
format pels més desemparats en aquella època: els blancs pobres, i els negres
en general.
Com és habitual en
la narrativa de Carson McCullers les històries d’aquests personatges s’aniran
encreuant per crear una composició plena i intensa que retrata la societat dels
anys 50 del sud dels Estats Units, i que ens reflecteix una història i una
manera de pensar que haurien de ser ben lluny de la nostra actualitat. Una
narració que juga contínuament amb el missatge que transmet el títol de la
novel·la perquè... es poden anul·lar les busques del temps i, així, aturar-lo?
Sílvia Romero
(maig 2019)
