Aquest mes de gener a ‘Dijous entre lletres’ hem llegit i comentat un dels llibres més coneguts de la literatura hispanoamericana que ja s’ha convertit en un gran clàssic: La casa de los espíritus (1982) d’Isabel Allende.
Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar i va resultar un èxit total de públic i crítica, un increïble fenomen literari que va aconseguir nou edicions l’any 1983, i vint-i-cinc al 1988. A més va rebre premis, es va traduir a moltes llengües i fins i tot es va fer una adaptació cinematogràfica l’any 1993.
Argument:
La novel·la narra, amb diferents veus, la història de la família Del Valle, la família Trueba i la família García unides a través del anys i de les diferents generacions. Viuran al Xile de principis de segle XX i ens explicarà la trajectòria de tots els membres que la formen fins al cop d’estat militar i la posterior repressió que van patir a tot el país. Tot i que en cap moment apareix el nom del país on transcorre l’acció, qualsevol lector pot identificar fàcilment el lloc, els fets i els principals personatges que hi participaren (el Presidente, el Poeta).
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem són els personatges principals i com seria de convenient anotar-los en forma d’esquema, a mida que surten, per a no oblidar-ne cap. Totes coincidim en què es tracta d’una història de sentiments, de passions però sobretot de dones. Elles són les autèntiques protagonistes en una societat patriarcal i, tal i com escriu l’autora a la novel·la, “...son el pilar central de muchas vidas ajenas”; “...la magia, como la religión y la cocina, era un asunto propiamente femenino”; “...porque no han podido destruir el espíritu de esas mujeres”. Sens dubte, un dels personatges que més ens ha agradat, emocionat o sorprès és Clara (“claríssima, clarividente”) que té l’instint per a veure l’invisible i allò que passarà en un futur proper, per moure objectes i per comunicar-se amb els esperits dels morts. Tant ella com la seva germana Rosa, la bella, la dels cabells verds, són les que millor representen el realisme màgic característic de l’obra. I parlem de la simbologia dels noms femenins: Nívea, Clara, Blanca, Alba (besàvia, àvia, mare, neta) totes les dones de la família Trueba duen noms que fan referència a la blancor, a la lluminositat de l’aura interior d’aquestes dones. Altres personatges que tenen un nom que els defineix són Nana, Férula, Tránsito, o Amanda.
També parlem de l’estructura circular del text; principi i final es toquen perquè comença i acaba amb l’escriptura de les històries viscudes perquè siguin recordades: “Escribo (...) que la memoria es frágil y el transcurso de una vida es muy breve y sucede tan de prisa, que no alcanzamos a ver la relación ante los acontecimientos”.
Una altra característica de la història és el joc d’avançaments que fa, és a dir, anticipa alguns destins tràgics dels personatges abans que passin i això crea inquietud en els lectors. Els presagis són fonamentals en aquesta novel·la.
Tots ells van dibuixant el seu destí i tots són necessaris, els positius i els negatius, com dues cares de la mateixa moneda, com un trencaclosques que es va muntant a mida que llegim: “cada pieza tiene una razón de ser tal como es”.
Un altre aspecte que comentem és la manera de narrar d’Isabel Allende. Malgrat l’extensió de la novel·la (gairebé 500 pàgines), en cap moment es fa feixuga, sinó al contrari: la narració és àgil, atractiva i t’atrapa des del primer moment.
Per acabar vam parlar també de la pel·lícula. Encara que se salta una generació, canvia algun punt de vista i prescindeix de bastants personatges, és una adaptació digna, sobretot pels actors els quals representen molt bé els personatges assignats.
