Cinc cèntims de la tertúlia del passat dia 5 de març...
MEMÒRIES DE L’ÀFRICA. Karen Blixen
(Isak Dinesen)
Tot i que
ja havia publicat alguns treballs abans, comença la seva carrera literària sota
diversos pseudònims, el més conegut dels quals és Isak Dinesen. Amb
aquest nom va publicar una sèrie d'apunts autobiogràfics sobre la seva vida
a Àfrica.
Però va ser aquesta novel·la de
1937 l'obra que
la va portar a la fama a nivell mundial, sobretot després que el Sydney
Pollack en feu la pel·lícula l’any 1985, una pel·lícula de gran èxit i per
tots coneguda, amb la Meryl Streep i el Robert Redford en
els papers protagonistes (Karen i Denys).
L’argument:
Memòries de l’Àfrica narra la història dels 17 anys que la
Karen, la protagonista i narradora, va
viure a Kenya, història que coincideix amb la seva biografia: Karen Dinesen es
va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror
Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una
plantació de cafè. El matrimoni va ser difícil (el primer any, el seu marit li
va contagiar la sífilis, però tot i això, la malaltia mai no es va manifestar
de forma greu). Posteriorment a Nairobi,
la Karen va conèixer el Denys Finch Hatton, un pilot de l'exèrcit britànic
establert a Kenya amb qui va començar una relació amorosa intensa, però
problemàtica. Al cap de poc (1925),
el matrimoni va decidir divorciar-se i la Karen Blixen va quedar a càrrec de la
plantació fins que la caiguda dels preus agrícoles del 1931 la
van forçar a vendre-la i tornar al seu país natal.
Temes que van
sortir a la conversa:
Un altre tema que
tractem àmpliament és com apareix la relació entre els europeus i els nadius.
L’autora mostra unes situacions força idealitzades sense gairebé problemes ni
tampoc influència dels conqueridors. Sí que es mostren les grans diferències
culturals entre ambdós i la forma de comunicar-se i adaptar-se, però ens va
semblar molt idealitzat, tenint en compte el moment històric en el qual
transcorre: “Los
nativos eran África en carne y hueso. (…) Nosotros, mandando y siempre con
prisas, chocábamos frecuentemente con el paisaje. Los nativos están en armonía
con él y cuando esa gente de talla elevada, esbelta, oscura y de ojos negros
viaja (…), trabajan la tierra, cuidan del ganado, celebran sus grandes danzas o
te cuentan un cuento, es África la que vaga, danza y te entretiene”. “Al igual
que el faisán, los negros simulaban que nos tenían miedo, porque había otra
amenaza más profunda cuya naturaleza no podíamos adivinar. O quizá resultara
que su comportamiento con nosotros entrañaba una extraña broma y que aquella
gente tan tímida no nos temía en absoluto”. “Todos los nativos son maestros en
el arte de las pausas y de este modo dan perspectiva a una discusión”.
A més del tema de
la terra (“Es algo
más que su tierra lo que arrebatas a la gente a la que quitas su tierra nativa.
Son también sus raíces y su identidad. Si les quitas las cosas que suelen ver y
que esperan seguir viendo, les quitas, en cierto modo, los ojos”.), també és evident
per una banda l’amor cap als animals (Ningún animal doméstico es capaz de una quietud igual a la
de un animal salvaje (…) Cuando atrapas el ritmo de África te das cuentas de
que es el mismo que el de toda su música”.), però per l’altra hi ha el tema dels
safaris i les caceres descrits amb tot detall, fet que actualment podria ferir
algunes sensibilitats.
Tot i les
inevitables referències a la pel·lícula, millor no comparar-les perquè són ben
diferents: una se centra en la història d’amor entre la Karen i el Denys (a
l’obra només apareix com una bona amistat) i l’altra és una llarga carta d’amor
a una terra (“seguía
creyendo que dejaría mis huesos en África”.), una granja (“Pensaba que no podía perderlos; si no podía imaginarlo,
¿cómo podía suceder?”), unes persones i uns costums que ja no existeixen.
Per últim, una frase que podria resumir la
novel·la i que serveix per a reflexionar: la Karen afirma que “todo el mundo sabe que el corazón de las cosas
está en sus nudos”. El cor de les coses està
en els seus nusos.
