Resum de la trobada del passat 1 d'octubre:
Aquest mes hem engegat de nou de forma presencial el Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’ i un any més tinc el gust de conduir-lo.
En aquesta ocasió el fil conductor triat és “Amb els 5 sentits” i la primera lectura que hem fet ha estat Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, novel·la multipremiada i multirecomanada.
La història està articulada des de diferents punts de vista. Cada personatge protagonitza un o diferents capítols on explica, en primera persona, moments diversos de la seva vida, una vida que transcorre a la muntanya, al cor dels Pirineus.
El primer capítol ja ens sorprèn, doncs el narrador és el cel, és a dir, amb aquest inici inesperat l’autora ens assenyala que cal tenir present el lloc (“Aquest lloc, quina manera d’omplir el cor”), el paisatge i la gran importància dels elements naturals perquè són un personatge més, o sigui, apareixen personificats.
A part del cel, el protagonisme inicial el tenen el Domènec i un llamp. Tot seguit apareixeran l’Eulàlia i la Joana, dues fetilleres, i més endavant l’avi Ton, pare d’en Domènec, que és “tan callat, tan pansit, tan trist i eixut”. I també la Sió, una de les protagonistes, dona del Domènec, mare de l’Hilari i de la Mia, una de les dones principals, també. L’autora ens mostra, a poc a poc, les persones que mouran la trama i els anys que transcorren: el temps de la narració no és cronològic ni lineal.
- Temes que van sortir a la conversa:
El que més vam destacar és la originalitat de la història, de com està explicada, el protagonisme de la natura en l’època actual (“Els de ciutat vivim tots aigualits. Però aquí, aquí es viu cada dia”) i la selecció del llenguatge que utilitza l’autora. És un llenguatge cuidat, les paraules estan molt ben triades i la llengua, molt treballada. El relat és una mena de prosa poètica de la que podries seleccionar qualsevol fragment i llegir-lo en veu alta per musicalitat que conté i per la sensibilitat de les descripcions (“La llum és cada vegada més freda”). En aquest aspecte se li nota l’ofici de poeta. De fet, un dels personatges, l’Hilari, n’escriu, de poemes i els hi recita a la muntanya. D’aquí, d’un vers final d’un poema, surt el títol de la novel·la.
També vam comentar els elements màgics o sobrenaturals (“... les cascades les vèiem ella i jo, i el besavi, i prou (...) I no va dir que qui veu cascades veu més coses. Però no amb els ulls. Amb la panxa, i amb tots i cadascun dels pèls dels braços i del clatell, i amb el fetge), elements que s’ajusten perfectament a l’argument, com per exemple les dones d’aigua o els esperits (“Teniu algú dintre de casa”; “La meva mare era una dona d’aigua”; “Jo ja no recordo el record de les dones d’aigua”; “... va dir que els seus pares l’havien fet de neu”) i no cal entendre’ls totalment ja que “no totes les coses es poden entendre, estimat”. A més, destaquem que el pes de la història recau en les dones, en la seva fortalesa; en canvi, dels personatges masculins, ens crida l’atenció que gairebé tots pateixen alguna calamitat: “...quina ràbia que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també”.
Un altre tema que comentem és la naturalitat amb què es parla i es viu la mort, potser per la duresa de la muntanya i de la vida que duen allà. Els habitants dels pobles, i de la muntanya, no fan cap drama quan s’hi troben, doncs tenen més clar que d’altres que forma part de la vida i no s’hi recreen ni aboquen detalls morbosos: “Perquè la neu, una mica com la mort, no es tria. Arriba quan vol i ho canvia tot”.
La part que més ha agradat ha estat el final, un final emotiu on encaixen totes les peces, tots els capítols i tots els personatges.
Canto jo i la muntanya balla és una obra que ens ha encantat i que, sens dubte, tots i totes recomanen moltíssim i, fins i tot, recomanen llegir més d’una vegada per fer més descobriments amb la relectura.
Raquel Casas
Conductora del Club de lectura
