Club de lectura: Tardes Literàries

 Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres 25 de setembre...

SEMPRE HEM VISCUT AL CASTELL. Shirley Jackson

(traducció: Martí Sales)

Després d’un final de curs força accidentat, durant el qual no ens va ser possible celebrar les nostres sessions del club de lectura Tardes literàries, aquest mes de setembre per fi ens hem pogut trobar presencialment, atenint-nos a totes les mesures de seguretat necessàries, i hem gaudit de tot el que és un club de lectura: comentaris, argumentacions, opinions, aportacions, vivències, reflexions... És a dir, compartir una lectura.

 L’obra objecte del nostre debat era Sempre hem viscut al castell de Shirley Jackson. De fet aquesta era la lectura que hauríem d’haver comentat a la trobada del mes de març, la primera que ja no vam poder celebrar.

 En una primera valoració general val a dir que la sensació lectora ha resultat prou dividida entre aquelles clubaires que han fet una apreciació positiva i aquelles que no han acabat d’entrar en la història que s’hi narra. En aquest sentit també cal destacar un parell d’aspectes. Per una banda que algunes lectores que ja van llegir Sempre hem viscut al castell per a la trobada de març, n’han fet recentment una relectura, i aquesta segona aproximació a la novel·la els ha atrapat més que no pas la primera. I per l’altra banda que a pesar d’algunes valoracions insatisfactòries vers la història exposada, el que tothom ha considerat com un innegable punt positiu ha estat l’estil de l’autora, Shirley Jackson, basat en una prosa àgil, senzilla però cuidada, clara i precisa, i sobretot en el punt de vista narratiu: aquesta primera persona que ens obliga a conèixer tots els esdeveniments que es van succeint sota la mirada peculiar de la protagonista: Merricat.

 Ha estat aquesta mirada, precisament, una de les qüestions que ha incitat més debat perquè a ella va lligada tota altra consideració. Per exemple, la relació singular que s’estableix entre les dues germanes, Merricat i Constance, que en ocasions ha provocat que alguna clubaire comentés que comprenia menys les reaccions de la germana gran que no pas de la petita. O també la magnífica descripció que ens ofereix l’autora al voltant de les escasses i puntuals sortides cap al poble que fa Merricat: per on passa, quins són els seus rituals, quins són els seus fetitxes, les seves manies, com la reben i l’observen els seus conciutadans.

El poble, justament, ha estat un altre element de comentaris. Hem buscat els motius de la seva animadversió vers la família Blackwood, les causes que l’han provocat, històricament, més enllà dels fets tràgics que van tenir lloc a la casa on viuen ara les germanes amb l’oncle Julian i el gat Jonas: la mort per enverinament de la resta de la família. I hem comentat la veracitat o exageració de la reacció tumultuosa que té lloc cap a les últimes pàgines de la novel·la.

Un quadre, aquest darrer, descrit amb mestria i que aconsegueix col·locar la casa, per ella mateixa, com a centre del focus narratiu i, com hem comentat, assistim a poc a poc a la formació de la llegenda misteriosa que acompanyarà aquest casalot a partir d’aquests moments.

Evidentment també l’oncle Julian i l’arribada inesperada del cosí Charles (inesperada però, alhora, augurada per Merricat -només cap al lector), han estat motiu de controvèrsia i debat. Però la veritat és que els dos aspectes que més han ocupat el temps de la nostra trobada de Tardes literàries han estat la recreació del personatge de Merricat, que deixant de banda l’adjectiu amb què cadascuna la qualifiqui ha estat considerada com a excel·lent; i per l’altra banda el to que amara tota la novel·la: inquietant.

Inquietant pels comportaments, per l’isolament, pel tancament, i perquè es conclou que el monstre som nosaltres.  

Potser no combregaríem amb la catalogació de novel·la de terror, i ni tan sols de terror psicològic. Aquesta definició de “terror” ens resulta sobrera. Però totes hem coincidit en una catalogació de Sempre hem viscut al castell com a novel·la psicològica, on el lector pot gaudir plenament amb la descripció i recreació dels personatges.

 En definitiva una obra, ho hem pogut comprovar, altament tertuliable.

·         L’autora

Neix a San Francisco el 1916 i ja de ben jove va iniciar-se en l’escriptura de poesia i conte. Quan tenia disset anys la seva família es va traslladar a viure l’est, i ella va assistir a la Universitat de Rochester. Ben aviat començaria a fer proves d’escriptura (es va passar un any pràcticament tancada a casa produint un mínim de mil paraules al dia) i el 1937 va publicar la seva primera història: Janice.

 Va entrar a la Universitat de Syracuse, on va conèixer el seu futur marit, Stanley Edgar Hyman, amb qui va fundar la revista literària “Spectre”. En graduar-se tots dos el 1940 es van traslladar al Greenwich Village de Nova York, on Shirley va continuar escrivint a diari mentre treballava en feines esporàdiques, activitat que va mantenir quan es van traslladar de nou per motius laborals de la seva parella, aquest cop a una antiga casa al nord de Bennington (Vermont), on s’ocupava dels fills i de la llar a més de la seva tasca com a escriptora.

 El 1948 publica a The New Yorker la història curta que la durà a la fama i el reconeixement, La loteria, obra que s’ha traduït a desenes de llengües i de la qual s’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques o televisives. A partir d’aquest moment les seves obres es van succeint, i d’entre totes elles cal destacar la que s’ha convertit en la seva novel·la més coneguda, La maledicció de Hill House, considerada com la història de la casa encantada per excel·lència i també adaptada al cinema. L’altra novel·la més coneguda és precisament la que tractarem en el nostre club de lectura, Sempre hem viscut al castell, inclosa en la llista de “les deu millors novel·les” de la revista Time.

 Va morir jove d’un atac de cor, a l’edat de 48 anys. Pòstumament el seu home va publicar la novel·la inacabada en què estava treballant ella en morir, juntament amb setze relats curts i tres textos per a conferències.

L’obra

“Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m’he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m’agrada rentar- me, ni els gossos ni el soroll. M’agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l’amanita fal· loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts.” Amb aquestes paraules l’autora de Sempre hem viscut al castell, Shirley Jackson, ens fa una primera picada d’ullet tot presentant-nos el complex i intrigant personatge de Merricat: pinzella algunes de les seves característiques, ens exposa la seva situació actual i, sobretot, ens informa de dos fets crucials: és orfe i li agrada un bolet tòxic.

La veu de Merricat és la que ens acompanyarà al llarg de la novel·la perquè serà ella qui prendrà el paper de veu narradora, de manera que en tot moment focalitzarem els esdeveniments des del seu punt de vista, passant-los pel sedàs del seu enteniment i, en especial, de les seves preferències i aversions.

Tal com s’ha esmentat més amunt la Merricat viu amb Constance, la seva germana, però també amb l’oncle Julian, que necessita atencions i va amb cadira de rodes; i amb el seu gat Jonàs. Aquest és el seu cercle vital i, alhora, el que li atorga pau i equilibri a pesar del rebuig que reben per part de la resta del poble. El grup viu en un casalot als afores i des que una terrible tragèdia va sacsejar la família, s’han aïllat de la resta de veïns. Però ja a les primeres pàgines la Merricat percep i ens avisa que tot és a punt de canviar, que s’apropa un perill i que només ella n’és conscient.

Efectivament, un parell de dies més tard apareix un home a les portes de casa seva i acabarà instal·lant-s’hi. Una intromissió que farà trontollar fins a límits insospitats l’estabilitat en què vivien, que crearà un ambient angoixant i espès, i que els conduirà cap a un final estremidor perquè, entre d’altres aspectes, provocarà que el passat, silent i amenaçador, prengui presència en el seu present.

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

(setembre 2020)