Club de lectura Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

Cap a la bellesa, de David Foenkinos 

(traducció: Pau Joan Hernàndez) 

· Tertúlia de divendres 23 d’octubre de 2020 

Malgrat les restriccions que comporta viure en temps de pandèmia, el Club de lectura Tardes literàries ha pogut reunir-se de nou. Complint en tot moment, això sí, les normes protocol·làries exigides, cosa que implica, entre altres aspectes, repartir-nos al llarg de tota la sala d’actes de la biblioteca per mantenir la distància de seguretat. No és, ni de bon tros, l’estil de tertúlia que més ens agrada, però sempre és molt millor aquest sistema que no pas haver de renunciar a les nostres lectures compartides. I encara amb més motiu preferim aquesta opció si, com ha estat el cas, la lectura suscita un debat i un seguit d’aportacions tan enriquidores com les que hem gaudit amb la novel·la Cap a la bellesa de David Foenkinos. 

La valoració general ha estat positiva, i s’ha considerat que l’obra és amena, àgil, amb un estil en ocasions poètic, amb una narrativa transparent i que et condueix amb subtilesa pels diversos esdeveniments, i fins i tot amb un punt d’espiritualitat. Curiosament, però, les diverses parts en què està estructurada la novel·la han rebut comentaris dispars quant a la seva apreciació. Algunes veus han comentat que la primera part no els acabava d’atrapar i tenien la sensació que no succeïa res; per contra, d’altres l’han considerat molt vàlida perquè, precisament, desperta l’interès lector al voltant del personatge del professor, Antoine Duris. Tot treballant aquest aspecte de l’arquitectura de la novel·la, algunes clubaires han catalogat la tercera part, on coneixem les vicissituds del personatge de Camille, com feixuga i un xic melodramàtica; i per contra altres integrants del club l’han defensat tot remarcant que l’internament en la vida de Camille és bàsic per comprendre després l’evolució de la història narrada. I encara hi ha més comentaris al voltant de l’estructura narrativa, perquè han sorgit opinions sobre la precipitació de la quarta part i l’epíleg, i d’altres que no ho valoraven d’aquesta manera. 

Tot plegat ens ha ofert, ja d’entrada, una molt interessant tertúlia perquè, òbviament, comentar l’arquitectura de la novel·la defensant un o altre aspecte, implica ampliar els comentaris a moltes altres qüestions que ens ofereix aquesta obra. 

Hem parlat, també, dels dos personatges principals: Antoine i Camille. Hem valorat les seves accions, les reaccions que tenen davant els diversos fets, les seves reflexions... I hi ha, sobretot, dos punts en els quals totes hem estat d’acord. Per una banda que ens trobem davant de dos personatges (tot i que hem considerat que el protagonista és Antoine) amb unes problemàtiques vivencials intenses i amb unes sensibilitats similars. I per l’altra banda que aquesta sensibilitat ens aboca a endinsar-nos en un dels grans temes de la novel·la: el poder terapèutic de l’Art. I encara referent a l’Art, val a dir que les clubaires han tingut la necessitat i/o curiositat de documentar-se al voltant de les diverses obres que apareixen esmentades en la novel·la. 

Però he dit que la bellesa de l’Art i el seu poder curatiu és un dels grans temes de la novel·la. L’altre, i que des del Club de lectura Tardes literàries hem considerat que és el principal, el que mou en realitat tota la trama, és la culpa. El sentiment de culpabilitat, sigui amb motiu o sense (aquest ha estat un dels aspectes que hem discutit), el trobem en Antoine i en Camille, però també en la mare d’aquesta i en Sophie, la psicòloga. 

No és gens factible detallar en unes poques línies tots els comentaris, reflexions i matisacions aportades al llarg de la sessió. En tot cas només remarcaré que aquest resum és una pinzellada, tot just, de la intensa tertúlia de què hem gaudit. Cosa que ens demostra que Cap a la bellesa, de David Foenkinos, és una lectura molt recomanable, en general, i en especial per a clubs de lectura. 

· L’autor 

Escriptor i guionista francès (París 1974), va estudiar literatura i música en aquesta mateixa ciutat. De fet va compaginar els estudis d’Humanitats a la Universitat de la Sorbona amb les classes de guitarra que ell mateix impartia alhora que tocava en un grup de jazz. 

Amb la seva primera novel·la, Inversion de l’idiotie (2002), va rebre el premi François-Muriac1. Amb tot, i malgrat aquest reconeixement, no va ser fins el 2004 quan la carrera literària d’aquest autor va suscitar un veritable interès per part dels lectors, i aquest esclat es va produir arran de la publicació de la segona novel·la, traduïda al castellà sota el títol El potencial erótico de mi mujer, que va obtenir el premi Roger-Nimier. 

Pocs anys després apareixeran els seus dos grans èxits de vendes. En primer lloc La delicadesa (2009), una novel·la que el consolidarà en el panorama literari francès i mundial a causa de les nombroses traduccions que es duran a terme, i també per la versió cinematogràfica estrenada el desembre de 2011, corealitzada amb el seu germà Stéphane i comptant amb el treball de l’actriu Audrey Tautou com a protagonista. I en segon lloc, el 2014, es publica Charlotte, guanyadora de dos dels més prestigiosos premis literaris francesos, el premi Renaudot i el premi Goncourt des lycéens, i també el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista. 

A més d’aquests títols ha publicat altres novel·les, malgrat que no sempre ens n’ha arribat la traducció. Per citar-ne alguns esmentarem Els records, La biblioteca dels llibres rebutjats, El misteri d’Henri Pick, i més recentment Dues germanes. També participa de forma habitual en l’escriptura col·lectiva de relats i contes curts que són publicats per editorial francesa Gallimard, en la qual trobem el gruix de la seva obra. 

· L’obra

 

¿Què fa un professor de la facultat de Belles Arts de Lió treballant de vigilant al museu d’Orsay de París? Aquesta pregunta se la planteja diverses vegades Mathilde Mattel, la directora de recursos humans del museu, i també se la fa el lector al llarg de tota la primera part de la novel·la. Una primera part on coneixerem Antoine Duris, aquest antic professor que ho ha deixat tot amb la intenció d’esdevenir invisible al món; amb la finalitat de, sembla ser, amagar-se de la vida i cercar, de nou, la bellesa. Una bellesa que, creu ell, es troba en l’Art. 

Serà a la segona part de la novel·la on l’autor, David Foenkinos, gràcies a un flashback que ens ubica uns mesos enrere, ens exposarà la situació personal complicada que ha viscut Antoine Duris. I encara continuarà dins aquest flashback la redacció de la tercera part de la novel·la, que ens exposa com l’home, quan creu que ja s’està refent, viurà una nova adversitat que, aquest cop sí, l’acabarà d’ensorrar. 

Anirem avançant en la lectura i la història que se’ns narrava a les primeres pàgines es recuperarà a la quarta part de la novel·la, i en ella acompanyarem Antoine Duris en el camí que ell creu necessari fer per recuperar l’equilibri. 

Cap a la bellesa és una obra que ens parla de la duresa de la vida, de les vicissituds a què estem sotmesos, i ens aboca a considerar l’Art com un amagatall on podem trobar la bellesa; aquella que sovint ens manca a causa de les adversitats. És també una obra que ens parla d’amor i esperança, de culpa i perdó, de segones oportunitats i de l’efecte de qualsevol acte nostre en la vida dels qui ens són propers. Tot plegat amb un estil àgil, poètic, i amb frases que, de ben segur, el lector voldrà remarcar per la seva intensitat expressiva. 

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.weebly.com
(octubre 2020)