Cinc cèntims de la trobada del passat divendres...
Tertúlia de divendres 18 de desembre de 2020
Les restriccions a
causa de la pandèmia provoquen que ben sovint els clubs de lectura no es puguin
celebrar presencialment sinó en format virtual. O bé que si la trobada
presencial és possible aquesta prengui un aire ben diferent de l’habitual,
perquè ens hem d’asseure deixant entre cada membre del club la distància de
seguretat i hem de conversar amb mascareta. Tot plegat dificulta una mica el
correcte desenvolupament de la sessió, això és cert, però malgrat tots els
handicaps amb què ens puguem trobar, el plaer d’haver llegit un llibre i poder
compartir les nostres impressions amb altres lectores que també s’han submergit
en aquesta lectura, continua essent enorme, i participar en aquestes tertúlies
és una gran riquesa social i cultural.
Escric aquestes línies com a introducció al resum de la xerrada que hem mantingut al voltant de la novel·la El cas Eduard Einstein de Laurent Seksik. Una obra que, com hem constatat en la primera ronda d’opinions, ha merescut una valoració plenament positiva.
Són molts els temes que s’han discutit al llarg dels noranta minuts de trobada i, ja ho avanço ara, no podré esmentar-los tots. Però per començar potser remarcaré un dels primers punts que han sorgit en iniciar-se les aportacions de les clubaires, i ha estat la lloança vers tota la part de tipus més tècnic. És a dir: els recursos literaris i d’escriptura emprats. En aquest sentit val a dir que s’han destacat favorablement els canvis del punt de vista narratiu, l’oscil·lació entre la primera i la tercera persona en funció del personatge en què es focalitza la narració, el joc d’alternança que present l’autor en l’ús de frases curtes o llargues segons les necessitats del missatge a mostrar, la presentació de la història en base a capítols curts (però molt intensos). I més enllà d’aquests aspectes tècnics també els diàlegs han estat motiu de conversa entre les clubaires, tot subratllant l’eficiència d’aquests tant per dibuixar-nos els personatges com per fer avançar l’acció.
Encara dins aquest aspecte dels diàlegs, hem considerat que el protagonista, Eduard Einstein, apareix descrit amb gran mestria. Veiem les seves reflexions, les qüestions que planteja davant diverses informacions que li arriben, els comentaris que en fa... I tot plegat ens mostra un jove, i després un home, d’una gran sensibilitat i intel·ligència, malgrat que a causa de la malaltia es trobi desconnectat del que anomenem realitat.
Els dos personatges més importants després d’Eduard són Albert Einstein i Mileva Maric, els seus pares. Del primer ens hem plantejat què ens aporta aquest treball de conèixer la persona real que existeix rere el nom del gran científic, i extrapolant aquest plantejament, la qüestió seria què ens aporta indagar el caràcter real de personalitats històriques més enllà del paper rellevant que van dur a terme en el seu camp concret i en la seva època. I encara discutint sobre Albert, algunes clubaires han considerat que, segons el que hem llegit, l’egoisme era una de les seves cartes de joc més habituals. Altres clubaires han considerat que no es tracta d’egoisme, sinó d’una incapacitat per empatitzar amb res ni ningú que no tingui a veure amb la ciència. Fins i tot, en alguns casos, l’actitud que se’ns descriu a la novel·la ha provocat en algunes clubaires cert sentiment de ràbia. Però sigui com sigui, el que hem considerat és que la intel·ligència intel·lectual d’un individu no té perquè estar en línia amb la intel·ligència emocional que pugui presentar.
Quant a Mileva, la mare d’Eduard Einstein, ha estat un personatge que ens ha permès conversar al voltant del paper de la dona en aquella època i l’evolució viscuda quant a aquest rol, en general, fins arribar als nostres dies. Una temàtica que apareix sovint en les nostres lectures i que ens aboca a felicitar-nos per les fites aconseguides, però també a repetir-nos que gran part de la feina encara està per fer.
Un altre tema que ha ocupat la nostra sessió del club ha estat el rerefons històric que podem copsar amb la lectura de la novel·la, fins al punt que alguna clubaire ha considerat que l’obra es converteix, en aquest sentit, en un fresc històric de l’època i que ens permet veure i conèixer quins eren els valors socials, polítics i culturals d’aquells anys, una època en què trobem l’auge del nazisme, el declivi cultural europeu, l’exili forçat per sobreviure...
Com he indicat a l’inici d’aquest resum, és literalment impossible esmentar tots els temes tractats al llarg de la nostra tertúlia, però el que sí podem assegurar és que El cas Eduard Einstein, de Laurent Seksik, és una obra altament recomanable per ser comentada en clubs de lectura.
L’autor
Laurent Seksik (Niça, 1962) és un escriptor i metge francès. A l'edat de 20 anys va rebre el Premi Sacha Malo per una col·lecció d'històries curtes; el 1999 va publicar la seva primera novel·la, Mals pensaments, amb la qual va guanyar el Premi 2000 Wizo; i el 2004 va publicar la segona novel·la, La història boja, guanyadora del Premi Littré.
Entre el 2003 i el 2006 va iniciar la seva activitat com a crític literari tot encarregant-se de l’emissió literària de I-Télé Postface, i de la crònica literària del matí del Canal+ dirigida per Bruce Toussaint. Entremig es van anar publicant altres novel·les, entre les quals cal remarcar L’exercici de la medicina (2015), que va guanyar el Premi de l'Associació psiquiàtrica francesa, el Premi del llibre Azur, i el Gran premi de l'Acadèmia de Farmàcia.
Amb la seva trilogia Els últims dies d’Stefan Zweig (2010), El cas Eduard Einstein (2013) i Romain Gary se’n va a la guerra (2017), ha passat a ser considerat un dels mestres de l’exoficció francesa (estil de novel·la inspirada en la vida d'un personatge real -diferent de l'autor- però ficcionant diàlegs i monòlegs interiors i evocant períodes poc coneguts -a diferència de la biografia estricta). De la primera obra esmentada, Els últims dies d’Stefan Zweig, on s’exposen els últims sis mesos de la vida d’aquest escriptor austríac, ell mateix n’ha fet l’adaptació teatral i ha redactat el guió per a l’adaptació al còmic.
També ha estat co-autor (amb Laurent Delahousse) del guió de 90 minuts de Docu-ficció sobre la vida de Charles Chaplin, i amb aquest treball van guanyar el Premi al millor projecte cultural en el Festival de ficció de la TV La Rochelle (2013), i el Premi al millor documental internacional de la Mostra de Sao Paolo (2014).
Tot i que aquests darrers anys ha publicat diversos títols, malauradament no ens ha arribat la traducció ni al català ni al castellà.
L’obra
Tal com s’ha comentat en la biografia de l’autor, aquesta obra forma part d’una trilogia mitjançant la qual Laurent Seksik s’ha submergit en les vides de tres personalitats ben conegudes de la nostra història més recent: Zweig, Einstein, i Gary. Aquesta trilogia ha estat qualificada d’exoficció per la recreació inventada en base a pensaments i reflexions d’aquestes persones, que Seksik converteix així en personatges de ficció. Amb tot, les dades històriques que s’exposen al llarg de la novel·la i també aquelles que formen part de la biografia d’Albert Einstein, són certes.
El personatge principal, fent honor al títol de la novel·la, és Eduard Einstein. Però a pesar de ser-ne el protagonista cal remarcar els rols importantíssims que desenvolupen en aquesta història el mateix Albert Einstein i la seva primera dona, Mileva Maric.
El cas Eduard Einstein ens exposa la vida del fill petit del matrimoni Einstein-Maric, l’Eduard, qui al voltant dels 20 anys va mostrar els primers símptomes d’esquizofrènia. En aquesta època Albert i Mileva ja s’havien separat i és la mare, tota sola –amb l’ajut econòmic del pare-, qui s’enfronta a la malaltia del fill i li fa costat com millor sap. És també en aquesta època, amb el fill ja ingressat a la clínica de malalts mentals Burghölzli, quan Albert s’exilia als Estats Units a causa de la persecució als jueus per part dels nazis. Des de la distància s’assabentarà de la situació en què viuen Mileva i Eduard, i les seves reflexions i dubtes ens retraten un Albert Einstein ben diferent a la imatge del científic més conegut i important del segle XX.
Amb tot, la nostra mirada lectora se centrarà en Eduard, el fill abandonat pel pare, a qui li pesa el cognom i que any rere any va entrant cada cop més en el seu món propi, singular i infranquejable.
La novel·la, estructurada en base a capítols que ens ubiquen en els diferents espais on té lloc l’acció de cadascun d’ells, es construeix com un collage de punts de vista gràcies a la plasmació de vegades reiterada d’un mateix fet però narrada per diferents personatges.
Sílvia Romerowww.silviaromeroolea.weebly.com
(desembre 2020)