Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...
La noia que corre, de Carrie Snyder
(traducció: Marc Rubió)
Tertúlia de divendres 21 de maig de 2021
Aquest mes de maig hem celebrat la nostra última trobada del curs 2020-2021 del Club de lectura Tardes literàries. Val a dir que, malgrat les dificultats i les traves que ens ha posat la pandèmia de la covid, entre totes hem aconseguit que aquest curs s’hagi pogut celebrar amb certa normalitat i, sobretot, gaudint de les lectures i de l’enriquiment que comporta poder-les compartir.
En la nostra darrera sessió ens enfrontàvem a una novel·la, La noia que corre, de Carrie Snyder, que de cap de les maneres ens ha deixat indiferents, cosa que ha propiciat una tertúlia d’aquelles que et deixen amb un somriure de satisfacció en cloure la trobada.
Per començar val a dir que en la primera ronda de valoracions no totes les opinions al voltant d’aquesta lectura han estat plenament satisfactòries. Un grup de clubaires, de fet el més nombrós, han considerat que es tracta d’una obra interessant i han fruit amb escreix amb la seva lectura; d’altres han comentat que no acabaven de comprendre la intencionalitat final de l’autora en escriure aquesta novel·la; i encara ha hagut un grup que han manifestat certa confusió inicial i que els costava ubicar la cronologia dels esdeveniments i els diversos personatges que anaven apareixent.
En base a aquestes primeres aportacions el gran tema que ens hem plantejat ha estat, precisament, el de la finalitat per la qual l’autora ens exposa la història de La noia que corre. D’entrada tot sembla indicar que hi trobarem una narració ambientada en els Jocs Olímpics de 1928, aquells en els quals per primer cop a la Història es va permetre la participació de les atletes femenines. Però la veritat és que, així ho hem valorat entre totes, les dades que se’ns ofereixen al voltant d’aquest esdeveniment, així com la recreació de l’acció dels personatges en relació a aquests fets, és relativament minsa. Sí que hi apareix, evidentment, però no constitueix un gruix important ni de la narració ni de l’essència del missatge de la novel·la.
Continuant amb aquesta idea, hi ha un altre aspecte que en principi, i potser a priori, consideràvem que aniria lligat amb aquesta concessió a les atletes femenines de participar en uns jocs olímpics, i és la faceta feminista que comporta. O dit amb paraules més d’actualitat, el procés d’empoderament que van viure aquestes dones. Però també aquesta qüestió passa de manera un tant diluïda.
Davant d’aquestes consideracions ens hem plantejat, com he anunciat a l’inici d’aquest breu resum, quina era la intencionalitat de l’autora, Carrie Snyder, en escriure la novel·la. Algunes clubaires han considerat que tot el tema dels jocs olímpics és un teló de fons que li serveix per narrar una saga familiar, i que aquesta narració ens permet copsar els canvis socials, econòmics, tecnològics i històrics que tenen lloc al llarg d’aquests anys. Però encara en aquest punt, també hem observat que la gran protagonista és Aganetha Smart, i que la història familiar apareix sota la nostra mirada lectora com a complement del que és el més important de la novel·la: la biografia i vida d’Aganetha.
En arribar a aquesta conclusió, l’altra gran pregunta que ens plantegem és la valoració de la recreació psicològica del personatge. Aganetha és una nena activa i moguda des de ben menuda, però alhora observadora i amb una sensibilitat especial. D’adolescent aquesta necessitat de moure’s la duu a estar sempre corrent, convertint el fet de córrer en el que podríem arribar a considerar una manera de posicionar-se en el món, una manera de viure. També és cert, tal com s’ha comentat, que en ocasions córrer li ha servit per fugir, però no ha estat pas sempre. I aquesta relació entre la protagonista i les curses, les carreres, també ha estat objecte de la nostra tertúlia, perquè més enllà que ella corre i vol guanyar, ens ha semblat que no té un marcat esperit de competició. Per tot plegat, la valoració sobre la psicologia del personatge i com arribem a ella des de la nostra mirada lectora ha oscil·lat entre aquelles clubaires que entenien el caràcter d’Aganetha i aquelles que no l’acabaven de considerar ben treballat.
Si ens apartem una mica de la protagonista, hi ha altres personatges que també ens han cridat especialment l’atenció. Per començar la figura de la mare se’ns ha presentat com una dona valenta, profunda, alliberada, i amb una clara influència en la seva filla Aganetha. Dels diversos germans de la protagonista hem parlat sobretot d’Olive, la germana que sempre és al seu costat i l’entén amb una sola mirada; de Cora, la que es relaciona sempre de manera queixosa i amb estirabots; Fannie, la que va desaparèixer de la vida d’Aganetha tot deixant un buit emocional que mai no va aconseguir polir; Edith, la germana gran sempre malalta –hem valorat la possibilitat de depressió; i sobretot George, el germà que creu cegament en Aganetha, però que sempre viu amb un cert tarannà baliga-balaga.
També l’amiga d’Aganetha, Glad, i el xicot amb qui comença una relació amorosa, Johnny, han estat objecte dels nostres comentaris. I justament parlar de Johnny ens ha dut a considerar que els personatges masculins, en general, no en surten especialment ben parats, en aquesta novel·la.
Hem plantejat moltes altres qüestions al llarg de la nostra tertúlia. Des de la sexualitat en aquella època fins a les adopcions i als avortaments (que calia dur a terme en secret); des de les feines que van tirar endavant les dones durant la II Guerra Mundial i com van ser retirades de la primera línia laboral quan els homes van tornar del front; o també de conceptes com l’amistat i l’amor.
Sigui com sigui La noia que corre, de Carrie Snyder, és una novel·la tertuliable, d’aquelles que provoquen comentaris, debat, aportacions diverses. I cap al final de la narració copsem la necessitat del far, construït pel pare en ple camp; un simbolisme que havia quedat apuntat a l’inici i que es desplega en la seva totalitat al final.
L’autora
Amb tot, el veritable reconeixement de la crítica i dels lectors li va arribar dos anys després, el 2014, amb la publicació de la novel·la que tractarem en el nostre Club de lectura, La noia que corre. Una obra que, per l’altra banda, va significar el seu debut en el gènere novel·lístic. La historia narrada en aquesta novel·la troba el seu referent en els Jocs Olímpics d’estiu de 1928, el primer any en què es va permetre a les dones competir en pista i en camp; i el seu personatge principal es basa en l’atleta Aganetha Smart, en la novel·la la primera corredora a aconseguir una medalla d’or per a Canadà. L’obra va ser finalista del premi National Magazine i del Rogers Writers' Trust el 2014.
En l’actualitat l’autora viu a Waterloo. Des de 2019, juntament amb grups d’art locals, coordina el taller de contes “The X Page” per a dones immigrants i refugiades. I també és autora del blog Obscure Canlit Mama.
L’obra
Sigui com sigui, aquest fet de la participació femenina és el punt de partida que pren Carrie Snyder, i així és com coneixerem Aganetha Smart, la protagonista. La veurem des que és una nena i viu a la granja familiar; la seguirem quan d’adolescent ja s’adona que córrer és alguna cosa més que velocitat; marxarem amb ella de la granja quan s’instal·la a la ciutat, on treballarà i entrenarà; i encara serem al seu costat quan, ja gran, torna a la granja on va començar la seva vida.
La novel·la ens mostra la seva passió per córrer, una activitat que va més enllà del simple fet de l’esport; i alhora ens mostra tot l’entramat familiar (les relacions amb els germans i germanes, el paper preponderant de la mare, i també del pare), la seva relació d’amistat amb una altra atleta i l’amor que viu en braços d’un altre esportista. Tot plegat apareixerà davant la nostra mirada lectora en un vaivé ric i engrescador entre el passat i el present, ja que la novel·la s’estructura en el moment en què Aganetha Smart és ja una dona vella.
Córrer implica perseverança, constància, esforç, i tot plegat per aconseguir un somni, una il·lusió, però també per ser fidel a una manera de viure. Perquè la cursa d’Aganetha té lloc en la pista, i també en la vida. Tal com ens indica l’editorial: “Una històrica èpica, inspirada en unes atletes reals.”
Sílvia Romero
(maig 2021)
